diumenge, 25 de maig del 2008

Gairebé un any

El 27 de Maig farà un any de les eleccions municipals i el 16 de Juny del ple d’investidura en què es va constituir la majoria de govern.
Han estat mesos molt intensos, amb una activitat moltes vegades frenètica, d’un equip amb poca experiència en administració local (els 4 anys d’oposició d’alguns regidors només dona una visió superficial), però amb coneixements i experiències de gestió que ha estat de gran utilitat.
Pràcticament tots els temes han estat abordat i molts, intensament discutits, tant de gestió com d’organització, d’urbanisme, de comunicació, de participació o de política social. Avui el nostre projecte és encara més sòlid, més complet, més reflexionat.
L’organigrama ja marcava una tendència de racionalització i de potenciació de les polítiques socials.
Però no vull fer avui una anàlisi sistemàtica de les accions d’aquest any, sinó més aviat unes pinzellades que són per mi molt significatives.
La primera té a veure amb la distribució física del personal. La gent que em coneix sap que tinc una certa obsessió per l’organització: Les organitzacions, les empreses, les institucions i les persones queden retratades per la forma en què estan organitzades.
Unes quantes coses cridaven especialment l’atenció en la primera “tourné” per les dependències municipals: serveis socials viuen en una situació d’indignitat (en vies de solució) mostra inequívoca de la importància que es donava a aquestes polítiques.
El departament de Recursos Humans, al qual els treballadors arriben amb problemes personals, estava apilat en un passadís sense la més mínima intimitat.
El despatx que compartien la regidora de territori i el regidor de medi ambient s’assemblava més a un “guardamobles” que a un despatx.
Els signes de personalització de cada taula, de cada racó, recordaven l’habitació dels adolescents.
Algú pensarà que aquestes coses no són importants, però són la mostra clara d’una administració local de poble que ha anat creixent de forma desordenada i sense criteri i que encara no ha arribat al nivell de professionalització i entitat que una població de les dimensions de Castellar necessita.
Clamoroses eren les deficiències del departament econòmic, al que tan poc esforç dedicava el regidor, i la falta de rigor en el control econòmic i pressupostari: la centralització de les compres és de manual de primer curs.

Capítol apart mereix la plaça Major: la situació que vam trobar era de bloqueig total, a punt del col·lapse. Ningú sabia a què estava jugant: no hi havia direcció política, els serveis tècnics municipals estaven superats per la realitat, la relació entre la direcció d’obres i les empreses, i entre les empreses de la UTE entre sí, era una guerra de guerrilles on els greuges, els retrets i el mal “rotllo” era més important que la feina.
A més a més, el finançament de les obres en marxa, desprès del fracàs de les vendes de les parcel·les de Can Bages, era molt més que dubtós.
Poca gent sap la quantitat d’hores, de gestions, de mà esquerra, de pressions, de “bronques” i de mala llet, que hem necessitat per redreçar un projecte que estava molt per sobre de la capacitat de gestió de l’anterior equip de govern.

Especialment satisfet estic del tema de comunicació: la nostra voluntat des de fa anys era potenciar els mitjans de comunicació públics. Quan desprès de vàries rondes de converses va quedar clar la falta de voluntat dels responsables de la Forja de participar en el projecte, vam decidir tirar endavant el que avui és l’acTUAL, setmanari que ha d’anar evolucionant, però que desprès de 14 números ja és una realitat consolidada. Aquesta nova situació i el procés de professionalització de l’administració ens ha portat a una reorganització del departament de comunicació, separant clarament la comunicació institucional de la gestió dels mitjans de comunicació públics (avui la ràdio i l’acTUAL i demà, ja ho veurem).

Estan a punt els projectes que marcaran aquest mandat: l’Auditori, l’Edifici pantalla, usos alternatius del Mercat Vell, una nova ubicació dels serveis socials, una de les escoles bressol i una trentena de projectes petits.

Sense voler ser exhaustiu també s’han desbloquejat o estan apunt de fer-ho, situacions heretades d’un considerable nivell de complexitat com Can Bages, la restauració de la Pedrera, el Mapa Escolar, l’Espai Tolrà, les ARES (habitatge protegit i un important paquet d’equipaments) i depenent d’altres administracions la sisena i la setena escola, el tercer institut, el desdoblament de la carretera, el pàrquing de camions, la prolongació del tren.......

Déu n’hi do, i encara no ha passat ni un any.

