J. Martin Clerch

Jordi Martin és un artista sensible i també un enginyer d’experiència en l’alta competició del motor, que va néixer a Caldes i viu a Sentmenat.
Fa uns mesos, mentre tenia una magnifica exposició d’escultures en la plaça del Lleó de Caldes, ens va proposar fer un tractament pictòric a les boles de la plaça Major.
La proposta és pintar amb els colors primaris algunes de les boles, con si l’asfalt fos una gran tela, un gran quadre sobre el que actua un pinzell gegant.
La idea ens va agradar i en els propers dies, quan ho permeti el temps, el projecte es farà realitat.

Colombia: un compromiso

Antes del viaje, los amigos y conocidos tenían una preocupación común, la seguridad, así que no sorprende que esta sea la obsesión de los responsables turísticos colombianos. Cuando llevas allá dos días ya sabes que es una preocupación injustificada y hasta te entran ganas de corregirles el eslogan. ( no percibes más inseguridad en las calles de Bogotá que en las de Barcelona o Madrid) .
También te das cuenta de inmediato el enorme potencial turístico del país.
Si te acercas a un país con espíritu abierto y además coincides en el viaje con gente entusiasta, simpática, extrovertida y con ganas de divertirse, lo normal es que la mezcla de entusiasmo y emociones te dibujen una realidad casi mágica, pero es que Colombia facilita este tipo de percepciones.
En Bogotá, el museo Botero y especialmente la colección de arte contemporáneo es una agradable sorpresa, el museo del Oro es único e impresionante, la Catedral de Sal te deja sin calificativos y esa cosa indefinible que es Andrés Carne de Res supera cualquier descripción que pudiera hacer el mejor de los escritores colombianos.
El valle de Cocora en el triangulo del café, y las peculiares palmeras entre la niebla, es una imagen que mantendré para siempre en la retina.
Cartagena de Indias, es cosa aparte, el barrio colonial es un privilegio, la suma de viaje en guagua, castillo de San Felipe iluminado, espectáculo de baile, orquesta i “roncitos” es imposible de superar, la excursión a Punta Faro el punto de Caribe y los hoteles boutiques, la guinda de un viaje inolvidable.
Y además, vuelves con la mochila cargada de nuevos amigos.

Cançó de l'emprenyamenta

Toni Bolaño teoritza sobre la cançó de l’emprenyamenta i el nacionalisme centrat de l’Artur Mas.

Tornem

Han passat ja uns dies i l’aterratge es fa inevitable. 5 dies donen per a molt, per a anar despertant-se de la ressaca emocional, per posar-se en marxa a la feina (aquest mes tindrem SITC), per incorporar-se a la dinàmica municipal d’un proper mes que serà intens d’activitats.
En 5 dies tens temps per a discutir-te amb els companys i per a un intens retrobament afectiu a la calçotada de can “Sebas”.
Tot va bé, el projecte avança.
La mostra més evident la trobo en els escrits de l’oposició (aquesta mania de llegir blogs!). Quanta tristor! Quant ressentiment! Quanta literatura barata! Quanta mediocritat! Quanta necessitat de justificació!
Que dolents que som! Que incapaços! Quina desgràcia per a Castellar! No em sorprendria que alguns es despertessin cada matí plorant.
Curiosament els únics comentaris sobre la crisi, sobre l’habitatge, sobre els problemes reals dels ciutadans els trobo, només, als dels regidors del govern.
Estem a prop de la meitat del mandat, en teoria dos anys donen per a assumir la nova realitat, per ser conscients dels errors i per a arribar a la conclusió que el poble sempre té raó, fins i tot quan s’equivoca. Que l'única legitimitat és la que donen els vots, que ningú és més legítim per una connexió especial amb els déus, les mares pàtries o les senyeres estelades.
Joder! Que “gozoso”, meravellós i clarificador és viatjar i discutir amb gent diversa del món i compartir afectes, prejudicis i visions del món, i que petit i trist és el debat polític a Castellar.

