dimecres, 24 de setembre del 2008

Keynes

«Els homes pràctics, que es creuen lliures de tota influència intel·lectual, són usualment esclaus d’algun economista difunt.»

John Maynard Keynes és probablement l’economista més important del segle XX per a tots aquells que no siguin liberals radicals o “neocons”.
En època de crisi econòmica com l’actual, provocada per les desregulacions i la falta de control de les organitzacions financeres, tornen a l’actualitat les doctrines desenvolupades fa 70 anys, que van ajudar a superar la crisi del 29 i que van posar les bases pel desenvolupament de l’estat del benestar.
El mercat per si mateix no resol els desajusts del sistema o ho fa amb un cost insuportable per a la societat. Tal com afirmava parlant de l’equilibri a llarg termini que defensen els lliberals ortodoxos, “a llarg termini tots morts”.
L’economia no és una ciència neutral: hi ha polítiques econòmiques progressistes i conservadores. És necessari que la política intervingui en l'economia per corregir els desajusts del mercat i per introduir elements de política social.
Augmentar el diner circulant, reduir els tipus d’interès, augmentar les despeses públiques especialment en infraestructures per potenciar la demanda efectiva i afavorir la distribució de la renda a través de la política impositiva, són accions que en aquests 70 anys no han perdut ni eficàcia ni actualitat.
Avui, en una economia d’àmbit mundial, en què les polítiques estatals difícilment són suficients, torna a quedar clar que la regulació i la intervenció de la política en l’economia són absolutament imprescindibles.
Copio alguns elements biogràfics que ajuden a conèixer el personatge.

Cambridge (1883-1946) Se graduó en matemáticas y economía en el King’s College de Cambridge. En esta universidad entabló amistad con escritores y artistas del denominado grupo de Bloomsbury, entre los que se contaban figuras como Virginia Woolf, Clive Bell, Duncan Grant o Lytton Strachey.
Fue asesor económico del primer ministro británico
Lloyd George en la conferencia de paz de Versalles, en la que no fueron atendidas sus recomendaciones de disminuir las reparaciones de guerra alemanas para lograr así una rápida recuperación de la economía de los vencidos. Expuso sus desavenencias sobre este tema en Las consecuencias económicas de la paz (1919), obra en la que mostraba también su oposición al retorno al patrón oro.
En 1930 publicó Tratado sobre el dinero, donde avanzó algunas de las ideas que expondría en obras posteriores. En 1936 apareció su monumental Teoría general de la ocupación, el interés y el dinero, obra revolucionaria en la que atacó el mecanismo de ajuste automático del
desempleo mediante el descenso de los salarios reales que se encontraba en la base de las teorías clásicas y neoclásicas sobre el mercado de trabajo. Por el contrario, Keynes sostuvo que el equilibrio económico no tenía necesariamente por qué conllevar una situación de pleno empleo.
El modelo keynesiano partía de considerar la renta nacional como dependiente de la demanda efectiva. En consecuencia, la renta pasaba a depender de los componentes de dicha demanda, a saber: el
consumo y la inversión.
El tipo de interés adquiría el valor de equilibrio entre la preferencia por la liquidez y la cantidad de dinero en circulación. Cuanto más alta fuera la diferencia entre eficiencia marginal del capital y el tipo de interés, mayor sería la propensión a invertir.
La relación entre la
economía monetaria y la real vendría de la mano del mismo tipo de interés, ya que, por medio de la preferencia por la liquidez, dependería el comportamiento del ahorro, y, en consecuencia, de su variable complementaria: la propensión al consumo. De este modelo se desprendía pues, como medidas para la disminución del paro, la adopción de una serie de políticas económicas intervencionistas, a saber: aumento de la creación de dinero, lo que redundaría en un descenso del tipo de interés; aumento del gasto público, especialmente en inversión en infraestructuras, con el fin de potenciar la demanda efectiva y una activa redistribución de la renta.
En todos estos aspectos, las teorías económicas keynesianas se convirtieron en el nuevo
paradigma que deberían seguir los gobiernos occidentales tras la posguerra, y pueden considerarse como las bases del moderno Estado del bienestar.
En 1944, Keynes participó en la conferencia de Bretton Woods, en la que presentó el plan británico, de carácter fuertemente expansivo, que no fue adoptado en aras del Plan White, auspiciado por Estados Unidos, partidario de la vuelta al patrón oro.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Bodorrio

