Amistat?

Hi ha moments que l’amistat és un concepte buit. Qui són els teus amics, ara, que és quan importa?. A on son els riures còmplices, l’abraçada cordial, la ma a l’espatlla?.

Quant val ser amic, quin és el risc, quant costa? Que fàcil, que difícil, són la certesa i el dubte, que dur és apropar-se a la mentida o ...i és el mateix: a la veritat.

El Vaticano bajo asedio

Interesant article de Lluís Bassets.

La crisis política ha llegado hasta el Vaticano. E incluso hasta los aposentos papales. Como suele suceder en las crisis políticas serias, con acompañamiento de tormentas y riadas de barro. No es para menos. Afecta a la institución que se considera más sólida y perenne de la historia, una institución que reta a cualquier poder de este mundo en términos de eternidad y santidad. Hay mucha literatura, desde tiempos medievales, sobre monjes libidinosos y curas que aprovechan su poder para obtener favores sexuales de sus feligreses. También la hay, científica y novelística, sobre la promiscuidad homosexual en las instituciones de educación de niños y jóvenes. Pero a pesar de los abundantes conocimientos de la materia que nos da el caudal de la cultura popular, es extremadamente escandalizador que las instituciones a las que las familias católicas han confiado sus hijos hayan permitido, primero, que algunos de sus sacerdotes esclavizaran sexualmente a los jóvenes y, luego, hayan encubierto estos delitos en vez de denunciarlos ante la policía y los tribunales.
Tienen razón quienes argumentan estadísticas en mano para demostrar que no hay más pederastas y abusadores entre los curas que entre los ciudadanos de a pie en general. También la tienen, y eso lo demuestran otros casos de reciente descubrimiento, que se producen en instituciones juveniles no religiosas con la misma frecuencia que en las religiosas (probablemente todo el debate sobre el celibato sólo muy indirectamente puede tener alguna relación). Pero no tienen en cuenta que no se trata de una cuestión cuantitativa: no es el número de curas pederastas católicos lo que causa alarma, sino el número de casos de encubrimiento sistemático por parte de las autoridades eclesiales que acompañan estos casos. En este punto está la sutil y a la vez grave diferencia.
El tratamiento que la Iglesia Católica ha venido dando hasta ahora a este tipo de casos es el de lavar la ropa sucia en casa. Todos los que se están destapando estos días tienen en común que los superiores de los curas delincuentes no atendieron a las denuncias primero y luego cuando se conocieron o fueron denunciados ante la jurisdicción civil correspondiente se convirtieron en sus encubridores. Esta actitud no es meramente individual, sino que responde a la organización institucional de la Iglesia como poder estatal con jurisdicción penal propia y extraterritorialidad. Los crímenes que cometieron sus ministros podían ser juzgados en secreto y sometidos a penas eclesiales, pero nada se establecía en los cánones que obligara a entregarlos a la justicia civil del país donde se habían cometido los delitos.
Probablemente ha sido la vigorosa actitud del actual Papa, Benedicto XVI, ya cuando era el máximo responsable del antiguo Santo Oficio, actual Congregación para la Doctrina de la Fe, la que ha conducido al desvelamiento en cascada de tantos escándalos. En la misma dirección de intransigencia hacia quienes han cometido estos crímenes ha actuado con su carta a los irlandeses. Pero el problema de Benedicto XVI es que hay indicidios de que cuando tenía responsabilidades episcopales se comportó de la misma manera que los otros obispos, mirando hacia otro lado y evitando la denuncia y la separación de los delincuentes. Lo mismo hizo en el caso del Padre Murphy de Wisconsin.
La incoherencia y debilidad de unos y la hipocresía y la impiedad de otros conducen ahora a buscar los culpables en el anticlericalismo y en supuestas campañas anticatólicas, evitando así un examen minucioso de las propias responsabilidades. Es muy fácil culpar a la prensa anglosajona, a los ateos comecuras y a los abogados de Manhattan que defienden a las víctimas.
Todo este debate ha generado uno de los más chistosos sofismas de los últimos tiempos. La culpa de la perversión de estos sacerdotes, una vez más, sería de la izquierda relativista y de Mayo del 68, emblemas donde los haya de un libertinaje y de una permisividad de la que no han podido sustraerse los pobres curas católicos. Para responder al argumento basta con observar como las figuras cardenalicias y papales del Renacimiento, quizás el momento de mayor fulgor y poder de la Iglesia católica, cargados de hijos y amantes, estupradores a veces de sus propios hijos, se han reproducido en la desenfrenada actividad sexual del fundador de los Legionarios de Cristo, el Padre Marcial Maciel.
Fijémonos que estas actitudes de depredadores sexuales y destructores de jóvenes no las encontramos en los humildes curas y monjas de barrio, que atienden a pobres, ancianos, enfermos e inmigrantes, sino en los hombres de poder, en cínicos machos poderosos con sotana que abusan de su situación privilegiada y destrozan las vidas de quienes les rodean y les atienden con la seguridad de que la omertà de sus iguales y la institución en la que hacen carrera y a la que aportan dinero y feligreses les protegerán de inquisiciones ajenas. El Vaticano está bajo asedio, ciertamente, pero quien le asedian son sus propios pecados.

