dimarts, 29 de novembre del 2011

Duets màgics

Ahir vaig consumir les últimes entrades del festival de jazz de Barcelona, el concert de JOSHUA REDMAN & BRAD MEHLDAU, tocant a duo en el teatre Coliseum de la Gran Via. Els havia escoltat i admirat en directe a tots dos, però no junts.

Del la nota dels organitzadors recullo:

...influyéndose mútuamente desde los días en que Brad Mehldau tenía un breve pero trascendental papel en el histórico cuarteto de Joshua Redman, los dos jazzmen no han dejado nunca de agigantar su pisada en la música actual. Ahora pianista y saxofonista reactivan una coalición que hace tres años ofreció en nuestro festival uno de los dos únicos conciertos europeos del dúo, una experiencia tan vibrante que finalmente se ha traducido en una gira de largo alcance que han querido concluir en Barcelona.

El concert d’ahir va ser extraordinari. Dos musics, que malgrat que són relativament joves, tenen una potent carrera musical i discogràfica i ahir van estar espacialment inspirats. Els duets es presten a la música introspectiva i intimista, a la balada més que a la estridència i aquesta vegada al indubtable virtuosisme dels saxos i a la densitat del piano, és va imposar la capacitat de la creació en comú, a la lectura alternada o simultània d’una partitura imaginària.

És fantàstic ser partícip d’aquest moments màgics

Joshua Redman. Saxo, Brad Mehldau, piano

dijous, 24 de novembre del 2011

Tarantella de la morte


Quantes vegades l’atzar fa miracles?

Un autor barroc absolutament oblidat : Michelangelo Falvetti. Un magnífic oratori: Il diluvio universale. Un director argentí que fa una versió actualitzada i brillant... i arriba l’èxit 3 segles després: Absolutament recomanable i de forma especial la Tarantella de la morte.

Gràcies amiga.

http://www.youtube.com/watch?v=BA2y5GpLDlU&feature=related

La bellesa del risc

Ahir, el Barça va fer alguna cosa més que jugar al futbol, va crear, va fer art. L’art és imperfecte per definició i no té sentit sense emoció, l’emoció que provoca el risc i la permanent invenció.

Moltes vegades veient jugar al Barça, em ve la imatge del grup de músics de jazz, solistes virtuosos, creant en directe, buscant-se, trobant-se, fent duets, trios, octets... big bands , en combinacions màgiques.

És cert que estem tant habituats a la perfecció que ens oblidem del risc. Ahir amb el Milan, amb una defensa fràgil , es va jugar al fil de la navalla i Guardiola ens va mostrar que, també, té el punt inconscient i suïcida dels creadors, que no es conformen amb consolidar el que ja han aconseguit: sempre una mica més difícil, una mica més enllà.

Quan surt bé, i ahir va sortir molt bé, la compensació no té parangó, però he de reconèixer, amb una certa vergonya, que en alguns moments vaig tenir la urgència de demanar a crits, plantejaments una mica més conservadors.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Jazz italià

Aquesta ha estat una setmana física i emotivament intensa, en la que la música ha jugat un paper important.
Aquest any, al Festival de jazz de Barcelona els musics italians tenen un especial protagonisme. Dijous i divendres a Luz de Gas, van actuar els dos trompetistes italians de més reconeixement internacional: Enrico Rava i Paolo Fresu, dues generacions, dos estils, però tots dos marcats pel fort impacte que va generar Miles Davis en molts joves músics europeus.
Enrico Rava, en format quintet i compartint protagonisme amb el trombó Gianluca Petrella i un grup jove que avala la fama del trompetista de ser un excel·lent descobridor de nous talents, presentava el disc Tribe. El concert anava des de moments melòdics d’alt contingut poètic fins al ritme desenfrenat i al virtuosisme d’alguns “sols”. Un concert sòlid, rotund i brillant.
Divendres va ser el torn de Paolo Fresu. He de confessar que és un músic pel que sento gran debilitat, cap dels concerts seus que he vist en directe m’han deixat indiferent, sempre et queda la sensació que els seus recursos són inesgotables. Moltes vegades busca el format de duet, íntim i proper. Toca preferentment el fiscorn, més greu i melòdic i la trompeta quasi bé sempre amb sordina.
L’altre component del duo, en aquesta ocasió era Omar Sosa, un peculiar pianista/teclista cubà, que ha traslladat a la seva música i a la seva estètica, una llarga recerca de les profundes arrels africanes, perfectament integrada amb les cubanes.
La proposta de trobar a l’escenari un trompeta de formació clàssica, confés admirador de Chet Baker i Miles Davis, amb un pianista cubà, africanista, contingut i d’alta espiritualitat, era molt atractiva i el concert no va decebre.
No sé si els dos han tocat moltes vegades junts ni si el concert estava molt assajat, però poques vegades he tingut, de forma tan evident, la consciencia de la creació en directe, dos mons, dues cultures, dues experiències buscant-se, trobant-se, generant moments sublims i emocionants de identificació i de complicitat, a un altíssim nivell tècnic.
I tot això, aquí, a quatre passes i a un preu, 22 €, assequible a moltes butxaques.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Des points sensibles


Peut-être que ta propre vision du monde, les nostres visions del món,essayé de m'expliquer, hem donat probes suficients, ne te permet pas de me comprendre, renunciar als sacrosants principis.

M'impressionne par dessus tout, expressar els sentiments, tu m'es devenu indispensable, jugar al teu joc i en la teva llengua, la force de l'attachement qui m'unit à toi, trontollar per una frase que no comparteixes

La vulnérabilité que cela génère en moi, no buscar la teva vulnerabilitat, la peur de la perte, la certesa, necessitat d’abraçar-te, un besoin infini de ta tendresse.

African Rhythms


Randy Weston és un pianista novaiorquès que des dels anys 60 ha mantingut una estreta relació amb la música africana. Te 85 anys i encara està actiu (participa aquest any en el festival de jazz Barcelona).

African Rhythms és un disc emblemàtic, està gravat al 75 i sona absolutament actual. La bona música no te ni èpoques ni edats.

Especialment interesant la seva versió dels blues en C.W Blues.

dijous, 3 de novembre del 2011

Programa de estímulos

Rubalcaba sacude la campaña al exigir un 'plan Marshall' europeo contra la crisis
“No hay forma de salir de este agujero sin cambios en la política monetaria”
“Hay que aplicar un programa de estímulos”
“Sin crecimiento no habrá empleo”

Absolutament d'acord.