dissabte, 24 de juliol del 2010

Barreras


Es extraño, verdad?
dejarte fuera
combatir contra ti
levantar presas contra el recuerdo
barricadas contra la imaginación
eso será el futuro?
es esa la ambición?
se tranforma la música en silencio
y el derroche da paso al desamor

Regidors

La setmana passada, després del ple, i recuperant una antiga tradició, la majoria dels regidors vam anar a sopar junts.
La confrontació política, tendeix a incrementar les diferències, moltes vegades de forma artificial, entre persones que tenen sensibilitats ideològiques diferents, però també una preocupació comuna: el benestar dels ciutadans.
Al contrari del que creu molta gent, formar part d’un partit, ser regidor, dedicar hores i esforços mentals al teu poble, als teus convilatans, és un acte de generositat que poca gent és capaç de fer i que molt poca gent valora.
Després, com en tots els col·lectius, cada u te la teva personalitat: hi ha gent més tímida, mes exhibicionista o més provocativa, hi ha a qui l’agrada ser més protagonista o mirar-s’ho des de la platea o des de bambolines i fins i tot, hi ha qui es transforma davant dels teus ulls, en el millor dels sentits, en una senyora.
Tots considerem que no ens coneixen prou, i que som millors que la imatge que es té de nosaltres i probablement tots tenim raó.
Un sopar serveix per ampliar, per modificar o per confirmar la teva percepció i, com no pot ser d’una altra manera entre gent intel·ligent i acostumada a un cert nivell de relació, la conversa és suggerent, amena i en moments divertida.
Crec que és positiu ampliar la participació a alguna cosa més que l’activitat política, no sé si alguns dels grups que fan bandera i que poques vegades són els més participatius, faran alguna proposta al ple.

London river

Brenda Blethyn és d’aquestes grans actrius britàniques que has vist en papers secundaris en multitud de pel·lícules i que va tenir el seu moment de glòria en “Secretos y mentiras”, Sotigui Kouyaté, nascut a Malí, és un actor capaç d’emplenar amb els seus silencis expressius la pantalla. Els dos actors són claus en el projecte de Rachid Bouchareb, el director francès d’origen algerià, London River, una petita gran pel·lícula situada a Londres, els dies posteriors a l’atemptat del metro de l’estiu del 2005.
Dos personatges de móns radicalment diferents es troben units per una tragèdia, compartint preocupacions, esperances i dolors i descobrint tot un món desconegut, però amb més elements comuns dels que imaginaven.
Rodada com un documental, fa pensar en el cinema social britànic.
Sorprèn la riquesa de matisos d’un guió ple de silencis, que demostra que el cinema és molt més que paraules.
Buscant informació per aquest escrit, he conegut que Sotigui Kouyaté ha mort recentment i que feia servir una frase de les que fan pensar: “El dia que no sàpigues a on vas, recorda d’on vens”.

500

Tenia dubtes de si l’entrada 500 al Bloc, exigia una consideració especial.
Com passa moltes vegades, aquestes qüestions es resolen soles. La Rosa va comprar, la setmana passada, una guia editada per Pòrtic, de vins de Catalunya i ahir vaig fer una incursió en petites bodegues del Penedès, seguint les recomanacions de la guia i buscant productes de qualitat a preus reduïts.
Com que avui anem d’efemèrides, em centraré en el cava, un privilegi del que no sé si som suficientment conscients: un magnífic Reixach Baqués, de tres anys, comprat a la Bodega de Guardiola de Font Rubí, costa 5 € l’ampolla.
Per raons professionals he tingut en bastants ocasions contactes amb la “Confraria del Cava”, gent enamorada del seu producte i queixosa, amb certa raó, de l’ajuda de les administracions i de la dificultat que genera la situació d’oligopoli del sector, a la promoció.
Quan comparteixis amb ells cava i conversa, és difícil no contagiar-se del seu entusiasme i convertir-te en un apòstol: bastant amics meus de fora de Catalunya han aprés a valorar i a consumir, en les millors condicions, un producte desconegut fora del nostre país, i que ara forma part dels seus hàbits de consum.
Catalunya i especialment El Penedès, està farcida de petites caves artesanals, que elaboren productes d’altíssima qualitat. El cava, és un producte especial, únic al món, un privilegi a l’abast de totes les butxaques, que es produeix a pocs quilometres de casa.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Inquilino del mundo

A Diego Carrasco lo suelen incluir entre los “nuevos flamencos”, jo creo que es un artista incalificable y heterodoxo.
Es de Cádiz y utiliza los “palos” flamencos, pero su estilo es absolutamente peculiar... y va por la vida de inquilino.


