La Torre Shard

"Está claro que el nuevo rascacielos cambia el contexto y, consecuentemente, alterará la historia de la ciudad. Esa altura, en esa céntrica ubicación, aspira a disparar el distrito de Southwark hacia una transformación. Pero su construcción no refleja solo esa voluntad de cambio". “Será tan esencial subir al Shard al visitar Londres como lo es ascender hasta la cima del Empire State cuando se llega a Nueva York"

Socialistes de Catalunya

No es pot negar que el PSC no està en el millor moment de la seva història. Tampoc, que hi ha milers d’experts que saben com solucionar els nostres problemes, fins i tot els que desitgen, que el millor seria desaparèixer de l’escena política catalana.

En temps de sectarisme profund, com l’actual, hem d’intentar no contagiar-nos i, per sobre de tot, no traslladar el sectarisme al sí de l’organització.

Molts pensem que l’estructura i funcionament del partit, massa rígids, estan superats i que hem d’anar a fórmules més obertes i participatives.

També pensem que el PSC és un partit jurídicament diferent del PSOE i com a tal ha d’actuar.

Però, fins i tot, des de l’absoluta autonomia de decisió, un partit català ha de tenir un model per Catalunya, per Espanya i per Europa.

El PSC va néixer amb la voluntat d’integrar totes les sensibilitats socialistes i progressistes del nostre país i, sense aquest objectiu,  probablement deixaria de tenir sentit, per tant necessiten un denominador comú que justifiqui que estem junts i còmodes en la mateixa organització.

A nivell nacional tenim un model social i de defensa de la igualtat que, si bé és cert, s’ha de posar al dia, no ha generat importants tensions internes.

Formar part d’Europa, tampoc ha generat , al menys de moment, masses contradiccions .

El problema està en tot cas en la configuració del model per Espanya, en les relacions de Espanya i Catalunya, i diria que encara més, en el model de relació entre el PSC i la resta de socialistes d’Espanya.

Pel que jo conec, crec que un model basat en:
- Un PSC amb perfil propi, en coalició i pactant les polítiques estatals amb el PSOE, formant part o no, del mateix grup parlamentari.
- La defensa radical  d’un model d’estat, federal/confederal que, simplificant, respectés la identitat de Catalunya i garantís un tracte fiscal just.
- El reconeixement del dret a decidir, en una formulació seriosa i garantista.

...seria un acceptable denominador comú per la immensa majoria dels que se senten propers a la nostra ideologia.

Quan el que s’intenta, oblidant els problemes quotidians de tants conciutadans, és imposar  el debat identitari, és fonamental tenir molt clar el marc de referència compartit, els elements comuns  que ens permeti anar junts i sense contradiccions. 

poum revisió

http://www.lactual.cat/cat/downloads2/pdfextra227.pdf

Ara

Catalunya avança cap a les estructures d’estat.
Ara ja tenim premsa del Movimiento

Incomoditat

Fins i tot compartint la part essencial del discurs d’en Pere Navarro, convençuts que ERC i CiU no estan jugant net, que és falç que vulguin una consulta vinculant i amb garanties, que la declaració aprovada ahir no és un pas cap al dret a decidir sinó el tret de sortida cap a la sobirania. Fins i tot convençuts de tot això, molts militants socialistes ens sentim avui incomodes.
Ja sé que probablement no havia massa interés que el PSC formés part del grup del si, però la direcció del grup parlamentari tenia que ser conscient del mal que entre militants i simpatitzants faria la foto, sense matisos, explicada per una premsa entregada a la causa. El PSC defensa una proposta molt diferent al PP i Ciutadans i aquestes diferencies han quedat sepultades per un no, compartit. Crec que, com a mínim, els ha faltat cintura.

