La suportable lleugeresa

Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?

Estambul

S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.

El Bòsfor està ple  de vaixells  en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre  i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic en permanent activitat.

Estambul és una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem Pasa..Sant Salvador en Chora.

Val la pena recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy, recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s  en els carrerons de Galata, escoltar jazz en el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.

Recórrer el Bòsfor des de  Eminönu  i el seu olor a sardines de les cuines flotants, fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i muralles, expressió d’una historia d’esplendor.

Passejar entre multituds pels basars, entre l’aroma de les especies  i els colors de les ceràmiques, les artesanies i els kilims.

Bizanci, Constantinoble, Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània  i, probablement, l’única ciutat del món que ha estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys  i aquesta realitat històrica està viva en els seus edificis i carrers.

I tornes una mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits,  de complicitats renovades. I comences de nou amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan importants i que som especialistes en generar problemes artificials.

      

Rendez-vous

Fa molts anys que penso que el jazz, en el sentit més ampli, és la música del nostre temps, la que concentra la major dosis de qualitat interpretativa i de creació. Amb el temps s’ha estès  per tot el mon integrant tot els orígens musicals, ha aconseguit un llenguatge comú que permet que conversin de forma harmoniosa músics nord americans, escandinaus, mediterranis, hispans, turcs o hindús. Tots els mestissatges són possibles quan es té una mentalitat lliure, oberta i creativa.

Europa té una llarga tradició de jazz i al mateix temps un estil propi fruit d’unes arrels comuns. Probablement, avui, el jazz és el producte cultural més compartit pels europeus.

Fruit de la influença de dos gran trompetistes nord americans: Miles Davis i Chet Baker , avui tenim a Europa alguns trompetistes de nivell mundial.

Ja hem parlat anteriorment en el Bloc, de Enrico Rava i de Paolo Fresu, dos músics que hem tingut l’oportunitat de escoltar en les seves freqüents  visites a Catalunya.

Aquest dies he descobert un gran àlbum del trompetista franco-suís Erik Truffaz, que també ens ha visitat en algunes ocasions i que ha intervingut de forma brillant en el festival de Terrassa.

Rendez-vous , és un mostra clara de l’esperit  obert i mestís del jazz, un àlbum de 3 CD, fruit de tres cites, a Paris, Benares (India) i Mèxic. Experiències compartides de músiques d’origens diferents que es troben en un espai comú. Especialment emocionant l’experiència de Benares i la forma d’harmonitzar músiques tan diferents.

En temps d’incomprensions, de sectarismes i de confrontacions culturals, la música i en especial el jazz és una poderosa font d’inspiració i d’esperança 

Sèries TV

És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.

Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10 hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament, en TV per cable de pagament.

En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això si, sense tants mitjans  i emesa de forma continuada en un parell de mesos.

Des de les multi premiades The Wire i Mad Men  a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat  al servei d’un model cultural i fent servir un màrqueting tremendament eficaç.

Davant d’aquesta màquina engreixada  i poderosa, una industria europea  atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen” no troben llocs a les   programacions de les nostres televisions.

És curiós com el debat cultural (i en especial la industria cultural) ha estat sempre  absent en la construcció europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada  que Europa i fins i tot que el nostre propi país.