bloc de notes

ADN

2012-01-29T14:41:00.000+01:00

Suposo que és inevitable, hi ha persones properes a un grup políticlocal que porten en el seu ADN la superioritat intel·lectual, i és clar, això obliga a la necessitat de donar lliçons. Després l’electorat té una altravisió, però això que importa?

Aquesta vegada el motiu és una proposta de ERC.

Si no recordo malament, ERC es va presentar a les eleccionsmunicipals i els nostres convilatans van decidir deixar-los fora delconsistori.

Las propostes al ple en qualssevol ajuntament poden fer-lesels grups municipals, ERC, doncs, no pot presentar propostes al ple.

L’Altraveu sí pot fer propostes al ple. Si te interès endebatre l’adscripció del nostre ajuntament a qualssevol plataforma, per que no presentenla proposta ells?

Coneixen el reglament, saben el procediment i també que noes poden avalar, sense més, les ocurrènciesde qualssevol grup polític o social. Però sempre és més fàcil acusar als altresde la teva pròpia incompetència i buscar obscures intencions.

et 2

2012-01-27T21:00:00.003+01:00

Il est vrai que, parfois, le temps se fait plus lent etchange de densité, sans que le ciel, irréversiblement gris, ait la moindreimportance. Les dictionnaires étymologiques se soulèvent contre la toutepuissance du dictionnaire historique, juste avant qu’un sensible Ravel rehaussele niveau émotionnel et artistique et nous montre que le silence, contenu etchaud, est bien souvent opportun.

J’ignore s’il s’agit du berceau de l’humanité o du refugedes poètes occitans oubliés. Ou peut-être du retour a la permanente, et cettefois-ci nouvelle, patrie adolescente, dans laquelle s’imposent les souvenirs dechasubles, les cric crac des noix et les chansons d’enfants.

Qu’est-ce qui rend si facile de pénétrer sans effortjusqu’aux refuges protégés de l’intimité ?

Moulin Faye

2012-01-25T20:33:00.000+01:00

És cert que de vegades el temps s’alenteix i canvia dedensitat, sense importar un cel irreversiblementgris.

Les “dictionnaires étimologiques” es rebel·len contra elprotagonisme de “le dictionnaire històrique”, abans que un sensible Ravel pugiel to emocional i artístic i ens mostri que el silenci contingut i càlid, és, tantesvegades, oportú.

No sé si és el bressol de la humanitat o el refugi dels oblidatspoetes occitans. O tal vegada el tornar a la permanent , i ara nova, pàtriaadolescent, a on s’imposen els records de casulles, el cric crac de les nous icançons infantils.

Què fa tan fàcil entrar, sense esforços, fins als protegitsrefugis de la intimitat?

Estúpida obcecació

2012-01-25T19:11:00.005+01:00

El que va començar com una reivindicació dels economistes neokeynesians, avui ja és un crit generalitzat que defensa fins i tot el FMI: no sortirem dela crisi amb una política obsessiva de reducció del dèficit i sense accions quefomentin l’activitat econòmica.

No més Europa dirigida per la dreta Alemanya continua instal·ladaen el error. Baixa l’activitat, baixa el consum, baixen els ingressos de l’administraciói puja l’atur i evidentment l’arribada de sant Mariano als altars, no generaràcap miracle en la confiança dels mercats.

Per seguir la tradició de l’entorn, el ministre d’economia del govern d’Espanya, també va treballar en Lehman Brothers fins laseva fallida. Quina estranya malaltia porta als responsables polítics a posarla política econòmica en mans dels que van provocar la crisi. El senyor deGuindos és un ultraliberal conegut, de l’etapa Aznar, convençut que la solucióde l’economia passa per desmuntar l’estat del benestar.

Martín Girard

2012-01-24T16:46:00.002+01:00

Tres catorce dieciséis

Procopio está preocupado. Ha perdido la memoria. No seacuerda de lo que pasó el miércoles en el Bernabéu, ni quién dio a quién unpisotón en la mano ni por qué ni para qué. No acierta a recordar qué clase deactividad deportiva se estaba practicando ni cuál era el propósito de tantaspatadas dadas, ni el nombre de quién las daba, con o sin balón. Menos aúnrecuerda aquella Copa que el año pasado era un preciado trofeo y este año yano. Barrunta que, a lo mejor, se cayó de un autobús y se abolló.

Procopio está tan preocupado que casi piensa en pareado.Tiene además la sensación de vivir en un país en el que se premia lacorrupción. La otra noche, sin ir más lejos, soñó con una jauría de juecesferoces que, togas al viento, perseguían a uno de los suyos para crucificarledesnudo por intentar averiguar lo que todos sabemos.

A la mañana siguiente, el deprimido Procopio asumió congregaria resignación que los árbitros y los jueces tienen siempre razón, haganlo que hagan y digan lo que digan, por injusto, absurdo y estúpido que nosparezca al común de los mortales. Lo sospechoso del caso es que estosmagistrados, habiendo estudiado lo mismo, tengan criterios tan diferentes. Perolo que de verdad preocupaba a Procopio no era la estulticia, ya glosada porErasmo, sino la pérdida de memoria que ponía en solfa su proverbial erudiciónbalompédica, así que acudió, sin cita previa, a la consulta de una psicólogaparanormal, argentina para mayor redundancia, llamada Georgina Tres CatorceDieciséis por sus matemáticos desvaríos y más conocida como Gina Pi.

Todo parecido con Lauren Bacall en Mi desconfiada esposa noera pura coincidencia: cambiaba de vestido en cada secuencia. Tampoco eracasual su semejanza con Sharon Stone en Instinto básico: curaba los traumas enun cruce de piernas. Por lo demás, afortunadamente, no existía similitud algunacon Freud o Poincaré, salvo en el intelecto. El poder mental de Pi coexistía enarmonía con una prodigiosa intuición femenina solo equiparable a su belleza.

Procopio recuperó la memoria nada más verla. Pero, parajustificar la perentoriedad de la consulta, pretextó no saber quién eraMourinho, lo cual, en estos días, podía interpretarse como un síntoma más graveque haber olvidado el propio nombre. "¿Y quién es Mourinho?",preguntó ella, a su vez, cogiéndole a contra pie. "Un entrenador de fútbolque manda más que el presidente y cuyo dedo señala los derroteros del club,sacando de quicio a los jugadores, exacerbando a los graderíos y poniendo enpeligro el histórico prestigio de un equipo legendario", respondióProcopio, cayendo en la trampa que él mismo había propiciado.

"¡O sea que sí sabes quién es Mourinho!", le regañóGina Pi, "Y, por si cupiera duda, acabas de utilizar 39 palabras y 189letras para lo que bastaría una palabra de ocho letras". "¿Quépalabra?", indagó Procopio con la sonrisa turulata de un pato mareado."Solo te diré que empieza con D de Dinamarca", dijo Pi con laexpresión pizpireta de Mitzi Gaynor en Las Girls.

"Dantesco, dentista, disloque, destino, difteria,desayuno, desacato...", aventuró Procopio. "Frío, frío", lecortó ella. "Dactilar, dadaísmo, damisela, danzador, deplorar, deprimir,depravar...", insistió él. "Me parece que no has perdido la memoriasino la cabeza", dictaminó Tres Catorce Dieciséis, y dio por finalizada lasesión.

Al cruzar desolado la sala de estar, Procopio se topó con elpasajero K. Un personaje recién salido de un libro en cuyas páginas peligrabasu vida y que, según pensó Procopio, buscaba refugio en brazos de Gina Pi. Derepente, para sorpresa del celoso paciente, K le habló: "Si anda buscandouna palabra de ocho letras que empiece por D de Dinamarca y defina lapersonalidad de un tal Mourinho, la palabra que busca solo puede ser una:dictador". Dicho esto, el misterioso personaje entró en la consulta. Envez de patear la puerta a la manera de Pepe, Procopio pegó la oreja. Lo que oyófue algo inaudito: Pi le decía a K que, este año, el triplete lo ganaríaFlorentino. No era un augurio. Se lo había sonsacado a un árbitro en el diván.

Martín Girard és el pseudònim d'un conegut director de cinema.

Egipte

2012-01-14T14:54:00.002+01:00

Els processos generats després des les revoltes populars enels països musulmans, al menys a mi, en generen contradiccions: alegria quan cauuna dictadura i desencís amb el procés posterior.

Fa unes setmanes en un viatge al sud d’Egipte, Magued elguia, un cristià copte de considerable formació, inquietud política i tendència“liberal”, ens deia que el procés serà molt llarg però que veia el futur ambesperança.

Aquest dies arriben els resultats d’unes llargues constituentsque no serien acceptables en una democràcia occidental i que donen una majoria esclafadora(70%) a les opcions islamistes, molts dels quals (25%) són salafistes, l’opciómés radical, que considera l’Alcorà la font única del dret. Les dones que estaranal parlament seran 8 (el 2%).

No és aquest el lloc per analitzar com s’ha arribat a aquestasituació, però la democràcia és basa en la voluntat de la majoria. No mésconfio que la majoria sigui respectuosa amb la democràcia i desitjar als amicsi amigues “lliberals” i progressistes, una gran dosi d’encert i paciència.

La inconsistente levedad

2012-01-14T13:38:00.000+01:00

Supongo quealguna gracia debe tener, pero yo, ni esforzándome,soy capaz de verla.

Suscomparecencias después de los consejos de ministros son una demostraciónpalpable de su inconsistencia. El nuevo look no corrige eses aire de marisabidilla,que intenta compensar con altanería su desconocimiento de los temas. De todasformas es joven, igual aprende.

No creo que seasectarismo por mi parte verla a años luz de las dos últimas vicepresidentas, tantoMaría Teresa como Elena fueron un modelo de saber estar isolvencia.

Doncs si

2012-01-14T13:14:00.003+01:00

Midnight in París

2012-01-14T13:08:00.000+01:00

Quan Woody Allen,deixa de ser un veí de Manhatan, es converteix en un turista de Manhatan. Esticconvençut que l’oficina de turisme de París estarà encantada amb el reportatge, ple de magnífiques postals que,estic segur, han provocat en molts espectadors les ganes de tornar a París.

Al contrari que en la pel·lícula de Barcelona aquesta vegadahavia una història, en molts moments ingeniosa i divertida, explicada de nou enprimera persona.

Sempre he pensat que tenim a Woody Allen una micasobrevalorat i que fa molt temps que no ens sorprèn. Midnight in Paris és una bona pel·lícula, ambalgun moment de “brotxa gorda” i que en el missatge central, massa reiteratiu, eldirector renuncia a la complicitat intel·ligent de l’espectador.

En paraules robades a una amiga “Woody Allen és un vell amicpel que tens simpatia i que fa molts anys que coneixes, que veus una vegada a l’anyi comparteixes amb ell una velada agradable i una conversa intel·ligent”.

Tremolem

2012-01-14T12:08:00.001+01:00

Ja en la seva anterior vida va donar mostres de les seveshabilitats. D’ell es pot esperar qualsevol cosa.

Cañete anuncia una "reforma muy profunda" de laLey de Costas
- Medio Ambiente justifica que quiere "poner envalor" el litoral y dar "seguridad jurídica"
- El ministerio estudia alargar las concesiones y autorizarnuevos usos en primera línea
- El Gobierno prepara una "simplificación" de la normativaambiental "para agilizar trámites”

impostos

2012-01-13T15:56:00.004+01:00

No tenen vergonya.

Han tardat una setmana

Es pot ser més patètic?

http://www.youtube.com/watch?v=kdxyHMJuVPk

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=uqDNOfTHbc8

PP i CiU

2012-01-12T20:26:00.002+01:00

A sorprès a algú que CiU recolzi el decret-llei del governdel PP de pujada dels impostos?

Primer s’indignen per la proposta del control previ delspressupostos de les comunitats autònomes, a l’Ajuntament de Barcelona s’escandalitzeni parlen de vulneració de la constitució, per acabar, com estava previst,votant a favor.

És evident que els uneix un mateix projecte: fer pagar lacrisi als més dèbils, i pujar els impostos a treballadors i classes mitjanes sense tocar la butxaca dels més rics i, ésclar, reduir les polítiques socials.

A veure qui serà capaç d’arribar més lluny!

Ya están aquí

2012-01-09T21:01:00.001+01:00

Probablemente aúnno es el momento de reivindicarlo, pero Zapatero empezó su mandato cumpliendouna promesa electoral: retirar las tropas de Irak, Rajoy empieza incumpliendo suprincipal argumento de campaña subiendo los impuestos.

