Soc del PSC
des de la seva creació a l’estiu del 78, de fet abans, ja que vaig tenir el
privilegi de treballar de manera activa en la definició del projecte socialista
i catalanista que ha estat sempre el PSC.
40 anys d’alternar
etapes de representació institucional i altres de perfil més baix.
Això si, a
part dels primers anys, mai he format part de cap òrgan executiu a nivell
local, comarcal o nacional.
Mai en aquest
40 anys he tingut la més mínima temptació de deixar el PSC.
Formar part
d’un partit és alguna cosa més que compartir una conjuntura, estar d’acord amb
una decisió més o menys encertada o coincidir amb el pensament del secretari
general.
Els que em
coneixen saben que no soc dels que callen, que tinc criteris propis i que puc
ser el més crític. Però ser militat suposa acceptar la decisió de la majoria,
pensar que pot ser que no tinguis raó i, per sobre de tot, no anteposar els
teus interessos als del col·lectiu.
Quaranta any
donen per molt, donen per milers de conjuntures i desenes de crisis. També per
separar el gra de la palla, per reconèixer els valors autèntics i qui, de
veritat, els representa.
Vaig començar
l’aprenentatge amb gent d’un gran coratge personal, de pedra picada, del que no
s’arrugaven als 10 minuts davant d’un jutge. Gent que sumava dècades de presó i
d’exili, ferides de bala en el seu cos i un esperit insubornable: Joaquim Jou,
Paco Ramos, Camilo Rueda, Marta Mata, Manel Alberich, Ramon Fernàndez Jurado,
eren la viva presència d’un projecte radicalment democràtic: Contra la
dictadura, contra les desigualtats i, també, contra l’estalinisme/leninisme
dominant en un sector important de l’esquerra.
El PSC va
néixer com un projecte de socialisme democràtic i com un projecte catalanista
de defensa radical de la unitat del poble de Catalunya. En la meva vida
política no m’he mogut ni un mil·límetre d’aquests principis, que m’han servir de guia per
situar ideològicament a organitzacions i
persones.
El socialisme
des de els seus orígens ha estat sempre internacionalista, contrari a aixecar
fronteres, enemic dels nacionalismes que, amb les religions, són els causants
de tots els conflictes dels últims segles... i no trobo cap raó per canviar de
criteri.
Per això:
- Quan veig com
s’estén la corrupció, i els delinqüents intenten cobrir-se amb les banderes, jo
em sento més del PSC.
- Quan alguns
(això si, pacíficament) ataquen una seu del partit o insulten a un alcalde o a
alguns militants, jo em sento més del PSC.
- Quan algú et
tracta de xarnego o botifler, o quan et mira com si portessis l’estrella groga
cosida a la roba, jo em sento més del PSC.
- Quan marxaven
de la sala de plens del Parlament si es parlava en castellà o ara, quan el mateix
grup, encapçala la seva candidatura amb algú que fa de parlar en castellà, una
arma política, jo em sentia i sento més del PSC.
- Quan alguns
volien instaurar una doble xarxa per raons lingüístiques en l’escola catalana o
quan és vol instrumentalitzar l’escola políticament, jo, en resposta, em sento
més del PSC.
- Quan algú
pretén, des de fora, imposar el que has fer, que has de pensar i quina línia
política has de seguir, jo em sento més del PSC.
- Quan algú
porta el seu sectarisme a considerar que és legítim oposar-se a les teves
propostes “per que ets del PSC”, jo em sento més dl PSC.
- Quan alguns companys, després de llargues
etapes de cotxe oficial, decideixen que ja no som prou per ells, jo em sento
més PSC.
- Quan es vol
substituir l’eix esquerra-dreta per l’independentista- no independentista, jo
em sento més d’esquerres, més federalista i més del PSC
- Quan alguns
volen apropiar-se del catalanisme i convertir-lo en un projecte sectari i
insolidari, jo em sento més del PSC.
- Quan es fa
servir la violència gratuïta o s’adopten vies unilaterals, jo em sento més del
PSC.
- Quan s’arriba
a una situació en que són justificables i, fins i tot, plausibles, les actituds
de deshonor i covardia, jo em sento més del PSC.
I es clar que
ens hem equivocat, i es clar que hem comés errors i segur que els continuarem
cometem, però el dia que el PSC desaparegui
de la vida política d’aquest país, alguna cosa, insubstituïble i
valuosa, s’haurà perdut definitivament.
Ara és temps
de superar divisions, ara és el temps del PSC.
