El Centre Pompidou

El centre Pompidou és una institució que tots voldríem tenir en la nostra ciutat i, sens dubtes uns dels referents culturals mundials. El fet que estès promogut per un president de república conservador, també dona una proba de la diferència de la dreta europea en comparació amb la casposa dreta que suportem per aquí.
En els últims mesos es pot veure una reordenació de l’obra del Museu sota el títol de, “Modernités plurielles de 1905 à 1970”, un emocionant recorregut per la pintura més emblemàtica del segle XX. 1000 obres, 400 artistes de 47 països, els més coneguts, per suposat, però també bastants, que són poc habituals en els museus occidentals.
Una excusa més, si calia, per un cap de setmana a París

Festa Major, una altra visió.

foto: Quim Pasqual

En la Festa Major de Castellar els ciutadans participen d’una forma massiva, és un del seus signes de identitat. Això es deu, fonamentalment, a la pròpia concepció de la festa, oberta i participativa, amb moltes activitats generades pel ciutadans de forma directa i a través d’entitats i associacions.
Però en aquesta columna, en part interessada, vull posar èmfasi en la part que té a veure amb la comunicació i, de pas, aprofitar per agrair l’esforç i la dedicació dels que fan efectiu un sistema informatiu de gran nivell. Pocs ciutadans del nostre país tenen al seu abast tantes eines per conèixer, estar informat i canalitzar la seva participació, en aquest cas en les activitats de la Festa Major.

A Castellar som poc més de 23.000 habitants repartits en uns 9.000 habitatges.

En format paper s’han repartit 12.000 programes i 5.500 suplements del setmanari L’Actual, els dos suports a cost “cero” per l’ Ajuntament. Però la gran revolució s’està produint en els formats digitals. En el període del 9 al 15 de setembre s’han generat unes xifres espectaculars:

• 20.000 consultes a pàgines relacionades amb la Festa Major en lactual.cat 

• 10.000 visites de 6.500 usuaris diferents a la web municipal

• 1.100 visites i 745 usuaris en la nova aplicació, de recent creació, estimacastellar.cat 

Tot això sense comptar el fort impacte generat a través de les xarxes socials.

Castellar té un magnífic sistema públic de comunicació i els castellarencs el fan servir com una eina habitual. Aquest és el millor reconeixement als que, dia a dia, han aconseguit que sigui una realitat arrelada i consolidada: al personal de comunicació que alimenta i manté al dia el web municipal i les xarxes socials, a l’equip de redacció de la ràdio i L’Actual en les seves versions de paper i digital, a Ielou, l’empresa de publicitat i als amics d’Ubime, per la seva aposta en la creació de estimacastellar.cat.

Entre tots han aconseguit que la Festa Major sigui, encara, una mica més de tots.

Un ple clarificador

El ple de l’Ajuntament de Castellar es va tornar a manifestar, ahir, a favor de facilitar la consulta als ciutadans, des de la necessària seguretat jurídica que vetlli per la qualitat democràtica del procés i garanteixi l’expressió de totes les posicions.
I , per dues vagades.
Com que no som ingenus del tot, i tenint en compte que la setmana que ve ja havia un ple convocat en el que es proposava la ratificació del mateix text, no se’ns escapa que el ple d’ahir, responia a l’estratègia d’escenificació de confrontació del president Mas amb el govern central, que es plasmarà en els focs d’artifici del proper cap de setmana.
Estem aspectants per veure com es manifesta la intel·ligència estratègica superior del president o si queda, una altra vegada, en tacticismes ridículs.
El que si està assegurada és la presencia aclaparadora i servil dels mitjans de comunicació de la Generalitat i especialment de TV3.
D’acord, hem contribuït a l’estratègia de CiU, som plenament conscients.