Avui la Mercè i l’Oscar es casen.
Casar-se és un ritual que practica la gent des de temps immemorials i que sorprenentment retorna.
La Mercè i l’Oscar són els nostres amics.
L’amistat és un sentiment que afortunadament perdura.
Avui comencen una aventura que com diu la foto desitgem que sigui emocionant, intensa i divertida.

dijous, 18 de setembre del 2008

Felipe

El viejo Felipe no pierde la forma.

El capitalismo en el espejo
FELIPE GONZÁLEZ 17/09/2008

Un año después del comienzo de la crisis del sistema financiero de Estados Unidos y su rápido contagio a otras áreas centrales, seguimos sin diagnóstico y, por tanto, sin terapia. O con medidas que tratan de contrarrestar la sintomatología que puede apreciarse sucesivamente, pero sin certidumbre sobre las causas profundas y sus consecuencias, salvo las que van aflorando cada día.
Es una crisis extraña, incluso para reaccionar con una mínima coherencia. Por el momento ha liquidado la extendida creencia de que el mercado lo arregla todo y solo. Es decir, la teoría dominante desde los años 90 del "todo mercado", con un rechazo fundamentalista a la intervención regulatoria.
También ha mostrado que la globalización del sistema financiero plantea problemas de gobernanza que escapan a la capacidad de los poderes establecidos en el viejo Estado nación y en los organismos internacionales tradicionales.
El desconcierto lleva a la Unión Europea a hacer lo contrario de lo que se hace en Estados Unidos en política monetaria, aunque los problemas de inflación sean los mismos. Tanto si bajan los tipos como si suben, en los países centrales sigue cayendo la actividad y los precios se resisten a bajar.
En la UE en general, porque Reino Unido va por su rumbo, hay gran resistencia a las intervenciones consideradas como contradictorias con el libre funcionamiento del mercado. En Estados Unidos vemos acciones como la nacionalización encubierta de las sociedades que controlaban casi la mitad del mercado hipotecario, con una intervención de 200.000 millones de dólares y las reclamaciones de más intervención porque las quiebras continúan.
Así podríamos seguir poniendo ejemplos de actuaciones al menos dispares para enfrentar la misma crisis. La paradoja es que el comportamiento pragmático, chocando con la ideología neoliberal, se da en la cuna doctrinal de esta teoría, en tanto que en la UE, tan crítica siempre con ese neoliberalismo, hay una renuencia muy fuerte a la intervención para contrarrestar la sintomatología de la crisis.
Es verdad, casi la única verdad, que se sigue sabiendo poco sobre las causas profundas de esta crisis global y que nadie se atreve a predecir ni los efectos ni la duración. Ha habido otras con anterioridad, como la que indujo hace una década la crisis financiera de los mercados emergentes que terminó contagiando a los centrales en los albores del nuevo siglo.
Ahora ha empezado al revés. Son los países centrales, comenzando por Estados Unidos, los generadores de la crisis financiera. Como hace una década peroal revés, hay quienes dicen que los países emergentes están desmarcándose de ella, pero tengo la convicción, que entonces también expresé, de que se contagiará el conjunto del sistema y tendrá efectos sobre la economía real de los países emergentes, no sólo de los centrales.
Subyace a la crisis actual una situación nueva, inducida por dos factores: la evolución de los precios de las materias primas, sobre todo energéticas, que han trasladado masivamente el capital a los países productores y a los que han mostrado capacidad de generar riqueza y ahorro como nuevas potencias emergentes (China o la India). El llamado Occidente desarrollado tiene que pagar en el futuro lo que ha gastado ya, en tanto que las zonas productoras de energía y los grandes emergentes han ahorrado lo que podrán gastar o invertir en ese mismo futuro.