Pàrking i zona blava

A l’últim ple, amb l’adjudicació a l’empresa SABA de la gestió del aparcament soterrat i la zona blava, es va donar solució definitiva a un llarg procés d’interinitat, provocat, especialment, pel procés de concurs de creditors que va afectar a Tiferca, l’empresa propietària de la concessió per 50 anys.
Que una concessió a tan llarg termini formi part d’una massa concursal, sobre la que ha de resoldre un jutge, tots sabem que genera incerteses i fa impossible una solució definitiva.
L’Ajuntament estava obligat a defensar els interessos públics i al mateix temps garantir el funcionament d’unes instal·lacions claus pel desenvolupament del centre de la vila.
L’any passat es va resoldre el conflicte jurídic de forma molt satisfactori pel municipi: Castellar recupera la concessió sense cost i pot decidir, amb plena llibertat, la fórmula de gestió.
Que guanyés el concurs una empresa de garanties, líder del sector, com SABA, ens garanteix una gestió solvent i eficaç, mantenint les mateixes condicions actuals pels ciutadans (mateixes tarifes, mitja hora gratis en zona blava...)
La gestió del nou concessionari és a risc i ventura. L’Ajuntament passa de ser pagador a rebre uns ingressos fixos (reduïts els primers anys) i uns ingressos variables creixents en funció de l’evolució de l’activitat.
Estic convençut que, malgrat les enormes dificultats, hem fet una bona gestió, que ens ha portat al final desitjat. Hem recuperat, sense cost, un actiu, que podia arribar a llastrar la nostra gestió econòmica i està garantit el futur d’una instal·lació clau per al desenvolupament de la nostra vila.

Avanç del POUM

En el ple de desembre, l’Ajuntament de Castellar va aprovar, pràcticament per unanimitat, (19 vots a favor i 2 abastencions) l’Avanç de revisió de l’actual Pla d’Ordenació Urbana.
No pretén aquí fer un anàlisi exhaustiu, però si repassar, de forma somera, el que podrien anomenar Principis Programàtics, en torn als quals s’agrupen la majoria de les accions contemplades en l’avanç de revisió del POUM.

Obrir Castellar al riu.
• Fa molts anys, des de que va deixar de ser una font determinant d’activitat econòmica, que Castellar viu d’esquenes al riu.
• No es tracta, ni es pretén, recuperar un passat que avui seria inacceptable des de el punt de vista mediambiental,
• Es tracta de tenir una visió integral d’un espai complex i que exigeix un tractament comú: el parc de Canyelles, els horts d’en Brunet, can Barba, el Molí d’en Busquets, el Rieral... necessiten un alternativa que doni coherència i que millori l’estat actual.

No incrementar el sòl urbà.
• És l’element més definitori del pla: Reciclatge del sòl urbà actual, fer poble dins del poble.
• La major part del sòl residencial futur procedirà de sòl que actualment té un ús industrial.
Defensar i ampliar els espais lliures
• Castellar és un municipi privilegiat, quasi el 80% del sòl del terme és no urbanitzable. Després de l’execució total del pla aquest percentatge es mantindrà.
• A més, proposem l’ampliació del Parc Natural i modificacions que ens defensin davant d’accions dels particulars en relació als espais lliures urbans de propietat privada.

Flexibilitzar i afavorir els usos de les activitats econòmiques i industrials.
• La crisis ha estat molt dura amb l’activitat dels polígons industrials i amb el conjunt de l’activitat econòmica.
• La regulació de les dimensions de les naus i de les activitats, no pot ser un impediment per la instal•lació de les iniciatives dels emprenedors.

Donar resposta a les noves necessitats d’habitatge.
• Estem satisfets del nostre model de vila i volen mantenir l’equilibri entre l’habitatge plurifamiliar i unifamiliar.
• Però hem de donar resposta a les noves necessitats dels castellarencs: als joves que pretenen independitzar-se i als models de noves famílies, més reduïdes o monoparentals: habitatges protegits, dotacionals, de lloguer, s’han de contemplar com alternatives reals.

Donar alternatives a la mobilitat exterior i reordenar la mobilitat interna.
• La connexió amb la resta del món és per molts castellarencs el problema més greu del nostre municipi.
• El POUM ha de donar resposta urbanística als projectes de la Generalitat: l’arribada del tren, del desdoblament de la carretera B-124 i de la connexió amb la C-58.
• També, d’acord amb el Pla de Mobilitat, millorar la mobilitat interna i pacificar la circulació en el nucli urbà.

Reorientar les ARES.
Si bé és cert que les Àrees Residencials Estratègiques no formen part de la revisió del POUM, hem assumit públicament el compromís de replantejar el seu contingut i treballar en una proposta conjunta.

A aquest 7 principis volem incorporar un 8é: la voluntat de consens. Estendre al futur el que ha estat una realitat en aquesta primera fase.

Sevilla, fora de tòpics

He estat a Sevilla unes quantes vegades, la majoria per raons laborals. Com a totes les ciutats hi ha coses que t’agraden més i altres que no tant, coses que critiques i altres que lloes amb entusiasme.

