I si el resultat fos contrari?

Assumim que la consulta és viable, que una majoria important es posa d’acord i imposa al Govern de Madrid unes condicions de consulta.
· Artur Mas sempre havia parlat d’una majoria molt qualificada, que significa? El 60% dels que votin, el 50% més 1?, un percentatge del cens electoral?
· La pregunta hauria de ser inequívoca (la del 95 a Quebec era, intencionadament, incomprensible). El més honrat seria preguntar sobre la independència sense additaments.
· Tots estem d’acord que hauria de fer-se amb totes les garanties democràtiques: censos contrastats i acordats, procés llarg, igualtat d’oportunitats a totes les opcions, administracions i mitjans de comunicació neutrals (al menys els públics).
· Compromís de tots d’assumir el resultat. Compromís de no repetir la consulta, en qualssevol dels sentits, en un període de temps llarg (20 anys?). Per cert, s’accepta que el procés sigui reversible?
Ja estan pactades les condicions i es fa la consulta. En el cap d’alguns polítics i especialment d’alguns periodistes (?) visionaris, es contempla la possibilitat que el resultat fos contrari? Quina és l’alternativa? Estarem en una situació fantàstica per millorar l’"estatu quo"  actual.
Sigui qui sigui el procés seria interesant tenir en compte totes les opcions, perquè el risc de perdre és gran, i un referèndum s’hauria de fer per guanyar.
Com element de reflexió suggereixo, a part del voluntarisme i la passió, tenir en compte alguns indicadors objectius:
· Sentit de pertinença identitaria que donen de forma reiterada les enquestes, també les actuals.
· Espectadors de les diferents cadenes de TV i ràdio. (TV3 està per sota del 15% de mitjana i les altres, en català, són residuals).
· Relacions familiars, afectives i d’origen, amb les diferents regions espanyoles.
Sóc crític, com el que més, amb la classe funcionarial i política del Madrid oficial, però alguns discursos despectius contra Espanya, sense matisos, des d'aquí, fereixen els sentiments de molts catalans. ERC ha tingut un gran triomf, però l’han votat el 9.43% del cens i en un hipotètic referèndum, no es valorarà el patriotisme i tots els vots valen igual.

Eleccions

De forma habitual, en les nits electorals es diuen moltes tonteries , tothom guanya i fa els “anàlisi” escombrant cap a casa.

Aquesta vegada, en consonància amb el que ha estat el comportament amb la campanya, els periodistes, tertulians i similars, han superat en subjectivitat i estupidesa  als polítics.

No seré jo qui justifiqui els resultats del PSC, la desfeta ha estat històrica i la feina per redreçar una pendent que ja dura molts anys, de dificultat extrema.

Però justificar la aposta absolutament errònia del president Mas, amb la victòria sobiranista que genera la pujada d'ERC, és, si més no, ridícula

La suma dels escons de CiU i ERC  (71)  és dels mes baixos de la història. No més en les eleccions  del 2003 i 2006 havien sumat menys  (69). Des de el 84 fins avui, l’evolució ha estat: 77, 75, 81, 73, 76, 69, 69, 72, 71 (ahir), sempre per sobre de la majoria absoluta.

En percentatge de vots, també des de el 84, l’evolució ha estat:  51.21%,  50.15%, 54.79%, 50.93%, 46.81%, 47.82%, 46.54%, 45.43% i 44.36% d’ahir.

Algú podria pensar que amb la CUP (3.48%) tot resolt. He seguit una mica la CUP en la campanya i si algú pensar que pot coincidir en alguna cosa amb el senyor Mas, és que te moltes ganes  de treure conclusions errònies.

També es dona per suposat que tot  CiU, es sobiranista, quan la part de la U, que per pacte és el 25% del total, (de 50 toquen 12 ó 13) si hem de fer cas al seu líder han dit sempre que no, que el seu model és confederal.

Ho deia fa un dies comentant una enquesta sobre identitats:  aquest és un país tossut, complex i plural, que no sempre és fàcil d’interpretar.

El que si he notat és una polarització de posicions identitaries que no m’havien semblat tan fortes abans i , d’això, també és víctima el PSC. 

