diumenge, 5 de febrer de 2012

Congrés del PSOE


No havia seguit massa el procés pre-congressual del PSOE. Una agrupació petita com la nostra té poques possibilitats de participar i el sistema d’elecció de delegats pel consell de  la federació, mai m’ha agradat.
L’ aspiració d’una militant del PSC de ser secretaria general del PSOE, és absolutament legal (forma part d’aquestes petites escletxes mai resoltes del procés d’unitat dels socialistes a Catalunya), però anar tots els delegats recolzant de forma unànime a la candidata del PSC,  és un lamentable error, o pitjor encara, una mostra de com s’han elegit els delegats.
Ahir, aprofitant que una cadena de TV ho feia en directe, vaig escoltar els discursos dels dos candidats. Rubalcaba va començar dubitatiu i després es va anar asserenant, el seu to era reflexiu, sabia que es dirigia a militants, a delegats que votaven  i buscava generar seguretat i confiança després d’una duríssima derrota electoral.
Carme es va equivocar en el discurs, excessivament cridaner i ple d’eslògans. Els primers crits t’emocionen, però a partir del tercer, cansa. Crec  que no era adequat ni per un míting. Ja sé que pretenia donar una imatge de força i entusiasme, d’iniciar la remuntada ja. Però la cohort  d’assessors que l’acompanyen, no la van aconsellar bé.
Ja sé que en un congrés passen moltes més coses, no soc un ingenu i fa molts anys que participo en aquest processos, que hi ha pressions i travetes  i també que alguns actuen en clau personal,  però els congressos del PSOE són bastants oberts i finalment, cada delegat té una papereta i vota en secret.
Si fos un personatge neutral que ve d’un altre planeta, tindria clar que Rubalcaba va estar més convincent.