Qui finança a IC de Castellar

Després d’una llarga temporada de silenci, IC surt a la palestra, i ho fa amb una gran virulència contra el primer equip de govern d’esquerres que ha tingut Castellar.
Han editat un pamflet que ens agradaria saber qui paga i, fins i tot, qui l’ha escrit (ja que l’estil ens resulta familiar), dedicat a l’acTUAL en què, a part de difamacions i mentides (que ni el Mundo faria servir), defensa els mateixos arguments ressentits d’una determinada pseudo premsa local.
Menteixen absolutament (i ho saben) en tot el que afecta a l’acTUAL: el disseny i la maquetació la fan treballadors municipals, la impressió i la gestió de la publicitat s’ha fet per concurs públic i la distribució la fa una coneguda empresa local que contracta personal amb discapacitats.
La comparació amb Barberà també és falsa (i ho saben), ja que allà Gràfiques Canigó es fa càrrec de la publicitat, concepte pel qual l’Ajuntament, al contrari que a Castellar, no cobra res.
Disseny&Rauxa (i també ho saben) no té cap relació contractual amb l’Ajuntament, i l’Ajuntament no controla el que fan els treballadors fora de l’horari laboral, i menys si no tenen dedicació exclusiva.
Sorprèn el discurs d'IC. Estaria bé que parlessin amb el seu regidor de l’anterior mandat, el més crític amb el model de comunicació que l’IC actual intenta recuperar.
Darrere de tanta agressivitat i tant ressentiment, hi ha la defensa d’interessos privats? Que probablement són molt legítims, però que tenen poc a veure amb el dret a la informació i amb els postulats propis d’un partit que es diu d’esquerres.
Ah, per cert, aquesta defensa la fan gratis? Es limita només a una confluència d’interessos?
Sense ingressos municipals i sense militants, qui finança IC de Castellar?

Sant Jordi a Castellar

De vegades la naturalesa és generosa. El dia de Sant Jordi ens va regalar un dia esplèndid, un parèntesi estiuenc en aquesta primavera freda i plujosa.
La regidoria de Cultura va tenir l’encert de concentrar activitats a la plaça del mercat i això va facilitar un ambient espectacular.
Vaig estar una estona al matí i una altra a última hora de la tarda i la presència de gent a les parades de flors i de llibres i les terrasses va ser permanent.
La plaça del mercat, els carrers de vianants, les iniciatives privades i públiques... les ganes dels castellarencs de disfrutar de la seva vila, estan canviant els hàbits dels nostres conciutadans.
Aquest Sant Jordi va ser més festa a Castellar.

Glenn Gould

Glenn Gould és per a alguns un excèntric; per la majoria, un dels millors pianistes de la història. Va deixar de fer concerts als 32 anys, després només va fer gravacions.
La pel·lícula de Pere Portabella, en què les Variacions Goldberg de Bach tenen un gran protagonisme, m’ha generat la necessitat de tornar al cèlebre pianista canadenc.
Fa uns anys Sony Classical va editar un àlbum curiós: dues versions diferents de les Variacions, les dues de Glenn Gould.
La primera de l’any 1955, quan tenia 23 anys; la segona, de 1981, amb 49 anys, un any abans de la seva mort.
La primera gravació dura 38’26", la segona 51’14'', en tots dos casos és la mateixa composició: les dues àries i les 31 variacions.
Algunes diferències són especialment significatives, l’ària inicial passa de 1’53'' a 3’05'', l’ària da capo, de 2’10'' a 3’34'', la variació 15, de 2’17'' a 5’00''...
No sóc un expert i no sé si és un procés normal, és fàcil anteposar l’ímpetu juvenil a la serenitat de la maduresa virtuosa. Serenitat que no és generalitzable si observem un grup de l’Imserso.
A mi m’agraden les dues versions, però si hagues de recomanar-ne alguna, seria la segona, més dialogant, més controlada, estirant les peces més lentes. La d’un home prematurament envellit, sense públic, concentrat i en comunió absoluta amb la música.