Chat, una conversa amb G.

A veces la tecnología aporta dificultad
y amplía la distancia entre la oreja ajena

y la neurona propia.
La sonrisa se funde en un ..ja, ja.. sin gracia
mientras los dedos, torpes, persiguien a las teclas
el ojo se transmuta en oreja, sin pasión y sin música
y la mano, sin lengua y en silencio, en boca neutra.
Es la mano quien habla y el ojo, es el que escucha.
Estás haciendote mayor entre las brumas
hablando d’hedonismo, de tendencias perversas
de aforismos depravados y crecidas virtudes
del que dicen, del qué diran, de sectareos sin secta
de hipotéticas reencarnaciones y complejos sin culpa
de la olvidada y nunca superada adolescencia.
Acercate a la vida desnuda de prejuicios:
qué juzguen los demás las diferencias!
Puede ser divertido ser perversa o “el malo”
si no dejas llevarte por pequeñas miserias.

Fotos

Hace algunos años los viejos y ninisteriales despachos de las direcciones de Renfe estaban decorados con fotografias históricas. Algunas como la del accidente de 1895 en Montparnasse, convertida desde siempre en un clásico, me habian impresionado.

Casualmente estos dias, milagros de internet, nos hemos vuelto a encontrar.

La calidad y espactacularidad de la foto, justifica su difusión.

Homenaje al surrealismo

Este edificio existe y es una estación de tren... Y además está en España, en Aragón, en Canfranc.
Seguro que fue el resultado de la confluencia de iluminados, oportunistas y locos.
Fue inaugurada en 1928 y desde el 70 es un cul de sac ya que no está conectada con Francia.
Evidentemente sólo se ha usado en una mínima parte, a pesar de lo cual todavia hay algunos aragoneses que insisten en la viavilidad de la alternativa.

Te'n recordes?

Aviat farà tres anys que a Castellar governa un govern de progrés. Tres anys llargs, també és el temps que va “manar” l’anterior alcaldessa.
Algú recorda d’aquella època alguna activitat de gestió?. Probablement jo tinc una visió esbiaixada però només recordo el caos a la Plaça Major i la mala baba.
Després hem comprovat que també hi havia descontrol, irregularitats administratives i mala gestió.

Ir hasta el extremo

Avui Krugman no escriu d'economia, escriu sobre política, sobre l’actitud de la dreta nord-americana en relació a la reforma sanitària i ens confirma el que ja sabíem: que el sentit patrimonialista de la dreta és universal. Ells han nascut per dirigir el país i el món. Qualsevol altre circumstancia és un accident a corregir, i en aquest objectiu tot és legítim.
Això passa als USA, a Espanya, a Catalunya o a nivell local.