L'any Darwin

Les commemoracions tenen la virtut de posar de manifest el significat d’una obra, en aquest cas, científica, des de molts punts de vista.
No deixa de ser curiós que les teories confirmades d'un científic, 100 anys després, encara siguin objecte de controvèrsies, i siguin defensades bàsicament per la gent de pensament progressista.
En un article àcid i divertit, Gonzalo Portón introdueix una reflexió interessant contra la teoria del disseny intel·ligent (alternativa religiosa a l'acceptació literal de la versió Gènesi). Portón cita a Jerry A. Coyne i al seu llibre “Why Evolution is True”, en què arriba a la conclusió que “la imperfecció és la marca de l'evolució, no el disseny conscient”. L'evolució produeix criatures imperfectes, inacabades i amb funcions inútils procedents d’estats evolutius anteriors.
Al final de l'article i parlant dels eclesiàstics, fruit de l'evolució de l’espècie humana, afirma:
“sólo desde Darwin puede explicarse la existencia de tales criaturas: deben ser vestigios de nuestros antepasados, los reptiles”.

La mística del mercat

Que l'economia té ideologia, ho sabem des de primer de carrera, que com totes les ciències socials està sotmesa a lleis “científiques” diferents a les lleis físiques, també. Que les solucions no són univalents i que els economistes som especialistes en endevinar el passat és una realitat que es consolida amb el temps.
El que no sabia des d'aquella mentalitat inicial “contracultural” és que un economista nord-americà i premi Nobel es convertís en el meu referent econòmic-ideològic i que defensés les idees més atrevides del panorama econòmic acadèmic mundial.
Una altra vegada Paul Krugman.

Resaca emocional

Las cosas son así, como dice el tópico.
Sales unos dias del circuito, desconectas, te vas...

y la vida de pronto se acelera como en un viaje en el tiempo.
Compartes tu tiempo, tus reflexiones, tus mojitos,

tus coipirinhas, tus roncitos, con amigos nuevos,

algunos de los cuales, hace diez dias,

no sabias ni que existian.
Compartes cenas y comidas, y fotos y paseos

y acaban formando parte de tu vida cotidiana.
Pasa el tiempo y se van

casi sin tiempo de encontrar sus defectos

y con la sensación de conocerlos desde siempre.
Vuelves y aquí en la tierra no ha pasado nada,

siguen con el ritmo cansino sin darse cuenta que la vida,

la de verdad, la auténtica,

para que tenga sentido hay que quemarla.

Los defectos

Aceptar tus defectos (lo que se separa de los canones más o menos standards) es quererte, convertirlos en un rasgo positivo y original de tu personalidad es caminar hacia la sabiduria.
El viernes, en un ritual que dura años, fuimos de “calçotada” con la gente de “Elipsos”, en Salomó, donde las calçotades aún no se han desvirtuado por la globalización.
En la mesa, delante de mí, coincidió una amiga de años, Evelyne, que se habia despedido en Madrid y se ha vuelto a incorporar en Paris, después de algunos años.
En estas comidas, aunque se empieza por lo profesional, se habla de todo. Quien me conoce sabe que a mi me cuesta poco llevar la conversación al terreno personal, convencido de que dentro de muchas personas se esconde un universo interesante.
Mi amiga tiene un ojo ligeramenta estrábico que jo creo que mejora su atractivo y que ella intenta disimular con unas gafas de montura excesivamente grande. También, a quien me conoce, no le sorprenderá que su mirada y sus gafas fueran objeto de apasionada y divertida conversació entre los comensales más cercanos a nosotros.
Cuando nos despediamos siguiendo el ritual francés de besuqueo reiterativo, no pude reprimir que unos de mis besos se fuera hacia su ojo.
No tengo una foto de mi amiga por eso pongo una de Mónica Sanz.
Mónica es hermosa, inteligente, tiene una bonita voz y entiende de Economía, pero lo que le da personalidad y lo que a mi me atrae, es la mirada de sus ojos ligeramente estrábicos.

Euskadi

De les eleccions al país basc se n’han dit moltes coses i se’n diran moltes més.
A mí, dependre dels vots del PP em produeix una certa al·lèrgia, però també recordo la traïció del PNB de Ibarretxe al PSE , fa 10 anys, i l’inici de la deriva sobiranista, recolzant-se en les forces properes a ETA.
Sorprèn que tant a Euskadi com a Catalunya, els que acusen al PSC i al PSE de no tenir autonomia per decidir, ara pressionen al PSOE per intentar evitar la capacitat de decidir.
Jo, que sí conec com estem organitzats, sé que han de ser els socialistes bascos, en funció de la seva autonomia, els que han de decidir. Facin el que facin tenen el meu recolzament i la meva solidaritat.
Avui l’historiador Santos Juliá escriu un article interessant a El País sobre l’escenari post electoral.