8 de la mañana, 17 del IV del 98,
hoy estoy un poquito confuso
Me siento triste, ¿por qué?
Ni siquiera soporto el ruido
de la máquina del café
y mucho menos el del jarro de leche
sin quererlo pero,
que desagradable es ese ruido
y pienso “que me gustaria invitar a esa vaquita,
esa vaquita que ha echado
su lechecita por las tetitas
a un cafelito con leche”

Así soy yo, ¿que soy yo?
Igual que tú, inquilino del mundo, inquilino
No to lo tomes para mal, ni para bien
Ni lo dudes, lo quieras o no lo quieras,
Eres inquilino.

Inquilino, hombre divino, que estás vivo
Sientetete orgulloso de ser inquilino,
Como el presidente de los EEUU
O como el cantaor de flamenco Manuel Gerena
O como el vicepresidente de CCOO
Que también es inquilino.

No existen razas, ni distancias, ni norte,ni sur
Todos somos inquilinos
Como la locutora de informativos
De la 2ª cadena del televisor
O como tu, enganchao o tu, recomendao
O tú insumiso, o tú ascensorista
O tú, Antonio, taxista
Coleccionista de sellos, nazareno,
Cajera del más por menos
Todos somos inquilinos
Seas cristiano o seas ateo, inquilino...

... adios, adios..
muchos besitos...paga la consumición.

Jondo

Es posible que mi origen tenga algo que ver con mi afición al cante“jondo” a pesar de ser una afición adquirida en Catalunya.
Contrariamente a lo que se cree, la afición a este tipo de música, también es minoritaria en Andalucia, mucho más proclive a la copla o a músicas populares más o menos aflamencadas como las sevillanas, músicas por las que no siento ninguna simpatia.
El “jondo”, el flamenco original, ha tenido, salvando todas las distancia, una evolución comparable al “blues”, con una vuelta permanente a los origenes, a la autenticidad.
Mi primera experiencia en directo fue en los primeros 70, en el Romea, con el entonces exhuberante y politizado José Menese, en un concierto que condicionaria mi incorporacion a la militancia politica.
En aquellos años Menese y Fosforito formaban la vanguardia del clasicismo minoritario, hasta el punto que la única discografica de calidad, con las gravaciones de Mairena o el Caracol,“Le chant de mond”, era francesa.
Hoy, a pesar de su edad, el referente, el gran clásico, sigue siendo Enrique Morente, capaz de experimentos radicales sin perder lo esencial.
No me interesa demasiado el movimiento “los nuevos flamencos”, pero sí el acercamiento de un grupo de magníficos músicos a las técnicas del jazz: Chano Dominguez, Jorge Pardo, Carles Benavent , Agustin Carbonell, Tino Di Geraldo, Tomás San Miguel...han creado un nuevo estilo que seguro tendrá continuidad.
De vez en cuando y lo mismo que me pasa con John Lee Hooker y el blues, no puedo evitar volver a los martinetes, con el ritmo cansino del yunque, de Menese, las siguiriyas de Manolo Caracol o las soleás de Enrique Morente y volver a comprobar que aún palpita un extraño fenomeno de arcaismo y autenticidad siempre alejado de tendencias, intentos de apropiación y oficialidad.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Amics


Fa vint anys que viu amb mi, lifting inclòs. Hem compartit somnis, alegries i emocions. Em coneix com pocs i m’abraça de forma quotidiana. És sofert, no es queixa mai i, fins i tot, alguna vegada he volgut notar en el seu silenci, algun gest de complicitat.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Mundial 2010

Jo si vaig veure la final del mundial i com més m’agrada: en la meva butaca preferida i en HD. No em va costar gens, sentir-me identificat amb un dels contendents: eren coneguts, jugaven millor i això de “la roja” i la progressiva substitució de la rojigualda fa que els senti més propers, que em provoquin menys rebuig ideològic.
Que el protagonista final fos l’Iniesta, jugador que desperta totes les meves simpaties, encara em va ve sentir, sentimentalment, més proper.
Després ve la caspa, la histèria col·lectiva, els intents d'instrumentalització, la guerra de l’audiència i els excessos, però això és una altra guerra que, per cert, no és privativa del futbol.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Es extraño


Es extraño, verdad?
renunciar a lo mejor de ti para ser tú.
La espera ya no sabrá esperar
el derroche se ahogará en el olvido
y el olvido, irremediablemente,
será parte de ti.

Krugman i Alemanya

Entrevista en la que el premi Nóbel d’economia, manifesta la seva simpatia per la política econòmica imposada per Alemanya a Europa.