Sutilezas mestizas

Hacía meses que habíamos comprado las entradas. Ver juntos al bandoneón argentino Dino Saluzzi y a la cello alemana Anja Lechner era un programa atractivo. Presentaban Ojos Negros, un disco nuevo editado por el sello ECM, de composiciones, la mayoría de Saluzzi, basadas en el folklore argentino.
El concierto cumplió las expectativas, fue un concierto hermoso: un bandoneón casi siempre contenido y un cello a veces leve y etéreo y a veces apasionado, los dos, juntos, buscando lo esencial y prescindiendo de lo anecdótico.
Dos figuras contrapuestas: el viejo Saluzzi, todo oficio, conocedor de todos los resortes musicales, y la esbelta Anja, dúctil i enérgica. Dos músicos virtuosos, unos sonidos que se buscan, que se entrelazan en una hermosa y sofisticada danza mestiza.

Setmana intensa

De vegades passa que els esdeveniments es concentren i obliguen al teu esperit a assimilar una dosi addicional d’emocions. Aquesta sensació m’agrada, però quan s’acaba deixa un buit i provoca, com una droga, una forta sensació de dependència. No sé, és possible que sigui addicte a l’adrenalina que provoquen les emocions.
La setmana, més curta de l’habitual, va començar dimarts amb l’execució per part de J. Martí Clerch de l'obra “Castellar té color”. El resultat va superar les meves expectatives, crec que la idea és fantàstica i que amb la seva obra en J. Martí ha millorat l’espai urbà de la nostra vila.
Dijous i divendres vaig anar al SITC (saló internacional de turisme de Catalunya). El nostre estand és lloc de referència, i punt de trobada. Amb alguns dels companys de viatge a Colòmbia vam recordar emocions i afectes, encara recents, i ens vam conjurar en compromisos de continuïtat.
També dijous va començar BRAM. La incertesa abans de començar i la satisfacció d’una resposta molt superior a l’esperada.
El sopar amb el Pere Portabella i amb el Pere Joan agradable i enriquidor.
Divendres, dissabte i diumenge més BRAM i a la nit copes amb els amics. 7 històries emocionants i magníficament explicades: un curs en un institut a un barri perifèric francès, la recuperació de la memòria d’un soldat israelià participant en la matança de Sabra i Xatila, les vicissituds d’un cor d’avis rokers, una sensible història de turcs i alemanys d'amor i reconciliació, delinqüents que s’estimen i policies corruptes a Barcelona com escenari, els estralls d’una herència en un petit poble cubà a ritme de comèdia, l’amistat i l’heroisme d’un vell faulador en la Jordània contemporània.
7 històries per gaudir i també per pensar.
El dilluns tornen les cues a la ronda i la rutina del despatx. I demà, amb una certa mandra, Madrid. Anirà ple de rumors sobre el nou President de l’empresa que, segur, canviaran en els propers dies.
Sort que a la nit tenim entrades per un concert que fa mesos que espero: Dino Saluzzi i Anja Lechner a la sala Oriol Martorell de l’Auditori.

V.O.S.

D’entrada he de dir que jo sempre prefereixo el cinema en versió original i que crec que no hi hauria d’haver versions doblades. Això ens donaria una millor percepció de la voluntat de l’autor, en la qual les veus juguen un paper fonamental, i milloraria la nostra comprensió dels idiomes.
També sóc conscient què, tants anys de doblatge han condicionat els hàbits dels espectadors i que hi ha molts ciutadans que prefereixen aquesta opció.
Quan la comissió organitzadora de Bram! es va plantejat aquesta qüestió, vam decidir prioritzar les versions originals, amb dues excepcions: la Classe, ja que en aquell moment estudiàvem la possibilitat de fer una activitat conjunta amb els instituts i ens va semblar que amb aquesta opció seria més fàcil i Corazones Rebeldes de la qual es va fer promoció als casals d’avis, usuaris poc habituats a la v.o. i amb algunes dificultats visuals.
Per desgràcia la productora no va poder atendre les nostres peticions, tan de Vals con Bashir com de Capitán Abu Raed, en explotació actualment a les sales comercials, només disposaven de versions doblades.
Tampoc, en una primera edició, podíem estar segurs de la resposta dels ciutadans ni del perfil dels assistents. El que no era qüestionable és l’aposta per un determinat cinema compromès i d’alta qualitat. Poques vegades s’ha tingut l’oportunitat de veure en 4 dies tantes pel·lícules de tan nivell i totes actuals.
La resposta i la valoració dels assistents ens donen la raó i ens anima a continuar per aquest camí.