Participació

A la política local quan un grup polític té poques idees, poques ganes de treballar o totes dues coses, recorre a temes d’eficàcia garantida.
Últimament el tema estrella és la participació. Que no tens arguments: participació. Que l’electorat t’ha castigat: participació.
La participació té fases i modes, fins ara eren els consells, consell per tot, fins i tot quan els afectats no el volen: si no el volen se’ls imposa, tot sigui per la participació.
No importa que els experts, fa temps que han arribat a la conclusió de què és una fórmula superada i que només funcionen els que tenen una funció concreta i determinada. Què sabran els experts?, segur que són de l’àrea metropolitana i Castellar és diferent (com l’Espanya franquista) a la resta del món.
Ara toca la consulta popular.
Quan vam fer la consulta per determinar les dimensions de l’edifici “pantalla” , se’ns va acusar de covards, ja que recorríem als ciutadans perquè érem incapaços de decidir.
Ara som antidemocràtics per no acceptar una proposta de consulta presentada pel mateix partit que criticava la consulta anterior. Això es diu coherència.
La participació no pot ser un dogma i cada problema o cada qüestió exigeix la fórmula més adequada, tenint en compte, sempre, que la responsabilitat última en qualssevol circumstància correspon als responsables polítics elegits pels ciutadans.
Recórrer a propostes pretesament participatives per millorar la influència que no t’han donat les urnes o simplement com element de desgast de l’equip de govern, és traïr l’esperit de la participació.
L’equip de govern s’ha negat a fer una consulta popular sobre els projectes de millora urbana, perquè no la considerem la fórmula adient, ja que és un tema complex i fàcilment manipulable, en què és fàcil introduir elements simplificadors, demagògics i xenòfobs.
I no parlem per parlar, és el que s’ha fet en processos semblants en alguna població catalana: parlar d’identitat, de l’àrea metropolitana, de si serem envaïts, de si els habitatges es fan per gent indesitjable de no se sap on, està molt lluny de la reflexió serena de donar compliment al Pla d’habitatge i generar habitatge assequible pels joves.
Sabem que en una acció com aquesta és més fàcil manipular les passions que arribar a la raó.
CiU i ERC estan convençuts de què aquest pot ser un tema de desgast i sembla que volen jugar fort. Diuen que volen fer una campanya informativa, estarem molt atents als seus arguments que confio no siguin els del diputat Rull, a la Roca del Vallès.

El corralet

Malgrat l’esforç de l’equip de govern per millorar i ampliar els mitjans d’informació, el seguiment de la política local no deixa de ser una activitat limitada a un reduït cercle de ciutadans, que per més “inri”, en la seva gran majoria, estan posicionats, bastant rígidament, amb les diferents opcions polític-ideològiques.
Aquesta realitat tendeix a desvirtuar i a sobredimensionar el paper de problemàtiques i personatges que en la vida real tenen una presència i una incidència insignificant.
Només l'existència d’un corralet polític i mediàtic permet que alguns surtin momentàniament de la insignificància i es permetin opinar sense criteri.
Alguns opinen de la modificació del PGOU sense saber per a què serveix, altres gair bé no arriben a escolanets i pretenen actuar de bisbe, pretesos assessors de temes que no dominen, grans dosis d’oblit o de cinisme i renúncia a actuar per l’interès comú.
No sé si és així a pertot, però el que és cert, és que a pocs ajuntaments de les nostres dimensions hi ha tants regidors a l’oposició que visquin professionalment de la política.
Segur que aquesta situació determina comportaments i actituds i condiciona l’hipotètic altruisme.

l'Ignasi creix

Quan va arribar fa uns anys, era un noi amb possibilitats i l’inici, esperançador, d’una nova dinàmica al socialisme local.
Va fer una magnífica pre campanya i una millor campanya, superant les seves limitacions, en la que no va parar de créixer.
En un any i mig de gestió ha fet un pas de gegant en els coneixement dels problemes i en la capacitat de gestió, sense perdre l’actitud de proximitat i la voluntat d’assumir els problemes de la gent.
Fins i tot avança cap una certa serenor que frena la tendència natural impulsiva.
El dimarts, al ple, va confirmar que ja és una indiscutible realitat.
L’Ignasi és un alcalde que deixarà empremta a Castellar.