30 anys de PSC

Aquests dies farà 30 anys que va néixer el PSC després d’un embaràs d’un parell d’anys (de fet ja van anar en coalició a les generals del 77).
A l’acte formal (el primer congrés) vam ser-hi 3 organitzacions: el PSC-congrés, el PSC-reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, que prèviament havien agrupat diverses sensibilitats i grups del PSP, l’ MSC, l’ORT, el POUM.... i posteriorment col·lectius i militants procedents sobretot del PSUC.
El PSC ha estat sempre un partit complex i divers, com Catalunya, de sensibilitats múltiples, molt ideologitzat i amb un alt component de classe . Ideologització aviat equilibrada per la responsabilitat de gestió que molts militants van haver d’assumir després les primeres eleccions municipals. Aquesta circumstància ha marcat de forma determinant la “impronta” del PSC. El PSC és un partit molt marcat pel municipalisme.
L’origen plural dels nostres militants ha condicionat la nostra història i el nostre funcionament. El PSC, diguin el que diguin els nostres contrincants, estatutàriament, és un partit independent, amb nif i deute propi. Les decisions que afecten a la política catalana són exclusives del PSC.
Fa 30 anys, el PSC, fent ús de la seva autonomia, va decidir participar en els òrgans de direcció del socialisme espanyol, és a dir del PSOE, de forma que els nostres representants al Comitè Federal poden participar en l’elecció del candidat a president de la junta d’Andalusia, d’Extremadura o d’Euskadi i ells no poden intervenir en l’elecció del nostre candidat a la Generalitat.
Que estem estretament lligats als companys socialistes d’Espanya?, és clar. Que tenim la voluntat d’establir i defensar estratègies conjuntes?, només faltaria. Que de vegades hi ha conflictes i discussions?, això passa en les millor famílies.
Hi ha un tema en què el socialisme català ha hagut sempre de jugar el paper d’impulsor, de tirar del carro. El model del PSC i dels partits precedents és el federal. Nosaltres volem des de sempre que Espanya sigui un estat federal. Un corrent del PSOE a la 2ª república compartia aquesta doctrina que ha estat l’oficial en els congressos a l’exili. De fet els òrgans de direcció del PSOE s’anomenen federals (Executiva federal, Comitè federal, Congrés federal), l’organització té voluntat federalista.
També és veritat que aquesta sensibilitat no és la mateixa entre tots els socialistes, que al PSOE també hi ha una ànima jacobina, que considera que l’estat de les autonomies va ser una concessió a les pressions nacionalistes perifèriques que sempre estaran insatisfetes i ja estan còmodes amb el model actual.
El PSC, ni és, ni vol ser sobiranista ni independentista. Tenim un model per Espanya que estic segur que acabarem imposant, perquè és el més eficaç i perquè és l’única alternativa per tancar el secular conflicte peninsular.

Intenció vot autonómicas


En funció del que es desprèn dels quadres anteriors, és coherent que l'opció favorita (també en les autonòmiques) sigui el partit que millor representa aquesta realitat. Confio que la tendència es mantingui fins a les eleccions.

Model d'estat

L’autonomia i el federalisme són las fórmules d'organització de l’estat i de relació entre Espanya i Catalunya preferides pels catalans. No sé si en funció d’aquesta realitat té sentit la deriva sobiranista de la formació política que fins ara jugava a pal de paller.

Sentiment de pertinença


El sentiment de pertinença compartit (en graus diferents) és absolutament majoritari entre els catalans. A la gent no els molesta Espanya però sí una determinada concepció de l’estat.

Simpatia de partit

El baròmetre de maig del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat explica coses interessants.
El PSC és, de llarg, el partit que desperta més simpaties, malgrat la sequera, el caràcter adust del president Montilla, el baix consum en “gomina” i el no gastar patilles.
Afortunadament la simpatia és lliure i, si ho pensem bé, el caràcter de Montilla és el que més s’apropa a l'estereotip que es té dels catalans.

dimecres, 21 de maig del 2008

Sensibilitats

Certament hi ha maneres diferents de viure i de sentir un país, un poble, una comunitat o un grup de referència. Hi ha tendències a posar l’èmfasi en les diferències: el que tenim de singular ens fa diferents i la diferència ens fa importants, perquè, evidentment, som millors que els altres.
Hi ha alguns que, dotats d’una sensibilitat especial i un termòmetre que ha substituït el mercuri per sang de Guifré el Pilós, són capaços de catalogar mentalitats més o menys catalanes en funció de la sensibilitat – afiliació en relació al neocarlisme o qualsevol altra collonada intel·lectual de volada curta.
També és conegut que en èpoques de crisi la gent té tendència a recórrer a les essències, religioses, si ets religiós, o identitàries: el teu poble pot passar en pocs mesos de ser un lloc idíl·lic i meravellós, a un altre, en què és difícil viure en la teva llengua i a on perillen les nostres essències pàtries.
No sé si per una tendència al desarrelament, pròpia d’una infància, adolescència i joventut bastant nòmada, vaig arribar, molt aviat, a la profunda convicció que la “veritat” està en l’internacionalisme llibertari com doctrina, (ni deu, ni pàtria, ni rei) que em provoca aversió a les fronteres, a les pàtries sagrades, als sentiments de possessió, als himnes marcials i als màrtirs embolicats en la sagrada bandera.
Per mi és incomprensible que la gent es mati per diferències religioses o ètniques (?), (com desanima el que està passant a Sudàfrica!), per un tall de roba o per un hipotètic origen que sempre té més de mític que d’històric. També és per a mi incomprensible que algú pugui dir que aquest país o aquest poble és meu o és nostre, que ja som prous i no volem que vingui ningú més.
Crec que l’única aposta de futur és el mestissatge.