Sociating

En una nova mostra de sensibilitat, bon gust i de la preclara intel·ligència que adorna el seu grup municipal i especialment a la seva portaveu, que desprès pretén anar de senyora digna, els convergents locals han publicat un document exquisit, ple de sensibilitat, bon gust, gran rigor intel·lectual i inigualable qualitat tècnica.
Això sí, no massa original; el nom és una nova prova de la seva permanent actitud a les reunions: no aportar rés, buscar arguments per anar a “la contra” , per acabar afirmant que si, per casualitat, alguna cosa és bona, ells l’havien pensat abans.
Bé, és un estil i com es diu en castellà: “con su pan se lo coman”.
Com sembla que s’apunten a l' "ing” (suposo que els va agradar pobling) parlem de l'“ing”. Què és sociating?:
- Fer una alcaldia amable, receptiva, oberta a tots els ciutadans i capaç de donar solucions als problemes quotidiants de la gent, sense males cares ni mals rotllos: això és fer sociating.
- Funcionar amb rigor, donar solució als problemes d'ineficàcia, les factures sense consignació, les obres faraòniques sense tenir els diners, les corrupteles, els tractes de privilegi, els assessoraments jurídics elitistes sense partida pressupostària: això és fer sociating.
- Augmentar, malgrat la crisi, les partides socials i posar al servei dels ciutadans menys afavorits, instal·lacions dignes: això és fer sociating.
- Transformar un vestíbul i un espai confús en un centre de coneixement, eix vertebrador de les polítiques de futur, i aconseguir que s'involucrin totes les administracions en el seu finançament: això és fer sociating.
- Impulsar la dinamització del centre, potenciar el comerç, fer carrers de vianants... (la senyora digna, en un altre gest d’oportunisme, va firmar en contra): és fer sociating.
- Aconseguir que les festes populars siguin cada vegada més participatives i que s’incrementi l’autoestima de tots els castellarencs, és fer sociating.
- Resoldre el tema endèmic de tenir espais, a disposició de la Generalitat, per inversions en equipaments educatius, és fer sociating.
- Fer realitat el que, des de fa més de cinc anys, eren rètols als carrers i aconseguir que es construeixi i funcioni el parking de camions, és fer sociating.
- Fer més consells i mes participació en els últims 3 anys que en els 25 anteriors, és fer sociating.
- Substituir un sistema de comunicació confús, sectari i patrimonialista, per un sistema ordenat, obert, eficaç i menys costós per les arques municipals, és fer sociating.
- Aconseguir que treballin per l’ajuntament, professionals qualificats que ajudin a millorar el servei als ciutadans, és fer sociating.
- Tenir clar que Castellar és de tots, que ningú té privilegis adquirits ni històrics, que tots els cognoms tenen el mateix valor i totes les històries mereixen el mateix respecte: això és fer sociating.

Aquesta entrada podria tenir 100 pàgines, però tampoc és tracta d’avorrir al respectable i a més, des de fa un temps, tinc un compromís amb mi, d’autocontrol.
En qualsevol cas el que ens agrada de veritat és fer pobling, fer sociating és fer pobling.

Fem pobling, fem Castellar.

Toyo Ito

Un nom com Anatxu Zubalbeascoa és difícil d’oblidar. Va publicar una entrevista al novembre del 2008, a l’arquitecta japonesa Kazuyo Seyima que vaig recollir al Bloc.
Avui en una versió més reduïda, però també de gran qualitat, entrevista a Toyo Ito, l’autor de les torres Porta Fira de Barcelona.
Llegir un bon treball periodístic em serveix per reconciliar-me amb una professió a on, tantes vegades, abunda l’oportunisme i la falta de rigor.

dudas y prejuicios

Te instalas en la duda
prisionera de una promesa impuesta
y dejas que se adueñe de ti
una contradicción estúpida y ajena.

Que harás si se impone el silencio?

si al final la caricia que esperas

se convirte en el gesto añorado
lejos de confidencias y derroches.

Ya sabes qué hay que hacer
si las dudas te impiden decidir:
expón tu cuerpo al frío y la tormenta
aguanta, reflexiona, llora, canta
y conserva de par en par las puertas.
Desnúdate de todos los prejuicios
deja atrás la razón y la conciencia
y que esta vez decidan los instintos

comunicació

La configuració del programa i l’estranya gestió de les trucades
han fet desaparèixer el teu nom del registre
la tecnologia juga a fer de tu una desconeguda

Associació d'idees

Suposo que tinc el dia “tonto” però després de llegir la noticia a la premsa m’ha fet pensar en alguns convilatans. Quan trauran la senyera amb la gallina ?