És el nostre país

Votar CiU és votar corrupció

Jaume Reixach

Si un turista em demana que li mostri l'edifici més emblemàtic de Catalunya no l'acompanyo a la Sagrada Família o a la Pedrera. Li ensenyo la Ciutat de la Justícia, ubicada a L'Hospitalet de Llobregat, obra del prestigiós arquitecte britànic David Chipperfield. Per a mi, aquest conjunt d'edificis multicolors -on s'imparteix el valor suprem de la democràcia, la justícia- és el paradigma de la Catalunya que hem construït des de la mort de Franco fins avui.

Les obres de construcció de la Ciutat de la Justícia, pressupostades en 300 milions d'euros, van ser adjudicades per l'últim Govern de Jordi Pujol a la UTE formada per Ferrovial, OHL, Fomento, Comapa i Emte. Segons queda demostrat de manera fefaent en el sumari del "cas Millet" que instrueix el jutge Josep Maria Pijuan, la constructora Ferrovial va pagar un 4% de l'import d'aquesta adjudicació com a "subvenció" al Palau de la Música que, a la seva vegada, va fer arribar el 2'5% d'aquest "impost convergent" a la Fundació Trias Fargas (l'1'5% restant se l'embutxacaven els testaferros Fèlix Millet i Jordi Montull).

De quina manera van pagar l'"impost convergent" les altres empreses de la UTE de la Ciutat de la Justícia? Això no ho sabem i molt possiblement no ho sabrem mai. Però, en tot cas, ha quedat acreditat per a la història de Catalunya que els edificis de David Chipperfield on radica l'Estat de Dret -i on, algun dia, seran jutjats Fèlix Millet, Jordi Montull i tota la "banda del Palau"- estan construïts sobre els fonaments de la corrupció. Amb quina legitimitat s'administra justícia a Catalunya si les parets que l'acullen són el "monument al 4%"?

Jo acuso Jordi Pujol d'haver portat, des de 1980, el càncer de la corrupció a la vida pública catalana. I com bé saben els països que l'han patit i la pateixen, el pitjor enemic de la democràcia és la corrupció. Com a periodista no m'he cansat, ni em cansaré, de denunciar aquest flagell que ens assota. Jo tinc molts amics, bona gent, que són militants, simpatitzants o votants de CiU. Ho sento per ells, però en la seva ingenuïtat han estat i són còmplices d'un règim, en essència, corrupte.

Ho escric de memòria, però el nombre de casos de corrupció que han esquitxat la Generalitat convergent des de 1980 fa feredat: els crèdits de la CARIC, l'adjudicació dels mercats i poliesportius, les loteries de la Generalitat, l'autopista Terrassa-Manresa, la revista "Anàlisi", les subvencions fraudulentes a la Crida, el "cas Casinos-La Vanguardia", el finançament del diari "Avui", la trama gironina de les obres públiques, Javier de la Rosa, el jutge Lluís Pascual Estevill, Hidroplant, les subvencions europees per la formació dels aturats, el despatx de Ganduxer, les presons de Can Brians i Quatre Camins, el "cas Prenafeta", el "cas Planasdemunt", el "cas Cullell", el "cas Roma", els plans de pensions de FGC, Adigsa, la "màfia de la Sanitat", Europraxis, les obscenes adjudicacions als empresaris Josep Cornadó, Carles Sumarroca i Ramon Bagó, el "cas Millet", el pastís de les ITV, etc., etc., etc.

Ho dic amb rotunditat: no hi ha cap país a la Unió Europea on la corrupció institucionalitzada hagi arribat als extrems que hem patit i patim a Catalunya. I ho dic amb pena: no hi ha cap país a la Unió Europea on la societat civil, els mitjans de comunicació i la justícia hagin estat tan permissius -per activa o per passiva- amb el càncer de la corrupció que ens va inocular Jordi Pujol des que va arribar al poder. M'adreço als il.lustres professors de la Iniciativa Wilson: què hauria passat als Estats Units amb el governant que hagués perpetrat un, tan sols un, dels casos de corrupció que he esmentat?