Les xifres de BRAM! 2009

Número total d’espectadors: 1.103

Pel·lícules més vistes: El silenci abans de Bach (250 espectadors), La clase (163 espectadors).

PREMI ESPECIAL DEL PÚBLIC

1. Corazones Rebeldes (8,17)* 2. Al otro lado (8,13)* 3. El cuerno de la abundancia (7,87)* 4. Vals con Bashir (7,83)* 5. Capitán Abu Raed (7,64)* 6. La clase (7,54)* 7. El silenci abans de Bach (7,43)* 8. 25 kilates (7,42)*

* valoració mitjana de la pel·lícula per part del públic

Pere Portabella

Pere Portabella és un home intel·ligent i culte, a més d’un gran director de cinema.
També és un home accessible que disfruta de la conversa i a qui li agrada escoltar i parlar.
Aprofitant la seva amistat amb el Pere Joan i l’elecció de “El silenci abans de Bach” per obrir la Mostra de cinema, hem tingut el plaer de compartir taula i conversa, molt sobre política, que és el que més li interessa, i de la seva connexió amb la fundació Sistemas, de temes socials, de cinema i una bona estona de la seva pel·lícula.
“El silenci abans de Bach” és una pel·lícula que m’agrada molt, i poder comentar amb el seu director detalls de la realització és un privilegi: la provocació de triar una pianola, amb comandament a distància, per a interpretar una de les variacions Goldberg, o una harmònica tocada per un camioner (en realitat un músic rocker) per a la interpretació d’un altre fragment de la mateixa obra. La connexió entre un riu centreeuropeu i el Metro, i els detalls d’una seqüència espectacular, d’una vintena de joves intèrprets tocant un suite per “cello” en un vagó, i per què es va triar la versió de Rostropovich. Les dificultats de rodatge de la seqüència del cavall o l’evolució en la forma de treballar amb una escaleta molt tancada i un guió molt obert.
Si tenim en compte que les pel·lícules del Pere Portabella estan als principals museus del món, per a algú que disfruta del cinema, compartir opinions amb ell és un privilegi i una important font de plaer.
Buscarem fórmules per poder repetir aquestes experiències.

Castellar té color

Finalment, la meteorologia ha permès que J. Martin Clerch, pugui completar la seva obra: pintar amb els colors primaris algunes de les boles, com si l’asfalt fos una gran tela, un gran quadre sobre el que actua un pinzell gegant.
Avui les imatges són molt més important que les paraules.
(La foto és de Josep Graells)

Chris Potter

Chris Potter ha vingut unes quantes vegades a Terrassa, al festival de jazz, sempre formant part de grups dirigits per Dave Holland. Ell i el trombó Robin Eubanks brillaven amb llum pròpia dins del grup.
Recentment, i produït per Holland, ha gravat un excel·lent disc: 10 SONG FOR ANYONE, amb un grup important de 10 músics, en una combinació peculiar de vent i corda.
Chris Potter és encara un músic jove que, segur, farà noves i suggeridores aportacions a la música.

Con los ojos abiertos

Quiera aquel que quizás es, dilatar el corazón del hombre a la medida de toda la vida.

Toda amistad auténtica es una adquisición duradera.

Ti voglio bene.

