Port Coton

La Belle-Ille de Monet

L’últim baluard

El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.

El govern de Catalunya reacciona davant de la llei Wert en relació a la llengua vehicular de l’escola, però és capdavanter i còmplice en el desmantellament de l’escola pública. Les accions contra la sanitat pública a Catalunya poc tenen a envejar a les que porta a terme el PP a Madrid. Però és clar, aquí tenim un “mantra” que ens protegeix de tot, el 2014 serem independents i s’hauran acabat tots el nostres problemes pels segles del segles.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.

O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.

Gènere i poder

Jo formo part de la generació en la que moltes dones han estat pioneres en les seves activitats polítiques, laborals o socials.

Com molts homes de pensament progressista, en aquells moments,  em creien una part important del discurs feminista, fins i tot que hi ha un model alternatiu femení d’exercir el poder. Una afirmació de l‘estil de “el dia que governin les dones no n’hi haurà guerres i el món serà més just i igualitari” podia resultar creïble.

Han passat bastants anys i, malgrat els avanços, és cert que als nivells més alts de decisió, la presencia femenina continua sent minoritària, però escoltant aquest dies a la senyora Fàtima Bàñez parlar del joves professionals que han d’emigrar  per no trobar feina a Espanya, a la senyora de Cospedal defensant com els votants del PP deixen de menjar per pagar l’hipoteca o escotant el seguit de mentides e incoherències que ens regala cada divendres la senyora Santamaria, començo a tenir la convicció que això no és un tema de gènere, que les dones tenen la mateixa capacitat que els homes per dir estupideses i que, al menys en la dreta espanyola, una dona pot ser ministra amb el mateix nivell d’incompetència dels homes.

No sé si es pot interpretar com un avanç cap la igualtat.