En el nom sagrat de Catalunya hem permès que s'hagi instal·lat una mentalitat cleptòmana i mafiosa en el cor de la Generalitat. Catalans, mirem-nos al mirall: és per això que Lluís Companys va morir afusellat? és aquesta la nació que Pau Casals va exaltar a les Nacions Unides? és aquesta Catalunya -bruta i corrupta- per la qual milers de compatriotes van patir exili, repressió i mort?

Jo no sé si és cert, com diu el suposat "esborrany" de la UDEF que aquests dies publica el diari "El Mundo", que una part dels diners del "cas Millet" van anar a parar a uns comptes que les famílies d'Artur Mas i Jordi Pujol tenien a Liechtenstein i Suïssa. Jo no sé si Jordi Pujol, Marta Ferrusola, Jordi Pujol Jr. i Oriol Pujol administren un compte opac amb 137 milions d'euros a la banca Lombard Odier de Ginebra. En tot cas, vistos els antecedents, puc dir que no m'estranyaria.

Aquest diumenge 25 de novembre ens toca votar. No voteu CiU. Votar CiU és votar corrupció. La majoria absoluta de CiU vol dir la corrupció absoluta. Catalunya té dret a decidir, Catalunya pot ser independent si així ho volem. Però si per assolir la independència hem de passar per l'ominós peatge de la corrupció, haurem creat un monstre que devorarà la nostra dignitat i la nostra llibertat.

Complexa i plural

Bons patriòtics

Demà, alguns milers de catalans trobaran un increment  en els seus comptes corrents, la Generalitat no té solvència per renovar el que s’havia anomenat el deute patriòtic.

En 2 anys, el senyor Mas no ha aconseguit credibilitat suficient, per que alguns puguem actuar com patriotes .

Igual ha arribat el moment d’obrir un compte a Suïssa.    

14 N

El  Bloc de notes està en vaga

Paolo Fresu & Quartetto Aborada

Paolo Fresu, trompeta, fiscorn i electrònica

Anton Berovski, violí

Sonia Peana, violí

Nicola Ciricugno, viola

Piero Salvatori, violoncel

Paolo Fresu  és un músic versàtil i d’amplis registres. El concert d’aquesta setmana en el festival de jazz de Barcelona tenia aquesta carta de presentació, que descriu bé el contingut del concert:

Potser el trompetista més líric del jazz europeu, Paolo Fresu –protagonista d´una singular Carta Blanca aquest any al festival de jazz– presenta dins del cicle Clàssics un dels seus projectes més personals en col•laboració amb el Quartetto Alborada. Música pròpia, contemporània, popular sarda, i també versions de grans compositors, de Georg Friedrich Händel fins a Arvo Pärt, formen part del bagatge d´un quintet que enlluerna.

Després en directe és molt més: el so de la trompeta i el fiscorn de Fresu generen un clima de profunda emoció. És capaç d’adaptar-se amb la mateixa ductilitat a un piano, a un quartet de corda o a una formació clàssica de jazz, aportant sempre un estil propi i inconfusible.

He tingut la sort d’assistir a un quants concerts seus, de formats diferents,  (ve bastant per Catalunya) i he sortit sempre amb una barreja d’emoció i beatitud, amb unes ganes irrefrenables de sentir-me feliç.

Després d’escoltar, més de 100 vegades, la seva  versió de “Si dolce è il tormento “de Monteverdi, encara em deixa sense paraules. 

La pell fina

Dedueixo per les reaccions, que a l’Altraveu no van agradar massa les meves intervencions al ple, ja que,

 “Aquesta formació “lamenta profundament el baix to demostrat per el regidor socialista Pepe González i espera que actituds d’aquest tipus no tornin a produir-se en el plenari municipal”. Els regidors de L'Altraveu Elisenda Alamany i Xavier Bella consideren que l’alcalde hauria d’haver reprès González per haver fet servir expressions com “a la puta calle” (no referides a L’A) i també opinen que el to del regidor de Comunicació en aquest punt del debat mostra una actitud “que fa un nul favor a la institució”.

Probablement no és de bon gust auto citar-se , però per tenir una visió més complerta, reprodueixo algunes altres frases (una petita mostra) que també vaig dir al ple.