M’encanten les apostes musicals en què un saxofonista noruec connecta amb un llaüt tunesí i un clarinet turc, i sona com si tota la vida haguessin tocat junts, o com un trompeta nordamericà un multi instrumentista anglès amb fortes influències índies i un percussionista brasiler són capaços de portar-nos a l’èxtasi.
Això no em farà renunciar a Bach, fins a col·leccionar versions de les suites per violoncel, ni a l’Eric Satie , l’Albéniz o a Mompou.
La versió que més m’agrada de l’Imagine de John Lenon és un "solo" extremadament lent de Rubalcaba, un pianista cubà.
Per què aquesta harmonia que es produeix en el camp musical no ha de ser també la nostra aspiració en el terreny polític i social? Per què no posem l’èmfasi en remarcar el que tenim en comú més que en les insignificants diferències?
Ja vindrà algú que marcarà les fites i aixecarà les fronteres.

dissabte, 3 de maig del 2008

2 de Mayo

Aprovechando una discutible efemérides, la derecha española se ha dado un baño de nacionalismo.
Viendo los telediarios da la impresión que fue la derecha madrileña con ayuda de los dos alcaldes de Móstoles (?) los que se enfrentaron al pérfido invasor, cuando todos sabemos que en una revuelta popular la derecha suele tener poco protagonismo.
La verdad es que cualquier excusa es buena para liarse en la bandera y buscar lo que es imprescindible para un nacionalista: un enemigo exterior.
Me alegro que nuestros amigos socialistas y la mayoría de los españoles hayan pasado de la efemérides y no se hayan dejado llevar por el nacionalismo rancio.
Ante situaciones como esta uno se reafirma en su voluntad internacionalista: las fronteras, las patrias, el sentido de propiedad de un territorio, son sentimientos mediocres y peligrosos que ya descubrieron nuestros abuelos internacionalistas, cuando afirmaban que en el mundo sólo hay una patria: la humanidad.

Identitats

Catalunya és cada vegada un país culturalment més complex.
A les últimes setmanes han coincidit algunes de les manifestacions populars més massives que es donen cada any a Catalunya: la diada de San Jordi, des de fa molts anys plenament consolidada i universal, és la festa més compartida per tots els que viuen al nostre país. L’altra es la “Feria de Abril”, originàriament una excusa de trobada de molts catalans d’origen andalús i ara una amalgama de procedències múltiples, inclosos “guiris” i immigrants més recents, això sí, unificats pel ritme “cansino” i reiteratiu de les sevillanes i l’olor a fregit.
La setmana passada vaig passar una estona per una romeria que es fa a la nostra comarca, al municipi de Rubí, en què participen alguns castellarencs, procedents de l’entorn del monestir de la “Virgen de la Cabeza” a Jaén.
A part de compartir taula i conversa amb la família Lomas, vaig comprovar com aquest tipus d’activitats cultural- religioses, com la majoria de les manifestacions religioses procedents del sud de la península, tenen bastants components pagans. També, que si bé van néixer com manifestació d’enyorança de la terra deixada, ara tenen entitat pròpia, independent del referent del país d’origen.
Gent gran nascuda al sud, gent més jove i nens nascuts i escolaritzats a Catalunya que contesten en català a l’andalús dels avis, units no sé si per una creença o pel plaer de repetir un ritual anual.
Aviat aquest tipus de manifestacions per part de sud-americans, magrebins o paquistanesos seran normals, freqüents i compartides. La Catalunya del futur serà encara més mestissa i plural i això s’ha de veure com un signe de normalitat.
També entenc les preocupacions i reticències dels defensors de la cultura catalana d’origen, o millor de la que fa més anys que està instal·lada al nostre país.
La cultura dominant en cada moment és fruit d’un procés: la sardana que per molts és la “quintaessència” de la catalanitat, en el seu format actual, té poc més d’un centenar d’anys i la seva popularitat durant molts anys va anar en detriment de les músiques i danses més antigues (més catalanes?) que es ballaven al conjunt del país.
El tió, tradició molt estesa al món rural, malgrat l’esforç de recuperar-la de moltes escoles, té una complicada supervivència davant de tradicions importades com el “papa noel”.
Per altra part la rumba catalana o les havaneres formen ja part del folklore tradicional català.
Crec que una part de la catalanitat cultural està massa condicionada per la Renaixença de finals del 19 i començaments del 20, que tan fonamental va ser desprès com element de resistència davant la dictadura.
Ara que el nostre país viu en normalitat democràtica, ha d’anar cap una altra renaixença que abandoni el victimisme, que recuperi elements tradicionals i al mateix temps incorpori elements culturals dels nous catalans amb un esperit obert i integrador, atractiu, modern i competitiu. Una cultura capaç de fer-se un lloc al món.