Y en todas partes la fuerte tensión inflacionista es el factor más preocupante.
El "triunfo pleno" del sistema capitalista o de mercado, con las variantes que deseen desde China a Chile, tras la caída del modelo comunista, lo ha dejado sin alternativa sistémica. No se pueden considerar alternativas ninguna de las utopías regresivas que aparecen de vez en cuando con poco recorrido y menos consistencia.
Pero estamos haciendo del mercado algo que no es. Una especie de régimen que va más allá de la economía de mercado para llevarnos a una sociedad de mercado, cada vez más global y pretendidamente autorregulada por la mano invisible.
De broma, pero en serio, podríamos decir que el capitalismo no se contrapone al comunismo, por extinción de éste, sino que se mira en su propio espejo y constata que la imagen que le devuelve es fea y fuera de control. Durante años, cuando las cosas marchaban bien globalmente, aun con muchos desajustes y desigualdades lacerantes, las miradas en el espejo han sido autocomplacientes. Ahora, que estamos navegando en la incertidumbre o con la certidumbre de que esto va mal, la imagen que se refleja no satisface a nadie.
Si las consecuencias no fueran tan duras, e incluso dramáticas, sería divertido contemplar al sistema triunfante sin saber qué hacer consigo mismo, sin poder compararse a otros como peores y sin poder encontrar culpables. Pero no da la situación para divertirse y hay que actuar.
Primero con el mayor pragmatismo posible y sin pérdida de tiempo, porque las teorías tradicionales no nos ofrecen soluciones a la nueva realidad que aparece fuera de libreto. Esto vale para los Gobiernos europeos y para la propia Unión Europea y su Banco Central, porque es muy peligroso y arriesgado seguir esperando con estos tipos de interés y esta falta de liquidez.
Segundo, intentando buscar un papel para la política con mayúsculas, capaz de hacer más previsible la evolución futura de este mercado global que escapa a los poderes establecidos en la sociedad industrial. Un mercado global sin reglas o con las de la famosa "mano invisible", nos llevará en el futuro a otras crisis, no cíclicas como decíamos antes, sino imprevisibles y sorpresivas como la que estamos viviendo ahora. ¿No se está incubando la siguiente crisis financiera a través de las operaciones a futuro sobre materias primas y alimentación con un escaso nivel de afianzamiento?
Es decir, la famosa gobernanza (papel ineludible de la política) permanece en el ámbito de lo local-nacional y de los obsoletos organismos financieros del pasado, en tanto que los fenómenos económicos y financieros más relevantes se mueven en el ámbito global sin gobierno alguno.
Por si fuera poco, la era posterior a la caída del Muro de Berlín ha alimentado un descrédito de la política como un estorbo al desarrollo sin reglas de la nueva era de la globalización.
Cargada de paradojas y plena de contradicciones la situación en que nos encontramos, pasamos de pedir a los responsables políticos que no interfieran, que no regulen, que dejen libertad a los mercados, a reclamar que arreglen los desaguisados a los que den lugar, incluso cuando la crisis, por sus causas y consecuencias, está más allá de sus competencias y capacidades locales-nacionales.
Más que nunca, necesitaríamos, para empezar, una acción a nivel de la UE y una concertación transatlántica eficaz para continuar. Los responsables del comienzo de esta situación, que alcanza ya dimensiones globales, tienen la obligación de dar respuestas a sus áreas y al mundo. Pero no se ve en el horizonte y esto crea más desasosiego.

La banca d'inversió ha tingut llibertat excesiva

Article al Periòdico de Luis De Sebastián:

Fi de l'autoregulació

En les dues últimes dècades han desaparegut o han estat comprats una sèrie de bancs d'inversió: Barings, SG Warburg, JP Morgan, Bear Sterns, Lehman Brothers, Merril Lynch... i avui sembla que Goldman Sachs també té problemes. Solament queda més o menys sencer Morgan Stanley (que ja va ser venut a Deam Witter el 1997). Als Estats Units els bancs d'inversió són diferents dels bancs comercials normals, que agafen dipòsits i fan préstecs i res més. Aquests últims no ofereixen hipoteques, ni poden vendre accions o col.locar emissions de bons--aquestes funcions solament són reservades a la banca d'inversió--, ni poden efectuar assegurances --activitat que queda per a les asseguradores.
A l'Amèrica del Nord no es coneix la banca universal, com la nostra, que fa de tot, fins i tot donar vaixelles i bicicletes de premi. La separació de funcions es deu a la llei Glass- Steagal, del 1933, que es va aprovar en plena Gran Depressió per salvar centenars d'institucions financeres, que es dedicaven a tot tipus d'activitats i acumulaven riscos enormes amb perjudici dels dipositants. Els bancs comercials van ser estrictament regulats per protegir els dipositants.
Es va fundar FDIC, una Corporació Federal per assegurar (fins a 100.000 dòlars per cada compte) els dipòsits dels clients. En aquest model, els banquers extreuen els seus beneficis de la intermediació bancària: la diferència entre el que paguen els dipositants com a interessos i els rendiments que els subministren les inversions dels dipòsits. Posteriorment, se'ls va permetre cobrar una sèrie de petites quantitats per serveis com ara transferències telegràfiques, internacionals i operacions similars.
EN CANVI, els bancs d'inversió no estaven sotmesos a una regulació com aquesta. Com que no rebien dipòsits dels ciutadans, no preocupava al Govern la seva solvència amb els dipositants. Des de molt aviat, els bancs d'inversió van començar a agafar volum i les seves operacions van créixer en varietat i nombre. Se suposava implícitament que aquests bancs es regulaven a si mateixos, que coneixien els riscos de les seves inversions millor que ningú, i que, pel que s'hi jugaven, no es posarien en negocis que els suposessin pèrdues. L'interès propi es va convertir, així, en regla i instrument de regulació de la banca d'inversions.
Aquests bancs han comptat amb 30 anys de llibertat i prosperitat, i aviat van contractar milers de persones, les més ben formades en dret, economia, finances o enginyeria, els salaris de les quals van ser els més desitjats a les escoles de negocis.
Amb el temps, aquestes grans empreses de Wall Street van anar comprant petites institucions mercantils de Londres, Hong Kong, Sydney, Buenos Aires... fins a arribar a convertir-se en l'instrument preferit de la internacionalització del capital. Han regnat en les finances com sobirans, sense cap mena d'intervenció dels governs, autoregulats. Fins que ha arribat el moment en què s'han estavellat.Dimarts passat escrivia el diari britànic Financial Times al seu editorial: "El món no s'ha acabat. L'economia internacional encara no s'ha col.lapsat. Però una cosa és ara molt clara: el sistema bancari com l'hem conegut ha fallat". Jo hi afegiria: el sistema financer nord-americà mogut per l'avarícia, neoliberal i autoregulat, també.
D'ara endavant, el funcionament d'aquest model en el món haurà de ser diferent. S'imposa la regulació, almenys tan estricta com la que la llei Glass-Steagal va imposar a la banca tradicional. Ho resumeix l'analista Paul Krugman quan pregunta: "Si els bancs d'inversió són salvats com si fossin bancs comercials, ¿per què no se'ls regula com es regula els bancs comercials?". Argument contundent. La regulació ha de portar la solució al present caos que s'ha originat a causa de l'avarícia desmesurada.
ESPEREM que els polítics i els financers que manen als Estats Units s'adonin que, per la credibilitat bàsica del sistema financer i per la més elemental justícia social, és realment necessària una política de control de riscos que, sent bona per a ells, també ho sigui, naturalment, per a tota la societat.

