Socialista i del PSC

Soc del PSC des de la seva creació a l’estiu del 78, de fet abans, ja que vaig tenir el privilegi de treballar de manera activa en la definició del projecte socialista i catalanista que ha estat sempre el PSC.

40 anys d’alternar etapes de representació institucional i altres de perfil més baix.

Això si, a part dels primers anys, mai he format part de cap òrgan executiu a nivell local, comarcal o nacional.

Mai en aquest 40 anys he tingut la més mínima temptació de deixar el PSC.

Formar part d’un partit és alguna cosa més que compartir una conjuntura, estar d’acord amb una decisió més o menys encertada o coincidir amb el pensament del secretari general.

Els que em coneixen saben que no soc dels que callen, que tinc criteris propis i que puc ser el més crític. Però ser militat suposa acceptar la decisió de la majoria, pensar que pot ser que no tinguis raó i, per sobre de tot, no anteposar els teus interessos als del col·lectiu.

Quaranta any donen per molt, donen per milers de conjuntures i desenes de crisis. També per separar el gra de la palla, per reconèixer els valors autèntics i qui, de veritat, els representa.

Vaig començar l’aprenentatge amb gent d’un gran coratge personal, de pedra picada, del que no s’arrugaven als 10 minuts davant d’un jutge. Gent que sumava dècades de presó i d’exili, ferides de bala en el seu cos i un esperit insubornable: Joaquim Jou, Paco Ramos, Camilo Rueda, Marta Mata, Manel Alberich, Ramon Fernàndez Jurado, eren la viva presència d’un projecte radicalment democràtic: Contra la dictadura, contra les desigualtats i, també, contra l’estalinisme/leninisme dominant en un sector important de l’esquerra.

El PSC va néixer com un projecte de socialisme democràtic i com un projecte catalanista de defensa radical de la unitat del poble de Catalunya. En la meva vida política no m’he mogut ni un mil·límetre d’aquests  principis, que m’han servir de guia per situar ideològicament a organitzacions  i persones.

El socialisme des de els seus orígens ha estat sempre internacionalista, contrari a aixecar fronteres, enemic dels nacionalismes que, amb les religions, són els causants de tots els conflictes dels últims segles... i no trobo cap raó per canviar de criteri. 

Per això:

- Quan veig com s’estén la corrupció, i els delinqüents intenten cobrir-se amb les banderes, jo em sento més del PSC.

- Quan alguns (això si, pacíficament) ataquen una seu del partit o insulten a un alcalde o a alguns militants, jo em sento més del PSC.

- Quan algú et tracta de xarnego o botifler, o quan et mira com si portessis l’estrella groga cosida a la roba, jo em sento més del PSC.

- Quan marxaven de la sala de plens del Parlament si es parlava en castellà o ara, quan el mateix grup, encapçala la seva candidatura amb algú que fa de parlar en castellà, una arma política, jo em sentia i sento més del PSC.

- Quan alguns volien instaurar una doble xarxa per raons lingüístiques en l’escola catalana o quan és vol instrumentalitzar l’escola políticament, jo, en resposta, em sento més del PSC.

 - Quan algú pretén, des de fora, imposar el que has fer, que has de pensar i quina línia política has de seguir, jo em sento més del PSC.

- Quan algú porta el seu sectarisme a considerar que és legítim oposar-se a les teves propostes “per que ets del PSC”, jo em sento més dl PSC.

 - Quan alguns companys, després de llargues etapes de cotxe oficial, decideixen que ja no som prou per ells, jo em sento més PSC.

- Quan es vol substituir l’eix esquerra-dreta per l’independentista- no independentista, jo em sento més d’esquerres, més federalista i més del PSC

- Quan alguns volen apropiar-se del catalanisme i convertir-lo en un projecte sectari i insolidari, jo em sento més del PSC.

- Quan es fa servir la violència gratuïta o s’adopten vies unilaterals, jo em sento més del PSC.

- Quan s’arriba a una situació en que són justificables i, fins i tot, plausibles, les actituds de deshonor i covardia, jo em sento més del PSC.

I es clar que ens hem equivocat, i es clar que hem comés errors i segur que els continuarem cometem, però el dia que el PSC desaparegui  de la vida política d’aquest país, alguna cosa, insubstituïble i valuosa, s’haurà perdut definitivament.