Entré en contacto por primera vez con la obra de Marguerite Yourcenar en 1983, cuando ella ya tenia 80 años. Incomprensiblemente no se editó en España hasta esa época Memorias de Adriano, obra que en una traducció magnifica de Julio Cortazar se habia publicado en Argentina en los años cincuenta.
Mi relación con la literatura y con la música, tiene algo de compulsivo, el impacto de Memorias..... me llevó a la compra de cualquier cosa que encontrara en la librerias con el nombre de la escritora. Fue un largo e intenso idilio con la señora Yourcenar.
El año pasado, la exposición en el Britihs Museum sobre Adriano, removió la cenizas y me llevó a una nueva lectura del libro, medio olvidado en el último estante de la libreria (condicionantes del orden alfabético).
Algunos meses después me encontré, sin querer, con una edición reciente de “Con los ojos abiertos”, 350 páginas de conversaciones de la escritora con Matthieu Galey, periodista del semanario L’Express.
El libro es magnífico, escrito desde la complicidad y la simpatia hacia un personaje irrepetible, con el que, en tantas respuestas, te sientes o te gustaria sentirte identificado.
Margarite Yourcenar es un pozo de sabiduria que lo ha leido todo y ha reflexionado profundamente sobre todo.
Escritora de lenta gestación y de larguisimo parto, escribe los textos de nuevo varias veces: un libro está acabado, sólo, cuando ya nada se puede decir mejor de como está escrito.
De intenso proceso de convivencia con los personajes de sus libros que se quedan en su vida para siempre, con la misma o mayor intensidad que las personas reales, en un presente en el que son contemporaneos el siglo II, el Renacimiento, el taoismo i el ecologismo militante.
En fin Margarite Yourcenar és de esos escritores que proporcionan ese placer “masoca” de sentirte superado y consciente de tus innumerables limitaciones.

Model de comunicació

La setmana passada, casualment, va caure a les meves mans, un butlletí municipal (un mitjà de comunicació, diuen ells) de Palau solità i Plegamans, que té un nom molt original: Fem Poble.
Algú es preguntarà el perquè del meu interès per Palau, a part de compartir comarca.
Palau té el privilegi de comptar amb l’assessorament d’una il·lustre regidora del nostre ajuntament, el que no deixa de ser una anècdota, i per sobre de tot, és un ajuntament en el que una nova majoria va desplaçar a l’anterior govern municipal format pel PSC i IC.
El govern està integrat per 6 regidors de CiU, 2 d’ERC i un del PP, que és qui dona la majoria, i que, en aquest cas, no sembla que molesti massa als regidors d’ERC. (prefereixo no pensar què haurien fet els regidors d’ERC de Castellar en una situació semblant).
Aquesta majoria, coherent, el que si té clar és el model de comunicació: en el temps que porten i amb una excusa barata, han tancat l’emissora i han començat l’edició de Fem Poble, un butlletí mensual de 12 pàgines i distribuit a les busties, model d’objectivitat, en el que es parla, en exclusiva, de la meravellosa gestió de l’equip de govern.
Jo no vull, però de vegades costa, fer comparacions. És aquest el model que volen per Castellar?, de fet no és tan diferent del que tenien a Castellar abans de les eleccions.
El que si és cert, és que no enganyen a ningú, està fet exclusivament pel lluïment de l’equip de govern.
Recomano que consulteu el butlletí de Palau i sereu conscients del que ens estem perdent.

Chet Baker

Chet Baker va ser un músic especial. Als anys 50 i 60 va tenir una gran popularitat, desbordant els habituals cercles del jazz.
La seva interpretació de balades suaus i intimistes, com a cantant i especialment com trompetista, el fan especialment atractiu.
Era tan brillant com a músic com eficaç en el seu procés d’autodestrucció, com d'altres grans figures contemporànies del jazz.
Malgrat que va morir l’any 88, avui és un clàssic que es manté absolutament actual i modern, imprescindible en moments sensibles i emocionals.
L’Antònia que té debilitat pels personatges tràgicament dependents, em va introduir a una música que he de reconèixer, no deixa indiferent.
Avui, escriure de Chet, és una excusa per editar una foto que fa mesos que guardo, que decora un restaurant d’estètica italo-americana a Barcelona i que tenia ganes de compartir.

Una altra lectura

En Toni Bolaño és probable que es converteixi en un fix del Bloc.