Plans de Millora Urbana

Ahir el ple va ser llarg i amb contingut. El tema que va generar més debat va ser la modificació puntual del PGOU que proposava dos plans de millora de los espais de Castellar. Turuguet i Nou Eixample.
L’objectiu fonamental de la proposta es crear habitatge més sostenible que retingui als joves, que no els obligui a marxar, perquè no troben un pis en funció de les seves possibilitats, que doni opcions reals a la gent gran i a les noves tipologies familiars.
Reprodueixo la meva intervenció, una mica llarga, però crec que clarificadora:

El punt tercer de l’ordre del dia tracta sobre una proposta de modificació puntual del Pla General d’Ordenació Urbana, la 15, per la delimitació de dos sectors de planejament subjectes a un PLA DE MILLORA URBANA.
En romà paladí: proposem dos Plans per millorar dos espais de Castellar amb dos noms: “Turuguet” i “Nou Eixample”.

És la tercera vegada que portem el tema al ple:
El 26 de febrer (ara fa un any) es va aprovar la suspensió de llicències en les parcel·les incloses en els plans de millora.
El 22 de juliol van fer l’aprovació inicial.
Avui portem el tema a aprovació provisional.
Des de fa un any es coneix l’abast dels plans i els espais afectats. Des de fa 7 mesos, hi ha un document aprovat al ple, substancialment igual al que portem avui a aprovació.
A partir d’aquesta aprovació, la continuació del procés, correspon a la comissió provincial d’urbanisme i a la Generalitat.
1. . Abans d’entrar en el contingut estricte de la proposta, m’agradaria fer algunes consideracions polítiques i fins i tot ideològiques, perquè a vegades donem la sensació de què les decisions d’un ajuntament estan al marge de la política, i jo vull reivindicar la política, amb majúscules i amb altura de mires. La modificació 15 del PGOU no és una decisió tècnica, és una decisió política que respon a una voluntat política. I perquè és una decisió política genera controvèrsies i estratègies diferenciades.
Segons alguns, la nostra proposta “forma part d’una estratègia molt ben pensada que té com a objectiu fonamental canviar el model de municipi que hem tingut fins ara a Castellar.
I continua....... ho fan a Castellar i ho fan a nivell nacional, el seu objectiu és estendre l’àrea metropolitana per assegurar-se la continuïtat en el poder.
Recordo que no fa gaire vaig copiar d’un diccionari la definició de paranoia, doncs escolta, com es diu en castellà: “como anillo al dedo”. O com es diu en català, ni fet per encàrrec.
Suposo que alguns es pensen que els 27 anys de govern de dretes a Castellar responen a una actitud de voluntariat, altruisme i defensa de l’autèntic model castellarenc i als nous ens mou l’ambició.
1.1.. Però, és clar, aquí segur que falla alguna cosa.L’any 65, per començar a l'era moderna i en l’inici de l’expansió, Castellar tenia 5.800 habitants. (la quarta part d’ara)
Amb un creixement vegetatiu tancat i endogàmic, ara en tindria uns 6.500. L’índex de natalitat, (sense que vulgui donar-li cap connotació eròtica) no ha estat mai molt alt a Castellar i menys entre la població autòctona.
D'algun lloc han vingut la resta, fins als 23.000 que som ara. Alguns, fins i tot, seran de l’àrea metropolitana? O de Matadepera o Sant Cugat.
Si comencem la seqüència a l’any 1979, any primer de l'era convergent, a Castellar érem 11.000.
Molt contingut no ha estat el model si s’ha més que doblat la població. (hem passat de 11.000 a 23.000).
(si algú vol consultat les dades estan a el web municipal)
L’últim quadrienni, governats per CiU i ERC (2003-2007), ha estat el de més alt creixement de la història de Castellar: 3.193 habitants en 4 anys, 800 habitants/any de saldo migratori.
Tenint en compte la quantitat de gent que marxa, Déu n’hi dó! el nombre de nouvinguts que han arribat. I amb CiU i ERC al govern municipal!.
Curiosament l’any 2008, ja amb el nou govern, ha estat un dels de menys creixement dels últims 30 anys. (326 en el tancament provisional; i el definitiu sempre queda per sota)