Ara és temps de superar divisions, ara és el temps del PSC.

El Centre Pompidou

El centre Pompidou és una institució que tots voldríem tenir en la nostra ciutat i, sens dubtes uns dels referents culturals mundials. El fet que estès promogut per un president de república conservador, també dona una proba de la diferència de la dreta europea en comparació amb la casposa dreta que suportem per aquí.
En els últims mesos es pot veure una reordenació de l’obra del Museu sota el títol de, “Modernités plurielles de 1905 à 1970”, un emocionant recorregut per la pintura més emblemàtica del segle XX. 1000 obres, 400 artistes de 47 països, els més coneguts, per suposat, però també bastants, que són poc habituals en els museus occidentals.
Una excusa més, si calia, per un cap de setmana a París

La Manuela

La Manuela, la mare, l’abuela, ens ha deixat.
Sin hacer ruido, discretamente, como era ella.
Sense donar-se importància; ella, que ha estat l’eix, el punt de trobada d’una llarga descendència. Cinc fills, dotze néts, set besnéts (de moment) que fins a l’últim dia han estat presents i actius en la seva memòria prodigiosa. I també en una cita anual, multitudinària, per celebrar un any més envoltada dels seus.
Al final de la vida, els records es fan presents i tots es concentren en un mateix moment: el soroll repetitiu de la màquina de cosir, els brodats, els vestits de núvia, la maduresa i la responsabilitat prematures, les nits “a la luz de un candil”, la vida nòmada...
Desde el blanco radiante de Salobreña hasta la Ítaca definitiva, una casa, y otra casa, y otra casa. Más de cincuenta años de vida compartida con el abuelo José. Doce cambios, doce veces volver a empezar.
Ella era fuerte en las dificultades, fuerte en las renuncias y fuerte en la modestia. La familia daba sentido a la solidez y al compromiso en tantos años de vida en común. Fuerte en la gestión de la miseria, fuerte en el comprar “de fiao”, fuerte en la alegría y en la abundancia (relativa).
Después, con el paso de los años, la vida ha sido generosa: pagar al contado, tener casa propia, viajar a hoteles de cuatro estrellas (aunque fuera de temporada) y tener hijos y nietos guapos, inteligentes y creativos de los que sentirse orgullosa.
La imaginación, los sueños imposibles, las historias, los poemas… un mundo interior y propio, e incluso una relación privilegiada con el más allá – aunque no siempre recibiera respuesta.
Era afable i carinyosa, i amb els anys cada vegada més.
Pels que hem compartit la nostra infància amb ella i els estius a Mas Llunès, era molt més que una àvia i tenia títol propi: l’agüela Manuela.

Mandela

gràcies per existir

La ciutat descosida

Fa anys que Berlin està de moda. Superada la curiositat que va generar fa 20 anys en el moment de  la unificació i els moviments contraculturals, ara és posa l’èmfasi  en els artistes,  el disseny i els nous creadors.

És difícil, en quatre dies i sense coneixements previs, fer-te una idea clara del Berlin real, la gent que va de turista parla de la seva escassa “alemanitat”, de les seu allunyament del tòpic alemany. Berlin és sorollosa i desordenada,  inacabada i bruta. I d’aquests elements ve, probablement el seu encant. La seva falta de monumentalitat, fruit d’una història  traumàtica i complexa, dificulta una imatge ràpida i obliga a una mirada més detallada i minuciosa, difícil d’abastar en un cap de setmana llarg.

12 anys de III Reich, el bombardeig sistemàtic al final de la segona gran guerra i 45 anys d’aïllament, 30 dels quals separats per un mur infranquejable, són uns condicionants massa forts, encara presents en l’urbanisme i els transports de la ciutat. La primera potencia econòmica europea i la seva aposta decidida per la capitalitat de la ciutat històrica, no ha estat capaç de cremar etapes a més velocitat. La gran ferida que va suposar el muro, de nord a sud de la ciutat, suposo que ha estat un gran debat entre urbanistes i polítics amb milions de m2 de sol públic a la seva disposició i mitjans econòmics sempre limitats.

Si et limites a fer el turista, la ciutat té indubtable interès, no té la grandiositat una mica petulant de París o la immensitat modesta i mestissa de Londres. No té el pes monumental de Roma ni  la presencia aclaparadora d’Estambul . Berlin és una ciutat descosida, amb una escassa monumentalitat disminuïda i esborrada, i encara en construcció. Té una magnifica oferta museística i uns barris de forta personalitat i de indubtable atractiu.