Però d’un ple com el d’ahir es poden treure més conclusions: entre els que marxen por que és “un simple joc polític” , com si la política fos un delicte i ells juguessin a la “canasta”, els que fan un relat desllavassat de peculiars versions històriques i els de (una altre vagada) la permanent lliçó  dels guardians de la democràcia, el discórrer del ple va fer evident que a Castellar hi ha una opció política sòlida i coherent, capaç de liderar i gestionar els afers municipals, actuar anteposant els interessos del poble i fent del servei als ciutadans la bandera de la seva actuació.

Escòcia des d'aquí

Probablement, cap esdeveniment internacional, des de fa bastants anys, ha despertat tant interès, tantes reflexions  i tants posicionaments com el referèndum d’Escòcia.

Conegut el resultat, les forces polítiques catalanes i espanyoles, organitzacions i mitjans de comunicació, han pretès treure conclusions en clau interna i sempre de forma clarament interessada.

Pels que defensaven les tesis dels perdedors, és a dir el SI (si ve a TV3 sembla que encara no s’han assabentat), el més importat és el caràcter modèlic del procés i l’actitud democràtica del govern Cameron, en oposició  a la tossuda i inflexible actitud del govern del PP.

Els partidaris del NO, feliciten al poble escocès pel seu “encert”, i els més sensibles fan vots per que els escocesos es  recuperin aviat dels efectes de la llarga confrontació.

No valoraré aquí el comportament del govern espanyol en comparació al britànic, no cal, fa temps que el PP actua fora dels estàndards democràtics. Si  això sumem la falta de intel·ligència i empatia, fa real la idea de que són la primera causa del increment de independentistes al nostre país.   

Però també el comportament del nostre govern està a anys llum del modèlic comportament escocès:

•       Aquí s’ha jugat permanent a la confusió entre dret a votar i votar independència amb intencions descaradament oportunistes .
•       Els mitjans de comunicació públics han tingut una actitud unidireccional i esbiaixada.
•       Res de llarg debat dels pros i contres, seré i equilibrat.
•       Es convoca el referèndum a un mes i mig de la data de votació (a Escòcia 18 mesos).
•       La pregunta és un galimaties indesxifrable que no supera els mínims estàndards democràtics i que no permetrà interpretar la voluntat del poble català.

Davant de l’actitud del govern central sembla que tot sigui vàlid, que això ens dona tota la legitimitat, però no és cert, l’actitud de la Generalitat   està molt lluny de la “modèlica” Escòcia i no deixa de ser una nyap que ens deslegitima i afegeix una dificultat addicional al procés.

Reivindiquem la democràcia municipal

Cada vegada, des de fa bastants anys, quan celebrem una efemèride històrica sobre la recuperació de la democràcia als ajuntaments, sento un sentiment contradictori:

Sens dubte, la democràcia municipal és la base del funcionament democràtic i, amb tota certesa, és a on hem aconseguit com a país, els millors resultats: la transformació de viles i pobles són la millor cara de la democràcia i l’assumpció de polítiques socials, per sobre de les capacitats pressupostaries, un acte de voluntarisme que ha possibilitat corregir innumerables dèficits i injustícies. 

Però l’Estat democràtic ha estat poc generós i fins i tot poc just, amb l’esforç i el compromís municipal. Ni els governs de l’Estat ni la Generalitat, han estat capaços, en 35 anys d’història, de crear les bases per un finançament just, d’acord al gran potencial municipal, i amb les necessitats dels ciutadans.

Els ajuntaments espanyols i els catalans són els pitjors finançats del nostre entorn geogràfic, i això es deu tan a una política miop i últimament re centralitzadora del Govern de l’Estat, com, també, a l’absoluta falta de sensibilitat dels successius governs de la Generalitat, que han vist en els ajuntaments competidors al seu poder i que han estat més preocupats per plantejament identitaris i de prestigi institucional que del benestar dels ciutadans, especialment el més desfavorits.

