
Una sorpresa agradable va ser l’aire festiu i poc transcendent, sense dramatismes ni solemnitats, expressat per la majoria dels participants. Aquesta “naturalitat” hauria de portar-se al comportament dels polítics, dels de que, a partir de ja, hauran de canalitzar reivindicacions, dubtes, recances i sentiments.
Alguns voldran iniciar, ja, la campanya de convenciment de contraris i dubtosos, altres consolidar els arguments per justificar la barrera infranquejable, molts continuaran preocupats pels resultats incerts d’una confrontació inevitable des de la incomoditat d’una decisió difícil.
Als que, històricament, ens han mogut poc les banderes, els himnes i els sentiments patriòtics, la preocupació fonamental és recuperar un projecte compartit pel nostre poble, capaç de ser denominador comú d’una ampla majoria de ciutadans.
A aquestes alçades del procés, la consulta als ciutadans és inevitable i encara més, és convenient. Quan més aviat arribin a aquesta conclusió el govern d’Espanya, la direcció federal del PSOE i, evidentment tots els partits catalans, millor.
La dificultat, i aquesta és la feina dels politics, és com establir el denominador comú que es pugui convertir en un projecte compartit. Ja sabem que per alguns tot el que no sigui la independència no serà acceptat, també sabem que altres no volen tocar res i fins i tot voldrien fer marxa enrere.
Sembla també evident que una solució genèrica per totes les autonomies , ni que sigui de caràcter federal, no serà una solució. S’ha de trobar una alternativa pròpia i singular d’encaix de Catalunya, que permeti mantenir els símbols i elements compartits imprescindibles, fins que Europa sigui capaç d’unificar politiques fiscals, estructures de representació exterior i estratègies i estructures militars.
La monarquia,(i jo soc republicà) tan desprestigiada, amb una certa renovació, podria convertir-se en un nexe comú compartit de indubtables ressonàncies històriques.
I, evidentment, hem de salvar la lliga de futbol.