També vaig tenir la impressió que és un port d’arribada, un lloc de trobada de molts ciutadans: berlinesos o de la resta d’Alemanya, de la resta d’Europa i de la resta del món. Una ciutat que busca la seva nova identitat.   

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.

Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.

Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.

A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.

Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format

De Montfalcó a Mont-rebei

Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.

El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi bé tothom.

Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.

Ordesa

Feia molts anys que no pujava a Ordesa, un referent reiterat de vacances en una època de millor forma física i fills adolescents.  

El parc nacional sembla amb bona salut, més controls en les entrades, prohibició  de vehicles privats en temporada alta, marcatge d’alguns camins... en un any com l’actual de pluges abundants  fa que llueixi de forma esplèndida.

No era el moment de Carriata, Catatuero, la  Faja de las flores o pujar al Mont Perdut, però Bujaruelo conserva el seu aire bucòlic, Añisclo no deixarà mai d’impressionar i l’excursió més típica fins a la Cola de Caballo després de les increïbles grades de Soaso, un acte de reconciliació, de demanar perdó per tants anys d’oblit.

Sempre m’ha agradat Ordesa i aquesta vegada a la recuperació de paisatges i sensacions  es sumava una motivació addicional d’evangelització, de guanyar una nova adepta a una fe que poques vagades decep.     

Jazz in Marciac

Marciac és un petit poble del sud de França, de l’antiga Gascunya, d’uns mil habitants, en el que es celebra uns dels festivals de jazz més importants d’Europa.

El festival va començar a l’any 78 i és un autèntic miracle: un poble petit, sense instal·lacions adients, cap ciutat gran en la seva proximitat, poca estructura hotelera i de restauració fixa, en una zona no especialment turística, no impedeixen un espectacle d’alt nivell durant tres setmanes, més de 200.000 visitants i més de 60.000 entrades venudes als concerts de pagament.

El gran esdeveniment és el festival, la gent “variopinta” i plural, de totes les edats i sense l’aire elitista dels nostres festivals, comparteix espais places i carrers i et porta a la convicció que pels francesos el jazz és molt més populars que per nosaltres.

La sala de concerts, un enorme envelat amb 6.000 seient, ple a vessar d’un públic entès,  entusiasta i participatiu, en la que han actuat la gran majoria de les figures del jazz internacional. Tot un espectacle.

Marciac està a quatre hores en cotxe de casa nostra i és una magnifica opció per la segona quinzena de Juliol i la primera setmana d’agost.

Memorias líquidas

Enric González és un periodista que sempre ha despertat les meves simpaties i una certa enveja. Ser corresponsal, en una època de vaques grosses, a Nova York, Londres, París i Roma (i finalment a Jerusalem) d’un diari que donava un pes important i de prestigi a la informació internacional no deixa de ser un privilegi.
Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.

La suportable lleugeresa

Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?

Estambul

S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.

El Bòsfor està ple  de vaixells  en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre  i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic en permanent activitat.

Estambul és una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem Pasa..Sant Salvador en Chora.

Val la pena recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy, recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s  en els carrerons de Galata, escoltar jazz en el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.

Recórrer el Bòsfor des de  Eminönu  i el seu olor a sardines de les cuines flotants, fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i muralles, expressió d’una historia d’esplendor.

Passejar entre multituds pels basars, entre l’aroma de les especies  i els colors de les ceràmiques, les artesanies i els kilims.

Bizanci, Constantinoble, Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània  i, probablement, l’única ciutat del món que ha estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys  i aquesta realitat històrica està viva en els seus edificis i carrers.

I tornes una mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits,  de complicitats renovades. I comences de nou amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan importants i que som especialistes en generar problemes artificials.

      

Alfredo

Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil i la natura, profundament injusta.
Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.
Era necessari arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà, de forma apassionada, el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?
Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.
Avui, definitivament, has marxat. Descansa amic.

Se retenir de sauter

Cau la tarda a la plaça, sobre els carrils encara virginals i els vells cartells, a le coin on és fàcil confondre ciutat i país.

Conflueixen els viatges vermells , els gerros impossibles i el xampany d’excepció, mentre la polifonia d’accents puja el to al ritme del crémant.

