Aquest bloc avui està de vaga
dijous, 29 de març de 2012
dimarts, 27 de març de 2012
Sondejos
Cada vegada està més desprestigiat l’art d’endevinar l’avenir.
Alguna amiga somriurà davant del meu qüestionament dels mètodes quantitatius. És cert
el tòpic que diu, que l’únic sondeig cert
és el recompte del vots.
Especialment greu, més que en el nombre de diputats, és l’error
sobre el percentatge de vots.
dilluns, 26 de març de 2012
Luis Bonilla quintet
Luis Bonilla, Trombó
Ivan Renta, Saxo tenor
Bruce Barth, Piano
Andy McKee, Contrabaix
John Riley, Bateria
De vegades he pensat que els instruments tenen caràcter ,
personalitat. Un contrabaix és rigorós, una bateria és sistemàtica que es “desmadra”
quan convé, un piano és aristocràtic i un saxo, concentrat i seriós. El trombó
és baralladís i discutidor.
Luis Bonilla és un trombonista eficient, capaç de reproduir a l’escenari, les corredisses i els crits d’una família d’emigrants centreamericans a Los Angeles.
El concert de dissabte va està bé, crec que és el màxim que
pot aspirar Jazz Terrassa i el seu model de festival de club: o figures en
el seu inici o grups sòlids però que no estan en l’elit mundial. El grup era
sòlid, el trio rítmic solvent i en moments brillant i en Bonilla amb suficient
habilitat com per treure rendiment al seu instrument “pendenciero” i
discutidor, que, inevitablement, em cau bé.
És d’aquestes músiques que a la sortida del concert et deixa
un agradable sensació de vitalitat i benestar.
POUM
La revisió del POUM comença amb bon peu. Intensa reunió amb experts
i professionals del sector .http://www.lactual.cat/cat/notices/2012/03/el_poum_del_reciclatge_urba_comenca_a_caminar_5656.php
Antoni Arderius Matas DNI: 77283510Z
El senyor Antoni Arderius Matas té, des de fa uns mesos, una diversió
(suposo que s’avorreix): enviar
comentaris estúpids i en to insultant al meu Bloc, que jo, evidentment no
publico.
En el comentari d’avui, també estúpid i insultant, incorpora el seu
DNI (?). Suposo que té interès que es publiqui perquè sigui de coneixement
públic.
Jo no conec de res al senyor Arderius i, per les coses que
escriu, no tinc cap interès que aquesta circumstància canvií, ni vull mantenir
amb ell cap tipus de relació, ni escrita ni oral, ni privada ni pública.
Cadascú, busca, a la seva manera, donar sentit a la seva vida,
en alguns casos de forma patètica i trista, i jo, encara, no em plantejo posar denúncies
per assetjament.
dissabte, 24 de març de 2012
Comité de competición gramatical

Es evidente: quien puede
pensar que "hijo de puta" es un insulto y menos viniendo de este angelito.
LA NORMA
El artículo 94 del Código Disciplinario de la Federación
Española dice: “Insultar, ofender o dirigirse en términos o actitudes
injuriosas al árbitro... se sancionará con suspensión de cuatro a 12 partidos”.
El artículo 117 dice: “Dirigirse a los árbitros, directivos
o autoridades deportivas en términos o con actitudes de menosprecio o de
desconsideración... se sancionará con suspensión de dos a tres partidos”.
divendres, 23 de març de 2012
POUM, revisió
Aquesta setmana ha
començat el procés participatiu de la primera fase de la revisió del POUM, que
durarà fins finals de Maig.
Per sobre de les
obligacions legals, un procés com el que iniciem, serveix per que els ciutadans
interessats puguin fer les seves aportacions i també, i de vagades s’oblida,
per que els que han de prendre les decisions al ple, els regidors, siguin
coneixedors del que pensen els ciutadans.
En aquesta primera
fase, els redactors del pla pretenen fer una diagnosi de la situació de Castellar:
que ha passat els últims 25 anys? com hem evolucionat demogràficament? Que
queda per desplegar dels plans del 78 i del 99? Com estem, d’acord amb els
estàndards legals, en zones verdes, equipaments..? i en els propers mesos, també,
sobre l’evolució i les noves necessitats
i models d’habitatge, en el futur immediat.