1.2.. Al mateix temps, a aquest model, al seu model, prima un determinat tipus d’habitatge: molt habitatge unifamiliar que no està a l’abast de tothom.
No sé si els responsables del seu model han estudiat quants fills de castellarencs de tota la vida, tenen accés a aquesta tipologia d’habitatge?
¿ D’on han vingut els ocupants dels habitatges de més de 500.000 €?, o aquests no ens importa d’on vénen?.
Encara em recordo d'algun comentari, bastant classista, per cert, quan els socialistes, l’anterior mandat, van proposar que un 10% dels pisos de la Plaça Major fossin protegits.
És aquest el model que defensen?, aquest és el model de tota la vida?. Doncs si és aquest, sí, el volem canviar.
No volem que Castellar creixi a 800 habitants/any.
No volem un Castellar sense un pam de sol per fer equipaments.
Volem un Castellar més sostenible que retingui els joves, que no els obligui a marxar, perquè no troben un habitatge en funció de les seves possibilitats, que doni possibilitats a la gent gran i a les noves tipologies familiars.
Volem un model més obert, més plural i menys classista.
Probablement som uns il·lusos o uns bojos, però això és el que volem!
2.. Tinc una frase aquí guardada que no vull deixar de dir:
Quan van mal dades, com ara amb la crisi, l’esquerra, millor o pitjor, en funció de la capacitat de cadascú, intenta solucionar els problemes i s’acosta a la gent. La dreta, s’embolica en la bandera i comença a parlar d’identitat.
Ara, sembla que el problema no és l’atur, ni la falta d’habitatge; el problema és que alguns volen estendre l’àrea metropolitana i fins i tot són capaços d’aprofitar-se d’algunes experiències de Cornellà.
2.1.. Fa poc més d’un any i mig, hi va haver eleccions municipals. La nostra candidatura es va presentar davant dels ciutadans amb una aposta forta per l'habitatge social i de forma expressa per una política d’habitatge pels joves.
3.641 ciutadans, el 41,25% dels votants, van recolzar les nostres propostes. Nosaltres no traïrem aquest compromís.
No m’he mirat els seus programes, però estic segur que la resta dels grups tenien propostes similars. Com pensen complir el seu compromís?.
Sabem que CiU està en contra de la nostra proposta. A part de les estratègies establertes al carrer Provença de Barcelona, té, específicament per Castellar, una opció millor?
On són els terrenys que tenien preparats per executar la seva política en cas de guanyar?
I ERC? Sembla que acabin d’arribar, però, quants anys han estat a l’equip de govern? No son també co-responsables del creixement desbocat de Castellar als últims anys?
On, segons ells, s’ha de fer l’habitatge social?.
L’Altraveu porta menys temps, és cert, però aviat farà 2 anys.
És fantàstic que pretengueu salvar-nos de nosaltres mateixos, però,¿ no ha arribat ja el moment de començar a preocupar-se dels problemes quotidians, reals, de la gent, de les persones?
Vostès que presumeixen de voltar, on han trobat els terrenys? I si us plau, no parlem dels pisos de la Plaça Major ni de can Bages.
Tots hauríem de saber que la cultura del no, a la llarga, té mala premsa. I més si no es donen alternatives.
3..Tornant al fil conductor.
Quant la Generalitat, al febrer del 2008, aprova el document “objectius i propòsits dels plans directors urbanístics”, vam veure una gran oportunitat.
És cert que nosaltres considerem la Generalitat com a aliats, amics ( fins i tot en l’època del president Pujol ), i els considerem aliats en temes urbanístics, en temes socials i en temes econòmics; no són enemics que ens vulguin fotre. ( perdó! ) pepe Rubianes.
I per què és una gran oportunitat?
Perquè a Castellar tenim un problema, i ens proporcionen una magnífica solució.
3.1.. Alguns (de fet els mateixos) diuen que els Plans de Millora Urbana atempten contra l’autonomia municipal. No pas aquí:
L’Ajuntament de Castellar ha decidit:
L’àmbit, les parcel·les a incorporar
El nombre i la tipologia dels habitatges
La distribució en l'espai
El model d’urbanització
Hem tractat directament amb els redactors dels projectes sense interferències
Hem negociat, en solitari, amb els propietaris.
