dilluns, 9 de setembre de 2013

Populismes



Ho saben des de sempre, en temps de crisi i segurament per falta d’encert dels partits, es generen crisis d’identitat i els projectes populistes afloren i són capaços d’un protagonisme difícilment comprensible en unes altres circumstàncies.
Va passar amb els moviments autoritaris als anys 30, el lerrouxisme a la república espanyola, el Peronisme, Chaves... i ha estat una constant en la descomposició  post-soviètica de l’Europa de l’est.
El nostre país no és aliè a aquest fenomen. Sota la pancarta d’un sobiranisme difús, personatges més o menys grotescos i de ideologia confusa van apareixent en el panorama polític català amb un cert èxit mediàtic.
Primer va ser l’Anglada i el seu PxC amb un programa d’extrema dreta, el va seguir el Laporta no se sap massa amb quin programa però també conservador.
Ara s’ha canviat el model, es tracta de condicionar l’agenda del país sense el risc de les urnes. La monja Forcades  i la funcionaria i regidora fracassada  Forcadell tenen en comú, a part de l’arrel dels cognoms, que no els ha triat ningú, això no evita que, especialment la segona, es permeti la gosadia de exigir, qüestionar i dictar al president de la Generalitat, quina ha de ser la política del país. Ben és cert que el propi president és responsable del protagonisme de la susdita.  
En una altra categoria de populisme estaria el senyor Junqueras, ERC és un partit històric, però l’actual formulació del partit permet cremar als líders a una velocitat vertiginosa, aquesta circumstancia ha facilitat l’ ascensió meteòrica del senyor Junqueras, que,  amb un únic punt en el seu programa,  ha passat en poc temps de l’anonimat ha dirigir el país. Res a dir si no fos perquè des de una situació electoral modesta, insisteix en parlar en nom de Catalunya i postular de forma categòrica que és el que més convé al país.
ERC va treure en les últimes eleccions 498.124 vots, pel darrera de CiU (1.116.259) i el PSC (524.707). Els seus vots representen el 13,7% dels votants i el 9% del cens electoral.
Entén que estigui contents pel resultat,  però trobo excessiu que s’arroguin la representació del poble de Catalunya.
L’estat d’excitació en el que viu el país és evident i les preses per aprofitar una oportunitat que sembla única, l’única estratègia. És la mateixa estratègia leninista antidemocràtica, l' avantguarda que pensa i que decideix el que més convé a la majoria, pensi aquesta el que pensi.
La decisió  és massa important per deixar-la en mans de populistes i de il·luminats exaltats.