És cert que la
revisió d’un POUM provoca necessàriament una reflexió sobre el futur, no només
del nostre municipi, sinó també de les tendències de les noves formules
familiars o els hàbits de comportament i de mobilitat, i a tot això hauríem
d’aproximar una resposta des de la nostra realitat local.
Pel que coneixem, en
aquest moments, ningú està a Castellar per un model expansiu, poc imaginable en
la situació econòmica actual.
Per altra banda
l’equip de govern hem manifestat, de
forma reiterada, la nostra voluntat de no incrementar el sol urbà.
Amb aquesta
coincidència bàsica, més que entrar en dinàmiques de confrontar
alternatives identitàries, és tracta de
posar-nos d’acord en les polítiques de “reciclatge”, de transformació dels usos
interns de l’espai que ja es urbà, i és clar, donar resposta, des de el punt de
vista urbanístic, a les noves necessitats, especialment d’equipaments i
mobilitat.
Els socialistes
comencem el procés, amb algunes idees clares i amb el convenciment que, en
aquest tema, el consens és, en si
mateix, un valor important. Crec, sincerament, que es donen les condicions per realitzar un treball productiu i integrador amb el que
la majoria dels castellarencs es puguem sentir identificats.
(article publicat a l'Actual)
(article publicat a l'Actual)
dimecres, 21 de març de 2012
Que fàcil!
Ja està, tema resolt, l’assassí de Toulose, és musulmà i la seva família procedeix d’Algèria. Oblidem que és francès, que ha crescut en un barri marginal, que ha estat un delinqüent ocasional des de l’adolescència, que té unes creences tan sòlides que va intentar entrar, sense èxit, en la Legió Estrangera.
Evidentment jo no conec les causes d’aquest comportament,
però disfressar-les al darrera d’un discurs religiós-racial és una immoralitat.
Hem tornat a l’equilibri natural: els jueus les víctimes d’un
musulmà terrorista.
dimarts, 20 de març de 2012
Jueus assassinats
Lamento profundament els assassinats a l’escola de Toulouse,
ningú de dret a treure la vida a una altre persona. Inquieta pensar que algú estigui pensant en assassinar
i més, si la seva motivació té connotacions racistes.
Dit això, no puc evitar la sensació que no totes les víctimes són
iguals, i que la reacció no hauria estat la mateixa amb víctimes d’una altra
minoria ètnica-religiosa.
El món serà un lloc més just quan les víctimes deixin de
tenir adjectius.
diumenge, 18 de març de 2012
Ambrose Akinmusire

Aquest any ha vingut de protagonista absolut, amb un grup solvent
però pensat per fer-lo destacar. La primera part del concert va se curta i com
de tanteig. Em feia por que al solista brillant li faltés el carisma de líder de grup. Falsa alarma,
la segona part va ser espectacular: un grup brillant i perfectament acoblat i un líder que reforça la seva capacitat de solista original i virtuós.
El llarg duet de trompeta i piano és del
que se recorden molts anys.
Ambrose Akinmusire encara no te 30 anys i ja és una
poderosa realitat.
Oriol Bohigas

És un conversador brillant d’amplis coneixements i extensa
cultura i una figura clau en la configuració de la Barcelona actual.
En la interesant entrevista de Anatxu Zabalbeascoa, manté el
seu to, brillant, lúcid i sempre crític,
especialment en la que és la seva veritable vocació: la política amb majúscules.
divendres, 16 de març de 2012
entrevista a l'Actual
“Si en 30 anys s’han queixat només 3 famílies és que s’ha fet bé ”
Pepe González, Regidor de l'Àrea de Presidència, va ser ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística de 1983.
En el seu càrrec com a diputat fou un dels ponents socialistes de la primera llei de normalització lingüística.