On és l’atemptat a l’autonomia municipal? Això és un altre eslògan parit al carrer Còrcega.
No només no atempta contra l’autonomia de Castellar, sinó que ens doten d’eines i d’instruments afavoridors de la nostra gestió.
Tothom sap, perquè s’ha dit moltes vegades, que l’aprofitament urbanístic serà del 15%, en lloc del 10% que preveu la llei.
¿A qui molesta que l’aprofitament que va a l’ajuntament, i per tant a Castellar, sigui un 50% superior? Vostès prefereixen el 10%?
Probablement, el que molesta és que l'habitatge amb algun tipus de protecció sigui més del 50% del total, en lloc del 40% que preveu la llei.
¿O molesta que els equipaments es duguin a terme, simultàniament, a la construcció dels pisos?
Els plans de millora urbana proporcionaran habitatge per respondre a les necessitats reals de molts castellarencs, i evitaran la fugida de molts dels nostres joves.
Una part d’aquests habitatges (150) seran gestionats directament per un consorci del qual formarà part la Generalitat a través d’Incasol i l’Ajuntament.
4.. Perquè, a Castellar, tenim un problema d’habitatge: d’un determinat tipus d’habitatge.
Segons el Pla Local, encarregat per l’anterior equip de govern a la Diputació, per mantenir la població, Castellar necessita activar uns 1.500 habitatges.
Dels 1300 buits o secundaris que s’afirma que tenim a Castellar, el 70% són segones residències i per tant només en queden uns 400, de realment buits.
Segons els serveis tècnics municipals, el sol disponible actualment + les remodelacions d’habitatges unifamiliars factibles, permeten la construcció d’uns 400 habitatges més.
Un nombre important d’habitatges buits no s’ajusten a la demanda (ni de venda ni de lloguer) donats la seva mida i preu.
Castellar necessita habitatge més sostenible que retingui als joves, que no els obligui a marxar, perquè no troben un pis en funció de les seves possibilitats, que doni opcions reals a la gent gran i a les noves tipologies familiars.
5.. Una altra línia de crítica afirma que Castellar s’emplenarà de forasters, segons insinuen alguns, no massa recomanables. Aquest argument, que sapiguem, també s’ha fet servir a Ripoll o Sant Celoni, a Cardedeu i a la Roca, ens consta que per dirigents de CiU. Com la història de la que parlàvem abans de l’àrea metropolitana.
¿Per què serà que, quan es parla d’habitatge públic, hi ha gent que engega campanyes demagògiques, amb connotacions xenòfobes?
Tenint en compte la trajectòria demogràfica de Castellar dels últims 30 anys, no sé què es pot criticar. Però... és que, a més a més, l’efecte foraster és fals.
Ha estat molt més gran l’efecte dels pisos de la Tolrà que el que generaran els Plans de Millora Urbana.
Promoció, la Tolrà, per cert, sense ni un habitatge protegit, i que a més ha coincidit amb una etapa expansiva en la construcció a la resta del municipi.
Tenint en compte:
· Que els habitatges totals del plans de millora urbana seran 591.
· Que els protegits seran 306, 150 dels quals seran de gestió pública directa.
· Que es crearà un registre de sol·licitants i es definiran criteris que afavoreixin els residents.
· Que l'oferta d’habitatge d’aquestes característiques a Castellar és pràcticament inexistent.
· Que el procés durarà uns quants anys i encara més en els de promoció lliure. (el compromís es que el 2015 s’hauran d’haver iniciat el 50% dels habitatges protegits).
Tenint en compte aquestes raons l’impacte calculat de forans no superarà els 70-80 habitants/any. (el 10% del que hem crescut els últims anys).
6.. Els Plans de Millora Urbana canalitzaran els problemes d’habitatge, però serveixen per més coses:
Resoldran, urbanísticament, dues àrees del municipi, avui profundament deteriorades, i ho faran amb criteris de continuïtat de la trama urbana.
Generaran 6.000 m2 d’equipaments i 11.000 m2 de zones verds.
Donaran una solució satisfactòria als terrenys de l’antiga Playtex i a la resta d'espais marginals de la zona, a tots dos costats de la carretera.
Es generarà un nou equipament esportiu, un camp de futbol, més operatiu, més funcional i més atractiu.
