Decisions

Els processos electorals generen afectacions en les persones que són poc conegudes pels ciutadans i que condicionen de forma important la teva vida. Ja sé del desprestigi de la política, fins i tot dels convençuts de la democràcia, difícilment comprensible pels que dediquem esforços i temps sense altra motivació que contribuir a millorar la vida dels teus convilatans.
Jo, com la majoria dels que conec, soc de militància selectiva, estic adscrit a un univers ideològic en el que la igualtat d’oportunitats, la solidaritat i la defensa de la llibertat formen part del teu ADN, això en aquesta època històrica es diu socialisme.
Una adscripció ideològica està per sobre de formar part d’una organització, en la que sempre hi ha gent que no t’agrada o que tu creus que no interpreten bé la ideologia. En el món dels principis no hi ha corrupteles ni errors, ni petites misèries, i pots permetre’t el luxe de ser absolutament radical. Però també t’adscrius a un grup, a uns companys que comparteixen un projecte local, unes decisions quotidianes, uns encerts i uns errors. Amb ells, has après a assumir que probablement no sempre tens raó o que la raó moltes vegades és fruit del compromís. Que l’esforç compartit d’un grup és molt més que la suma de les individualitats. Al final el teu referent és un univers ideològic i un grup proper de companys i la resta d’estadis intermedis és bastant irrellevant. Doncs sí, són aquestes petites o immenses motivacions les que et porten a condicionar la teva vida els propers anys, a suportar algunes crítiques i algun elogi, i fins i tot que algú et miri malament o que et posi a parir sense saber ni qui ets. També és cert que t’agrada que t’estimin, que t’entenguin i que comparteixin els teus punts de vista, fins i tot que siguin comprensius quan et poses impertinent, però tampoc és el més important. Estar al camp i disfrutar del joc compensa tots els esforços.

Eleccions

Ahir van ser convocades les eleccions municipals i per tant es posa en marxa l’inexorable procés que acabarà el 22 de maig. La majoria de grups han triat candidats i han començat accions d’això que es diu pre-campanya. No deixa de ser curiós com aquesta vegada tants caps de llista, que fan bandera de la identitat, no viuen a Castellar.
Lògicament tothom intentarà demostrar, en aquests dies, com de simpàtics i meravellosos que són. Els que arriben de nou voldran fer-nos creure que Castellar no existia fa tres mesos i que tenen la clau per resoldre tots els nostres problemes. Alguns que no donen per més, es limitaran a criticar de forma ofensiva i barroera al govern actual, font de tots els mals. Altres que han estat sempre en possessió de la veritat i d’una legitimitat especial, intentaran convèncen's que, ara sí, canviaran el món.
Nosaltres ens limitarem a explicar les moltes coses que hem fet i les que volem fer els propers quatre anys, sense fer massa cas a les moltes animalades insults i falsedats que sentirem aquests dies.
El 22 de maig, l’únic jutge vàlid dictarà sentència i començarà un nou cicle en el que, com sempre, estiguin o no al consistori, alguns continuaran tenint sempre la raó.

Vijay Iyer

Impressionant concert el d’ahir al Jazz Cava. El pianista americà d’origen indi tamil, de la mateixa generació que Brad Mehldau, presentava el seu disc “Solo”.
Al darrera d’un caràcter retret i tímid i unes formes “orientals” s’amagava una enorme energia i una depurada tècnica. Les seves mans absolutament autònomes i intercanviables em provocaven un efecte hipnòtic.
No sé si va ser, no més, una sensació meva i ni tant sol és un retret, però en algun moment vaig tenir la sensació d’un cert abús de virtuosisme, com si l’enorme tècnica no em deixés arribar als referents musicals i culturals. També és possible que el meu paladar no sigui capaç de valorar algunes textures i sabors.
En qualsevol cas un concert per recordar i un músic a seguir.