Bé, encara que la llei la va desenvolupar el govern de Jordi Pujol, nosaltres, que érem a l’oposició, vam participar molt en el debat i la construcció del text. El gruix, la part important, va ser la dedicada a l’escola. És cert que la llei també recollia la llengua a les administracions, als mitjans de comunicació... però érem conscients que el mitjà idoni per a què el català avancés era l’escola. A València i al País Basc es parlava de dues xarxes d’escola, una sèrie d’escoles on la llengua principal fos el castellà i una altra xarxa on s’impartissin les classes en valencià o en euskera. A Catalunya vam tenir clar que volíem una xarxa única on la llengua vehicular fos el català i convisquessin les dues llengües.
Quina valoració fa del posicionament del TSJC en relació al recurs de les famílies que volen l’educació íntegrament en castellà?
La resolució em sembla correcte, la lògica. A més, això no es convertirà en cap conflicte. És a dir, que en 30 anys només tres famílies –amb una ideologia molt concreta- s’hagin queixat del sistema educatiu, vol dir que ho vam fer molt bé i que encara funciona. Crec que en aquest tema, gairebé hi hauria unanimitat en la societat, perquè tothom és conscient que és millor que un alumne surti de l’escola parlant dues llengües que no una.
L’esperit de 1983 és el que s’ha de mantenir?
El 1983 va haver-hi consens –lògicament el Partit Andalusista i ERC es van distanciar- i el millor és que aquest consens inicial no s’ha trencat. De tota manera, quan valoro la situació des d’una perspectiva classista, crec que tenen més a perdre els castellanoparlants que viuen en barris on no es parla gaire català, que no els nens i nenes catalanoparlants.
Pepe González, Regidor de l'Àrea de Presidència, va ser ponent de la primera Llei de Normalització Lingüística de 1983.
En el seu càrrec com a diputat fou un dels ponents socialistes de la primera llei de normalització lingüística.
Bé, encara que la llei la va desenvolupar el govern de Jordi Pujol, nosaltres, que érem a l’oposició, vam participar molt en el debat i la construcció del text. El gruix, la part important, va ser la dedicada a l’escola. És cert que la llei també recollia la llengua a les administracions, als mitjans de comunicació... però érem conscients que el mitjà idoni per a què el català avancés era l’escola. A València i al País Basc es parlava de dues xarxes d’escola, una sèrie d’escoles on la llengua principal fos el castellà i una altra xarxa on s’impartissin les classes en valencià o en euskera. A Catalunya vam tenir clar que volíem una xarxa única on la llengua vehicular fos el català i convisquessin les dues llengües.
Quina valoració fa del posicionament del TSJC en relació al recurs de les famílies que volen l’educació íntegrament en castellà?
La resolució em sembla correcte, la lògica. A més, això no es convertirà en cap conflicte. És a dir, que en 30 anys només tres famílies –amb una ideologia molt concreta- s’hagin queixat del sistema educatiu, vol dir que ho vam fer molt bé i que encara funciona. Crec que en aquest tema, gairebé hi hauria unanimitat en la societat, perquè tothom és conscient que és millor que un alumne surti de l’escola parlant dues llengües que no una.
L’esperit de 1983 és el que s’ha de mantenir?
El 1983 va haver-hi consens –lògicament el Partit Andalusista i ERC es van distanciar- i el millor és que aquest consens inicial no s’ha trencat. De tota manera, quan valoro la situació des d’una perspectiva classista, crec que tenen més a perdre els castellanoparlants que viuen en barris on no es parla gaire català, que no els nens i nenes catalanoparlants.
L'Abidal, exemple per als nens malalts
En Joan Gou, un amic de Lloret, recull a Facebook un article publicat a La Vanguardia, pels pares d'un noi malalt de cancer. Un sincer i emocionat testimoni.
"Tens al cap el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.
Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.
Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".
Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.
La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares.
"Tens al cap el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.
Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.
Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".
Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.
La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares.
divendres, 2 de març de 2012
Ple Municipal
Era un ple amb poc contingut decisori i per
compensar amb bastant contingut programàtic. En qualsevol cas, al menys a mi,
m’ha servit per treure més conclusions de les previstes, com quines són les
preocupacions que motiven les iniciatives dels grups municipals.