Com negar la força tel·lúrica que arrastra a la fusió inevitable, després de contemplar com sàtir i nimfa ballan sikinnis? Com ocultar l’evidencia del papir amb enceses declaracions d’amor? Com negar la influença sobrenatural que beatifica la passió fetitxista i la font glorieuse?

Després la taula facilita l’accent i la fusió, mentre es fa protagonista el Montagny.

L'espai insòlit

l’atzar?

les noves tecnologies, els low cost, la photo automatique

la conversa, la discussió, l’exuberància verbal, la permanent sorpresa

el somriure, l’eclat de rire, el pas compassat, la caresse al clatell, le bas du dos.

la passió fetitxista, el ronroneig, la petite phrase obscène, les six heures pile, la font glorieuse.

l’eix helicoïdal, el missatge sonor de les petjades, la llum tamisada, le miracle des sons de la corde touchée

el crémant i el pa torrat amb mantega salada.

la forteresse que acueille, silencieuse, la tenture médiévale?

Civilització

A tots ens passa que en moments de desànim pensem que el món es un desastre, que retrocedim en drets i que milers d’anys de civilització han servit per ben poc.

Mentre aquest cap de setmana partidaris i detractors de les curses de braus discutien a les portes de la Monumental, llegeixo en una guia que l’any 80 de la nostra era, l’emperador Tito va inaugurar el Coliseu, el gran amfiteatre romà. La inauguració va durar 100 dies, en els que van morir 2.000 gladiadors i 900 besties, mentre 50.000 romans gaudien d’un l’espectacle que consideraven dins de la normalitat.

A Roma, creadora del dret positiu i bressol de la nostra civilització, passaven aquestes coses fa només 2.000 anys.

Sense menysprear les salvatjades actuals de les que contínuament tenim informació, hem de reconèixer que, al menys a nivell de consciencia col·lectiva, hem experimentat una enorme progressió en aquests anys.

El sonriure etrusc

He de reconèixer que els meus coneixements de la cultura etrusca eren pràcticament nuls, només sabia que van ser contemporanis i veïns de Roma en la primera etapa de l’imperi.

La insistència, absolutament justificada, de la meva amiga Norma de visitar el magnífic museo romà de Villa Giulia, m’ha introduït en la comprensió de la riquesa i la originalitat d’una cultura per nosaltres bastant desconeguda.

El peculiar ritual fúnebre: cremar els cadàvers i enterrar les urnes amb les cendres en tombes de pedra amb efectes d’us quotidià, han permès que arribin als nostres dies eines i especialment ceràmiques d’una gran bellesa de disseny i ornamentació en magnífic estat, que ens ajuden a entendre usos i costums en tots els camps de les relacions socials.

El que no resol l’exposició és l’enigma del somriure present en tantes escultures, fins i tot fúnebres, de l’època.

L'Ignasi es casa

Que un alcalde es casi no és el més habitual, tampoc que l’hagin fet 3 regidors en pocs anys. És cert que quan es té una determinada edat les probabilitats són més altes.

La Mireia i l’Ignasi han decidit formalitzar la seva relació i compartir-lo amb familiars i amics. El dinar va ser excel·lent en un ambient contingut, agradable, sobri i afable, en una mostra de bon gust, lluny d’estridències importades, cada vegada més comuns. Com sempre la núvia estava estupenda i el nuvi no tant.

Que la vida futura respongui com a mínim a les seves expectatives i que siguin feliços.

Justícia estúpida

Fa molts anys, de fet tots, que la meva confiança en la justícia és nul·la. Dúiem que la justícia és cega, la justícia espanyola és autista, envanida i estúpida.

Emetre una sentència absolutament discutible sense tenir en compte la nova realitat social i política d’Euskadi és viure en una realitat falsa.

La Justícia és la única institució de l’estat sense transició democràtica. En els òrgans de direcció del poder Judicial (tots en situació precària) encara sobreviuen representants de l’antic règim que no necessiten dissimular el seu esperit autoritari. El percentatge d’autoritarisme i centralisme del jutges està molt per sobre de la de qualsevol altre institució, en un model corporativista i sense control democràtic.

La gran prova de la democràcia espanyola és la democratització del poder Judicial

Rics

Quan ho explica el Roto, tot s’entén millor.