Nos habían vendidoque un gobierno del PP supondría la inmediata recuperación de la confianza i lasolución a todos los problemas de España. Ahora los expertos anuncian que elparo seguirá subiendo y que la crisis va para largo, ¿Dónde están los milagrosde san Mariano?

La realidad esque el margen de autonomía de la economía española es muy reducida y que la políticaimpuesta por la derecha alemana, de reducción del déficit sin incentivos alcrecimiento, hace imposible la salida de la crisis de les economías del sur deEuropa.

Si además, depaso, el PP introduce elementos de reducción de la autonomía financiera de lasComunidades Autónomas y se pasa por el forro la autonomía municipal pues muchomejor.

Que mal tenemosque haberlo hecho para que el pueblo prefiera que los gobierne un partido llenode mentirosos i chorizos, dirigidos desde el zulo por un presidente que seesconde.

¿Cuál habría sido su reacción delante dedecisiones como las que han tomado? Y acaban de empezar.

Keynes tenía razón

2012-01-03T19:32:00.002+01:00

I Europa, quancomençarà?

"La expansión, no la recesión, es el momento idóneopara la austeridad fiscal". Eso declaraba John Maynard Keynes en 1937,cuando Franklin Delano Roosevelt estaba a punto de darle la razón, al intentarequilibrar el presupuesto demasiado pronto y sumir la economía estadounidense-que había ido recuperándose a ritmo constante hasta ese momento- en unaprofunda recesión. Recortar el gasto público cuando la economía está deprimidadeprime la economía todavía más; la austeridad debe esperar hasta que se hayapuesto en marcha una fuerte recuperación.

Por desgracia, a finales de 2010 y principios del 2011, lospolíticos y legisladores en gran parte del mundo occidental creían que eran máslistos, que debíamos centrarnos en los déficits, no en los puestos de trabajo,a pesar de que nuestras economías apenas habían empezado a recuperarse de larecesión que siguió a la crisis financiera. Y por actuar de acuerdo con esacreencia antikeynesiana, acabaron dándole la razón a Keynes una vez más.

Lógicamente, al reivindicar la economía keynesiana chocó conla opinión general. En Washington, en concreto, la mayoría considera que elfracaso del paquete de estímulos de Obama para impulsar el empleo ha demostradoque el gasto público no puede crear puestos de trabajo. Pero aquellos denosotros que hicimos cálculos, nos percatamos, ya desde el primer momento, deque la Ley de Recuperación y Reinversión de 2009 (más de un tercio de la cual,por cierto, adquirió la relativamente ineficaz forma de recortes de impuestos)se quedaba demasiado corta teniendo en cuenta la gravedad de la recesión. Ytambién predijimos la violenta reacción política a la que dio lugar.

De modo que la verdadera prueba para la economía keynesianano ha provenido de los tibios esfuerzos del Gobierno federal estadounidensepara estimular la economía, que se vieron en buen parte contrarrestados por losrecortes a escala estatal y local. En lugar de eso, ha venido de nacioneseuropeas como Grecia e Irlanda que se han visto obligadas a imponer una austeridadfiscal atroz como condición para recibir préstamos de emergencia, y han sufridorecesiones económicas equiparables a la Depresión, con un descenso del PIB realen ambos países de más del 10%.

Según la ideología que domina gran parte de nuestra retóricapolítica, esto no debía pasar. En marzo de 2011, el personal republicano delComité Económico Conjunto del Congreso publicó un informe titulado Gasta menos,debe menos, desarrolla la economía. Se burlaban de las preocupaciones de que unrecorte del gasto en tiempos de una recesión empeoraría la recesión, ysostenían que los recortes del gasto mejorarían la confianza del consumidor yde las empresas, y que ello podría perfectamente inducir un crecimiento másrápido, en vez de ralentizarlo.

Deberían haber sido más listos, incluso en aquel entonces:los supuestos ejemplos históricos de "austeridad expansionista" queempleaban para justificar su razonamiento ya habían sido rigurosamentedesacreditados. Y también estaba el vergonzoso hecho de que mucha gente de laderecha ya había declarado prematuramente, a mediados de 2010, que la deIrlanda era una historia de éxito que demostraba las virtudes de los recortesdel gasto, solo para ver cómo se agravaba la recesión irlandesa y se evaporabacualquier confianza que los inversores pudieran haber sentido.

Por cierto que, aunque parezca mentira, este año ha vuelto asuceder lo mismo. Muchos proclamaron que Irlanda había superado el bache, ydemostrado que la austeridad funciona (y luego llegaron las cifras, y eran tandeprimentes como antes).

Pero la insistencia en recortar inmediatamente el gastosiguió dominando el panorama político, con efectos malignos para la economíaestadounidense. Es verdad que no hubo ninguna medida de austeridad nueva dignade mención a escala federal, pero sí hubo mucha austeridad "pasiva" amedida que el estímulo de Obama fue perdiendo fuerza y los Gobiernos estatalesy locales con problemas de liquidez siguieron con los recortes.

Claro que, se podría argumentar que Grecia e Irlanda notenían elección en cuanto a imponer la austeridad, o, en cualquier caso,ninguna opción aparte de suspender los pagos de su deuda y abandonar el euro.Pero otra lección que nos ha enseñado 2011 es que Estados Unidos tenía y sigueteniendo elección; puede que Washington esté obsesionado con el déficit, perolos mercados financieros están, en todo caso, indicándonos que deberíamosendeudarnos más.

Una vez más, se suponía que esto no debía pasar. Iniciamos2011 con advertencias funestas sobre una crisis de la deuda al estilo griegoque se produciría en cuanto la Reserva Federal dejara de comprar bonos, o lasagencias de calificación pusieran fin a nuestra categoría de Triple A, o elsuperfabuloso comité no consiguiera alcanzar un acuerdo, o algo. Pero laReserva Federal finalizó su programa de adquisición de bonos en junio; Standard& Poor's rebajó a Estados Unidos en agosto; el supercomité alcanzó un puntomuerto en noviembre; y los costes de los préstamos de Estados Unidos no hanparado de disminuir. De hecho, a estas alturas, los bonos estadounidenses protegidosde la inflación pagan un interés negativo. Los inversores están dispuestos apagar a Estados Unidos para que les guarde su dinero.

La conclusión es que 2011 ha sido un año en el que nuestraélite política se obsesionó con los déficits a corto plazo que de hecho no sonun problema y, de paso, empeoró el verdadero problema: una economía deprimida yun desempleo masivo.

La buena noticia, por decirlo así, es que el presidenteBarack Obama por fin ha vuelto a luchar contra la austeridad prematura, y pareceestar ganando la batalla política. Y es posible que uno de estos años acabemossiguiendo el consejo de Keynes, que sigue siendo tan válido hoy como lo erahace 75 años.

Paul Krugman es profesor de Economía en Princeton y premio Nobel 2008

Sectes

2012-01-03T18:57:00.003+01:00

De forma casual vaig coincidir el passat divendres a laplaça Colón de Madrid, lloc a on els sectors més reaccionaris del catolicismeespanyol, amb presència de la nova alcaldessa i el cardenal de Barcelona,celebren les seves arengues a favor d’una concepció agressiva i sectària de la família,del matrimoni i de les opcions sexuals.

No vaig poder dissimular la meva alegria pel fracàs de la convocatòria.Un espectacular muntatge de megafonia, que no sé qui va pagar, propiciava l’enfrontamentdesigual de les veus prepotents i elscarrers buits.

Costa entendre l’actitud permissiva o millor còmplice, de les autoritats a la invasió de l’espai públic(la Castellana de Madrid un divendres a la tarda) per part dels sectaris d’unadeterminada creença i el desplegament, impressionant i excessiu, de forces de l’ordrepúblic.

Em pregunto quina seria l’actitud de les mateixes autoritats, davant d’una pretensió semblant d’una pregariapública dels musulmans o un bateig multitudinari dels Testimonis de Jehovà.

Quan entendrem que les creences religioses formen part de l’àmbitprivat? Fins quan es mantindran els privilegis d’una església en la que elsabusos són pràctica habitual, que es finança amb diners públics i que norespecten les lleis democràtiques?

2012

2012-01-03T18:04:00.003+01:00

Malgrat la crisi econòmica, els retalls i les injustícies socials, hem de mantenir la convicció que l’objectiu fonamental de l'esser humà ésintentar ser feliç.

Bones festes i feliç 2012

Otros economistas

2011-12-25T21:12:00.003+01:00

JOAQUÍN ESTEFANÍA

Para cumplir con los compromisos con Bruselas, Rajoy hizo una primera evaluación de la reducción del déficit público de 16.500 millones de euros en 2012. La Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas) acaba de prever que esa cifra llegará a los 40.000 millones de euros, cuatro puntos del PIB español. Recuérdese que en mayo de 2010, cuando Zapatero tomó las medidas de austeridad que llevaron a los socialistas a la ruina electoral, el esfuerzo fue de 15.000 millones de euros.

El debate sobre cómo conseguir que el déficit no supere el 4,4% del PIB el año que viene (y el 3% en 2013) es central para la vida pública. La economía es una forma privilegiada de la acción política y no solo pasto de los tecnócratas, como se ha puesto de moda en Europa. No se puede desposeer al poder democrático de la soberanía en el campo de la política económica.
Una cosa es la despolitización de la política y otra que los expertos no tengan voz en la polémica. Hace más de dos años que Krugman dio la voz de alarma (¿Cómo pudieron equivocarse tanto los economistas?) sobre el papel de los científicos sociales en el diagnóstico de la crisis y sus eventuales salidas. Y más de un lustro desde que el director de estudios de la Escuela de Altos Estudios de Ciencias Sociales de París, Jacques Sapir, publicó su estudio sobre los intereses inconfesables de los falsos expertos en economía (Economistas contra la democracia; Ediciones B). Skidelsky, el biógrafo de Keynes, ha calificado a quienes con su ceguera o mudez voluntaria han acompañado a la desregulación que dio lugar a la Gran Recesión de "mayordomos intelectuales de los poderosos".
Afortunadamente, en España empiezan a ampliarse los territorios de la autocrítica de la profesión, muchas veces amparados en las redes sociales. El colectivo Economistas Frente a la Crisis (www.economistasfrentealacrisis.com) -nacido para frenar el ambiente de mediocridad y silencio instalado en el Colegio de Economistas de Madrid en los últimos años- acaba de lanzar su segundo manifiesto. En los dos textos se subraya su preocupación por la manipulación del lenguaje de quienes siempre exigen más en la demanda de sacrificios de la ciudadanía: austeridad no equivale a déficit cero, liberalización y desregulación no es idéntico, reformar y reducir los derechos no es una acción intercambiable automáticamente, el problema no son los mercados sino su ausencia en beneficio de los oligopolios... Otro colectivo, formado sobre todo por economistas, pero no solo por ellos (www.econonuestra.net), pretende que el debate económico no se realice en exclusiva desde las posiciones que califican de "fundamentalistas del mercado".
Unos y otros participan de la tesis de que un economista deja de ser ciudadano cuando intenta imponer una representación del orden social no a través del debate, sino mediante la pretensión de poseer la clave de las leyes naturales de la organización de la sociedad. -

Sounds and Silence

2011-12-21T10:12:00.003+01:00

Ja hem parlat alguna vegada del fundador/creador de laproductora musical ECM.

El documental, que està a la venda, és una fantàstica visióde l’activitat i la filosofia que hi ha al darrera del segell musical de ManfredEicher.

Interesant que els músics amb més presencia, siguin Arvo Pärt,un bàltic acadèmic i espiritual i Dino Saluzzi, un argentí de Salta, fet a simateix i sense formació acadèmica. Una altre vegada el nord i el sud, que en lamúsica no suposa cap barrera.

És estimulant que la industria discogràfica, sigui encaracapaç de generar aquests productes.

Sounds And Silence: Viajes con Manfred EicherUn documental sobre ECM de Peter Guyer y Norbert Wiedmer

Artistas y compositores retratados:

Arvo Pärt
Eleni Karaindrou
Jan Garbarek
Dino Saluzzi
Anja Lechner
Anouar Brahem
Gianluigi Trovesi
Marilyn Mazur
Nik Bärtsch
Kim Kashkashian

Obsessions

2011-12-19T17:03:00.004+01:00

Fa un temps vaig batejar-lo com l’apòstol delmono-tema. Ara ha canviat de tema, però segueix amb el plantejament monocorde.