Paul Krugman ve posible que Grecia deba abandonar el euro y dañe a España
El Nobel prevé un largo periodo de bajo crecimiento mundial sin creación de empleo

Catalunya, estimat país 2


Probablement del dictamen del Tribunal Constitucional, el tema que més animadversió i unanimitat genera, és que ens toquin la llengua, que qüestionin un model que tots tenim la certesa que ha estat un element clau en el procés d’integració i convivència dels últims trenta anys. I encara emprenya més quan has comprovat el menyspreu al dret lingüístic dels catalans per part, especialment, del poder Judicial.
Algú podria pensar, amb raó, que tinc una malvolença especial per aquesta part, la més impermeable, de l’estructura de l’estat.
En la llengua som bel·ligerants, ens atrevim fins i tot amb les “majors” americanes i anem a veure el 3% de cinema en català, però hi ha un fenomen que no acabo d’entendre: després de 30 anys de democràcia i d’autonomia, d’escoles en català, el diari més català, el degà (des de 1881), el de la burgesia il·lustrada, el que es llegeix als consells d’administració, el que aposta de forma descarada per la tornada de CiU al govern, s’edita íntegrament en castellà, pel Grupo Godó, edita LA VANGUARDIA EDICIONES i imprimeix, IMPRESIONES DE CATALUNYA. Ni tan sol han intentat la formula tècnicament viable de la doble edició de “El Periódico”.
Curiosament, alguns il·lustres columnistes con Quim Monzó, Sergi Pàmies, Antoni Puigverd o Toni Soler, patriòtics tantes vegades, tan pulcres en la seva obra literària, no tenen inconvenient a contribuir en aquesta incongruència. I el diari es ven, crec que és el més venut a Catalunya, i no he sentit que ningú convoqui una manifestació a la porta de la redacció o del consell d’administració, i fins i tot el senyor Godó és un home important que gaudeix de prestigi i consideració social.
Si no fos qui sóc, si fos un altre, potser faria un grup de Facebook que és diria “La Vanguardia en català”, però no sé si li importaria a ningú.

Catalunya, estimat país

Ahir, milers de catalans van sortir al carrer, probablement alguns milers més dels que s’havien previst. La resta de les circumstàncies sí que van ser les esperades.
La gent està profundament emprenyada i se sent agredida amb l’actitud de l’estructura central de l’estat, aquesta vegada personalitzada en el Tribunal Constitucional.
L’argument pretès de defensar l’estatut no va existir.
El discurs dominant i el més ben organitzat va ser el sobiranista, el d’aquells que no volen ni aquest estatut ni cap.
Estava cantat que un sector manifestaria la seva antipatia pels polítics i, de forma específica, pel president Montilla, “il·legítim” per diverses i no sempre dignes raons i sensibilitats.
També ho estava que algun partit intentaria fer campanya i rendibilitzar una manifestació que havia de ser unitària i plural.
El que havia de ser un procés d’ampliació i consolidació de l’autogovern s’ha convertit en set anys de desgast, desafecció i cansament, amb un final patètic, indignant i no fàcil de reconduir.
És difícil trobar a la història un tàndem com el que formen el PP i el Tribunal Constitucional, que hagi perjudicat tant a la seva nació. Quina raó que tenia qui deia que “hi ha més separadors que separatistes”. Acabaran aconseguint que tots ens fem sobiranistes.
El discurs dominant diu que a partir de demà tot serà diferent, que hi haurà un abans i un després de la manifestació. Ja veurem si això evita un govern amb un recolzament directe o indirecte del PP.
I és que som així, en aquest meravellós i estimat país.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Plaça Major


La Plaça Major ha estat des de fa molts anys un dels elements més significatius del nostre municipi, una de les “postals” que millor ens identifiquen.
Els últims anys la plaça ha estat sotmesa a un estrès poc adequat per la seva configuració i la seva estética. Ara toca protegir-la, tancar-la a les agressions, permetre que torni al seu ritme, que els arbres recuperin la frondositat, deixar-la que ens recordi el que encara hi som: un poble tranquil i privilegiat de la perifèria del Vallès.