No vull defugir de parlar de l’espai de l’actual camp de futbol, per alguns, una instal·lació modèlica a conservar i per mi un gra molest i desagradable a resoldre.
En aquest espai es preveuen 150 habitatges de titularitat pública directa, 3000 m2 de sostre d’equipaments (l’escola de música actual en te 600). 3.700 m2 d’usos no residencials (comercial, terciari...) i 4.138 m2 d’espais verds.
Com afectarà a l’entorn? La distribució prevista d’espais públics oberts (una altra diferencia amb els pisos de l’espai Tolrà) permetrà:
Que el carrer Tarragona passi a tenir 25 metres d’amplada i connexió directa amb els espais interiors.
Que es substitueixi la tanca impenetrable que tenen els veïns del carrer Suïssa per una plaça de més de 2.000 m2.
Que els de la plaça Emili Altimira ampliïn considerablement els seus espais lliures i millorin notablement l’estètica del seu entorn.
Que el Carrer Barcelona es converteixi en un espai atractiu i obert amb accés directe a més de 4,000 m2 d’espais verds, públics i comuns.
7.. Un altre argument s’intenta fer servir: s’està modificant el pla d'ordenació per la porta falsa.
Es podria fer, la norma ho permet, però no ho fem. Aquest argument també és fals.
Al contrari que altres municipis, Castellar ha optat per la fórmula de Plans de Millora Urbana.
Això ens ha obligat a un procediment d'aprovacions al ple, exposició publica, al·legacions... (la majoria de les presentades de caràcter polític), a les que es dóna compliment en l’informe.
Altres al·legacions que han estat presentades directament a la comissió d’urbanisme, serà aquesta instància la que doni resposta.
Evidentment, hem complert escrupolosament amb els terminis i amb els procediments.
Tota l’actuació es fa en l’àmbit definit pel PGOU aprovat el 1999, no fent servir ni un m2 de terreny no urbà, no generem sòl nou, el sòl està creat des de la modificació urbanística del 99.
De fet el que proposem és, fonamentalment, una transformació de sòl industrial, residual i en desús, en residencial.
¿Quina diferència hi ha amb l'operació que es va fer fa alguns anys a l’espai Tolrà?.
Que els 50% dels habitatges tindran algun tipus de protecció. A l’Espai Tolrà, no n’hi havia cap.
Que l'aprofitament per Castellar és més alt.
Que els equipaments s’han de construir simultàniament als habitatges.
No és planejament general nou, és desplegament del PGOU vigent i això determina, evidentment, els procediments, que estan clarament establerts per la llei.
8.. Un pla de millora urbana és un tema complex. De fet, ja portem un any des de el seu inici.
Un any en què hem parlat de forma reiterada, totes les vegades que han volgut, amb l’oposició; hem parlat amb líders d’opinió local i amb molts dels veïns afectats.
També hem detectat, a Castellar, campanyes de desinformació, mentides premeditades i comentaris classistes i propers a la xenofòbia.
Diuen que Castellar s’emplenarà d'indesitjables, o pitjor, que ens convertirem en àrea metropolitana. I tot per l’ambició desmesurada de poder d’alguns.
i 9.. L’equip de govern sap on va, té un projecte sòlid i clar i té un compromís amb els ciutadans, especialment amb els joves necessitats d’un habitatge al seu abast.
Els plans de millora urbana són una magnífica oportunitat per resoldre, de forma eficient i atractiva i amb criteris de continuïtat, dos espais de poca qualitat urbana, i afavorir la qualitat de vida i les esperances de futur de molts castellarencs.
Aquestes, i només aquestes, són les nostres motivacions: el compromís amb els ciutadans.

Religió, església i civilització

Gianni Vattimo, filòsof italià, en un extens article es pregunta: “Es la religión enemiga de la civilización” i reflexiona sobre les esglésies com a factor de conflicte i l’actitud de les jerarquies en defensa del seu poder i privilegis.

Clima de cambio

Article esperançat del Paul Krugman sobre el primer pressupost de l’era Obama. Pel premi Nobel d’economia les coses s’estan fent bé.
Del contingut de l’article es pot deduir si hi ha polítiques de dretes i d’esquerres, també en economia i als Estats Units.