ERC, donant la raó als ciutadans de Castellar,
que van decidir deixar-los fora del consistori, segueixen amb la preocupació
única, amb alguna cullerada més de sectarisme. El PP és el PP, no cal que
parlin per saber que diran i CiU en una actitud cada vegada més habitual, fa,
de forma emfàtica al ple, el contrari del que afirmen al despatx. L’Altraveu fa
temps que viu en la irrellevància.
Algú podria pensar: res de nou, i tindrien certa raó, però en aquest ple han
aparegut, con sempre que els temes de fons són identitaris, afirmacions que
generen preocupació.
El plantejament més greu va estar en la
intervenció de l’Altraveu, la seva regidora no deixa de ser una caixa de
sorpreses i la seva confusió de conceptes, està a l’alçada del seu atreviment.
Posar la llengua catalana com element de
confrontació o diferenciació ideològica o identitaria, és anar en contra de la
primera definició del manual.
No sé que convé a la estratègia nacionalista,
independentista, federalista o unitarista i la veritat és que és un tema que no em treu
la son, però si em preocupa la llengua.
El pitjor pel futur del català és
identificar-lo o associar-lo a un grup o sector polític, ideològic o social: al
català li convé ser la llengua de totes les ideologies, de tots els sectors
socials i de totes les administracions.
Al català li convé ser parlat per militants
del PP o de Ciutadans, per jutges acabats d’arribar i per militars. Ser la
llengua consolidada del País Valencià, de ses Illes o de la Catalunya Nord.
Els Països catalans com a concepte polític ha
estat un error estratègic, però com concepte lingüístic és una realitat en
perill, que no hem sabut defensar.
El patriotisme lingüístic intel·ligent, és més
eficaç per la defensa de la llengua i, fins i tot, de la identitat com a
poble, que les proclames polítiques, i
fer bandera de la llengua com element segregador o diferenciador és com escopir
al cel, una estratègia estúpida i contraria als interessos de la llengua
catalana.
dijous, 1 de març de 2012
Bram 2012
En la seva 4ª edició, la Mostra de cinema de Castellar és ja,
molt més que una realitat consolidada.
1.750 espectadors, 159 de mitjana, amb una punta de 277
espectadors que van assistir a “La voz dormida”, la pel·lícula de Benito
Zambrano, el diumenge al vespre i coincidint amb el At Madrid-Barça, són una
prova concloent que el Bram s’ha fet
un lloc entre els castellarencs.
El Bram va néixer
amb la voluntat de cobrir un dèficit cinematogràfic , des de fa molts anys, en
la nostra vila i amb dues premisses clares : fer una aposta pel cinema de
qualitat i de contingut social i fer-lo des de la col·laboració de
l’administració i la societat civil.
La creació aquest any de l’entitat Club Cinema Castellar del Vallés, que des de fa uns mesos programa
activitats de Cine-club i també de cinema comercial, a fet encara més efectiva la col·laboració. Una
comissió mixta de l’entitat de cinema i
l’Ajuntament, amb la col·laboració de l’Aula
d’Extensió Universitària, han elaborat un programa d’alta qualitat que, a
part d’ atraure a molts espectadors, ha rebut una alta valoració: 7,85 sobre 10 de mitjana a les vuit pel·lícules .
Quatre anys, formen ja una mostra significativa, que
demostra que a Castellar hi ha massa crítica suficient per donar-li continuïtat
i consistència a una programació estable de cinema. En època de crisi i de
dèficit pressupostari és una de les alternatives, més viables i econòmiques, en la programació cultural. Si a més tenint
la sort de l’existència d’una entitat entusiasta i molt capacitada, que cobreix
amb la seva dedicació i esforç una part de l’activitat, seria poc intel·ligent
no aprofitar-lo.
Estic segur que l’èxit de la Mostra serà un nou al·licient i
un nou impuls pels amics del Club Cinema, als que vull felicitar públicament.
Estic segur que ja tindran noves idees per la seva activitat quotidiana i pel Bram 2013.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)