Avui, 35 anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques, continuem amb molts dels mateixos problemes endèmics  originals: un permanent qüestionament de les funcions, la falta d’un finançament just i del reconeixement del paper clau e imprescindible que han jugat històricament.  L’acció municipal ha permès corregir moltes de les injustícies que genera un sistema polític moltes vegades injust i han demostrat  que són el millor instrument per afavorir polítiques reals a favor de la igualtat.

Problemes i disfuncions que difícilment contrarestaran la voluntat i fins i tot l’entusiasme de tants ciutadans, polítics de base, que dediquen esforços i voluntats per servir al seus convilatans.

La democràcia municipal sempre representarà la part més autentica i més noble del sistema democràtic.    

Gabo

Gabriel García Márquez es un referente para mi generación.

La publicación  y el gran éxito editorial de Cien años de soledad coincidió con mi adolescencia, una etapa de mi vida de lectura febril, en la que escribir y leer  eran las actividades a las que dedicaba todo el tiempo posible y toda la atención cerebral.

El impacto de Cien años... fue absoluto, de los que te descolocan semanas, a los que vuelven de forma recurrente una otra vez. Después, de inmediato, la volví a leer con mayor sosiego sin la premura y la urgencia de la primera vez. Desde entonces Cien años de soledad  forma parte de mi universo literario y, aún más, de mi experiencia vital.

Pero la novela de García Márquez fue mucho más que una lectura apasionada, fue una experiencia iniciática, el inicio de una relación apasionada con la literatura sudamericana y a partir de ella con la del resto del mundo.

Después de Cien años vinieron El coronel…, El Otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera… cada nueva novela una reafirmación.

García Márquez también fue para mí la puerta de entrada a la gran pléyade  de escritores sudamericanos: a los ya consagrados como Borges, César Vallejo, Asturias… pero también a los Cortázar, Mujica Laínez, Juan Rulfo, Donoso, Octavio Paz, Vargas Llosa, Bryce Echenique, Onetti, Benedetti,  Carlos Fuentes… y más tarde al gran Roberto Bolaño.

Ya sé que suena a tópico, que es poco original: el hombre ha muerto pero el escritor estará siempre vivo i ocupará un lugar de honor en la literatura universal.

La Manuela

La Manuela, la mare, l’abuela, ens ha deixat.
Sin hacer ruido, discretamente, como era ella.
Sense donar-se importància; ella, que ha estat l’eix, el punt de trobada d’una llarga descendència. Cinc fills, dotze néts, set besnéts (de moment) que fins a l’últim dia han estat presents i actius en la seva memòria prodigiosa. I també en una cita anual, multitudinària, per celebrar un any més envoltada dels seus.
Al final de la vida, els records es fan presents i tots es concentren en un mateix moment: el soroll repetitiu de la màquina de cosir, els brodats, els vestits de núvia, la maduresa i la responsabilitat prematures, les nits “a la luz de un candil”, la vida nòmada...
Desde el blanco radiante de Salobreña hasta la Ítaca definitiva, una casa, y otra casa, y otra casa. Más de cincuenta años de vida compartida con el abuelo José. Doce cambios, doce veces volver a empezar.
Ella era fuerte en las dificultades, fuerte en las renuncias y fuerte en la modestia. La familia daba sentido a la solidez y al compromiso en tantos años de vida en común. Fuerte en la gestión de la miseria, fuerte en el comprar “de fiao”, fuerte en la alegría y en la abundancia (relativa).
Después, con el paso de los años, la vida ha sido generosa: pagar al contado, tener casa propia, viajar a hoteles de cuatro estrellas (aunque fuera de temporada) y tener hijos y nietos guapos, inteligentes y creativos de los que sentirse orgullosa.
La imaginación, los sueños imposibles, las historias, los poemas… un mundo interior y propio, e incluso una relación privilegiada con el más allá – aunque no siempre recibiera respuesta.
Era afable i carinyosa, i amb els anys cada vegada més.
Pels que hem compartit la nostra infància amb ella i els estius a Mas Llunès, era molt més que una àvia i tenia títol propi: l’agüela Manuela.