Aquesta vegada la visita era de plaer i amb una persona estimada que no coneixia la ciutat. És a dir, un  plantejament diferent, més de turista, amb previ anàlisi exhaustiu de les guies i visita obligada als llocs més coneguts i atractius.

Ser referent mundial de l’espanyolitat tòpica (toros, flamenco, sangria) no t’ho posa fàcil i més si a més has de sumar-los als propis tòpics andalusos. He de reconèixer que Sevilla s’ha defensat força bé, hi ha més signes de l’Espanya tòpica (barrets mexicans inclosos) en la Rambla de Barcelona que en la ciutat del Betis.

Sevilla és una ciutat oberta i espaiosa, efecte  que es potencia com amb totes les ciutats amb un riu important. A més, 30 anys de govern d’esquerres, han potenciar de forma generosa els espais pels vianants i la reducció del transit rodat en els carrers més cèntrics.

Les dimensions de la zona de la ciutat  que alberga els edificis més emblemàtics (l’interior de les antigues muralles) i el bon clima t’anima a passejar, a recórrer els carres tranquils, les múltiples places  “recoletes” i intimes, plenes de tarongers i pintades d’ocres i granats.

Sevilla és una magnifica ciutat per passar uns quants dies, acostumada des de sempre als visitants, amb els que manté una relació de confiança i naturalitat. Té un centre  històric d’un gran atractiu amb elements singular de fama merescuda (Catedral, Giralda, La Alcazaba, la casa de Pilatos) i alguns barris de forta personalitat: Triana, Santa Cruz.. 

Després de tants anys, dues coses encara em criden l’atenció:

La manifestació continua, en les infinites esglésies i en els noms dels carrers (tota una apologia dels martiris lligats a la setmana santa), d’una religiositat d’arrels populars i profundament pagana, en la que es pot discutir amb èmfasi teològic “que virgen es mas guapa”

Com els sevillans viuen el carrer, com ocupen les terrasses, i el ritual de les “tapas” i el menjar drets. Al mig dia i al vespre, els carres estan en permanent ebullició.  És fàcil contagiar-se  i apuntar-se a una fórmula que permet menjar a baix preu  una cuina variada de qualitat.

Fora de tòpics, Sevilla és pels visitants una ciutat fàcil, atractiva, oberta i acollidora

París, aquí al costat

Els processos històrics tenen sempre clarobscurs, la globalització també.

Un dels majors beneficis, al menys pel consumidor, s’ha produït en el transport aeri. L’explosió de les companyies Low-cost, ha democratitzat l’ús d’un producte, no fa masses anys, molt elitista i ara a l’abast de molta més gent.

Anar a París des de Barcelona, i més si programes amb temps, és una opció assequible.

L’excusa aquesta vegada, a més de la part afectiva, era la inauguració recentment, d’una nova galeria a Le Louvre, “les Arts de l’Islam” i la reordenada i tan sorprenent “Orient Méditerranéen dans l’Empire Romain”. Totes dues absolutament recomanables i amb la exuberància amb la que sempre treballa aquest museu. Sorprenen espacialment, per la seva tècnica i modernitat, les meravelloses pintures sobre fusta del segle II (800 anys anteriors a les romàniques!).

De pas, tornar a l’Orangerie, un petit museu que, a part d'albergar les grans pintures murals de Monet, té una magnifica col·lecció de quadres dels grans mestres de les primeres dècades del segle XX.

I una altra exposició, aquesta descoberta sobre la marxa, “Canalletto à Venice” en un museu, el Maillol, que no té per mi un interès especial, però que fa unes exposicions temporals fantàstiques.

Si a més pot fer-ho compatible amb un passeig tranquil pel canal sant Martin, entrant en les botigues i els agradables cafès, l’excursió és per recordar. I tot això aquí a dos passos i en Low-cost. París està més a prop que mai.  

Antoni Castells

A questa setmana, invitat per l’Aula d’Extensió, ha estat a Castellar l’Antoni Castells, catedràtic d’Hisenda Pública i molts anys conseller d’Economia de la Generalitat. Probablement el millor coneixedor que tenim al país del sistema de finançament.

Feia temps que no coincidíem. Després de la seva tornada a la universitat se’l nota relaxat i en bon estat físic. Al marge de la conferencia, com sempre interesant, em va agradar compartir conversa sobre la situació política del país, l’evolució del socialisme, el moment del PSC i alguns esdeveniments històrics dels últims anys.