Líbia

Lluís Bassets és un periodista de llarga trajectòria internacional amb el que en moltes ocasions he compartit opinions. Avui en l’article “Es el petróleo, claro que sí” publicat en la seva columna habitual, analitza la relació entre el conflicte libi, la família Gadafi i les reserves petrolíferes del país magrebí.

Dolor i plaer

Ambrose Akinmusire, Trompeta
Oliver Lake, Saxo tenor
Orrin Evans, Piano
Eric Revis, Contrabaix
Nasheet Waits, Bateria

És difícil combinar les dues sensacions i és estrany sentir-les simultàniament.
Un dia llarg i intens, física i emocionalment, és poc compatible amb els efectes que produeix sobre el cos un herpes zoster. Si a més vols anar a concert al vespre, l'única alternativa és dopar-te.
El concert de Tarbaby al festival de Terrassa, va ser excel·lent. Des de la primera nota, fins al bis final, va quedar clar que no farien ni una concessió: música dura i exigent interpretada amb la màxima intensitat.
Efectiu i sòlid el trio rítmic, especialment l’Eric Revis, el contrabaix, i fantàstic Ambrose Akinmusire, un joveníssim trompeta que va camí de convertir-se en un dels grans.
El dolor, l’efecte combinat dels calmants, la cervesa i l’impacte de la música exigent de Tarbaby, va generar un còctel en el que en molts moments s’imposava el plaer.

Marea roja

http://www.facebook.com/#!/album.php?fbid=1736923298002&id=1086195740&aid=2087200

Un equip guanyador

30è Festival Jazz

Pels que ens agrada el jazz, viure al costat de Terrassa és un privilegi.
Aquests dies ha començat el 30è Festival, que durarà fins al 3 d’Abril.
L'opció pressa en el seu dia de ser un “festival de club” i donar pes a les activitats al carrer, té molts avantatges i no més l’inconvenient de renunciar a les grans figures, d’alt “cachet” i que exigiria pressupostos més alts i auditoris de més aforament.
Els festivals de Terrassa són extensos, variats, coherents, d’un gran nivell i oberts a les novetats internacionals.
Una magnífica excusa per apropar-se a la música en directe.

Energia Nuclear

Des de sempre sabem que la nuclear és una energia amb riscos, i no només si, com el cas del Japó, és construeix la central en una zona d’alta activitat sísmica molt poc probable en les nostres latituds, si no especialment pel tema dels residus.
Aquesta raó va portar al govern de Felipe González , l’any 1984, a declarar la “moratòria nuclear”, que va suposar la paralització de les centrals ja projectades i algunes en construcció. (Lemóniz I y II, Valdecaballeros I y II, Trillo II, Escatrón I y II, Santillán, Regodela, Sayago).
El cost d’aquesta decisió l’acabarem de pagar l’any 2015.
Espanya “de facto” continua en “Moratòria” i no hi ha cap projecte nou en marxa.
El nostre “problema” en tot cas és el tema dels residus, l’ampliació de la vida útil de les centrals més antigues i viure al costat del país, França, proporcionalment més nuclearitzat del món.
Els últims anys la producció elèctrica ha anat modificant-se:
- Les centrals de combustibles fòssils (fuel, carbó) altament contaminants, s’han convertit a cicle combinat (gas natural), també dependents del mercat exterior però més netes.
- L’increment de les renovables, el 35% (l’eòlica un 13%) de la producció total al 2009, ha reduït el pes de l'energia nuclear per sota d’un 20%.
Si bé és cert que la nostra dependència energètica és molt alta, també en la generació d’energia elèctrica (gas natural), la moratòria ha de ser definitiva i l’energia nuclear, a mig termini, un record del passat. I fins que arribi aquest moment les centrals actuals han d’estar sotmeses a un exigent, rigorós i exhaustiu control.

Seven seas

De les “brumes” del nord m’arriba un suggeriment musical: Seven seas d’Avishai Cohen. M’agrada que m'identifiquin amb la música i que escoltar-les els portin a pensar en alguna conversa que han tingut amb mi.
Avishai és un contrabaix sefardita amb una carrera sòlida en el món del jazz, i Seven seas, en que també canta, un disc evocador i mediterrani, bastant rítmic i deutor, sens dubte, dels seus orígens musicals i vitals.
Una música agradable per una tarda ennuvolada.