La votació més important

L’aprovació inicial del POUM va prosperar amb els vots de PSC, CiU i PP. 

En una sessió que va superar les quatre hores, el ple ordinari de gener va oferir grans consensos i també agres discrepàncies. En el capítol de les unanimitats cal destacar l’aprovació d’una moció de la PAH que demana sancionar els bancs amb pisos buits. També va gaudir d’una molt àmplia majoria l’aprovació inicial del POUM –només van votar en contra els dos regidors de L’A.
La meitat de les quatre hores va estar ocupada per l’aprovació inicial del POUM. Ja era conegut que el PSC havia sumat els suports de CiU i PP al document, que ara tindrà un recorregut de gairebé un any fins arribar a l’aprovació definitiva tenint en compte el temps previst per al·legacions i l’estudi que ha de fer la Generalitat. De fet, el regidor comissionat del POUM, Pepe González, va parlar en diverses ocasions “d’ampli consens aconseguit”. “Si 19 de 21 regidors donen suport vol dir que hi ha voluntat de consens i que s’ha fet un esforç, i són 2 regidors el que el trenquen”, va dir González en referència al fet que, finalment, L’A va dir ‘no’ al nou POUM.
Sobre el document, el regidor comissionat del POUM va recordar els seus principals eixos (obrir el poble al riu, no incrementar el sòl urbanitzable, potenciar els espais lliures, promoure els usos industrials als polígons, atendre noves necessitats d’habitatge públic i de lloguer així com d’equipaments, millorar la mobilitat i reorientar les ARE). Aquests objectius es despleguen al POUM a través d’una trentena de plans i actuacions. González va qualificar d’element “més definitori i de consens” del Pla el fet de no promoure un creixement desmesurat del poble: es posa un topall de 26.000 habitants de cara als pròxims 20 anys quan la vila ja compta amb més de 23.000. Segons Pepe González, “la filosofia del Pla transcendeix el propi pla i deixa poc marge per sortir del camí que marca aquest POUM”. De fet, segons va recordar el regidor durant el llarg procés de redacció i debat han fet fortuna dues màximes que defineixen aquesta filosofia: “fer poble dins del poble” i “escurar el iogurt”.

Els portaveus de CiU i PP, Josep Carreras i Antonio Carpio respectivament, es van sumar als comentaris elogiosos del POUM i van reconèixer la política de mà estesa promoguda des de l’equip de govern per aconseguir arribar a un acord que l’alcalde, Ignasi Giménez, va defensar com “la votació més important de la present legislatura”. També altres grups van qualificar el moment d’històric.

Carreras va recordar les aportacions concretes fetes pel seu grup que, fins i tot, es tradueixen en un document signat pels grups municipals de CiU i PSC. “He insistit en el concepte de coherència urbanística”, va dir Carreras, convençut que amb el nou POUM “les properes generacions tindran habitatge de protecció oficial i dotacional de lloguer, a més d’un creixement equilibrat”. També va reivindicar el protagonisme de CiU per aconseguir reorientar les ARES -de fet, en aquest ple es va demanar a la Generalitat deixar sense efecte l’ARE de Can Turuguet- i, sobretot, “mantenir l’equilibri entre habitatge unifamiliar i plurifamiliar que defineix Castellar i preservar les zones d’horta, de Canyelles fins el Rieral”. Carpio (PP) també va destacar que el POUM “planteja el futur a mig termini de Castellar i, per això, és important que es recullin el major nombre d’adhesions, un objectiu que considerem aconseguit”. El portaveu popular també va subratllar que la situació de crisi actual “no ha de ser eterna” i que, per tant, era important que el POUM plantegés millores per al polígon del Pla de la Bruguera.

L’A es va mostrar crítica amb el POUM i va argumentar la seva negativa qüestionant la seva utilitat.

POUM

Un pas més

http://www.lactual.cat/cat/notices/2014/01/acord_a_tres_bandes_pel_pla_general_12980.php