...Amb independència de l’ús que donin als diners, no sé, senyors regidors (vostès ho poden calcular) a quan surt a l’Ajuntament, el cost del preu/hora dels regidors de l’Altraveu. Especialment tenint en compte la presència  en les comissions, a les que estan obligats a assistir i per les que cobren...

...per felicitar públicament als dos treballadors eventuals del nostre ajuntament, per agrair el seu treball, la seva dedicació i el seu compromís,  per compensar-los  del menyspreu i  les agressions gratuïtes, que han rebut aquests anys dels regidors de l’Altraveu. Els actuals i els anteriors...

...Vostès dediquen unes hores a l’Ajuntament, un anyet i de mala gana, i se senten uns herois del sacrifici. Hi ha regidors que dediquen, amb sacrificis econòmics i personals, una part de la seva vida i vostès els tracten com a delinqüents...

..Ja no és un tema de divergència ideològica o de model. Llegint el seu pamflet, és difícil arribar a la conclusió de que tinguin el més mínim interès per la gestió municipal. El que sí és probable és que contribueixin, encara més, a desprestigiar l’activitat política... Ho deia abans, exactament igual que la dreta més reaccionaria...

 Parlant de l’Actual:

La primera proposta que va presentar  l’Altraveu era, en la pràctica, l’eliminació de l’Actual  i tot el que comporta:

- Fer inviable l’empresa de publicitat, fer innecessari el fotògraf i el redactor d’esport  (4 persones més a l’atur).

- Suprimir una potent plataforma d'informació i publicitat per comerciants i industrials de la vila.

- Eliminar l’únic instrument de comunicació per les desenes d’activitats lúdiques i culturals que es fan cada setmana a Castellar.

Senyores regidores i regidors, l’Actual és un producte  equilibrat i solvent.

La impressió, inclòs paper (de 52 grams i 80% de blancor), com hem dit moltes vegades, costa a cada castellarenc  1 €/any

I sobre la presencia de l’Altraveu al Consell de comunicació:

-  Perquè en contra del que diu el reglament aprovat per unanimitat, l’Altraveu envia una persona diferent a cada reunió del Consell.  I es clar, ni tenen continuïtat, ni tenen política ni s’enteren.

-  Excepte en l’etapa que el representant era el senyor Xavi Bella, l’actitud de l’Altraveu mai ha estat de col•laboració, mai han vingut a aportar, com fan la resta de  consellers. Ells callen i aprofiten  la informació per utilitzar-la fora.

Si tots els consellers actuéssim igual, no tindríem consell.

Quan es té tanta facilitat per criticar i per donar lliçons des de la superioritat moral, has d’assumir que, de tant en tant, també pots rebre.

Josep Fontana

Una altra vegada  OT DOWN i una altra vegada Enric González .

Un interesant anàlisi, lúcid i racional, espacialment dels orígens de les diferencies.

El discurs de Josep Fontana és dels més interesants i atractius dels que hem llegir aquest mesos

Qui diu la veritat?

Probablement ningú

Premsa adicta

Aquest dies, Ciutadans ha fet públic un vídeo sobre opinions antigues de Jordi Pujol, publicades en un llibre (per tant no improvisades, ni en calent).

Sorprèn que la premsa que  recull el video,  fa una extensa exculpació de l’ex-president,  que, "fins i tot", quan ja era president, va enviar una carta a l’ajuntament de Puerto Real (?) en la que s’excusava d’alguns paràgrafs del seu llibre.

Jo no tinc la més mínima simpatia per Ciutadans, no conec el llibre de Jordi Pujol, ni sé si és el de capçalera d’alguns sectors  integristes del nostre país, tampoc tinc clar que aquests temes hagin de sortir en campanya, però, si és veritat el que és publica, el senyor Pujol de l’època, agradi o no, pensava com un racista i un nazi.

L’excusa és que era un adolescent de 30 anys?

Ha demanat alguna vegada perdó als andalusos d’aquí i d’allà?  

De totes maneres el més greu és, com una premsa sempre tan crítica amb els que pensen diferent,  és tan exculpatòria amb els de casa. Aquesta forma d'actuar era la pròpia de la “prensa del Movimiento” 

Mediterrani

Mira que m’esforço, però no aconsegueixo veure les fronteres. Estaré massa lluny o hauré de canviar-me les olleres.