Abusant de privilegis, de la benevolència odel cansament de la direcció de la publicació que critica, es dedica a posar aparir, des del desconeixement i la mentida, als mitjans de comunicació locals.

No importa que li hagin explicat 100 vegades,que hagi estat desautoritzat pel col·legi de periodistes, que el capítol 2 decomunicació s’hagi reduït a 1/3 de l’inicial en 3 anys, que l’Actual sigui aral’únic mitjà d’informació de les programacions culturals, esportives o de lesentitats del municipi. Ell, barrejant interessos partidaris, familiars opersonals, segueix erra que erra.

Que vol? Que acomiadem el personal? Quetanquem Ràdio Castellar? Aquestes són les partides més grans.

Quantes vegades li hem explicat que la impressióde l’Actual costa 75.000 € i que ingressem 40.000 € en publicitat. Si saprestar això són 35.000 € de diferència(1,5 € /any, per castellarenc).

Senyor Arderius, de veritat no té res més important a que dedicar-se? Deveritat creu que les mentides de tan repetir-les es converteixen en veritats?Perquè no dedica les seves energies a buscar un altre mono-tema que aporti mésbeneficis als nostres convilatants

Sort, amic Pere

2011-12-18T20:30:00.001+01:00

Necessitaràs molta sort. Arribes a la direcció del partit enel pitjor moment de la nostra història, amb dubtes en el socialisme de comdonar respostes a la crisi mundial, i amb el partit germà immers també en unaprofunda crisi.

Has de ser conscient que el model de partit amb el que hemfuncionat ja no serveix, ara hem de debilitar els “aparells” i donar la paraulaa la gent, hem de fer participes, als que et senten socialistes, de les nostresdecisions i hem d’afavorir els lideratges socials.

També has de ser conscient que l’actual sistema afavoreixels caciquismes de les federacions i l’intervencionisme no sempre justificat enles agrupacions. Obrim les nostres portes, ampliem les nostra base i donem laparaula als que creuen que una societat més justa i solidaria és possible.

Demasiao

2011-12-18T13:34:00.003+01:00

Ja fa molt que ens hem quedat sense adjectius

el Barça desafía el fútbol

Rio

2011-12-17T20:23:00.003+01:00

Vital, intens, brillant... extraordinari!

Abusos

2011-12-17T19:57:00.001+01:00

Avui l’església holandesa ahir la irlandesa, la nord americana o l’espanyola. Hi ha algun lloc al món a on membres del clero no estiguin implicats en abusos a menors?
Una actitud i una doctrina sexual antinatural i una complicitat de la jerarquia, ocultant unes practiques molt esteses, han estat caldo de cultiu i fàcil amagatall per molts potencials violadors, mentre s’oposaven i culpabilitzaven, sistemàticament, al sexe com a font de plaer.
I encara hi ha gent que se’ls escolta.

Gran entre els grans

2011-12-13T13:13:00.004+01:00

La gent que em coneix sap de la meva veneració per Keith Jarrett.
Un concert seu és una experiència incomparable i alguns dels molts dels seus discs han estat escoltats per mi de forma reiterada e insistent.
No conec encara el seu nou disc, Río, però els seus comentaris en l’entrevista del País, sobre el concert gravat en directe i el procés d’improvisació, m’han convençut d’arnar-lo a comprar de forma immediata.
Un enorme músic, personal i diferent.

Duets màgics

2011-11-29T17:00:00.004+01:00

Ahir vaig consumir les últimes entrades del festival de jazz de Barcelona, el concert de JOSHUA REDMAN & BRAD MEHLDAU, tocant a duo en el teatre Coliseum de la Gran Via. Els havia escoltat i admirat en directe a tots dos, però no junts.

Del la nota dels organitzadors recullo:

...influyéndose mútuamente desde los días en que Brad Mehldau tenía un breve pero trascendental papel en el histórico cuarteto de Joshua Redman, los dos jazzmen no han dejado nunca de agigantar su pisada en la música actual. Ahora pianista y saxofonista reactivan una coalición que hace tres años ofreció en nuestro festival uno de los dos únicos conciertos europeos del dúo, una experiencia tan vibrante que finalmente se ha traducido en una gira de largo alcance que han querido concluir en Barcelona.

El concert d’ahir va ser extraordinari. Dos musics, que malgrat que són relativament joves, tenen una potent carrera musical i discogràfica i ahir van estar espacialment inspirats. Els duets es presten a la música introspectiva i intimista, a la balada més que a la estridència i aquesta vegada al indubtable virtuosisme dels saxos i a la densitat del piano, és va imposar la capacitat de la creació en comú, a la lectura alternada o simultània d’una partitura imaginària.

És fantàstic ser partícip d’aquest moments màgics

Joshua Redman. Saxo, Brad Mehldau, piano

Lliçó d’economia

2011-11-27T20:07:00.001+01:00

Tarantella de la morte

2011-11-24T17:45:00.004+01:00

Quantes vegades l’atzar fa miracles?

Un autor barroc absolutament oblidat : Michelangelo Falvetti. Un magnífic oratori: Il diluvio universale. Un director argentí que fa una versió actualitzada i brillant... i arriba l’èxit 3 segles després: Absolutament recomanable i de forma especial la Tarantella de la morte.

Gràcies amiga.

http://www.youtube.com/watch?v=BA2y5GpLDlU&feature=related

La bellesa del risc

2011-11-24T16:21:00.003+01:00

Ahir, el Barça va fer alguna cosa més que jugar al futbol, va crear, va fer art. L’art és imperfecte per definició i no té sentit sense emoció, l’emoció que provoca el risc i la permanent invenció.

Moltes vegades veient jugar al Barça, em ve la imatge del grup de músics de jazz, solistes virtuosos, creant en directe, buscant-se, trobant-se, fent duets, trios, octets... big bands , en combinacions màgiques.

És cert que estem tant habituats a la perfecció que ens oblidem del risc. Ahir amb el Milan, amb una defensa fràgil , es va jugar al fil de la navalla i Guardiola ens va mostrar que, també, té el punt inconscient i suïcida dels creadors, que no es conformen amb consolidar el que ja han aconseguit: sempre una mica més difícil, una mica més enllà.

Quan surt bé, i ahir va sortir molt bé, la compensació no té parangó, però he de reconèixer, amb una certa vergonya, que en alguns moments vaig tenir la urgència de demanar a crits, plantejaments una mica més conservadors.

Hay alternativas

2011-11-24T11:32:00.006+01:00

Els autors són interessants i han decidit regalar el seu llibre.

Nota dels autors:

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar, mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.
Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre, la editorial nos comunicó que deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial, confirmándose así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca como ahora en periodo pre-electoral, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.
Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31 de octubre. También es posible mandar un mensaje a atpublicaciones@gmail.com para pedir uno o varios ejemplares que se irán atendiendo conforme lleguen enviando por correo contra reembolso los libros.
Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.
Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.
Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Puedes descargar el libro gratuitamente aquí .

A pulso

2011-11-22T14:30:00.004+01:00

El PP debe la mayoría absoluta más al colapso del PSOE que a su resultado http://politica.elpais.com/politica/2011/11/21/actualidad/1321901720_432463.html

Si

2011-11-20T13:14:00.000+01:00

CiU és de dretes

2011-11-19T13:24:00.001+01:00

Podria sonar reiteratiu, però no és evident per tothom. El candidat Duran Lleida és molt de dretes i aquesta concepció els ha portat sempre a justificar al PP.

Un Estatut pactat, el porta al Tribunal Constitucional el PP, de la resolució del tribunal, CiU acaba culpant al PSOE. Qui s’oposa a l’emersió lingüística i al català com a llengua vehicular a l’escola?

Quan es tracta d’ideologia, els drets de Catalunya pesen a un segon terme i CiU reconeix als seus. Votar CiU és recolzar al PP.

Juanjo Millàs en la Ser

2011-11-17T09:46:00.002+01:00

http://www.cadenaser.com/actualidad/audios/querido-votante-patidifuso-carta-millas-hoy-hoy-2011/csrcsrpor/20111117csrcsr_18/Aes/

Que està passant?

2011-11-15T17:27:00.003+01:00

La crisis, que no cal insistir com i qui va generar, i que fins ara amenaçava economies, polítiques socials i governs, ara dóna un pas més i amenaça la democràcia. Primer Grècia i ara Itàlia, democràcies consolidades, renuncien a les urnes en favor de governs tecnocràtics sense legitimació popular, amb l’argument de acontentar als mercats.

En els països democràtics les crisis es resolen amb eleccions. No tinc la més mínima simpatia pel senyor Berlusconi, però, quina és la legitimitat del senyor Monti a part d’haver treballat per Godman Sachs i formar part de la Trilateral? igual que el senyor Papademos.

Aquests és el futur d’Europa? S’acceptaria una formula similar per Alemanya o França? No és un cop d’estat financer o una versió moderna del despotisme il·lustrat?

I ningú es rebel·la, ningú s’indigna, a ningú l’importa. Ara si és evident que el futur d’Europa és trist i fosc.

Jazz italià

2011-11-15T16:20:00.009+01:00

Aquesta ha estat una setmana física i emotivament intensa, en la que la música ha jugat un paper important.

Aquest any, al Festival de jazz de Barcelona els musics italians tenen un especial protagonisme. Dijous i divendres a Luz de Gas, van actuar els dos trompetistes italians de més reconeixement internacional: Enrico Rava i Paolo Fresu, dues generacions, dos estils, però tots dos marcats pel fort impacte que va generar Miles Davis en molts joves músics europeus.

Enrico Rava, en format quintet i compartint protagonisme amb el trombó Gianluca Petrella i un grup jove que avala la fama del trompetista de ser un excel·lent descobridor de nous talents, presentava el disc Tribe. El concert anava des de moments melòdics d’alt contingut poètic fins al ritme desenfrenat i al virtuosisme d’alguns “sols”. Un concert sòlid, rotund i brillant.

Divendres va ser el torn de Paolo Fresu. He de confessar que és un músic pel que sento gran debilitat, cap dels concerts seus que he vist en directe m’han deixat indiferent, sempre et queda la sensació que els seus recursos són inesgotables. Moltes vegades busca el format de duet, íntim i proper. Toca preferentment el fiscorn, més greu i melòdic i la trompeta quasi bé sempre amb sordina.

L’altre component del duo, en aquesta ocasió era Omar Sosa, un peculiar pianista/teclista cubà, que ha traslladat a la seva música i a la seva estètica, una llarga recerca de les profundes arrels africanes, perfectament integrada amb les cubanes.

La proposta de trobar a l’escenari un trompeta de formació clàssica, confés admirador de Chet Baker i Miles Davis, amb un pianista cubà, africanista, contingut i d’alta espiritualitat, era molt atractiva i el concert no va decebre.

No sé si els dos han tocat moltes vegades junts ni si el concert estava molt assajat, però poques vegades he tingut, de forma tan evident, la consciencia de la creació en directe, dos mons, dues cultures, dues experiències buscant-se, trobant-se, generant moments sublims i emocionants de identificació i de complicitat, a un altíssim nivell tècnic.

I tot això, aquí, a quatre passes i a un preu, 22 €, assequible a moltes butxaques.

Gasto público y estado del bienestar

2011-11-13T18:10:00.004+01:00

Ya hemos comentado en otras ocasiones la habilidad de Krugman en hacer comprensible los conceptos económicos complejos y en desenmascarar la visión conservadora de la economía que hay detrás de algunos dogmas economicistas.

En el artículo “Leyendas del fracaso” desmonta la tesis de la interrelación inevitable entre austeridad, porcentaje de deuda pública e interés de los bonos y aún más, entre gastos público y sostenibilidad del estado del bienestar, elemento clave de las políticas neoliberales, especialmente de los republicanos norteamericanos y cada vez más dominantes en Europa.

Felipe el europeista

2011-11-13T14:32:00.004+01:00

Felipe González poques vegades decebre i ja és des de fa molts anys el referent ideològic de l’europeisme que podria haver estat . El seu article “Europa: crisis y respuesta”, és un anàlisi lúcid del l’Europa que alguns volem i també una clara mostra de la dificultat del projecte.

Algun dia, suposo, al front de la política europea, tornarà a haver líders que siguin capaços de superar els nacionalismes locals i és creguin el projecte comú.

