Duets màgics

Ahir vaig consumir les últimes entrades del festival de jazz de Barcelona, el concert de JOSHUA REDMAN & BRAD MEHLDAU, tocant a duo en el teatre Coliseum de la Gran Via. Els havia escoltat i admirat en directe a tots dos, però no junts.

Del la nota dels organitzadors recullo:

...influyéndose mútuamente desde los días en que Brad Mehldau tenía un breve pero trascendental papel en el histórico cuarteto de Joshua Redman, los dos jazzmen no han dejado nunca de agigantar su pisada en la música actual. Ahora pianista y saxofonista reactivan una coalición que hace tres años ofreció en nuestro festival uno de los dos únicos conciertos europeos del dúo, una experiencia tan vibrante que finalmente se ha traducido en una gira de largo alcance que han querido concluir en Barcelona.

El concert d’ahir va ser extraordinari. Dos musics, que malgrat que són relativament joves, tenen una potent carrera musical i discogràfica i ahir van estar espacialment inspirats. Els duets es presten a la música introspectiva i intimista, a la balada més que a la estridència i aquesta vegada al indubtable virtuosisme dels saxos i a la densitat del piano, és va imposar la capacitat de la creació en comú, a la lectura alternada o simultània d’una partitura imaginària.

És fantàstic ser partícip d’aquest moments màgics

Joshua Redman. Saxo, Brad Mehldau, piano

Lliçó d’economia

Tarantella de la morte

Quantes vegades l’atzar fa miracles?

Un autor barroc absolutament oblidat : Michelangelo Falvetti. Un magnífic oratori: Il diluvio universale. Un director argentí que fa una versió actualitzada i brillant... i arriba l’èxit 3 segles després: Absolutament recomanable i de forma especial la Tarantella de la morte.

Gràcies amiga.

http://www.youtube.com/watch?v=BA2y5GpLDlU&feature=related

La bellesa del risc

Ahir, el Barça va fer alguna cosa més que jugar al futbol, va crear, va fer art. L’art és imperfecte per definició i no té sentit sense emoció, l’emoció que provoca el risc i la permanent invenció.

Moltes vegades veient jugar al Barça, em ve la imatge del grup de músics de jazz, solistes virtuosos, creant en directe, buscant-se, trobant-se, fent duets, trios, octets... big bands , en combinacions màgiques.

És cert que estem tant habituats a la perfecció que ens oblidem del risc. Ahir amb el Milan, amb una defensa fràgil , es va jugar al fil de la navalla i Guardiola ens va mostrar que, també, té el punt inconscient i suïcida dels creadors, que no es conformen amb consolidar el que ja han aconseguit: sempre una mica més difícil, una mica més enllà.

Quan surt bé, i ahir va sortir molt bé, la compensació no té parangó, però he de reconèixer, amb una certa vergonya, que en alguns moments vaig tenir la urgència de demanar a crits, plantejaments una mica més conservadors.

Hay alternativas

Els autors són interessants i han decidit regalar el seu llibre.

Nota dels autors:

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar, mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.
Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre, la editorial nos comunicó que deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial, confirmándose así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca como ahora en periodo pre-electoral, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.
Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31 de octubre. También es posible mandar un mensaje a atpublicaciones@gmail.com para pedir uno o varios ejemplares que se irán atendiendo conforme lleguen enviando por correo contra reembolso los libros.
Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.
Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.
Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Puedes descargar el libro gratuitamente aquí .

A pulso

El PP debe la mayoría absoluta más al colapso del PSOE que a su resultado http://politica.elpais.com/politica/2011/11/21/actualidad/1321901720_432463.html

Si

CiU és de dretes

Podria sonar reiteratiu, però no és evident per tothom. El candidat Duran Lleida és molt de dretes i aquesta concepció els ha portat sempre a justificar al PP.

Un Estatut pactat, el porta al Tribunal Constitucional el PP, de la resolució del tribunal, CiU acaba culpant al PSOE. Qui s’oposa a l’emersió lingüística i al català com a llengua vehicular a l’escola?

Quan es tracta d’ideologia, els drets de Catalunya pesen a un segon terme i CiU reconeix als seus. Votar CiU és recolzar al PP.

Juanjo Millàs en la Ser

http://www.cadenaser.com/actualidad/audios/querido-votante-patidifuso-carta-millas-hoy-hoy-2011/csrcsrpor/20111117csrcsr_18/Aes/

Que està passant?

La crisis, que no cal insistir com i qui va generar, i que fins ara amenaçava economies, polítiques socials i governs, ara dóna un pas més i amenaça la democràcia. Primer Grècia i ara Itàlia, democràcies consolidades, renuncien a les urnes en favor de governs tecnocràtics sense legitimació popular, amb l’argument de acontentar als mercats.