Can Bages i l'Altraveu

Can Bages va camí de convertir-se en el monotema de l’Altraveu, en la seva croada.
Fins i tot un il·lustre membre de la plataforma, no sé massa bé per justificar què, ni davant de qui, sembla que l’hagi fet croada i coartada personal, fins al punt d’escriure animalades difícils de justificar.
Comparar als que no pensen com ell amb torturadors, violadors o assassins, o afirmar que els regidors de Castellar són polítics sense escrúpols, oportunistes i indecents, només mereix dues actituds: o els tribunals o el menyspreu. Avui optarem pel menyspreu, esperant que no s’afogui amb els seus vòmits.
Alguns poden tenir la sensació que les coses són més veritat si es diuen moltes vegades, que la insistència dóna la raó, però no és veritat: una bajanada, no deixa de ser una bajanada per què es digui moltes vegades i una cosa que és falsa continuarà sent falsa per molt que es repeteixi.
L’Altraveu ha nascut en possessió de la veritat. Ningú és mes honrat, ni més intel·ligent, ni més ecologista. Ningú estima més Castellar ni entén millor les seves necessitats. Ningú sap res de participació ni dels drets dels nens.
Però, que és Can Bages? un meravellós paratge natural a punt de ser declarat patrimoni de la humanitat? No. És un espai divers, una part important del qual està ocupat per instal·lacions industrials ruïnoses i abocadors descontrolats i un altre, més petita, per cultius marginals. En aquest espai és a on es construeix el polígon: en uns terrenys privats, la qualificació dels quals es va decidir fa 10 anys amb el beneplàcit de les organitzacions ecologistes de l’època.
L’àmbit d’actuació del projecte afecta a 50 Ha. El polígon, inclosos equipaments, ocupa 20 Ha., la resta, és a dir el 60%, on està el torrent, és i serà zona protegida. La construcció del polígon permetrà un nivell de protecció superior a l’actual, ja que serà un espai públic.
El bosc tallat, que tant fa bramar a alguns, no era un bosc, eren quatre pins, malats, de baixa qualitat i sense cap valor ecològic. Això ho sap qualssevol que sigui capaç de distingir un gerani d’una palmera. La sensibleria, en política, moltes vegades és obscena.
Perquè hem d’estar en contra de connectar-nos a la xarxa d’aigua metropolitana? Tenim garantida l’aigua en una temporada continuada de sequera? Aquest any els pous de Castellar han arribat a una situació preocupant. Perquè es menteix dient que la connexió només serveix per donar aigua al polígon industrial?
D’on treu l’Altraveu, tan defensora del rigor, que el polígon generarà un trànsit de 15.000 vehicles diaris? Qui ha fabricat aquesta mentida? Ni anant tots els votants de l’Altraveu, de visita, 10 o 20 vegades al dia (en cotxe) s’aproximarien a la xifra.
S’han plantejat alguna vegada que a Castellar hi viuen persones, algunes de les quals tenen problemes i dificultats? Que un poble és per sobre de tot la seva gent?
Coneixen que el terme de Castellar té 45,1 Kms. quadrats, és a dir 4.510 Ha., la gran majoria boscos i conreus, molts d’ells de molt més alt valor ecològic que Can Bages?.
Probablement quan superin el monotema podran ocupar-se dels problemes de veritat.

Festa Major

Aquesta vegada, circumstàncies personals no m’han permès gaudir, d’una forma plena, de la festa major.
La mort sobtada d’en Jaume Massot i l’acció “immisericorde” del dentista, m’han deixat amb l’ànim no sempre propici, la cara com si m’hagués barallat amb tota l’oposició i la boca, més apta per compartir taula de convent en antics divendres sants, que de festes majors.
Els dies que he participat he pogut apreciar l'ocupació massiva dels carrers i l’actitud participativa dels castellarencs.
Algú m’ha parlat del bon “rotllo” de la festa, i és veritat, una vegada més, ha dominat l’actitud cívica, plural, alegre i civilitzada d’una societat pacífica i responsable.
És molt significatiu el funcionament de “barraques”, aquest any especialment massiu. Estètiques, generacions i tribus diferents comparteixen un espai amb l’objectiu comú de passar-s'ho bé.
Aquest és el Castellar de veritat.

Banderes

La Rosa, lectora temporal del Punt, em fa arribar un article de plena actualitat publicat pel Manel Cuyàs.