Coherència

2011-11-09T15:53:00.002+01:00

És diu i es té assumit, que el debat de pressupostos és el més important de l’any en un ajuntament.

Per l’equip de govern té aquesta consideració: han estat moltes setmanes d’anàlisi, d’alternatives, de debats, de valoracions...També hem donat el mateix tractament en les converses amb l’oposició: 5 comissions informatives i una actitud oberts a qualssevol proposta dels grups.

És cert que el pressupost és un document dens i feixuc i, que els criteris de la comptabilitat pública no són fàcils ni per les persones acostumades a la gestió privada, exigeix, per tant, estudi i dedicació als regidors, especialment el primer any. Però superada aquesta primera dificultat tècnica després queda la política.

L’equip de govern ha plantejat un pressupost de contenció de la despesa, protegint les partides més socials, afavorint les iniciatives de creació d’activitat i continuant en el procés de reducció de l’endeutament. En el tema dels ingressos, donant més pes als impostos més progressiu seguint el principi, que pagui més el que més té.

Com era d’esperar el debat no va aportar sorpreses, com replica a una argumentació sòlida, progressista i coherent, la marginalitat, el discurs de dretes i el voluntarisme incoherent.

L’Altraveu ja ens té acostumats a perdre’s en la perifèria a quedar-se fora del fonamental. Fan alguna petita aportació assumible i, vingui o no a compte, acaben parlant de Can Bages. No tinc res a dir a que estiguin en contra del polígon, però dir que costa diners a l’Ajuntament és mentir, ja que tots sabem que qualssevol actuació urbanística aporta aprofitaments a l’administració local.

El PP va fer de PP, congelació de tot sense dir quins serveis s’han de reduir, veien les experiències d’administracions a on poden decidir, ja podem imaginar cap a on anirien les retallades. El que si haurien d’aprendre, i confio que sigui qüestió de temps, és a fer un ús lleial dels comentaris privats. Treure interpretacions d’un comentari, fora de context i per tant amb voluntat de falsejar, no és la millor manera d’abordar el treball de les comissions informatives.

CiU crec, té problemes per conciliar una indubtable voluntat de consens amb com mantenir els serveis sense tocar la recaptació. Després, com tothom, tenen les seves fixacions, en aquest cas l’Actual. De res serveixen les explicacions ni els raonaments: l’actual sistema de comunicació és molt més barat que el d’abans (el d’ells) i molt més eficaç, probablement aquest és el problema, que funciona bé.

És certa l’afirmació que governar és prendre decisions: hem fet un bon treball i hem pres decisions, coherents, responsables, a favor de la redistribució de la renda i en defensa de la cohesió social.

Inside Job

2011-11-05T14:10:00.002+01:00

El Club Cinema Castellar continua amb la seva programació de cinema de qualitat, ahir al vespre es va projectar l’excel·lent documental de Charles Ferguson, Inside Job, sobre les causes i els responsables de la crisis econòmica mundial de 2008, les conseqüències de la qual encara patim.

En paraules del director recollides en Filmaffinity:

“era una crisis totalmente evitable; de hecho durante los 40 años que siguieron a la Gran Depresión, los Estados Unidos no sufrieron ninguna crisis financiera. Sin embargo, la progresiva desregulación del sector financiero desde la década de los ochenta, ha dado paso a una industria cada vez más criminal, cuyas “innovaciones” han generado una sucesión de crisis financieras. Cada crisis ha sido peor que la anterior y, sin embargo, gracias al creciente poder y riqueza de la industria, los responsables han podido eludir la acción de la justicia. En el caso de esta crisis nadie ha sido encarcelado, a pesar del fraude que ha causado pérdidas de billones de dólares. Es mi esperanza que a través de esta película, en menos de dos horas, todos puedan comprender la naturaleza esencial y las causas fundamentales de este problema. También espero que, después de verla, independientemente de la opinión política, los espectadores puedan estar y podamos estar todos de acuerdo en la importancia de restaurar la honradez y la estabilidad a nuestro sistema financiero y de exigir responsabilidad a aquellos que lo han destrozado."

CCC estan fent una magnífica aportació cultural i intel·lectual a la nostra vila.

Des points sensibles

2011-11-05T12:36:00.002+01:00

Peut-être que ta propre vision du monde, les nostres visions del món,essayé de m'expliquer, hem donat probes suficients, ne te permet pas de me comprendre, renunciar als sacrosants principis.

M'impressionne par dessus tout, expressar els sentiments, tu m'es devenu indispensable, jugar al teu joc i en la teva llengua, la force de l'attachement qui m'unit à toi, trontollar per una frase que no comparteixes

La vulnérabilité que cela génère en moi, no buscar la teva vulnerabilitat, la peur de la perte, la certesa, necessitat d’abraçar-te, un besoin infini de ta tendresse.

African Rhythms

2011-11-05T11:06:00.003+01:00

Randy Weston és un pianista novaiorquès que des dels anys 60 ha mantingut una estreta relació amb la música africana. Te 85 anys i encara està actiu (participa aquest any en el festival de jazz Barcelona).

African Rhythms és un disc emblemàtic, està gravat al 75 i sona absolutament actual. La bona música no te ni èpoques ni edats.

Especialment interesant la seva versió dels blues en C.W Blues.

Que esperen?

2011-11-03T11:59:00.003+01:00

Cada vegada hi ha més veus especialitzades en contra de la política econòmica europea imposada per l’ortodòxia conservadora alemanya.
L’article de Vidal-Folch defensa accions dissuasòries contra els especuladors per part del Banc Central Europeu en el mercat secundari de bons, con ja han fet els americans, en lloc de continuar amb la política dubitativa, ineficaç, poc dissuasòria i que no convenç a ningú.
Com afirma en la seva conclusió:
La técnica de la potencia de fuego abrumadora, el bazooka, es inversa a la gradualista táctica del salchichón: finas, trémulas rodajas que ni impresionan ni alimentan. Esta ha fracasado.

Programa de estímulos

2011-11-03T11:22:00.003+01:00

Rubalcaba sacude la campaña al exigir un 'plan Marshall' europeo contra la crisis
“No hay forma de salir de este agujero sin cambios en la política monetaria”
“Hay que aplicar un programa de estímulos”
“Sin crecimiento no habrá empleo”

Absolutament d'acord.

La dreta

2011-10-31T20:26:00.003+01:00

Estem vivint una crisi generada per la dreta, fruit de la desregulació de les entitats financeres americanes que s’ha estès a la resta del món. La dreta que governa les potencies europees i que imposa la seva política a la resta, preocupada només pel dèficit i les entitats financeres, és incapaç de trobar una alternativa que ens faci créixer i Europa va irremeiablement a l’estancament.

Les comunitats autònomes en les que la dreta ha guanyat les eleccions ens mostren el camí: acabar amb l’estat del benestar i especialment amb l’escola i la sanitat publiques. I ara arriba la dreta espanyola i ens promet la solució de tots els mals. I tot sense fer ni una proposta.

La travessia serà dura i llarga.

El futur

2011-10-31T18:57:00.003+01:00

En moments com els actuals en que la crisis financera ha contagiat absolutament l’economia productiva, que l’obsessió pel dèficit impossibilita plantejar-se qualsevol incentiu al creixement, que els líders europeus fan el ridícul setmana darrere setmana i no entenen que l’ocupació ha de convertir-se en l’eix de la política econòmica, afortunadament hi ha alguns que miren més enllà i reflexionen sobre el futur. L’article de Moisés Naim, El Futuro: 10 preguntas , és un plantejament realista sobre algunes incerteses del futur.

Propensió

2011-10-31T17:19:00.003+01:00

Tens raó

Quantes vegades s’imposa la inclinació

i el més fàcil, és creure que tot és cert ?

Federico Garcia Lorca y seis acordes

2011-10-22T19:21:00.004+02:00

Todo empezó en esta tierra
LEONARD COHEN

Es un honor estar aquí esta noche, aunque quizá, como el gran maestro Riccardo Muti, no estoy acostumbrado a estar ante un público sin una orquesta detrás. Haré lo que pueda como solista. Anoche no logré dormir, pasé la noche en vela pensando en qué podía decir hoy aquí. Después de comerme todas las chocolatinas y cacahuetes del minibar garabateé unas pocas palabras pero dudo que haga falta referirse a ellas. Obviamente, estoy muy emocionado por el reconocimiento de la fundación. Pero he venido esta noche a expresar otro tipo de gratitud que espero poder contar en tres o cuatro minutos.

Cuando estaba haciendo el equipaje en Los Ángeles me sentía inquieto porque siempre he tenido cierta ambigüedad sobre la poesía. Viene de un lugar que nadie controla, que nadie conquista. Es decir, si supiera de dónde vienen las canciones las haría con más frecuencia. Es difícil aceptar un premio por una actividad que en realidad no controlo. Haciendo el equipaje para venir, cogí mi guitarra Conde, hecha en España hace 40 años más o menos. La saqué de la caja y parecía hecha de helio, muy ligera. Me la puse en la cara y la olí, está muy bien diseñada, la fragancia de la madera viva. Sabemos que la madera nunca acaba de morir y por eso olía el cedro, tan fresco, como si fuera el primer día, cuando compré la guitarra hace 40 años. Y una voz parecía decirme: "Eres un hombre viejo y no has dado las gracias, no has devuelto tu gratitud a quien la merece: el suelo, la tierra, al pueblo que te ha dado tanto. Porque igual que un hombre no es un DNI, una calificación de deuda tampoco es un país. Ustedes saben de mi fuerte asociación con Federico García Lorca y puedo decir que mientras era joven y adolescente no encontré una voz y solo cuando leí a Lorca, en una traducción, encontré una voz que me dio permiso para descubrir mi propia voz, para ubicar mi yo, un yo que aún no está terminado.

Al hacerme mayor supe que las instrucciones venían con esa voz. ¿Y qué instrucciones eran esas? Nunca lamentar. Y si queremos expresar la derrota que nos ataca a todos tiene que ser en los confines estrictos de la dignidad y de la belleza. Así que ya tenía una voz, pero no tenía el instrumento para expresarla. No tenía una canción. Y ahora voy a contarles brevemente la historia de cómo conseguí mi canción.

Yo era un guitarrista indiferente. Solo me sabía unos cuantos acordes. Me sentaba con mis amigos, bebía y cantaba, pero nunca me vi como un músico o un cantante. Un día, a principios de los años sesenta, estaba de visita en casa de mi madre. Su casa estaba cerca de un parque con una pista de tenis donde íbamos a ver jugar al baloncesto. Era un lugar que conocía de mi infancia. Me paseé por allí y encontré a un joven tocando una guitarra flamenca. Me encantó, estaba rodeado de algunas chicas y me senté a escucharlo, me cautivaba, yo quería tocar así, aunque sabía que nunca lo lograría.

Me acerqué a él y nos entendimos medio en francés medio en inglés y pactamos unas clases en casa de mi madre. Era un joven español. Al día siguiente se presentó. Me dijo: "Déjame escucharte tocar algo". Lo hice y declaró que no tenía ni idea. Él cogió la guitarra, la afinó, me la devolvió y dijo: "No suena mal. Ahora tócala de nuevo". No cambió mucho. La cogió otra vez y me dijo: "Te voy a enseñar unos acordes". Tocó una secuencia rápida de acordes y luego me explicó dónde tenía que poner los dedos y me dijo otra vez: "Ahora toca". Pero fue un desastre.

Al día siguiente, empezamos de nuevo con esos seis acordes. Muchas canciones flamencas se basan en ellos. Al tercer día la cosa mejoró. Aprendí los seis acordes. Al día siguiente el guitarrista no volvió por casa. Dejó de venir. Como yo tenía el número de la pensión donde se alojaba fui a buscarlo para ver que le había pasado. Allí me contaron que aquel español se había suicidado, que se había quitado la vida. Yo no sabía nada de él, de qué parte de España era, por qué estaba en Montreal, por qué estaba en la pista de tenis, por qué se había quitado la vida.

Sentí una enorme tristeza. Nunca antes había contado esto en público. Esos seis acordes, esa pauta de sonido, ha sido la base de todas mis canciones y de toda mi música y quizá ahora puedan comenzar a entender la magnitud del agradecimiento que tengo a este país. Todo lo que han encontrado favorable en mi obra viene de esta historia que les acabo de contar. Toda mi obra está inspirada por esta tierra. Así que gracias por celebrarla porque es suya, solo me han permitido poner mi firma al final de la última página.