Doble efemèride

Ara fa un any que vaig començar aquest Bloc i l’entrada que escric és la que fa 200, una fita difícilment imaginable quan vaig començar.
En la 100, ja vaig comentar les raons que ens impulsen a una activitat aparentment poc productiva i condemnada a un cercle limitat i no sempre complaent.
No es tracta avui de repetir arguments, crec, com s’ha dit tantes vegades, que el primer destinatari dels nostres escrits som nosaltres mateixos, i si és cert que alguns tenien la intencionalitat de generar reaccions, són minoritaris. La majoria tenen una mera voluntat estètica i d’arxiu personal.
Ni tan sols les noves possibilitats de projecció que dona Facebook, canvien susbtancialment les motivacions.
De cop recuperes un hàbit relativament perdut i escriure torna a convertir-se en una font de plaer, malgrat l’esforç que suposa haver decidit fer-ho de forma majoritària, en una llengua en la que no tinc la mateixa fluïdesa expressiva i de vocabulari que en la que vaig aprendre de petit.
Rellegint aquests dies algunes de les entrades, he de dir que estic relativament satisfet. Probablement no passaran a la història de la literatura o del periodisme, però, si més no, aquest any serà el millor documentat de la meva vida.
El benefici addicional que suposa la millora de les teves relacions a les noves tecnologies i del domini en l’ús de la llengua, són també arguments a favor.
Sens dubte, seguiré afegint capítols a quest llibre obert.

Al Cèsar.....

De vegades les circumstàncies, la realitat o que sé jo... et porten a donar una imatge que només reflecteix una part, i malament, de la teva personalitat.
No és una cosa nova. Tota la vida que convisc amb aquesta realitat, provocada pel desajustament entre una forma de concebre les relacions i la valoració de la gent, que no coincideix amb la comunament acceptada.
Quan has superat certes barreres ja no hi ha problemes, quan no, de vegades sí, perquè generalment em costa, o no vull, adaptar-me a una concepció de les relacions més estandar.
De vegades dóna la sensació que tinc una gran enemistat o antipatia per algú quan no és cert. De fet amb tots els meus amics he tingut considerables “bronques”. L’únic sentiment d’enemistat, de veritat, és la indiferència.
I perquè dic això ara? Perquè a nivell local hi ha un cas, en què no estic massa satisfet del resultat.
La gent pot creure que soc enemic de la Montse Gatell i no és cert. De fet em cau força bé: és una senyora amb força i “empaque”, amb una intel·ligència i una sensibilitat molt per sobre de la mitjana i amb la que, si no juguéssim a exagerar les diferències, tinc un immens camp de coincidències.
És cert que en algunes ocasions hem dit coses que ens podríem haver estalviat, i que les descripcions mútues són en part caricatures.
Probablement, de l’inici del procés, tindrem versions diferents. Sé perfectament la dificultat de canviar una percepció interioritzada, respongui o no a la realitat, i no sé si tindrem l'oportunitat de contrarestar les percepcions mútues.
Tampoc sé cap a on evolucionarem..... Però sí tinc la voluntat de què la meva simpatia, manifestada, es faci més visible.

El silenci abans de Bach

Ahir amb els amics de Subsòl vam fer un visionat de la pel·lícula de Pere Portabella, Die Stille vor Bach, que serà la que obrirà BRAM! la mostra de cinema de Castellar.
Malgrat que les condicions visuals i acústiques no eren les ideals, la pel·lícula em va impressionar. Amb una fotografia impecable i un tractament de la música de vegades solemne, de vegades divertit, la pel·lícula proporciona 100 minuts de plaer sonor i visual.
Em va sorprendre especialment la conversa dels camioners seguida del solo d’harmònica i la “suite” per cello, en una versió per una atípica orquestra només de cellos, en un cotxe de metro.
En definitiva un plaer, especialment recomanable per als amants de la música i de forma especial per als amants del déu Bach.

Una parte de mí

Una part de mi encara està a Colòmbia i no té ganes de tornar.
Una parte de mí sigue en Colombia y no quierer volver.