Bandera nova.
Un dia d'aquests crearé un bandera catalana nova, que serà la més catalana i independentista de totes les banderes catalanes que s'han fet, es fan, es desfan i s'aixequen per damunt dels nostres cors.
Estic rumiant quin distintiu posar sobre les quatre barres bàsiques. Si una rodona, si un quadrat, si una figura zoomorfa, si una d'antropomorfa, si una lluna, un sol o unes borles de domàs. Potser agafaré unes tisores i li faré un serrell. Una bandera amb serrell causaria sensació en el concert dels països sense Estat i fins i tot dels que tenen Estat.
Perquè la meva bandera triomfi confio en la col·laboració d'alguns diaris digitals i blocs freaks i, sobretot, en la de les forces polítiques catalanes. Sempre hi haurà aquell partit d'oposició municipal o governamental que per comprometre l'alcalde o el president de sang nacionalista poc calenta l'obligui a votar a favor de la meva independentista bandera. O al contrari: sempre trobarem aquell alcalde o aquell president nacionalista que penjarà la meva bandera al balcó o l'enfilarà al pal per deixar en evidència l'oposició, la qual indefectiblement protestarà. Els partidaris de la meva bandera acusarem de ser uns botiflers els partidaris de la convencional, la de les quatre barres dissenyades per Guifré el Pelós imitant Tàpies. S'ha d'estar en un núvol i cadira per defensar una bandera tan insípida. Els defensors de l'estelada blava i els de l'estelada groga seran als nostres ulls uns tous i uns nenes.
De totes maneres, no tinc pas pressa. Si la meva bandera no es fa famosa avui, ja ho serà d'aquí cent anys, si abans no en surt una altra que la neutralitzi. Jo calculo que d'aquí cent anys encara farem crides a favor de la imprescindible unitat dels partits catalanistes i nacionalistes entorn d'uns mateixos objectius i sota una mateixa bandera. La meva, naturalment.
La guerra de banderes era abans entre l'espanyola i la catalana. Ara la guerra és civil, i en les guerres civils es va a tot o res.
Potser li faré uns tirabuixons. No, callin: la permanent.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Dinamitzar el centre

Els socialistes hem defensat sempre la dinamització del centre de Castellar. El nostre model passa per generar activitat pública i privada i posar els mitjans per la seva regeneració comercial i urbanística.
És evident que el nou mercat és un element dinamitzador i també ho serà l’activitat de l’Auditori i els usos que tenim previstos per l’edifici pantalla i el mercat vell. Però l’activitat que de veritat dinamitza un espai urbà és el comerç de proximitat.
Després de potenciar duran anys un comerç de perifèria, especialment mitjanes superfícies, nosaltres proposem tornar al centre, fer del centre una àrea comercial a on es puguin trobar tots els productes i que faci innecessari desplaçar-hi per aquesta activitat a ciutats veïnes.
Aquesta ambició exigeix idees clares, apostes decidides i continuïtat en les polítiques. L’objectiu no s’assolirà en dos anys, però hem de posar els mitjans perquè sigui possible a mig termini.
En realitat no proposem res que no s’hagi experimentat, amb èxit, en multitud de poblacions del nostre país:
S’han de crear espais atractius i recuperar-los pels vianants, aquesta és la raó de treure la circulació dels carrers Montcada i Sala Boadella.
Ha de ser fàcil trobar aparcament el temps que dura la compra. Generar mobilitat és la funció arreu del mon de les zones blaves, que a Castellar seran lliures de pagament 17 i ½ hores al dia. I seran gratuïtes si no superes els 30 minuts d’aparcament.
També tenen les zones blaves una certa funció dissuasoria. Castellar té encara unes dimensions que faciliten poder recorre els seus carrers caminant, carrers que hem de recuperar pels vianants.
Aquesta política no significa tancar els ulls a la realitat de la creixent motorització: la normativa obliga a crear un nombre important de places de pàrquing en els nous edificis d’habitatges.
En els últims mesos l’ajuntament ha creat, a una distancia relativament curta del centre, un nombre important de places gratuïtes d’aparcament i tenim previst continuar amb accions similars de forma immediata.
L’aposta, que pensaven compartida per la resta dels grups polítics, és clara, fer un centre actiu, dinàmic, atractiu pels ciutadans i amb un comerç competitiu i eficient.