Discurso pronunciado por Leonard Cohen

Esos cielos

2011-10-22T19:08:00.003+02:00

Siempre me ha impresionado la entereza y la clarividencia de Eduardo Madina, el compromiso con su país y con sus ideas.

Él, que es una víctima directa, que perdió una pierna en un atentado de ETA en el 2002 y que padeció la incomprensión y el rechazo de las asociaciones ligadas al PP, ha sido siempre un abanderado de la conciliación y de la paz.

En momentos como los actuales Eduardo Madina es un referente moral. Su artículo es un reflejo de su actitud

Controvertit i compromés

2011-10-22T18:39:00.003+02:00

Agradi o no agradi Jesús Eguiguren ha estat un catalitzador en el procés que ara acaba, probablement tindrà poc reconeixement i alguns el criticaran, però per un país és un luxe tenir homes com ell. La entrevista a El País és un interesant document.

Punt i final...

2011-10-21T21:20:00.002+02:00

D’acord amb el guió preestablert ETA anuncia l’abandó de l’activitat armada. Una noticia llargament esperada.

L’alegria de la noticia no esborra la violència estúpida, innecessària i gratuïta durant tants anys, ni l’ambient mafiós i feixista que han hagut de suportat tants ciutadans sotmesos a la falta de llibertat.

Però avui la democràcia ha de ser generosa, sense oblidar a les víctimes, però generosa. Les ferides no és tancaran de forma immediata, la reconciliació no arribarà en dos dies, però hem de facilitar el procés.

El que si m’ha sorprès és la impossibilitat dels representant etarres de deixar de semblar-se a si mateixos, ni per una ocasió tan solemne són capaços de substituir la disfressa patètica de botxí amb boina.

Avancem

2011-10-18T20:44:00.003+02:00

És cert que el “Foro de San Sebastian” té un cert aire de pantomima, d’escenificació, i això no és cap sorpresa. També que la representació internacional ha estat escassa i bastant esbiaixada. Dit això, qualsevol demòcrata civilitzat ha d’estar content que una banda terrorista decideixi renunciar a l’assassinat com instrument polític.

L’acte de renuncia a la violència no farà herois als terroristes ni als que l’han justificat històricament, ni als que han dissimulat. Tampoc diu massa de la “izquierda aberzale”, que han hagut d’esperar, per complicitat o per covardia, a que ETA estès absolutament vençuda per atrevir-se a expressar alternatives democràtiques , però tot sigui benvingut, fins i tot els intens de instrumentalització de la pau, si això serveix per que Euzkadi reiniciï un procés pacífic i democràtic del que desaparegui la violència l’amenaça i l’extorsió.

Se retenir de sauter

2011-10-17T14:00:00.007+02:00

Cau la tarda a la plaça, sobre els carrils encara virginals i els vells cartells, a le coin on és fàcil confondre ciutat i país.

Conflueixen els viatges vermells , els gerros impossibles i el xampany d’excepció, mentre la polifonia d’accents puja el to al ritme del crémant.

Com negar la força tel·lúrica que arrastra a la fusió inevitable, després de contemplar com sàtir i nimfa ballan sikinnis? Com ocultar l’evidencia del papir amb enceses declaracions d’amor? Com negar la influença sobrenatural que beatifica la passió fetitxista i la font glorieuse?

Després la taula facilita l’accent i la fusió, mentre es fa protagonista el Montagny.

20N

2011-10-16T19:05:00.002+02:00

Encara falta un mes.

És cert que les enquestes van en contra, que serà molt difícil, que l’elector d’esquerres està desmobilitzat, que la gestió de la crisis ens està penalitzant als socialistes i tots els governs del món. Però fins a l’últim minut hem de fer veure a la gent que la tornada del PP és la pitjor desgràcia: la dreta quan governa ho far per acabar amb la política social, per afavorir als que més tenen, per perjudicar a l’escola i la sanitat públiques.

Hem d’impedir l’allau de la dreta i l’única barrera és votar socialista i fer a Rubalcaba president del govern. No firmem la derrota, encara falta un mes.

L'espai insòlit

2011-10-14T08:03:00.004+02:00

l’atzar?

les noves tecnologies, els low cost, la photo automatique

la conversa, la discussió, l’exuberància verbal, la permanent sorpresa

el somriure, l’eclat de rire, el pas compassat, la caresse al clatell, le bas du dos.

la passió fetitxista, el ronroneig, la petite phrase obscène, les six heures pile, la font glorieuse.

l’eix helicoïdal, el missatge sonor de les petjades, la llum tamisada, le miracle des sons de la corde touchée

el crémant i el pa torrat amb mantega salada.

la forteresse que acueille, silencieuse, la tenture médiévale?

...i Europa?

2011-10-13T17:37:00.002+02:00

Pels que veien en l’entrada a Europa la superació d’un model caduc i la seguretat d’un espai comú confortable, la situació actual no deixa de generar permanents frustracions.

És cert que s’ha creat una superestructura funcionarial i administrativa per sobre de las competències i la capacitat de decisió. És absurd que en moment de crisis general estiguem sotmesos a les petites misèries nacionals. O canviem la formula de decisió, donant poders real a una estructura comú, i substituïm la unanimitat per un sistema de majories o tot això és ingovernable.

Amb tot el respecte que pugi merèixer els seus plantejaments, que ens importa els interessos d’un petit partit eslovac que per l’aritmètica local és capaç de bloquejar les polítiques globals?i el mateix passa amb els interessos electorals a Baviera de la senyora Merkel. En el model actual qualssevol petita trifurca local pot encallar el sistema.

Evidentment que també s’ha d’apropar les institucions als ciutadans i tornar a recuperar l’esperit europeista en front de l’actual model de suma de nacionalismes miserables.

Fier de voter

2011-10-11T12:02:00.002+02:00

Els amics francesos ens han donat aquest cap de setmana una lliçó de intel·ligència democràtica. Involucrar a més de 2 milions de ciutadans en els afers d’una organització de tres-cent mil afiliats i fer-ho amb valentia i sense prejudicis és una gran lliçó per la resta de socialistes europeus.

Amb independència del que passi el proper cap de setmana i de qui sigui definitivament el candidat l’opció socialista sortirà enfortida. Jo també estaria “FIER DE VOTER AUX PRIMAIRES”

Populista i corrupte

2011-10-09T14:47:00.004+02:00

No sé quina és la motivació ni l’interès, tal vegada la por de passar a ser la tercera força política de Catalunya en les properes generals. Perquè ara és dedica a fomentar la confrontació entre les comunitats? Que aporta a Catalunya i al seu partit insultar als andalusos amb comentaris despectius? Ara no interessa l’origen de centenars de milers de ciutadans catalans?

El senyor Duran Lleida ha convertit el seu partit, de indubtable trajectòria històrica, en una maquinaria oportunista i corrupta. Tothom sap en aquest país qui és el camí més curt per arribar a un càrrec públic i també com s’han finançat.

Paradoxalment està ben valorat, és el que passa amb alguns xoriços de coll blanc, capaços de defensar una cosa i la contraria en qüestió de minuts i fes-te creure que ets tu qui t’has equivocat.

Cadena perpètua

2011-10-08T19:00:00.003+02:00

Ja comencen a donar alguna mostra del que són i és clar, comença l’impresentable Federico Trillo. Primer la cadena perpetua i seguiran amb la pena de mort.

No sé qui governarà després del 20N però si és el PP tornarem al camí a la caverna.

Álvaro Siza

2011-10-02T14:22:00.002+02:00

No és la primera vegada que faig referencia a una entrevista d ‘Anatxu Zabalbescoa i a la seva habilitat per retratar personatges. Aquesta vegada és tracta de... Álvaro Siza Vieira...

“para muchos arquitectos el mejor proyectista del mundo. La vigencia de sus soluciones, el cuidadoso detalle hecho para no ser visto y su genialidad a la hora de idear volúmenes sencillos, pero singulares, generan consenso. Siza ha creado escuela trabajando con pocos medios, pero no tiene epígonos. O se tiene o no se tiene genio para las soluciones sencillas.”

Algunes frases tretes de l’entrevista donen una mostra de dimensió del personatge:

“Frente a un gran paisaje creen que hay que hacer un gran mirador. Y yo les contesto que no, porque cansa. El paisaje no debe ser una imposición permanente, debe ser una elección.”

“Nos creímos modernos porque tiramos el tranvía a la basura para dejar pasar a coches y autobuses. Fue un error. El tranvía regresó tímidamente. Pero hoy es una alternativa limpia.”

“Cuando uno interviene en la ciudad siempre queda inacabado porque hay algo que hace el tiempo que ningún arquitecto puede hacer. El tiempo es un gran arquitecto. Solo si tiene una buena estructura organizativa, el proyecto nuevo podrá absorber las futuras intervenciones y eso se transformará en riqueza, en la complejidad que tienen las ciudades antiguas. En cambio, si un proyecto, de entrada, parece muy acabado, normalmente está mal. Quien no cuenta con el tiempo se pierde.”

Raons

2011-10-02T13:50:00.002+02:00

Javier Marías a part d’un gran escriptor és un dels milers de ciutadans descontents amb la situació actual, que malgrat tot continua pensant que és una obligació anar a votar. La seva visió de Rubalcaba, sense deixar de ser crítica, és una invitació a actuar en front dels que alguns consideren inevitable.

"Ha aparecido, sin embargo, un candidato que me parece inteligente, oh milagro. ... pero a él lo veo inteligente, a años luz de todos los demás. Y tampoco creo estar solo en esa apreciación, dado que es siempre el político mejor valorado en los sondeos -o el menos denostado, si se prefiere-. Sin duda es artero y ocasionalmente demagógico, pero nadie que se dedique a su profesión está a salvo de eso, y quizá no deba estarlo, más le vale. Lo cierto es que Rubalcaba argumenta y razona y explica, lo cual se diría lo mínimo que ha de exigírsele a un candidato y sin embargo es casi insólito en España. No chilla, no se desgañita, no suelta una tras otra frases hueras y altisonantes. No da la impresión de tener la cabeza vacía, como les sucede a Rajoy y a Cayo Lara, o llena sólo por una idea fija hipertrofiada, como les ocurre a Urkullu, Mas, Rosa Díez y otros cuantos. Da la sensación de ser un hombre flexible y hábil, con capacidad de maniobra y de diálogo y poco proclive a las ocurrencias "ornamentales" que han jalonado los dos mandatos de Zapatero ... Tampoco parece alguien falto de escrúpulos, y eso es fundamental. Su gran inconveniente es que ha formado parte de los últimos Gobiernos. Es mala cosa, no lo voy a negar. Pero, qué quieren, visto el panorama: Rajoy formó parte de todos los Gobiernos de Aznar, lo cual no es ya mala, sino pésima cosa. Si el principal argumento contra Rubalcaba es que es "el pasado", habría que decir que, por desgracia, Rajoy es "el pasado remoto", aquel que nos llevó a la Guerra de Irak con falacias y nos mintió -sin escrúpulos, precisamente- sobre la autoría de los atentados del 11-M..."

Petites actuacions

2011-09-30T16:42:00.008+02:00

De vegades algunes actuacions petites i de cost insignificant poden produir millores considerables en el funcionament d’un equipament. L’Escola Mestre Pla, com la majoria, tenia una situació conflictiva amb les entrades i sortides dels alumnes provocades, especialment, pel comportament incívic d’alguns pares que estan convençuts que ells i els seus cotxes, tenen drets especials.

Quatre pilones, un parell de boles pintades i una mica de pintura han estat suficient per reordenar el carrer, crear un important espai per vianants, protegir la vorera i millorar la funcionalitat i la seguretat.

Desgraciadament no sempre els problemes tenen una solució tan fàcil i eficaç.

Civilització

2011-09-27T16:26:00.002+02:00

A tots ens passa que en moments de desànim pensem que el món es un desastre, que retrocedim en drets i que milers d’anys de civilització han servit per ben poc.

Mentre aquest cap de setmana partidaris i detractors de les curses de braus discutien a les portes de la Monumental, llegeixo en una guia que l’any 80 de la nostra era, l’emperador Tito va inaugurar el Coliseu, el gran amfiteatre romà. La inauguració va durar 100 dies, en els que van morir 2.000 gladiadors i 900 besties, mentre 50.000 romans gaudien d’un l’espectacle que consideraven dins de la normalitat.