(catalana , això si)

Himmler, pureza de sangre total
Decidió crear la Sociedad de Herencia Ancestral
Lo que vale para los padres vale para los hijos... Así que los nuevos vástagos debían ser bautizados con ritos teutónicos. .. un documento que da fe del nacimiento de Thorisman, el tercer hijo de Himmler, el 14 de enero de 1936. El encargado de la ceremonia cubrió al niño con el vínculo azul de la vida y, tras pronunciar unas palabras tradicionales, tomó un vaso que representaba al Santo Grial -otra de las obsesiones de Himmler, que lo buscaría en el monasterio de Montserrat-y dio de beber al padre.

Senyals interrogades amb ''' apòstrofs

¿No sé si en la respuesta inesperada el fallo es la señal o el objetivo?
Cual es la duda:
Ser subversivo o el acto clandestino?
La esencia de los hechos, la reacción imprevista o la presión?
Renunciar o proteger la convicción del control telefónico, del entorno, de ti?
Y cual l’alternativa:
Reiniciarse en otro planteamiento? transformarse? abrir paréntesis? encauzar lo que ha llegado demasiado lejos? olvidarse de Saeko? renunciar al derroche?
Se pueden poner límites cuando se han superado las distancias, los pudores, los pecados, las desconfianzas, las barreras epidérmicas, físicas y mentales, los sentimientos de culpa, las justificaciones?
No era ese el juego?
Hay mayor privilegio que l’absoluta libertad?
Las señales tienen un objetivo y las cicatrices un proceso no siempre previsible.
El riesgo, y d’eso sé, es que las distancias se hagan irreversibles.

Xenofòbia

La Deesa Blanca

Robert Graves, el poeta mediterrani per decisió pròpia, dóna aquest títol a un profund assaig sobre el mite poètic, en el que reconstrueix el llenguatge màgic vinculat a cerimònies en honor a la deessa Lluna, a Nagame, a la deessa blanca i que identifica amb la poesia.
No estic en condicions d’afirmar l’origen sagrat de la poesia, ni si realment és l’alternativa femenina a la religió, que és masculina, i amb la que va compartir origen, però, sí puc afirmar que la poesia té un component màgic i mític i que la gent que forma part de l’univers poètic és conscient que participa d’un món especial.
Com expliquem el prestigi dels poetes si no els llegeix ningú?
Tothom ha sentit parlar de l'Homer, Virgili o Safo, de Ramon Llull, Dante, Petrarca o Quevedo.
Qui no coneix a Verdaguer o a Maragall, Goethe, Baudelaire, Valéry; Kavafis, Dylan Thomas, Machado o Juan Ramón?.
Martí i Pol, Espriu, García Lorca, Machado o Neruda són com de la família.
I fins i tot poetes més contemporanis com Foix, Ferrater, Gimferrer, Gil de Biedma, Cernuda, Blas de Otero, tenen un reconegut prestigi per molts ciutadans, que no han llegit mai un poema fora dels llibres de text, i encara més, que mai han comprat un llibre de poemes.
És un cas extrem del que els sociòlegs en diuen “inconsistència d’estatus”, el poeta té una enorme influència (en els països de tradició bàrdica, el poeta, el bard, seia a la dreta del rei), a canvi de cap contrapartida material. El propi Graves es va guanyar la vida escrivint prosa, el que no deixa de ser una traïció (segon ell mateix) a l’entrega absoluta que exigeix la poesia.
Confio i espero que el misteri es mantingui per sempre i també que continuï la plèiade de voluntaris al sacrifici, en l’altar, exigent i pagà, de la Deessa Blanca.