divendres, 12 de setembre del 2008

11 de setembre

Jo no sóc massa de pàtries però el meu país és Catalunya.
Encara sóc menys de banderes, però assumeixo com a pròpia la que van defensar Macià, Companys i la que va aprovar el poble de Catalunya als estatuts del 1932, de 1979 i del 2006.
Si una bandera té un sentit és la de representar la unitat d’un poble.
Malament va un país si es qüestiona permanentment la seva identitat i els seus símbols.
A mi em semblen legítimes totes les postures, però, no és molt trist que els actes de reafirmació es facin marcant les diferències?
No és absurd recorre a una altra bandera, més o menys fictícia, perquè l'oficial té el consens general?
Respectem la senyera i convoquem al poble a la unitat en defensa de les nostres justes reivindicacions.

Duas Voces

Egberto Gismonti i Naná Vasconcelos son dos meravellosos músics brasilers que representen dues tradicions i concepcions musicals radicalment diferents.
El primer és de cultura urbana, de Rio, i de formació clàssica, el segon procedeix de les musiques populars d’arrels africanes.
El primer toca el piano i una guitarra que ha anat evolucionant fins les deu cordes, el segon és el percussionista total i gran virtuós del berimbau un instrument format per una vara corbada un cable d’acer que es treia d’un neumàtic i una carabassa que feia de caixa de ressonància.
Fa uns lustres van gravar el disc Duas Voces, dues cultures musicals, dues concepcions, dos Brasils, diferents i meravellosament acoblades, demostrant, altra vegada, que la música no entén de barreres.
En Naná el vaig escoltar per primera vegada en els mítics CODONA, una trilogia gravats en col·laboració amb el Collin Walcott i el Don Cherry, un d’aquests discos que mai s’oblida.
La presencia d’en Naná garanteix per si sol la qualitat d’un disc.


dimecres, 10 de setembre del 2008

Jaume Massot

En Jaume, el pare, l’avi, era per sobre de tot un home bo.
Un bon home amb una gran facilitat per fer amics.
A mida que es feia gran es va tornar més afable, més tendre, més afectiu, més reconciliat amb la vida i el món.
Qualssevol que el tractava tenia la certesa de què era un home feliç.
En Jaume ha marxat fent el que més li agradava: treballar la terra.
Havia nascut pagès i mai s’havia plantejat fer altra feina.
Era un pagès vocacional, convençut i content de ser-ho i ha mort fent de pagès amb les mans brutes de terra.
La gent com el Jaume no més marxen a mitges (són molts anys formant part del paisatge), i a poc a poc, tal com es veia obligat a caminar.
Ell seguirà a l'hort regant les flors o preparant les tomates per penjar i seguirà a l’olivar platejat i ventat per la tramuntana, presumint de com de net i arreglat està, del rendiment de les olives i del gust de l’oli, cada any millor.
Avui es tanca el cercle. Era un home de la terra que estimava i vivia en harmonia amb la terra.
Poques persones són capaços de viure una vida llarga, com la seva, amb tanta coherència.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Ser militante