En els països democràtics les crisis es resolen amb eleccions. No tinc la més mínima simpatia pel senyor Berlusconi, però, quina és la legitimitat del senyor Monti a part d’haver treballat per Godman Sachs i formar part de la Trilateral? igual que el senyor Papademos.

Aquests és el futur d’Europa? S’acceptaria una formula similar per Alemanya o França? No és un cop d’estat financer o una versió moderna del despotisme il·lustrat?

I ningú es rebel·la, ningú s’indigna, a ningú l’importa. Ara si és evident que el futur d’Europa és trist i fosc.

Jazz italià

Aquesta ha estat una setmana física i emotivament intensa, en la que la música ha jugat un paper important.

Aquest any, al Festival de jazz de Barcelona els musics italians tenen un especial protagonisme. Dijous i divendres a Luz de Gas, van actuar els dos trompetistes italians de més reconeixement internacional: Enrico Rava i Paolo Fresu, dues generacions, dos estils, però tots dos marcats pel fort impacte que va generar Miles Davis en molts joves músics europeus.

Enrico Rava, en format quintet i compartint protagonisme amb el trombó Gianluca Petrella i un grup jove que avala la fama del trompetista de ser un excel·lent descobridor de nous talents, presentava el disc Tribe. El concert anava des de moments melòdics d’alt contingut poètic fins al ritme desenfrenat i al virtuosisme d’alguns “sols”. Un concert sòlid, rotund i brillant.

Divendres va ser el torn de Paolo Fresu. He de confessar que és un músic pel que sento gran debilitat, cap dels concerts seus que he vist en directe m’han deixat indiferent, sempre et queda la sensació que els seus recursos són inesgotables. Moltes vegades busca el format de duet, íntim i proper. Toca preferentment el fiscorn, més greu i melòdic i la trompeta quasi bé sempre amb sordina.

L’altre component del duo, en aquesta ocasió era Omar Sosa, un peculiar pianista/teclista cubà, que ha traslladat a la seva música i a la seva estètica, una llarga recerca de les profundes arrels africanes, perfectament integrada amb les cubanes.

La proposta de trobar a l’escenari un trompeta de formació clàssica, confés admirador de Chet Baker i Miles Davis, amb un pianista cubà, africanista, contingut i d’alta espiritualitat, era molt atractiva i el concert no va decebre.

No sé si els dos han tocat moltes vegades junts ni si el concert estava molt assajat, però poques vegades he tingut, de forma tan evident, la consciencia de la creació en directe, dos mons, dues cultures, dues experiències buscant-se, trobant-se, generant moments sublims i emocionants de identificació i de complicitat, a un altíssim nivell tècnic.

I tot això, aquí, a quatre passes i a un preu, 22 €, assequible a moltes butxaques.

Gasto público y estado del bienestar

Ya hemos comentado en otras ocasiones la habilidad de Krugman en hacer comprensible los conceptos económicos complejos y en desenmascarar la visión conservadora de la economía que hay detrás de algunos dogmas economicistas.

En el artículo “Leyendas del fracaso” desmonta la tesis de la interrelación inevitable entre austeridad, porcentaje de deuda pública e interés de los bonos y aún más, entre gastos público y sostenibilidad del estado del bienestar, elemento clave de las políticas neoliberales, especialmente de los republicanos norteamericanos y cada vez más dominantes en Europa.

Felipe el europeista

Felipe González poques vegades decebre i ja és des de fa molts anys el referent ideològic de l’europeisme que podria haver estat . El seu article “Europa: crisis y respuesta”, és un anàlisi lúcid del l’Europa que alguns volem i també una clara mostra de la dificultat del projecte.

Algun dia, suposo, al front de la política europea, tornarà a haver líders que siguin capaços de superar els nacionalismes locals i és creguin el projecte comú.

Coherència

És diu i es té assumit, que el debat de pressupostos és el més important de l’any en un ajuntament.

Per l’equip de govern té aquesta consideració: han estat moltes setmanes d’anàlisi, d’alternatives, de debats, de valoracions...També hem donat el mateix tractament en les converses amb l’oposició: 5 comissions informatives i una actitud oberts a qualssevol proposta dels grups.

És cert que el pressupost és un document dens i feixuc i, que els criteris de la comptabilitat pública no són fàcils ni per les persones acostumades a la gestió privada, exigeix, per tant, estudi i dedicació als regidors, especialment el primer any. Però superada aquesta primera dificultat tècnica després queda la política.

L’equip de govern ha plantejat un pressupost de contenció de la despesa, protegint les partides més socials, afavorint les iniciatives de creació d’activitat i continuant en el procés de reducció de l’endeutament. En el tema dels ingressos, donant més pes als impostos més progressiu seguint el principi, que pagui més el que més té.

Com era d’esperar el debat no va aportar sorpreses, com replica a una argumentació sòlida, progressista i coherent, la marginalitat, el discurs de dretes i el voluntarisme incoherent.