A Roma, creadora del dret positiu i bressol de la nostra civilització, passaven aquestes coses fa només 2.000 anys.

Sense menysprear les salvatjades actuals de les que contínuament tenim informació, hem de reconèixer que, al menys a nivell de consciencia col·lectiva, hem experimentat una enorme progressió en aquests anys.

El sonriure etrusc

2011-09-27T15:39:00.003+02:00

He de reconèixer que els meus coneixements de la cultura etrusca eren pràcticament nuls, només sabia que van ser contemporanis i veïns de Roma en la primera etapa de l’imperi.

La insistència, absolutament justificada, de la meva amiga Norma de visitar el magnífic museo romà de Villa Giulia, m’ha introduït en la comprensió de la riquesa i la originalitat d’una cultura per nosaltres bastant desconeguda.

El peculiar ritual fúnebre: cremar els cadàvers i enterrar les urnes amb les cendres en tombes de pedra amb efectes d’us quotidià, han permès que arribin als nostres dies eines i especialment ceràmiques d’una gran bellesa de disseny i ornamentació en magnífic estat, que ens ajuden a entendre usos i costums en tots els camps de les relacions socials.

El que no resol l’exposició és l’enigma del somriure present en tantes escultures, fins i tot fúnebres, de l’època.

L'Ignasi es casa

2011-09-27T15:08:00.001+02:00

Que un alcalde es casi no és el més habitual, tampoc que l’hagin fet 3 regidors en pocs anys. És cert que quan es té una determinada edat les probabilitats són més altes.

La Mireia i l’Ignasi han decidit formalitzar la seva relació i compartir-lo amb familiars i amics. El dinar va ser excel·lent en un ambient contingut, agradable, sobri i afable, en una mostra de bon gust, lluny d’estridències importades, cada vegada més comuns. Com sempre la núvia estava estupenda i el nuvi no tant.

Que la vida futura respongui com a mínim a les seves expectatives i que siguin feliços.

Normalitzem-nos

2011-09-27T14:35:00.009+02:00

(article publicat a l'Actual)

A part d’una concepció unitarista de l’estat i una mala fe manifesta que els porta a afirmar que el castellà està a punt de desaparèixer a Catalunya, l’argument clau és l’hipotètic dret dels pares a triar la llengua de l’educació dels seus fills, qüestió que ningú reclama en cap país del món, com tampoc reclamen els continguts curriculars del cursos, que també són competència dels poders públics.

De tant en tant, i sempre per motivacions alienes, el tema de la llengua a l’escola és objecte d’alguna actuació judicial. Valdria la pena tenir en compte que a part de les actuacions de Ciutadans, un grup marginal, en tots els casos el que està al darrere és el PP.

És cert que Catalunya té una singularitat des de el punt de vista lingüístic. No podem negar la realitat de dues llengües convivint i els conflictes potencials que genera. Tampoc podem negar una realitat històrica, en la que l’única llengua que ha patit agressions ha estat el català. Per això, l’ús de la llengües està regulat per una llei del Parlament

En els primers mesos de l’any 81 es va constituir una comissió al Parlament per la elaboració de la llei de Normalització Lingüística.

Des del començament tots érem conscients que el gran instrument de normalització era l’escola. Després d’uns quants mesos de debats, vam coincidir en un model: una única xarxa escolar adaptable a la realitat de cada escola i el català com a llengua vehicular en tota la xarxa.

L’objectiu: que tothom acabés els estudis bàsics amb el domini de les dues llengües i per sobre de tot, contribuir a un model d’integració social en el que la llengua sigui un element d’unitat i no de segregació o confrontació. 30 anys després, la realitat ens diu que la decisió va ser un encert.

No estic segur que sigui intel·ligent reaccionar davant de cada provocació, ja que és pot interpretar més com una debilitat que com una fortesa. Tenim un sistema que funciona, tenim consens social, tenim una llei vigent.

Que cridin ells,... i no fem massa cas.

La sangría

2011-09-26T17:03:00.002+02:00

Fa bastants mesos que segueixo els articles del premi Nobel d’economia Paul Krugman. Ell demostra que l’economia no és neutral i que hi ha alternatives a cada política. Les seves tesis defensen una política d’estímuls que doni prioritat la creació de llocs de treballs en contra de la línia dominant restrictiva i de preocupació exclusiva pel dèficit.

És cert que la internacionalització de l’economia impossibilita que una economia petita o mitjana pugui posar en pràctica una política contraria a la majoria. No més a nivell europeu podria tenir èxit una política que exigeix rigor, però també el volum suficient per enfrontar-se als especuladors.

Una política europea d’estímuls, sense l’obsessió injustificada pel dèficit és l’única alternativa perquè Europa torni a créixer i per tant creï ocupació.

L’exemple que fa servir Krugman al seu article és altament clarificador.

Justícia estúpida

2011-09-17T18:59:00.002+02:00

Fa molts anys, de fet tots, que la meva confiança en la justícia és nul·la. Dúiem que la justícia és cega, la justícia espanyola és autista, envanida i estúpida.

Emetre una sentència absolutament discutible sense tenir en compte la nova realitat social i política d’Euskadi és viure en una realitat falsa.

La Justícia és la única institució de l’estat sense transició democràtica. En els òrgans de direcció del poder Judicial (tots en situació precària) encara sobreviuen representants de l’antic règim que no necessiten dissimular el seu esperit autoritari. El percentatge d’autoritarisme i centralisme del jutges està molt per sobre de la de qualsevol altre institució, en un model corporativista i sense control democràtic.

La gran prova de la democràcia espanyola és la democratització del poder Judicial

Rics

2011-09-17T14:35:00.001+02:00

Quan ho explica el Roto, tot s’entén millor.

Im-presionant

2011-09-15T12:33:00.003+02:00

" Pienso que por ser rico, guapo, por ser un gran jugador, las personas tienen envidia de mí. No encuentro otra explicación. No entiendo"

Ni els guionistes de Crakovia ho podrien millorar

La llengua, una altra vegada

2011-09-14T10:33:00.004+02:00

En els primers mesos de l’any 81 es va constituir una comissió al Parlament per la elaboració de la llei de Normalització Lingüística.

L’objectiu: que tothom acabés els estudis bàsics amb el domini de les dues llengües i per sobre de tot, contribuir a un model d’integració social en el que la llengua sigui un element d’unitat i no de segregació o confrontació. 30 anys després la realitat ens diu que la decisió va ser un encert.

El precio del 11 de septiembre

2011-09-12T01:21:00.008+02:00

Joseph Stiglitz és premi Nobel d’economia i un crític habitual de l’administració republicana. L’article publicat a El País demostra que la guerra d’Irak a part d’injusta i estúpida ha estat econòmicament ruïnosa i una raó clau per explicar la crisis actual i la pèrdua de poder dels EEUU

Coherència Nacional

2011-09-11T14:08:00.005+02:00

L’11 de Setembre els bons catalans complim amb les nostre obligacions patriòtiques: participen en l’acte institucional, escoltem el discurs (aquest any fàcil) i cantem “Els segadors” (avui sense acordió). Saludem els amic i coneguts i ens congratulem del deure complert. Alguns encara se senten més bons catalans i afegeixen una estrella a la senyera i un “lliure” a Catalunya

A uns quants quilòmetres d’aquí un alcalde, malgrat estar en minoria, ens provoca, ens insulta i passa de complir la llei i el seu partit tanca files al seu entorn.

No seria més convincent el nostre patriotisme si impedíssim que ens governés gent tan indigna com Garcia Albiol? Aquest alcalde ho est gràcies al recolzament de CiU i deixaria de ser-ho si CiU deixés de donar-li, fàcil i sense complicacions.

No és molt més efectiu que criticar-lo des del govern, presentar una moció de censura i fer-lo dimitir?, o això és incoherent amb el nostre patriotisme?

Economia?

2011-09-04T21:49:00.001+02:00

Crec, sincerament , que ja es pot dir que la política econòmica de les potencies occidentals per enfrontar-se a la crisi han estat un fracàs. Europa i EEUU estan pitjor. Les polítiques de contenció del dèficit, mantenint la desregulació ens porta a l’atonia i a l’increment de l’atur.

Els economistes més progressistes i de perfil keynesià com Krugman, fa tres anys que mantenen les seves tesis: si no fem de l’ocupació l’eix de la política econòmica tardarem molts anys a sortir, el mercat per si mateix no corregirà els desequilibris i sempre castigarà als més dèbils.

La majoria republicana en mans del Tea party , en la càmera de representants americana, impossibilita en EEUU una política de progrés.

En Europa, a part de les majories conservadores en els països grans i del rigor tradicional germànic, tenim també un problema d’ identitat. Qui convencerà als electors alemanys que els països del sud no estan sempre de festa i que han viscut a costa d’ells (una idea semblant tenen molts catalans d’andalusos i extremenys). Són raons més d’ identitat que econòmiques les que impedeixen posar en marxa el “bono” europeu i també les que dificulten polítiques de govern global contra els moviments especulatius dels mercats.

No és estúpid pensar que Europa, que globalment és la primera economia mundial, sigui incapaç d’enfrontar-se als moviments especulatius?, no ja contra la moneda que s’ha mantingut estable tots aquests anys, sino sobre el mercat del deute?. No hi ha en una economia tant potent mecanismes interns per corregir els desequilibris?. D’acord, que cada país assumeixi la seva responsabilitat i pagui el seu deute, però perquè a aquest tipus d’interès?. Perquè demostrar que formar part d’una moneda, en unes determinades circumstàncies, genera més inconvenients que avantatges?

I és clar, el pobre Zapatero intentant convèncer als veïns del nord, que nosaltres si, que som de fiar i que som dels que paguem. El que si hem de tenir clar és que tal com ha evolucionat el món, és utòpic enfrontar-se sol al mercat. Cap país europeu sol, no té la més mínima possibilitat d’una política alternativa.

Ulrich Beck, és alemany i sociòleg. El dissabte va publicar un article interessant i intel·ligent, amb el títol “Más justícia mediante más Europa”. Anima saber que encara queden residus de pensament europeista. Jo em vaig sentit reconfortat per les seves tesis.

Católicos

2011-09-04T12:31:00.003+02:00

Para los que somos ateos y vivimos a más de 600 kms de Madrid, la visita del papa no deja de ser una historia ajena, de una reunión de sectarios aprovechando la visita del jefe.

Es cierto que tiene una componente político-económica: nada justifica que un estado gaste dinero en actividades que deberían ser del ámbito privado y el servilismo que muestran las autoridades españolas hace ya mucho que ha superado mi capacidad asumible de escándalo.

Tengo curiosidad por ver el comportamiento, el día que los musulmanes reúnan centenares de miles de culos mirando en dirección contraria a la Meca. A donde se dirigirá tanta reverencia servil.

Los que piensan de forma parecida pero viven en Madrid y han tenido que sufrir la visita, han sido menos afortunados. Uno de ellos, Javier Marías, publica hoy un artículo sobre la experiencia. En excomuniones de quita y pon, el autor nos explica su visión. Tras leerlo no tengo más remedio que darle la razón i sentirme solidario

Nova era

2011-09-03T21:35:00.001+02:00

Podries pensar que no, però...és difícil. Les inèrcies són més fortes que el caràcter, en tanta gent! De totes formes hauries de saber que seria així.

Ha estat un parèntesi? Ni l’edat, ni les certeses, ni l’èxit, millora la personalitat. La tendència irrefrenable és la que és, i no et pots resistir, al final s’acaba convertint, si no ho era ja, en un tret de la personalitat.

És així, que hi farem, hi ha gent que aspira a ser un apèndix, com tu, probablement, tens tendència a un excés de individualitat. Per alguns la gran aspiració és ser diferent i per altres ser part, o totes dues coses: ser una part diferent. Però un apèndix? Probablement no és una aspiració, és la tendència irrefrenable de la inèrcia.

Certament, amb aquest fils és difícil teixir confiances i no diguem ja complicitats o estratègies conjuntes. També pot ser que no. Quantes vagades enganyen els sentits i et porten a la percepció falsa de la pèrdua de densitat ideològica i intel·lectual?

I fóra, a la intempèrie, un Occident desconcertat navega a la deriva.