Ser militante de izquierdas es algo más que afiliarse a un partido político. En esto tengo que reconocer que soy de la vieja escuela, de la generación de los bisabuelos.
Para mí la lealtad, la solidaridad de grupo, la disciplina voluntaria, el debate intenso y la aceptación de la decisión mayoritaria, son consustanciales a formar parte de un colectivo político democrático.
Después de algunos años de actividad opositora sin afiliación, decidí incorporarme a un grupo, en aquella época pequeño y profundamente ideologizado.
La formación y la acción eran inseparables. Marx, Proudhon, Bakunin, Rosa Luxembourg, la Sagrada Familia, el Manifiesto Comunista, el Capital y, para los obsesos, hasta los Grundrisses, formaban parte de nuestra realidad cotidiana.
Pablo Iglesias, Besteiro, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Tomas Meabe, eran como de la familia.
El grupo era una mezcla interesante de utopía y realismo. Gente de inmensa categoría personal y de larga militancia de los que tuve el privilegio de ser amigo:
Un ingeniero sabio, ex-comunista, cuarenta años mayor que yo, que se hizo socialista en la Unión Soviética durante la guerra mundial, con la consiguiente represalia.
Un profesor de literatura y poeta, el mejor de todos mis profesores, capaz de generar entusiasmo hasta con un poema de Juan Ramón.
Un obrero cultivado, inteligente y autodidacta, formador de vocación.
Un viejo anarquista convertido al socialismo democrático sin perder su visceral anticomunismo.
Un entusiasta activista herido de bala en las huelgas de Olivetti.
Un grupo de obreros con más corazon que cabeza y otro de veintañeros con sueños de revolución.
La decisión de militar fue fruto de la reflexión y del estudio, en una época en la que el proceso de aceptació duraba meses.
Siempre he militado en el socialismo democrático, en el que no valen los atajos. Ser más de izquierdas, ser más radical, es ser más democratico. Siempre he estado en contra del centralismo democrático que justifican la cooptación y la decisión en tu nombre. Siempre he estado más cerca del anarquismo o del POUM que del comunismo leninista-estalinista.
Hoy es otra época y a muchos le sonarán como batallitas del abuelo, pero, en esencia, militar, no es demasiado diferente: lealtad, solidaridad de grupo, disciplina voluntaria y compromiso ideológico, esto es, defensa de la libertad, de los principios de igualdad, de los derechos de los más desfavorecidos.
Es falso que ya no haya izquierdas y derechas. Eso lo dicen los de derechas. Y sí, es cierta la superioridad moral de la doctrina socialista democrática sobre el resto de las ideologías, la superioridad que da la coherencia y los logros de doscientos años de lucha por la libertad, la igualdad y la defensa de los débiles.


divendres, 5 de setembre del 2008

L'estiu recuperat

Tradicionalment l’estiu és època de “relax” i de lectura intensa.
L’any passat va ser impossible, ni relax, ni lectura, ni vacances: dosis triples de feina, d’ajuntament, de plaça major, de finançament, de deutes i de més plaça major.
Aquest any tot és més clar: al menys sabem de què hem de morir.
He tornat a recuperar, a la feina, les jornades relaxades de l’agost, les vacances despreocupades i el plaer de la lectura: 3.000 pàgines intenses, emocionants i diverses, escrites en quatre continents:
Desprès de “Acción de Gracias” de Richard Ford, han recuperat el seu lloc preeminent, uns quants llibres comprats, fa mesos, amb il·lusió i aparcats de les urgències a la prestatgeria: la duresa freda i inquietant de “Desgracia” de Coetzee, l’angoixa de “Dissabte” de Ian McEwan, malgrat una traducció a vegades grinyolant, la malenconia i l’amargura col·lectiva que genera la decadència d’Estambul en boca d'Orhan Pamuk i la intel·ligència subtil i sofisticada de la tercera entrega de “Tu rostro mañana” de Javier Marías, m’han acompanyat en trens, avions, platges, piscines, hamaques, llits i habitacions d’hotel de mitja Espanya i, evidentment, de casa.
És difícil resistir-se a fer d’aquesta la teva activitat prioritària.


Lanzarote

Lanzarote és un d’aquests llocs dels quals, quan marxes, tens la sensació que et podries quedar per sempre.
Possiblement no respon a la idea de paradís que ens van ensenyar de petits: ni té fonts cristal·lines ni fruites que provoquen la temptació. De fet, és una illa dura i seca, construïda pel foc, un infern domesticat en què els pecadors gaudeixen i “gozan” dels plaers terrenals i demostren la futilitat de la idea del cel. El Lanzarote actual és fruit de sis anys d’erupcions volcàniques que es van produir fa només tres-cents anys. Suposo que durant molts anys la població, escassa, va sobreviure en una economia de subsistència.
Avui, aquest nou manà que és el turisme, ha alliberat als illencs de l'esclavitud de la terra, convertint-se a l’agricultura del plaer, produint magnífics vins blancs a través de sofisticats sistemes per defensar-se de la sequedat i el vent.
Amb un turisme no massiu i una defensa decidida del medi natural, Lanzarote és, avui, un lloc privilegiat que espero siguin capaços de mantenir per sempre.