Església, celibat i pedofília

Rara és la setmana que no es descobreix un nou escàndol d’abusos de menors i pedofília a dins l’església catòlica... als Estats Units, a Irlanda a Alemanya... Fenomen poc habitual entre el clero de les altres versions religioses cristianes.
No sé quins arguments es consideraren quan es va decidir que el celibat era una opció obligatòria per tot el clero (crec que a Trento al segle XV), però en aquesta decisió, ja estaven determinant la situació actual i la de tots aquests segles, en el que el poder de l’església ha impedit el coneixement públic.
Ser cèlibe és no tenir parella (i no, renunciar a l’activitat sexual) i si el sexe és pecat fora del matrimoni, estàs negant l’instint més potent (junt al de supervivència) de tots els éssers de la “creació”. Tots sabem que aquesta prohibició, gaire be no s’ha respectat i que per tant ha conviscut amb una permissivitat generalitzada.
La sensació general d’impunitat, i la concentració en convents, cors, internats i seminaris de gent jove innocent i indefensa, lluny de la protecció familiar, ha generat un sistema pervers que ha portat a l’església a abusadors, pedòfils i altres malalts, en una concentració molt més alta que a qualsevulla altra organització o activitat.
I l’església no vol acceptar que el mal està en la decisió estúpida i no en la repressió.
Quan de temps estaran encara d’esquenes a la realitat? Que té de dolent una activitat tan natural, sana, necessària, gratificant i que està en l’origen de tots nosaltres com fornicar?
Si el deu catòlic està en contra del sexe, perquè no va buscar un altre sistema de reproducció? I pensar que portem dos mil anys amb aquesta collonada!
Personalment no tinc cap interès que sobrevisqui l’església Catòlica, prou mal han fet ja, però un clero integrat en la seva comunitat i amb una sexualitat normalitzada seria menys perillós i probablement més útil.

senyals

Sí, és cert
m’agrada deixar marques
perennes, profundes i exclusives.
No, en el teu cos
seria massa indiscret i efímer;
en la teva ànima
en el teu esperit
en la teva memòria.
Quantes vegades el gest quotidià
el comentari impertinent, inadequat i cert
les reaccions epidèrmiques
els poemes estranys
les músiques callades i minúscules
la veu greu i indiscreta
els somnis impossibles
i la teva pròpia
única i exclusiva cicatriu
et faran pensar en mi?

Vull aclarir...

Uns amics m’han fet algun comentari sobre el meu post “Gatellazo” del diumenge passat, en el sentit que, alguns dels assistents a l'aniversari del bombers, es podrien haver molestat . Probablement les referències a les cançons i al poema podrien ser evitables, tenint en compte que els criteris estètics no són una ciència exacta.
Res més lluny de la meva intenció que molestar a la gent que va participar a l’acte i molt menys a la comissió organitzadora i a tots els que de forma desinteressada van contribuir a la festa ni, per suposat, a Espaiart.
Entenc que la senyora Sònia Gatell, amb raó, pugui estar molesta pels meus comentaris i li demano excuses.
Reitero la meva felicitació als bombers voluntaris pel seu aniversari i per la seva tasca abnegada en defensa de la comunitat.

Eres poeta...

La entrada 400 al bloc i els dos anys d’existència,

mereixen un tractament especial.
Finalment m’he decidit per agafar prestades

les paraules de Rafa Ballesteros,

l’amic,

el professor iniciàtic en la poesia,

la política i la vida,

el dels versos sempre recordats,

els sonets impossibles,

el de les frases definitives

que l'ús inconscient durant dècades, han convertit en meves.

Ese es el sitio justo para el beso:
el ojo. El justo del amor: la vida.

Remedio no hay: la
verdad nació con agonía
Abrigate. Rebuzna. Come y muere.

El perdón-don se llama funeraria:
el máximo perdón. Si les das y les
quitas después, chillan. Dicen...

Me doy cuenta de todo: salgo y entro.
No estoy ciego. Mastico. Doy de mano.
Trabajo. Piso. Y hablo. Huelo a humano.

Mirando que pasó me paso el día
Anginándome el pecho poco a poco
Toco la vena del amor y toco
la verdad: la mentira...

“a mano, tierna nariz meticulo-
samente dura, muslos meticulo-
samente tapados, de pelo tierno”

Yo, de allí. De todos. Paso y duermo
Uso manos, cuchillo, pan y corro
cuando me persiguen. No añadas nada:
no haber nacido aquí es el destierro

...roedor eres. Y das pena. Eres
poeta. Es decir debes callarte.
Callarte a cal y a sol que eres...