Gordon Brown

2011-08-28T12:01:00.004+02:00

Va ser un ministre d’ economia prestigiós. Després, de primer ministre, va patir els efectes de la crisi i de la seva peculiar simpatia. En l’article que publica avui El País, està especialment lúcid en l’anàlisi i el paper d’Alemanya i les raons de les dificultats del seu sistema bancari.

Una altre vagada queda clar, com passa a Espanya, que el problema no és el deute de les administracions, sino el privat i la falta de regulació del sistema financer.

Malvasia

2011-08-26T19:58:00.004+02:00

La paraula malvasia té per a mi connotacions clàssiques, era el nom del vi que transitava des de sempre pel Mediterrani.

En Lanzarote, contradient totes les lògiques històriques, climàtiques, ambientals... es cultiva una varietat de malvasia, del que s’elabora un magnífic blanc, molt afruitat i lleugerament metàl·lic, que marida de forma excel·lent amb els peixos locals, els mariscos i l’arròs caldós.

El “Valle de la Geria”, al centre de l’illa, on es cultiva el raïm i estan la majoria de les bodegues és, a més, un paisatge espectacular.

Slow food

2011-08-26T18:58:00.005+02:00

La setmana passada a un restaurant d’Arrieta, un petit poble de Lanzarote, tenien penjat en un lloc visible una espècie de diploma d’una associació Slow d’algun país nòrdic.

El moviment slow food va néixer contra la intenció d’obrir un McDonald’s a la Piazza di Spagna de Roma als anys 80, després s’ha fet extensiu a altres activitats a més del menjar. D’una web recullo aquesta definició:

“La Vida Slow no significa pasividad, sino una redistribución de nuestra energía vital hacia valores y actitudes fundamentales con el fin de alcanzar una mejor calidad de vida. El foco de nuestra atención, por lo tanto, estará en ser selectivo en el tiempo dedicado a nuestras actividades”

Superant la meva resistència a les organitzacions que tendeixen caure en el dogmatisme, és cert que val la pena reflexionar sobre la permanent activitat que no ens porta en lloc i alentir el ritme de la nostra vida, donant més temps a tot allò que ens proporciona plaer.

Al restaurant el menjar i l’ambient van ser fantàstics i el servei, curiosament, a més d’amable, eficaç.

Viure

2011-08-24T19:00:00.004+02:00

Hi ha moments que la vida s’accelera sense necessitat de córrer i contradiu les velles tesis de la capacitat d’adaptació. Et sents de forma simultània observador i protagonista, des d’un estat d’extrema lucidesa, des de la saviesa que aspirava l’adolescent.

El món és fa petit, la Humanitat transcendent, malgrat la infinitat d’humans fills de puta i estúpids i tens clar que sí, que visca la revolució i tots els misticismes, mentre confirmes com s’allunya la revolució i t’entregues a la mes absoluta racionalitat hedonista.

I t’entretens buscant al·legories per mantenir una certa clandestinitat exclusiva en el llenguatge, fent servir el vell vici de poeta, de trobar la paraula que ho diu tot i que no entenen ni els iniciats: com conciliar en el mateix concepte dispendio amb déborde i gaspillage amb sobreeixir, i al resultat treure-li tota connotació negativa i convertir-lo en un valor desitjat i universal. Probablement és tasca per tardes una mica més fresques i creatives.

I ara toca tornar a la diària, reconeguda i confortable, immers en una realitat viva i present, que es resisteix a abandonar la trinxera i a deixar espai en el disc dur.

Famara

2011-08-24T18:03:00.006+02:00

Caleta de Famara és un petit poble del Nord-oest de Lanzarote de pescadors, surfistes i turisme reduït que encara respira autenticitat. Els carrers són de sorra i els restaurants de cara al mar, familiars, generosos i amb total protagonisme del producte.

És l’inici d’una immensa platja de més de 6 kilòmetres, salvatge i verge, un miracle després dels últims anys d’especulació.

La llum canviant, les agües transparents, el vent permanent, les onades, el silenci imposat pel seu rumor i la seva grandiositat s’apodera de tu. Només han passat uns dies i ja tinc ganes de tornar.

Maurinho, el gran

2011-08-23T19:52:00.005+02:00

J.Carlin és un habitual columnista esportiu. En l’article, “El dedo al ojo del Real Madrid”, cita una descripció que va fer fa uns mesos Javier Marías, conspicu madridista, de Mourinho, que és difícil no compartir.

Agències de qualificació

2011-08-09T10:08:00.003+02:00

Resulta increïble que després de l’experiència dels últims anys, encara els faci cas algú. Hi ha algunes coses del funcionament de l’economia que em resulta absolutament incomprensible.

El comentari de Krugman, com sempre, és clarificador.

Vila Adriana

2011-08-05T11:30:00.002+02:00

Qualssevol excusa és bona per citat a Adrià i a la versió de la seva vida feta per la Yourcenar. Avui una foto de vila Adriana que serveix de marc a un article sobre els sentiments de l'Adrià per Antinoo.
Quantes vegades l’esplendor d’algunes ruïnes està molt per sobre de l’intent infructuós de mantenir la mediocre decadència del que va ser?
Passa també amb moments històrics, amb les persones i amb els sentiments?

Els mercats

2011-08-04T10:55:00.001+02:00

Al darrera dels “mercats” hi ha, evidentment noms, hi ha empreses, fons d’inversions i interessos empresarials i especulatius. L’article de David Fernández, explica part del funcionament i desvetlla alguns noms dels causants dels nostres mals.
El que és sorprenent és que una economia de les dimensions d’Europa sigui incapaç de fer front als moviments especulatius.

Estimar la música

2011-07-30T17:06:00.001+02:00

Hi ha vegades que el temps no ajuda a l’espectacle. Al nord, a Donosti hi estan acostumats i no es deixen impressionar per la pluja. Tal com diuen: si haguessin de suspendre cada vegada que plou no hi farien mai res, això si, l’organització ha d’estar preparada contra les inclemències del temps.
És cert, un tros de plàstic pot convertir-se en una salvaguarda de la llibertat.

Limits

2011-07-30T13:33:00.001+02:00

... i el límit?: és clar, la dignitat.

Pla de Mobilitat

2011-07-30T11:49:00.003+02:00

L’últim Ple municipal va aprovar el Pla de Mobilitat de Castellar, la setmana passada vaig publicar aquest article a l’Actual.

Un pla de Mobilitat és un gran pacte sobre l’ús del espai públic, dels carrers i de les places d’una ciutat, d’una vila. En els carrers i en les places, conviuen de forma quotidiana vianants, ciclistes, cotxes en moviment i cotxes aparcats, transport públic i ciclistes, i persones amb mobilitat reduïda, amb cadires de rodes o amb dificultats visuals.
El Pla pretén fer compatibles, de la forma més harmònica possibles tots aquets usos.
Alguns pensaran que hi ha solucions diferents i, fins i tot, que al darrera de cada opció hi ha una ideologia subjacent, i jo no ho negaré.
Per això el procés ha estat llarg i participatiu, per intentar arribar a la síntesi, ara és diria consens, del que pensen els ciutadans, la majoria dels quals juguen diversos “rols”: de vagades som vianants, de vegades ciclistes, conductors, usuaris del transport públic, cercadors d’aparcament o afectats per una limitació de mobilitat de forma transitòria o permanent.
A Castellar, per la seva dimensió i per la seva estructura urbanística, l’aposta prioritària, tenia que ser el vianant, les actuacions que afavoreixen la mobilitat a peu, el sistema més ecològic, més sa i més sostenible dels que existeixen:2/3 de les inversions totals previstes en el pla, preveuen millores que afavoreixen la mobilitat a peu.
De pas es genera la pacificació del transit rodat, ja que a la majoria dels carrers es redueix la velocitat, i també la creació d’una gran xarxa vial en la que podran conviure tots els agents socials actuants.
Per primera vegada es planteja una xarxa bàsica d’itineraris per bicicleta, que combina carrils segregats en el vials més conflictius i en alguns carrers que serveixen d’enllaç entre els carrers de prioritat invertida, els carrers de vianants i les zones 30.
La gran aposta de futur en el transport públic, és l’arribada del tren. També el desdoblament de la b-124 i la connexió amb la C-58, suposaria una millora considerable en la fiabilitat de l’actual servei d’autobús interurbà.
Un pla de sentits únics, la especialització de les vies (en vies primàries, secundaries i veïnals) amb la reducció mitja de la velocitat al casc urbà. La millora de l’eficiència de la ronda, una rotonda als Pedrissos i un nou vial de difícil execució a Ponent, son les propostes més significatives dirigides a la millora de la mobilitat del vehicle privat.
Crec que aquests apunts donen una mostra de l’abast, la complexitat i la importància del Pla de Mobilitat. També hem de tenir clar que no és un document inamovible, és un full de ruta, una guia reflexionada i elaborada de les futures actuacions.
S’ha fet un bon treball, el municipi de Castellar s’ha dotat d’un instrument potent, fruit d’una diagnosi acurada i d’un ampli procés de participació i basat en uns principis que, com va demostrar la firma del Pacte de Mobilitat, tenen el recolzament de la societat castellarenca.

Hiromi Uehara

2011-07-29T09:27:00.005+02:00

Cada festival dóna alguna sorpresa especial. Malgrat una important trajectòria en els últims anys, jo no coneixia a Hiromi, una pianista exuberant i volcànica.
El concert del Kursal va ser magnífic, la seva figura, intencionada, d’adolescent, vambes vermelles i cabells punks, lleugera i fràgil, es transforma en energia quan s’apropa al piano.
La seva música té la certesa de qui se sent un privilegiat, és intensa, contundent i com la seva expressió, plena de coqueteria infantil. Hiromi, quan toca irradia felicitat, sembla que ens diu, que el jazz com la vida, sense perdre transcendència, pot ser ingenu, entremaliat i divertit.
Aquelles dues, curtes i intenses hores, em vaig sentir profundament feliç.

Jazzaldia 2011

2011-07-28T19:30:00.003+02:00

Aquest any el festival de jazz de San Sebastián ha estat brillant i ha coincidit amb les meves preferències musicals.
En tres intenses tardes/nits/matinades, han coincidit magnífiques apostes musicals: Dave Douglas, Enrico Rava, Avishai Cohen (el trompeta), Abdullah Ibrahim, Chick Corea, Stanley Clarke, Lenny White, Frank Gambale, Jean Luc Ponty, John McLaughlin, Medeski, Martin & Wood, Randy Brecker, Bill Evans, John Scofield, Hiromi, Avishai Cohen (el contrabaix), Cassandra Wilson, Jan Garbarek & The Hilliard Ensemble...
Per raons personals, la reposició de l’Oficium de Jan Garbarek, després de tants anys tenia un significat especial, però m’han causat especial impacte Stanley Clarke, el baixista que acompanya a Chick Corea i la pianista japonesa Hiromi Uehara.
Per desgràcia no tenim el do de la ubiqüitat i no hem pogut disfrutar de la infinitat de propostes alternatives que oferia el festival.
Mentre passejava pels carrers mullats, pensava si a Terrassa no haurien de flexibilitzar la seva visió de festival de club i obrir-se a propostes més carismàtiques i més costoses, que necessitarien, necessàriament, espais escènics més grans.

Nit al Liceu

2011-07-28T12:47:00.004+02:00

L’òpera no és el gènere musical que més m’agrada. En una època va ser “l’espectacle total” i va jugar un paper a l’escena, avui compartit i molt superat, per altres gèneres. No sorprèn que, encara avui, en les programacions de les sales més importants, les obres de les èpoques clàssiques continuïn jugant un paper predominant.
Dins del repertori “clàssic”, la deriva cap el discurs filosòfic i la dificultat tècnica no té per mi cap interès. Confesso que, salvant algunes “obertures” i algunes “àries” sóc incapaç d’aguantar una òpera de Wagner i, quasi que, comparteixo la valoració de Woody Allen respecte als sentiments que provoca.
Ahir al Liceu, feien Carmen. No sé quin va ser l’impuls que ens va portar a comprar les entrades fa 10 mesos, probablement que la versió escenogràfica fos la d’en Calixto Beito, estrenada fa més de 10 anys a Peralada.
La decisió del director d’escena de traslladar l’acció als anys 50/60, a un lloc fronterer del sud, no sé a quin costat de l 'estret de Gibraltar, substituir els soldats francesos per legionaris i als bandolers per contrabandistes és un encert, apropa l’acció, incrementa les possibilitats escèniques i t’adones que la història continua sent creïble.
La història és prou coneguda: un “ne me quitte pas” dramàtic, que tenint en compte l’època i la passió dels “bàrbars del sud”, només podia tenir un final.
El millor “la mise en scene” , Calixto Beito és un “crac” i amb quatre cotxes vells i la llum adequada és capaç de crear un espai efectiu. Els cors, i això és freqüent, van estar per sobre dels solistes, si bé Mario Bayo, que interpreta a Micaela, va ser bastant brillant.
No em va convèncer la interpretació de Béatrice Uria Monzón, com a Carmen, massa “pija” , ben posada i escassa de passió. La millor Carmen que he sentit és Teresa Berganza.
La sala funciona, des del 5é pis i en seients centrats, tant la visió com l’audició eren bones.
L'ambient general, ja se sap, la popularització de l’elitisme no deixa de ser una còpia en gris amb un cert aire pretensiós. Sé que hi grans afeccionats que s’ho passen molt bé i que han de fer esforços, fins i tot econòmics, per unes entrades que són cares, però no puc evitar pensar que és un espectacle decadent i caríssim que no funcionaria sense les molt generoses ajudes públiques.
En qualsevol cas fa anys que visc, sense dramatismes, amb aquesta contradicció.