En Castells és un home lúcid i té les idees clares. Ell, com alguns de nosaltres dins de la ideologia socialista,  sap que estem d’avant d’una cruïlla que no permet recuperar models del passat. L’esquerra, el conglomerat de ciutadans que se senten hereus de la socialdemocràcia i fins i tot del liberalisme d’esquerres (del model anglosaxó), només recuperarà la centralitat del país  i el govern si és capaç d’elaborar un model propi i autònom per aquest país.

En el PSC, des de el seu origen, fruit de la unificació de les diferents corrents socialistes, va néixer com un partit diferent del PSOE, legal i jurídicament, amb un estatus no equivalent a una federació regional o nacional.

És cert que la pràctica d’aquests anys per part, també, de les direccions del PSC i l’enorme atracció electoral d’algun líder estatal, ha generat altres dinàmiques. Però ja toca tornar a l’esperit original, sent conscient que, en aquest moment històric, amb el PSC ja no ni ha prou i hem d’obrir-nos a alternatives més plurals.

Em va agradar el posicionament d’en Castells de no alimentar capelletes i en tot cas jugar a sumar i no ha restar i al mateix temps, qüestionar un model de partit més producte de la retroalimentació de l’aparell que de la connexió amb els lideratges socials.

M’ha agradat trobar-lo en bona forma. 

   

Caixa Fórum

Moltes vegades he pensat que aprofitem poc tenir a pocs kilòmetres una ciutat com Barcelona. Molts ciutadans de tot el món venen cada any i la majoria marxen encantats. Als catalans ens agrada Barcelona, però pocs disfrutem una mínima part del que ofereix.
Quanta gent coneix la col·lecció de pintura modernista del MNAC? (molt menys coneguda que la d’art Romànic o Gòtic) que diu tant del nostre passat i del nostre present.
Una de les institucions que de forma regular fa exposicions temporals interesants és el Caixa Fòrum, que justifiquen acudir de tant en tant a les seves instal·lacions. Encara aquest dies es poden visitar dues bastants interesants:

Abans del diluvi (Mesopotàmia 3500-2100 aC).

A través d’unes quatre-centes peces arqueològiques, procedents de grans col·leccions públiques internacionals, i diversos documents antics i contemporanis, “Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC” explora què li devem a aquesta primera cultura del Pròxim Orient antic, quina imatge del món van tenir els mesopotàmics del quart i tercer mil·lenni aC, que, en gran mesura, ens ha estat llegada a través de la Bíblia, l’Alcorà i diversos mites i textos grecs.

No és un exposició de grans peces i està centrada, més aviat, en la vida quotidiana.
És pot visitar fins el 24 de febrer.

En el mateix recinte hi ha una altre exposició de gran nivell que finalitza el 20 de gener:
L’artista, arquitecte, dissenyador, vedutista, arqueòleg, antiquari, Giambattista Piranesi (Mogliano de Mestre, 1720 - Roma, 1778).
Impressionant la part de l’exposició dedicada al gravats “Carcere d’invencione”, una obra que, crec, no té el coneixement del gran públic que mereix.

Decep una mica, i al mateix temps te n’alegres per ells, que la gran majoria del públic sigui estranger. Estaria bé que ens convertíssim, més, en turistes del nostre país.

És la guerra

El govern de Catalunya i el govern d’Espanya han decidit declarar-se la guerra. El de Catalunya, a més a més ho fa en nom de tots els catalans.

Les paraules d’uns i altres cridant a evitar la confrontació són falses, tots dos la volen. Ja ha començat i continuarà el joc brut. El govern de Madrid té el pes de l’estat, el pressupost, la capacitat d’endeutar-se  i el bolletí oficial, a part d’una legalitat que l’avala. El govern de Catalunya la instrumentalització d’un sentiment, una habilitat especial per mentir i uns mitjans públics de comunicació servils i al servei de la causa.

El govern de Madrid intentarà desvirtuar el procés de consulta, el de Barcelona donar totes les culpes a Madrid per intentar sumar, via econòmica, efectius a la causa de la secessió i al mateix temps vendre una Catalunya idíl·lica en la que els catalans, especialment els sobiranistes, són meravellosos.

Els milions de catalans que no estan per la secessió no existeixen  o són traïdors.

Això no acabarà bé i algú es farà, ens farem, molt mal.