Rafael Ballesteros: Las Contracifras 1969

Estudi informatiu

Ahir es va presentar l’Estudi Informatiu del perllongament del tren a Castellar. El seu contingut i el seu cost, demostren que és un document important, base per el debat ciutadà i per la presentació d’al·legacions per part d’administracions, partits, entitats i particulars.
Una vegada aprovat, donarà pas al Projecte Executiu que s’haurà d’ajustar estrictament al contingut de l’Estudi Informatiu modificat per les al·legacions acceptades.
Avui no és fàcil aventurar una data per el final del procés, especialment pels 320 milions d’euros que es preveu costaran les obres, però hem donat un pas molt important.
El fet que el projecte estigui contemplat en la primera fase (2010-2016) del Pacte Nacional d’Infrastructures, demostra el compromís i la voluntat de la Generalitat.
També dels castellarens dependrà que aquesta voluntat es transformi en realitat en un temps raonable

Versión lírica

Es cierto, las cicatrices evitan el olvido
incluso el más reciente:
el de los cuerpos helados
bailando con el frio, cerca del mar inóspito
donde habita Saeko.
La del... susurro en la oreja, la música de fondo
el vello que se eriza y el cuerpo dilatándose...
la que, a pesar del temporal
busca... la caricia escondida
el abrazo profundo y el manantial...
Te duermes y olvidas si el barco está en zozobra
o es el tren que se fuga de las vías
y se pierde entre promontorios y glándulas
.. Y recuerdas el único tesoro
el que se puede derrochar sin límites.
Mientras, sin que nadie lo evite
inícias el camino hacia el extraño tunel del olvido.

Historias del tren 2

Es cierto: las cicatrices defienden del olvido, incluso del olvido reciente: el de los cuerpos helados luchando con el frio cerca del mar inóspito, donde habita Saeko, la del... susurro en la oreja, la música de fondo, el vello que se eriza y el cuerpo dilatándose... a pesar del temporal... buscando la caricia escondida, el abrazo profundo y el manantial... esta vez sin la ayuda de Imamura.
Te duermes sin saber si es el barco el que zozobra o es el tren que abandona las vías y se pierde entre promontorios y glandulas... Y recuerdas el único tesoro, el que se puede derrochar sin límites, mientras, inevitablemente, inicias el camino hacia el extraño tunel del olvido.

Historias del tren

Es cierto: en la nostalgia hay siempre una cierta tristeza fruto, supongo, de la rendición.
No, no es un reproche, no caben los reproches: la amistad, la pasión, el derroche... han de ser actos generosos y libres, que dejen cicatrices perennes, profundas y exclusivas.
¿Es el dolor o el placer lo que te ha hecho más fuerte? ¿es la renuncia o el atrevimiento? ¿es querer conservar o arriesgarte a ser libre?
Es posible que pasen más trenes nocturnos y que los recuerdos sirvan como alimento a la pasión debilitada. O también que, en tiempos de renuncia nos baste acariciar la cicatriz bajo la ropa.

"Gatellazo"

Avui era la festa del 25 aniversari de la creació de l’agrupació de Bombers Voluntaris de Castellar. Durant tot el dia s’han fet activitats per celebrar una efemèride que afecta a una de les entitats amb més recolzament i respecte per part dels castellarencs...
...Felicitat als Bombers Voluntaris de Castellar pel seu aniversari.

Madrit, Madrit, Madriiit...(Real)

He estado a punto de tener un momento de debilidad, pensando en algunos amigos que hoy sufren. Que quede claro mi mayor respeto por aficionados y ciudadanos de una ciudad que tiene un montón de cosas envidiables.
Lo siento por ellos, pero hoy estoy especialmente feliz: por razones históricas pero también por los 300 millones de prepotencia y grandilocuencia y las infinitas toneladas de chulería.
Hoy soy del Lyón, mi río es el Rhône y Pjanic es mi ídolo.... y hasta tengo un recuerdo para el maestro Paul Bocuse.