El espantoso futuro del héroe

2011-07-17T11:10:00.005+02:00

Interesante artículo de Julián Marías, que con la excusa de la probable muerte definitiva del western, analiza un género cinematográfico que, considera, hoy sería políticamente incorrecto.
En los grandes títulos del género la gente siente, odia, mata y dedica toda una vida a vengarse.
Como afirma el artículo: “tal vez ha llegado una época tan pusilánime que ni siquiera tolera ya bien las historias serias de otros tiempos, cuando los hombres eran menos respetuosos de la ley y menos obedientes y justos, pero también más complejos, más contradictorios y más profundos”.

Carpe diem

2011-07-16T18:35:00.004+02:00

Quan es fa evident que tens més passat que futur, l'única estratègia és el present.

El cas DKS

2011-07-11T10:06:00.003+02:00

Probablement no més els dos afectats saben que va passar a l’Hotel Sofitel de New York, però, el circ que s’ha organitzat en torn de la història, és poc estimulant.
Les acusacions són molts greus i els tribunals han de ser justos, però sembla que ara aquest tema és el menys important.
Timothy Garton és un columnista habitual a El País i el seu article una interessant reflexió sobre les confrontacions que ha generat el cas al dos costats de l’Atlàntic.

L'eix helicoïdal

2011-07-10T18:41:00.003+02:00

Segur que és l’eix helicoïdal el que dona sentit a l’estructura i al missatge sonor de les petjades,
a penes mitigat per les catifes. Però, ha estat el plaer de combatre el silenci i d’enfortir els malucs, la lògica de l'ordre?
Els usos, necessària i eternament provisionals conviuen amb el pes dels records i les pàtines que acumula la història, sense interferir en la llum tamisada, el “crémant” i el pa torrat amb mantega salada.
S’obre tímid pas, l’ocupa del prestatge, en la pau i la concordia que genera el procés que transforma la passió fetitxista en ronroneig.
I sempre persistent, la forteresse que acueille, silencieuse, la tenture médiévale.

Velocitat de creuer

2011-07-10T18:37:00.001+02:00

Quan molts ajuntaments encara discuteixen delegacions de competències a Castellar ja hem arribat a la velocitat de creuer. La setmana que ve ja farem el tercer ple, amb temes d’envergadura: Pla de mobilitat, reglament de mitjans de comunicació i reivindicació de mantenir el nivell de serveis actuals de l’Ambulatori. Els nous regidors vivint un procés accelerat d’integració.
A la tornada de vacances, festa Major i un debat de pressupostos aquest any més important que mai. No hi ha temps per l’espera i estem preparats

Un raig d'esperança

2011-07-10T14:21:00.001+02:00

Després de la confirmació com a candidat, el company Rubalcaba, que té un recolzament molt majoritari entre els socialistes, té la gran responsabilitat de convèncer al conjunt dels ciutadans.
A mi em mereix confiança, és la persona adequada per l’època convulsa que vivim i el seu discurs en política econòmica i social està més en línia amb el meu pensament que el que ha dominat els últims anys.
Sort!. L’envit no és fàcil, especialment si ha de contradir a aquest món sinistre que ara diuen mercats.

Ara ens falta que el PSC es posi les piles i que comenci un intens procés de transformació

Orient?

2011-07-07T13:14:00.006+02:00

Els dies eren solejats i la inclinació de l’eix esfèric va desvirtuar la solidesa de les brúixoles et les boussoles.
De cop Gilgit-Baltistan i Badakhshan s’apropaven a la Loire, els ritmes de la Jaipur Maharajah Brass Band s’apodera de l’entorn de l’ abbaye, i Saint-Florent-le-Vieil es convertia, indefectiblement, en un petit village de l’Himàlaia.
El tramway, jove i encara insegur, dubtava entre escapar-se de les vies camí de Monplasir o portar-te a qualssevol mercat d’orient, a on es barregin olors, sabors i accents i a on conviuen els hiyabs, les teteres d’estany, els mocadors sonors de les dansaires d’orient i la roba interior sexy i combinada a baix preu.
Tot és confon. A on són el nord i el sud? A on, es deté la pluja i el cabdal dels canals? A on comença, de fet, le bas du dos.

Club cinema Castellar

2011-07-06T13:19:00.002+02:00

Ahir es va estrenar el club cinema Castellar, amb la projecció de la pel·lícula The King's Speech. Bona entrada, unes 200 persones, en un ambient d’estrena.
Club Cinema Castellar és una nova entitat, sense ànim de lucre, del municipi dedicada a promoure la programació de cinema com a activitat de divulgació cultural. Estudiar i divulgar l'art cinematogràfic. Contribuir socialment a omplir un buit existent per la manca de cinema a Castellar
El seu naixement és una magnifica noticia pels que ens agrada el cinema de qualitat.
Benvinguts!

19 dias y 500 noches

2011-06-26T21:40:00.011+02:00

Ayer, creo que en el Plus, Juanjo Millás, que además de un buen escritor, especialmente de cuentos, es un excelente entrevistador, hacia una larga entrevista a una copia un poco desdibujada de Joaquín Sabina. Los excesos de muchos años le provocaron un serio aviso. Hoy aparece como alguien más hogareño y controlado, aunque no pueda prescindir de una cierta dosis de “mala llet”
que ha sabido como Serrat y Aute, conectar y establecer puentes con la sensibilidad del otro lado del Atlántico. Gente como ellos, me hacen sentir orgulloso de mi otra cultura.
Especialmente impactante la descripción del proceso de creación del disco, 19 dias y 500 noches, dos meses de aislamiento a base de dormir poco, mucho alcohol y coca y poca comida. El resultado: un gran disco con una canción genial... y poco después una depresión.
No es hoy el momento de valorar la relación tan común y documentada entre las drogas y los procesos creativos, prefiero reproducir el resultado.

Lo nuestro duró lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks,
en vez de fingir, o, estrellarme una copa de celos, le dio por reír.
De pronto me vi, como un perro de nadie, ladrando, a las puertas del cielo.
Me dejó un neceser con agravios, la miel en los labios y escarcha en el pelo.
Tenían razón mis amantes en eso de que, antes, el malo era yo,
con una excepción: esta vez, yo quería quererla querer y ella no.
Así que se fue, me dejó el corazón en los huesos y yo de rodillas.
Desde el taxi, y, haciendo un exceso, me tiró dos besos...uno por mejilla.
Y regresé a la maldición del cajón sin su ropa, a la perdiciónde los bares de copas,
a las cenicientas de saldo y esquina, y, por esas ventas del fino Laina,
pagando las cuentas de gente sin alma que pierde la calma con la cocaína,
volviéndome loco, derrochando la bolsa y la vida la fuí, poco a poco, dando por perdida.
Y eso que yo, paro no agobiar con flores a María, para no asediarla
con mi antología de sábanas frías y alcobas vacías, para no comprarla con bisutería,
ni ser el fantoche que va, en romería, con la cofradía del Santo Reproche,
tanto la quería, que, tardé, en aprender a olvidarla, diecinueve días y quinientas noches.
Dijo hola y adiós, y, el portazo, sonó como un signo de interrogación,
sospecho que, así, se vengaba, a través del olvido, Cupido de mi.
No pido perdón, ¿para qué? si me va a perdonar porque ya no le importa
...siempre tuvo la frente muy alta, la lengua muy larga y la falda muy corta.
Me abandonó, como se abandonan los zapatos viejos, destrozó el cristal de mis gafas de lejos,
sacó del espejo su vivo retrato, y, fui, tan torero, por los callejones del juego y el vino,
que, ayer, el portero, me echó del casino de Torrelodones. Qué pena tan grande,
negaría el Santo Sacramento, en el mismo momento que ella me lo mande.
Y eso que yo, paro no agobiar con flores a María, para no asediarla con mi antología
de sábanas frías y alcobas vacías, para no comprarla con bisutería,
ni ser el fantoche que va, en romería, con la cofradía del Santo Reproche,
tanto la quería, que, tardé, en aprender a olvidarla, diecinueve días y quinientas noches.
Y regresé...etc.

Opinar

2011-06-23T13:27:00.002+02:00

Ja sé que ho he dit unes quantes vagades, el Bloc de Notes no és un fòrum de debats, no és una plataforma per recollir l’opinió de ningú. Encara menys si el remitent s’amaga al darrera de l’anonimat. És un diari privat i obert.
A part d’algun esporàdic exabrupte generalment desinformat i estúpid, en general els comentaris que arriben son positius, de gent propera o són crítics sense massa arguments, des de la superioritat intel·lectual, és clar, i per que si.
Els últims dies, coincidint amb un article sobre el últim ple, ha arribat algun comentari des de la sensibilitat “altraveu”, justificant la intervenció de la portaveu del grup al ple. Sempre m’ha semblat curiós la facilitat que tenen per criticar (és el seu dret) i la poca capacitat de receptivitat a les crítiques.
Em sembla perfecta la seva organització i el seu funcionament, però tots sabem que això serveix per estar a l’oposició però no per governar: una eficàcia mínima administrativa i els problemes dels ciutadans, moltes vegades, no poden esperar les deliberacions de l’assemblea i governar exigeix, d’alguns regidors, més que algunes horetes a la setmana. Tothom entén que si algú és dedica de forma prioritària a l’Ajuntament, no pots demanar-li que doni el sou al partit, que és del que presumeixen alguns.
També em sembla fantàstic canviar de regidors cada any, malgrat comprovar les dificultats dels nous regidors, cada any, per entendre, per exemple, els pressupostos (les actes dels plens de pressupostos són públiques i es poden consultar les intervencions dels seus portaveus). El debat de pressupostos és el més important de l’any i el paper d’alguns portaveus, sense posar en dubte la seva bona fe, és bastant lamentable.
La majoria dels regidors són gent normal que no tenen una qualificació especial, una administració és complexa i no s’aprèn en unes setmanes.
Tot això ja ho sabem, com també que forma part del guió, però el que em va molestar profundament va ser el to depreciatiu, prepotent, ignorant i falto de respecte cap a les persones, amb que van valorar la tasca i la funció d’en Jordi Domingo i de Sebastià Vivas. I no és la primera vegada, s’ha convertit en un tema fix d’algunes intervencions, vingui o no a compte. També sorprèn el desinterès manifestat pels politics de Castellar que eren càrrecs de confiança en altres ajuntaments.
En totes les administracions del món, des de la Presidència dels Estats Units fins a l’últim poble de las Batuecas, hi ha personal eventual.
Jo soc partidari d’aquesta fórmula, gent que té un contracte lligat al mandat i que plega quan ho fa l’equip de govern: permet cobrir dèficits organitzatius amb una formula més flexible que els contractes per vida. Evidentment sempre que siguin professionals contrastats i que aportin valor afegit.
Probablement hi ha alguns “progres” que pensen que tothom a l’ajuntament ha de ser funcionari i entrar per concurs, jo crec que les administracions han de anar cap a formules més flexibles i menys funcionarials.
Tampoc em faig il·lusions que aquest tema deixi de ser recorrent, però jo renuncio a tornar a tractar-lo al meu bloc.
Canviant de tema: pensava que la participació, més o menys activa, en les manifestacions, era lliure, sembla que també estic equivocat.