Luis Bonilla quintet

Luis Bonilla, Trombó

Ivan Renta, Saxo tenor

Bruce Barth, Piano

Andy McKee, Contrabaix

John Riley, Bateria

De vegades he pensat que els instruments tenen caràcter , personalitat.  Un contrabaix és rigorós,  una bateria és sistemàtica que es “desmadra” quan convé, un piano és aristocràtic i un saxo, concentrat i seriós. El trombó és baralladís i discutidor.

Luis Bonilla és un trombonista eficient, capaç de reproduir a l’escenari, les corredisses i els crits d’una família d’emigrants centreamericans a Los Angeles.

El concert de dissabte va està bé, crec que és el màxim que pot aspirar Jazz Terrassa i el seu model de festival de club: o figures en el seu inici o grups sòlids però que no estan en l’elit mundial. El grup era sòlid, el trio rítmic solvent i en moments brillant i en Bonilla amb suficient habilitat com per treure rendiment al seu instrument “pendenciero” i discutidor, que, inevitablement, em cau bé.

És d’aquestes músiques que a la sortida del concert et deixa un agradable sensació de vitalitat i benestar. 

Antoni Arderius Matas DNI: 77283510Z

El senyor Antoni Arderius Matas té, des de fa uns mesos,  una diversió  (suposo que s’avorreix):  enviar comentaris estúpids i en to insultant al meu Bloc, que jo, evidentment no publico.

En el comentari d’avui,  també estúpid i insultant, incorpora el seu DNI (?). Suposo que té interès que es publiqui perquè sigui de coneixement públic.

Jo no conec de res al senyor Arderius i, per les coses que escriu, no tinc cap interès que aquesta circumstància canvií, ni vull mantenir amb ell cap tipus de relació, ni escrita ni oral, ni privada ni pública.

Cadascú, busca, a la seva manera, donar sentit a la seva vida, en alguns casos de forma patètica i trista,  i jo, encara, no em plantejo posar denúncies per assetjament.  

Jueus assassinats

Lamento profundament els assassinats a l’escola de Toulouse, ningú de dret a treure la vida a una altre persona.  Inquieta pensar que algú estigui pensant en assassinar i més, si la seva motivació té connotacions racistes.

Dit això, no puc evitar  la sensació que no totes les víctimes són iguals, i que la reacció no hauria estat la mateixa amb víctimes d’una altra minoria ètnica-religiosa.

El món serà un lloc més just quan les víctimes deixin de tenir adjectius. 

Ambrose Akinmusire

L’any passat va venir al festival de Terrassa formant part d’un projecte plural  (Tarbaby) en  que l’única exigència era ser un solista brillant...i va ser molt brillant.

Aquest any ha vingut de protagonista absolut, amb un grup solvent però pensat per fer-lo destacar. La primera part del concert va se curta i com de tanteig. Em feia por que al solista brillant li faltés  el carisma de líder de grup. Falsa alarma, la segona part va ser espectacular: un grup brillant i perfectament acoblat i un líder que reforça la seva capacitat de solista original i virtuós.

El llarg duet de trompeta i piano és del que se recorden molts anys.

Ambrose Akinmusire encara no te 30 anys i ja és una poderosa realitat.

Oriol Bohigas

Vaig coincidir amb ell en un sopar en el tren Al Andalus, poc abans de les olimpíades, en un acte d’agermanament entre Barcelona i Sevilla, entre l’Olimpíada i l’Expo.

És un conversador brillant d’amplis coneixements i extensa cultura i una figura clau en la configuració de la Barcelona actual.

En la interesant entrevista de Anatxu Zabalbeascoa, manté el seu to, brillant, lúcid  i sempre crític, especialment en la que és la seva veritable vocació: la política amb majúscules.   

entrevista a l'Actual

“Si en 30 anys s’han queixat només 3 famílies és que s’ha fet bé ”

Pepe González, Regidor de l'Àrea de Presidència, va ser ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística de 1983.


En el seu càrrec com a diputat fou un dels ponents socialistes de la primera llei de normalització lingüística.

Bé, encara que la llei la va desenvolupar el govern de Jordi Pujol, nosaltres, que érem a l’oposició, vam participar molt en el debat i la construcció del text. El gruix, la part important, va ser la dedicada a l’escola. És cert que la llei també recollia la llengua a les administracions, als mitjans de comunicació... però érem conscients que el mitjà idoni per a què el català avancés era l’escola. A València i al País Basc es parlava de dues xarxes d’escola, una sèrie d’escoles on la llengua principal fos el castellà i una altra xarxa on s’impartissin les classes en valencià o en euskera. A Catalunya vam tenir clar que volíem una xarxa única on la llengua vehicular fos el català i convisquessin les dues llengües.
Quina valoració fa del posicionament del TSJC en relació al recurs de les famílies que volen l’educació íntegrament en castellà?

La resolució em sembla correcte, la lògica. A més, això no es convertirà en cap conflicte. És a dir, que en 30 anys només tres famílies –amb una ideologia molt concreta- s’hagin queixat del sistema educatiu, vol dir que ho vam fer molt bé i que encara funciona. Crec que en aquest tema, gairebé hi hauria unanimitat en la societat, perquè tothom és conscient que és millor que un alumne surti de l’escola parlant dues llengües que no una.
L’esperit de 1983 és el que s’ha de mantenir?

El 1983 va haver-hi consens –lògicament el Partit Andalusista i ERC es van distanciar- i el millor és que aquest consens inicial no s’ha trencat. De tota manera, quan valoro la situació des d’una perspectiva classista, crec que tenen més a perdre els castellanoparlants que viuen en barris on no es parla gaire català, que no els nens i nenes catalanoparlants.