Servei públic i ciutadania

Totes les actuacions, sempre, són millorables, sobretot si les valoracions es fan al dia següent i amb bon temps. També les intervencions de l’amic Boada, la tarda de la nevada, tenen marge de millora, però algunes de les moltes crítiques que s’han fet aquests dies són excessives i no estan justificades.
No es pot dir que no estàvem avisats, una altra cosa és si ens creiem les prediccions. També és cert que no estem equipats per grans nevades: qui de nosaltres porta cadenes al cotxe?. Segur que les dotacions de llevaneu a les poblacions de la costa són insuficients.
Ens estem acostumant a criticar a les administracions facin el que facin, fins i tot pels nostres errors i les nostres imprudències. Necessitaríem el llevaneu a peu de parcel·la i un bomber i un mosso d’esquadra en cada cantonada i encara criticaríem. Si es queden curts perquè no arriben i si es passen, perquè és passen.
La meteorologia és una ciència infal·lible i els polítics han de saber el moment just, la durada i la quantitat exacta, mentre nosaltres tenim dret a ser imprudents, a criticar i no fer la nostra aportació a l’esforç comú.
A Castellar la tarda de la nevada i davant de la previsió de baixes temperatures i problemes de gelades, es va decidir suspendre les classes al dia següent. Gràcies a un treball ben fet i amb l’ajuda del sol, mentre Catalunya estava immersa en el caos total, Castellar (el casc urbà) es va normalitzar ràpidament. Evidentment sempre hi ha gent intel·ligent que ha criticat la suspensió de les classes, la mateixa gent intel·ligent que hauria criticat la decisió contrària o la falta de decisió.
El que sí s’escapa a la meva comprensió és que una nevada, per molt forta que sigui, faci caure trenta torres de la xarxa elèctrica. Algú és va equivocar en el seu càlcul i de pas ha provocat l’efecte més perniciós de les nevades.

Hilary Swank

Aquesta senyora,

de nom difícil de recordar,

ha guanyat dos “oscars”

amb dos papers "poc femenins":

en Boys Don’t Cry i en Million Dolar Baby.
Avui els diaris porten una l’altra visió,

en la que també mereix tots els premis.

A qui no atrau el seu somriure?

The road

No he llegit el llibre de Cormac McCarty ni, emocional i ideològicament, he compartit mai la possibilitat d’un futur apocalíptic general (ni en les èpoques més dures de tensions nuclears). No soc, per tant, un “fan” de la ciència ficció apocalíptica.
Crec que el ser humà amb alts i baixos, amb contradiccions, amb guerres i amb injustícies i també amb conquestes de justícia i llibertat, anirà trampejant durant molts segles. Això no treu que els humans que pateixen o han patit alguns conflictes de grans dimensions, en alguna zona del planeta, no hagin tingut la sensació d’una autèntica apocalipsi col·lectiva i personal.
Dit això, he de reconèixer que la pel·lícula de Hillcoat té una enorme potencia visual, que l’ambientació és sorprenentment creïble, que les interpretacions del pare i el fill són excel·lents i, per sobre de tot, que la fotografia d’Aguirresarobe, per si sol, justifica la pel·lícula.

La cabra tira al "monte"

Per alguns analistes és evident que els culpables de la crisi, a part de Zapatero que és la personificació de tots el mals, són els treballadors i per tant, la sortida no més és possible si els putegem. La clau està en modificar (és a dir empitjorar) les condicions contractuals actuals, abaratint l’acomiadament i, en el millor dels casos, que la diferència la pagui l’estat, això si, sense incrementar el dèficit. (Mas dixit).
Ara la patronal dona el pas definiu per ajudar els joves: contracte sense drets, per sota del salari mínim i si és possible subvencionat. Amb cost zero per l’empresa.... i encara estan convençuts que ens fan un favor.
És evident, que la crisi porta a alguns cap la imbecil·litat. Quin és l’objectiu?, treballar o guanyar-s’hi la vida?, complir amb la maledicció bíblica o intentar portar una existència digna?
No seria més fàcil recuperar l’esclavatge, al menys fins els 30 anys?.