dissabte, 26 de gener de 2013

Socialistes de Catalunya

No es pot negar que el PSC no està en el millor moment de la seva història. Tampoc, que hi ha milers d’experts que saben com solucionar els nostres problemes, fins i tot els que desitgen, que el millor seria desaparèixer de l’escena política catalana.
En temps de sectarisme profund, com l’actual, hem d’intentar no contagiar-nos i, per sobre de tot, no traslladar el sectarisme al sí de l’organització.
Molts pensem que l’estructura i funcionament del partit, massa rígids, estan superats i que hem d’anar a fórmules més obertes i participatives.
També pensem que el PSC és un partit jurídicament diferent del PSOE i com a tal ha d’actuar.
Però, fins i tot, des de l’absoluta autonomia de decisió, un partit català ha de tenir un model per Catalunya, per Espanya i per Europa.
El PSC va néixer amb la voluntat d’integrar totes les sensibilitats socialistes i progressistes del nostre país i, sense aquest objectiu,  probablement deixaria de tenir sentit, per tant necessiten un denominador comú que justifiqui que estem junts i còmodes en la mateixa organització.
A nivell nacional tenim un model social i de defensa de la igualtat que, si bé és cert, s’ha de posar al dia, no ha generat importants tensions internes.
Formar part d’Europa, tampoc ha generat , al menys de moment, masses contradiccions .
El problema està en tot cas en la configuració del model per Espanya, en les relacions de Espanya i Catalunya, i diria que encara més, en el model de relació entre el PSC i la resta de socialistes d’Espanya.
Pel que jo conec, crec que un model basat en:
- Un PSC amb perfil propi, en coalició i pactant les polítiques estatals amb el PSOE, formant part o no, del mateix grup parlamentari.
- La defensa radical  d’un model d’estat, federal/confederal que, simplificant, respectés la identitat de Catalunya i garantís un tracte fiscal just.
- El reconeixement del dret a decidir, en una formulació seriosa i garantista.
...seria un acceptable denominador comú per la immensa majoria dels que se senten propers a la nostra ideologia.
Quan el que s’intenta, oblidant els problemes quotidians de tants conciutadans, és imposar  el debat identitari, és fonamental tenir molt clar el marc de referència compartit, els elements comuns  que ens permeti anar junts i sense contradiccions.