dissabte, 13 d’octubre de 2012

La bilateralitat

L'Estat autonòmic és irreversible: es pot desenvolupar en sentit federal, però ja no té marxa enrere.

Juan-José López Burniol

Fa uns dies, el toro Segador va interpel·lar el seu habitual interlocutor Enric Juliana, a propòsit de la situació política a Catalunya, en aquests termes: "Què suggereix? Juliana va respondre: Imaginació. El 1977, uns polítics amb la camisa blava acabada de desar a l'armari van anar a buscar Josep Tarradellas a l'exili i van inserir un fragment de legalitat republicana en la predemocràcia vigilada per l'exèrcit. Quan va interessar, Catalunya va rebre un tracte específic. Imaginació i no tenir por. Reivindico el dret a no tenir por". Els mateixos dies, un amic -Josep-Maria Vegara- em va preguntar per correu si, seguint la meva proposta habitual de reformar el Senat per convertir-lo en una autèntica cambra territorial amb caràcter decisori, aquest Senat reformat "seria amb Catalunya, País Basc, Galícia i la resta o seria de les disset comunitats autònomes".

És obvi que batega, tant en la resposta de Juliana com en la pregunta de Vegara, el mateix tema: si Catalunya hauria de tenir o no una posició singularitzada -un tracte específic- dins d'un hipotètic Estat espanyol modernitzat gràcies a un nou pacte constitucional. La posició de Juliana és clarament afirmativa; la de Vegara, inquisitiva. La meva resposta a Vegara va ser aquesta: "(...) Sempre he defensat el mateix: un Estat federal simètric pel que fa a la relació de tots i cadascun dels disset Estats federats amb el Govern central, i asimètric quant a l'extensió de les competències de cada Estat federat. Podria haver estat d'una altra manera, però ja és tard: l'Estat autonòmic és irreversible. Es pot desenvolupar en sentit federal, però ja no té marxa enrere". I, sobre el diàleg entre Segador i Juliana, no hi vaig intervenir per por d'una cornada, òbviament de Segador.

Aquesta actitud és la mateixa que vaig defensar -la tardor del 2005- en un article titulat "Final de trajecte personal", que va establir la meva posició sobre l'Estatut, llavors en tràmit d'elaboració, i la mateixa que vaig defensar al meu llibre España desde una esquina (2007) amb aquestes paraules: "A Espanya li interessa més (...) una Catalunya independent que una Catalunya lligada per una relació bilateral amb l'Estat, que, estenent-se inevitablement a altres comunitats, en provocaria el col·lapse, ja que no hi ha Estat mereixedor d'aquest nom que resisteixi mitja dotzena de relacions bilaterals".

En conseqüència, afirmo que només hi ha dues sortides al contenciós entre Espanya i Catalunya: federalisme o independència. Un federalisme amb un Senat potent -com el nord-americà- que assumeixi la dialèctica centre-perifèria, essencial a la Península, i faci impossible -per innecessària- qualsevol mena de relació bilateral; un federalisme que també adopti un sistema de finançament semblant a l'alemany, que faci efectiu el més estricte principi d'ordinalitat; un federalisme, finalment, asimètric pel que fa a les competències assumides pels diferents Estats federats, més grans en uns que en altres. Tot això -insisteixo una vegada més- amb explícit reconeixement del dret a decidir, amb la finalitat que els catalans puguin expressar, lliurement i democràticament, si volen o no continuar formant part d'Espanya en aquests termes que defineixen -a parer meu- una oferta de màxims.

Les raons per les quals Espanya no ha d'accedir a la demanda d'una relació bilateral o confederal són aquestes: a) Una relació confederal semblant a la que s'establís amb Catalunya seria reivindicada tot seguit per altres comunitats, amb el resultat que l'Estat es desintegraria en un mosaic de taifes. b) Per què caldria esforçar-se a arribar a un acord confederal amb algú que només el concep com una simple etapa cap a al destí irrenunciable de la independència total? Com es diria popularment, per a aquest viatge no necessitàvem alforges. c) Quin sentit tindria una relació confederal dins de la Unió Europea, quan, si es consolida, serà precisament en forma de federació?

N'hi ha que afirmen que uns problemes es resolen sols i d'altres els resol el temps. Potser sí que és així. Però també hi ha problemes que es podreixen si no s'afronten amb diligència. El problema de la relació entre Espanya i Catalunya és d'aquests. Per tant, ha arribat el moment de decidir, i això exigeix: 1. Establir amb claredat -gairebé diria que descarnadament- les posicions respectives. 2. Emprendre un procés de negociació amb tanta fermesa en la defensa dels interessos propis com flexibilitat i intel·ligència per destriar el que és essencial del que és accessori. 3. Tenir clar que un acord transaccional és sempre millor que una ruptura. 4. Embridar la llengua i calmar el gest. 5. I ser molt conscients que mai no s'arriba a un acord si cada part s'entossudeix a imposar a l'altra la seva voluntat sense cedir res a canvi. Només s'arribarà a un acord si les dues parts accepten perdre-hi alguna cosa: Espanya, la uniformitat, i Catalunya, la bilateralitat -el tu a tu-. Però en aquesta recíproca concessió hi hauria la victòria més gran.