J.M. Fonollosa

A J.M Fonollosa el coneixem pel magnífic disc de l’Albert Pla, probablement el més original i brillant dels nostres músics en moltes dècades.
Els poemes de Fonollosa són durs, políticament incorrectes i molt brillants.
Quan es va morir, a l’any 91, a la seva taula és va encontrar aquest poema, lúcid i desencantat, que pot servir de contrapès a tanta beateria.

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Assemblea

En la "voràgine" del cap de setmana... presentació del candidat, dinar dels bombers..., ha passat desapercebut un acte molt important: l’assemblea local del PSC.
Va ser un acte càlid, íntim, només érem 80, i senzill. Vam decidir, només, els nostres 24 candidats a les municipals i vam fer, també, un primer i petit homenatge intern als companys que, per decisió pròpia, no seguiran a l’ajuntament.
Fa molt que els socialistes de Castellar fem aquestes coses molt bé, amb elegància, amb tranquil·litat, sense estridències, com va dir l’Ignasi, sortint per la porta gran.
No sé si és important per a la ciutadania, si sé el que farien algunes “guapes” instal·lades en el centre del món i generadores de "transcendents" ocurrències.

Arranquem

Sabiem que no era fàcil emplenar l’Auditori un diumenge d’hivern, però som dels que ens agrada posar-nos objectius difícils.
Feia goig la sala desbordada d’amics receptius i entusiastes, amb aquesta sensació de tensió sana de qui vol manifestar que està amb tu.
La Mercè, l’Anastasi, la Soraya, el Ramon, l’Antonio, el Bueno i la Montse, van completar un mosaic emotiu i ple d’afecte.
Va ser un acte agradable, de ritme alt i sense temps morts, en què l’Ignasi, que cada vegada domina més la capacitat de sintonitzar, quan el més fàcil era parlar de gestió va parlar d’ideologia, de les arrels profundes del que som.
A mi, al menys, em va servir per confirmar-nos que estem treballant en la bona direcció.

Identitat

Aquesta setmana l’article convergent a l’Actual (un element d'identitat de la nostra vila) el firma la regidora Mercè Vallès, una “senyora” encantadora de pas efímer pel nostre ajuntament.
El tema: la identitat, que segons ella passa per una determinada política amb les entitats en alguna inauguració, una fórmula de gestió d’alguns serveis i el fer o no algunes activitats lúdiques-culturals.
Des de la més absoluta simpatia i entenent el seu paper, no puc més que afirmar que si el treball i la residència de la senyora Vallès fossin compatibles amb un contacte més assidu amb la realitat de Castellar, sabria que:
- Mai en la seva història les entitats de Castellar han estat tantes i tan variades, ni han tingut tants espais i possibilitats de portar a terme les seves activitats.
- La OSB té futur, gràcies a una política compromesa i decidida de l’actual equip de govern. L’anterior el portava a la desaparició.
- La inauguració de l’Auditori es va fer amb una orquestra local.
- L’eslògan Estima Castellar és municipal, elaborat en el seu contingut i disseny per treballadors, castellarencs, de l’ajuntament i adaptant elements de l’anterior “Viu Castellar”. És pot titllar de no excessivament original, tots hem vist “I love” a tot el món, però ha estat evident la seva eficàcia aquests 3 anys.
- Una marca com Estima Castellar busca la identificació dels nous castellarencs que, de forma massiva i gràcies a la política urbanística de governs anteriors, han arribat a la nostra vila.
Com es pot veure tot molt identitari.
Ja sé que en les campanyes toca parlar del que toca parlar, però senyora Vallès aquest tema és el seu fort?
És prudent que repeteixi dues vegades, tenint en compte la realitat local del seu partit, “no anem a buscar a fora el que tenim a casa”? Està parlant d'algú?

Presentació candidat