L’Altraveu ja ens té acostumats a perdre’s en la perifèria a quedar-se fora del fonamental. Fan alguna petita aportació assumible i, vingui o no a compte, acaben parlant de Can Bages. No tinc res a dir a que estiguin en contra del polígon, però dir que costa diners a l’Ajuntament és mentir, ja que tots sabem que qualssevol actuació urbanística aporta aprofitaments a l’administració local.

El PP va fer de PP, congelació de tot sense dir quins serveis s’han de reduir, veien les experiències d’administracions a on poden decidir, ja podem imaginar cap a on anirien les retallades. El que si haurien d’aprendre, i confio que sigui qüestió de temps, és a fer un ús lleial dels comentaris privats. Treure interpretacions d’un comentari, fora de context i per tant amb voluntat de falsejar, no és la millor manera d’abordar el treball de les comissions informatives.

CiU crec, té problemes per conciliar una indubtable voluntat de consens amb com mantenir els serveis sense tocar la recaptació. Després, com tothom, tenen les seves fixacions, en aquest cas l’Actual. De res serveixen les explicacions ni els raonaments: l’actual sistema de comunicació és molt més barat que el d’abans (el d’ells) i molt més eficaç, probablement aquest és el problema, que funciona bé.

És certa l’afirmació que governar és prendre decisions: hem fet un bon treball i hem pres decisions, coherents, responsables, a favor de la redistribució de la renda i en defensa de la cohesió social.

Inside Job

El Club Cinema Castellar continua amb la seva programació de cinema de qualitat, ahir al vespre es va projectar l’excel·lent documental de Charles Ferguson, Inside Job, sobre les causes i els responsables de la crisis econòmica mundial de 2008, les conseqüències de la qual encara patim.

En paraules del director recollides en Filmaffinity:

“era una crisis totalmente evitable; de hecho durante los 40 años que siguieron a la Gran Depresión, los Estados Unidos no sufrieron ninguna crisis financiera. Sin embargo, la progresiva desregulación del sector financiero desde la década de los ochenta, ha dado paso a una industria cada vez más criminal, cuyas “innovaciones” han generado una sucesión de crisis financieras. Cada crisis ha sido peor que la anterior y, sin embargo, gracias al creciente poder y riqueza de la industria, los responsables han podido eludir la acción de la justicia. En el caso de esta crisis nadie ha sido encarcelado, a pesar del fraude que ha causado pérdidas de billones de dólares. Es mi esperanza que a través de esta película, en menos de dos horas, todos puedan comprender la naturaleza esencial y las causas fundamentales de este problema. También espero que, después de verla, independientemente de la opinión política, los espectadores puedan estar y podamos estar todos de acuerdo en la importancia de restaurar la honradez y la estabilidad a nuestro sistema financiero y de exigir responsabilidad a aquellos que lo han destrozado."

CCC estan fent una magnífica aportació cultural i intel·lectual a la nostra vila.

Des points sensibles

Peut-être que ta propre vision du monde, les nostres visions del món,essayé de m'expliquer, hem donat probes suficients, ne te permet pas de me comprendre, renunciar als sacrosants principis.

M'impressionne par dessus tout, expressar els sentiments, tu m'es devenu indispensable, jugar al teu joc i en la teva llengua, la force de l'attachement qui m'unit à toi, trontollar per una frase que no comparteixes

La vulnérabilité que cela génère en moi, no buscar la teva vulnerabilitat, la peur de la perte, la certesa, necessitat d’abraçar-te, un besoin infini de ta tendresse.

African Rhythms

Randy Weston és un pianista novaiorquès que des dels anys 60 ha mantingut una estreta relació amb la música africana. Te 85 anys i encara està actiu (participa aquest any en el festival de jazz Barcelona).

African Rhythms és un disc emblemàtic, està gravat al 75 i sona absolutament actual. La bona música no te ni èpoques ni edats.

Especialment interesant la seva versió dels blues en C.W Blues.

Que esperen?

Cada vegada hi ha més veus especialitzades en contra de la política econòmica europea imposada per l’ortodòxia conservadora alemanya.
L’article de Vidal-Folch defensa accions dissuasòries contra els especuladors per part del Banc Central Europeu en el mercat secundari de bons, con ja han fet els americans, en lloc de continuar amb la política dubitativa, ineficaç, poc dissuasòria i que no convenç a ningú.
Com afirma en la seva conclusió:
La técnica de la potencia de fuego abrumadora, el bazooka, es inversa a la gradualista táctica del salchichón: finas, trémulas rodajas que ni impresionan ni alimentan. Esta ha fracasado.

Programa de estímulos

Rubalcaba sacude la campaña al exigir un 'plan Marshall' europeo contra la crisis
“No hay forma de salir de este agujero sin cambios en la política monetaria”
“Hay que aplicar un programa de estímulos”
“Sin crecimiento no habrá empleo”

Absolutament d'acord.