divendres, 14 de setembre de 2012

12 S


Sense entrar a valorar l’elasticitat d’alguns carrers de Barcelona, és cert que la manifestació de la diada va ser una de les mes multitudinàries de l’historia de la democràcia i també que, l’esperit majoritari dels manifestants,  era la reivindicació sobiranista.
No és pot negar que les posicions independentistes han tingut un considerable increment en el nostre país: la evolució social, la frustració generada pel desafortunat i desgraciat procés d’aprovació de l’estatut, la “intel·ligent” instrumentalització dels efectes de la crisis, en el marc d’un sistema de finançament clarament injust amb Catalunya, han portat a molts catalans a veure en la independència d’Espanya, la solució de tots els nostres mals.
No puc més que admirar l’habilitat del govern de CiU i del president Mas al posar-se per davant de la pancarta i de pas,  aconseguir l’inici de curs més plàcid en molts anys, malgrat les escandaloses retallades en política social.
Crec que és positiu que en un país democràtic cap tema sigui tabú i que la política sigui la resultant de la voluntat dels ciutadans. Fins ara, la unitat del nostre poble ha estat un valor universalment acceptat per les forces catalanistes, molts som els que pensem que la situació actual no és sostenible i que hem d’avançar en l’autogovern i en la consecució d’un finançament just i sabem que la millor garantia d’èxit és compartir un projecte comú.