El Mirador, un projecte ambiciós

Després d’un procés llarg, les obres de la plaça Major arriben al seu final.
Amb l’obertura de “El Mirador” iniciem una nova etapa: la de treure rendiment social a uns equipaments que han suposat un esforç inversor important per part de la Generalitat, la Diputació, el Ministeri d’Indústria, els fons FEILS... en total, les actuacions de l’última fase, han pujat uns quatre milions d’euros, dels quals l’Ajuntament de Castellar no més ha aportat el 12,25%.
Sense aquestes ajudes, l’equipament no tindria la mateixa configuració ni probablement es podria haver acabat en els terminis i les condicions actuals.
Com totes les actuacions públiques, El Mirador i el conjunt de les inversions de la plaça Major tindrà detractors.
Algunes crítiques poden ser justificades i, fins i tot, parcialment compartides:
“És un projecte excessiu... està per sobre de les nostres possibilitats... els usos no són els més adequats... algunes necessitats no estan contemplades...”
Però per nosaltres, avui, és el moment de tancar un debat i en tot cas obrir un altre: el de com treure rendiment a un equipament que pot ser molt potent i que està en un lloc clau pel desenvolupament econòmic, administratiu, cultural i social del nostre municipi.
El Mirador és un Projecte de Ciutat i un Espai complex i plural:
- Un Centre cultural, a on es podrà anar al teatre, a concerts, al cinema o assistir a conferències, presentacions, convencions, seminaris, exposicions d’art...
- Un Centre cívic, on les entitats de Castellar compartiran espais per a realitzar les seves activitats, un centre per al desenvolupament comunitari i la cohesió social.
- Un Centre del Coneixement per a promoure la innovació, la formació i el coneixement, per facilitar l’accés a les tecnologies de la informació, potenciar les capacitats d’innovació de la ciutadania, oferir cursos de formació, suport a nous emprenedors i generar activitats al servei de les empreses i el comerç de Castellar.
El Mirador és, realment, un projecte ambiciós i una magnifica instal·lació, l’èxit del qual dependrà de la il·lusió i la voluntat dels ciutadans de fer-lo seu.

Professionalitat

Un dels col·lectius professionals més desprestigiat a la nostra societat (casi al mateix nivell que els polítics) és el de treballadors de l'administració pública, el que la gent, amb caràcter genèric, anomena els funcionaris.
Després en privat reconeixen que tenim una bona escola pública, que la sanitat pública funciona bé i està plena de bons professionals i que al seu Ajuntament treballen gent competent, amable i eficaç.
No comprenc massa, aquesta dicotomia, si no és per l'esperit hipercrític que s’està apoderant de la nostra societat, especialment en el que fa referència als drets més que a les obligacions, amb les que sempre som més benèvols.
La veritat és que a l’administració tenim magnífics professionals amb un sentit encomiable de la defensa del que és comú, del que és de tots, del que és públic, molt per sobre de la mitjana dels ciutadans.
Avui en ve de gust personalitzar aquesta realitat, en dues persones amb les que fa tres anys que col·laboro: l’Imma Brualla i en Jordi Llobet, dos professionals claus en la transformació de Castellar els últims anys.
Això no vol dir que estem sempre d’acord i que no tinguem confrontacions dialèctiques, però tranquil·litza, en els moments durs, que han estat molts, saber que els tens al mateix costat de la trinxera.
Castellar té la sort de comptar, al seu Ajuntament, amb professionals de gran nivell, compromesos amb la defensa dels interessos del poble: l’Imma i en Jordi són un bon exemple.

diumenge, 4 de juliol del 2010

La tercera Depresión

Esta vez me gustaría que no tuviera razón, que estuviera equivocado, que fuera la voz del profeta loco que predica en el desierto. Pero sus tesis están cada vez más extendidas entre los economistas de izquierdas, no sólo en las conclusiones de las reuniones de los G8 o los G20, sino en el pesimismo sobre la salida de la crisis sin estimulos económicos y del déficit como única preocupación, que se ha impuesto en Europa y, especialmente, sobre quien pagará las consecuencias.
El último paragrafo del articulo de Krugman. “La tercera depresión” es de una claridad política poco habitual:
¿Y quién pagará el precio de esta victoria de la ortodoxia? La respuesta es decenas de millones de trabajadores desempleados, muchos de los cuales seguirán en paro durante años, y algunos de los cuales no volverán a trabajar nunca más?
Aprovecho este articulo para abrir una etiqueta nueva en el Bloc de Notas dedicada a Paul Krugman con las entradas dedicadas a sus articulos en los últimos meses.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Dissabte al centre


Avui he sortit a comprar amb la càmera de fotos a la butxaca (és curiós la quantitat de fotos que he fet els últims anys).
La foto des del xamfrà de la Caixa de Catalunya, de El Mirador i el “Mercadillo”, és bastant significativa de l’evolució d’una zona cada vegada més activa, en un centre recuperat.

Ólöf Arnals

Contràriament al que sembla, Ólöf és el nom d'una cantant del viver inesgotable que és Islàndia. Ronda els trenta anys i s’uneix als Björk, Sígur Ros i el seu solista Jóns ara en solitari, i la menys coneguda Emiliana Torrini, instal·lats ja, en els circuits internacionals de música independent.
Ólöf Arnals té una magnífica veu cristal·lina, intimista, suggeridora i una mica arcaica i el seu disc Vio Og Vio tot un descobriment.