dijous, 1 de maig del 2008

Coses de la política

A vegades sorprèn la distància que hi ha entre la sala de plens de l’Ajuntament i la realitat quotidiana de la gent.
En els últims mesos hem tingut una intensa i reiterada relació amb la comunitat educativa: professors, pares, equips directius de les escoles, delegació del departament d’educació....El motiu: parlar de les necessitats d’escolarització i, singularment, de la setena escola.
Excepte una certa resistència, lògica, per part del club atlètic, la interlocució ha estat fàcil, fluida i compartida, fins i tot les crítiques a l’equip anterior. (molt més dures per part dels pares i mestres).
Tothom veu raonable, lògic i assumible que la setena escola es construeixi al solar, avui zona verda, que hi ha al costat de les pistes d’atletisme.
Per contra, els partits de l’oposició (sense coincidir en una alternativa) consideren que és una solució aberrant.
Alguna cosa falla, però sembla clar que si en un tema tan fàcil no som capaços de posar-nos d’acord, poca confiança podem tenir en consensos sobre temes de més envergadura, allò que sempre hem dit dels grans temes de poble.Alguna cosa, que transcendeix els continguts de les propostes, dificulta avançar en acords que, per la gent del carrer, son lògics i normals.
Han passat 10 mesos des de les eleccions, que segur van produir un fort impacte en l’estat d’ànim dels partits perdedors.
Malgrat que algú no s’ho cregui, jo me’n alegro que recuperin el to vital i també l’autoestima, però encara els falta un pas: deixar d’actuar des del rancor.
No sé quanta responsabilitat tenen els candidats de CDC i d’ERC d’haver perdut les eleccions o quanta tenim els socialistes ( o l’Altraveu, que sembla que està fent un parèntesi en els seus objectius), però el ressentiment no és la millor actitud per superar-ho. El PP porta quatre anys amb aquest sentiment i jo no voldria que a l’oposició a Castellar li passés el mateix.
Mentre se superen processos i es tanquen ferides, nosaltres continuarem amb la mà estesa.

El senyor Centeno i els nens

En les seves intervencions al ple el sr. Centeno té dues fixacions: Can Bages, inevitable en qualsevol intervenció parli del que parli, i els nens, tema en què pontifica amb una autoritat total, més pròpia d’un creien fanàtic, que fixa la seva posició més en funció de la seva fe que dels seus coneixements.
Els meus coneixements sobre nens són limitats: uns quants mesos de professor fa molts anys i una vida compartida amb tres fills, als que des de molt aviat hem tractat com persones adultes i que són responsables, lliures, autònoms i autosuficients des de molt petits i, en el cas de les nenes, amb un punt de mala llet de la que estic especialment orgullós.
Jo estic convençut que educar per la llibertat és educar per la responsabilitat i l’autosuficiència i que això és incompatible amb l’excés de proteccionisme que moltes vegades es dedueix de les paraules del senyor Centeno.
La veritat és que tinc poc interès per el pensament filosòfic o pedagògic del senyor Centeno, ni en les seves intervencions reiteratives, estereotipades i tretes d’un manual fotocopiat. Només m’anima a escriure, la seva permanent referència al meu pensament que desconeix.
L’últim ple va arribar al paroxisme: va defensar la construcció de la setena escola als Fruiters (per cert, a l’altre costat de la ronda), solar que estic convençut no ha vist i va fer servir, un vegada més, els sacrosants drets dels nens per justificar que caminin 100 metres més o menys per anar a la escola.
Sr. Centeno, si l’interessen tant els nens, reservi la declaració del seus drets per a causes més nobles perquè, amb l’abús injustificat, està perdent la poca raó que inicialment podia tenir.