gràcies per existir
divendres, 6 de desembre de 2013
Mandela
Etiquetes de comentaris:
Personal
dilluns, 4 de novembre de 2013
Consens en mobilitat
Consens unànime a Castellar i al Parlament
Carta dirigida pel tots els grups municipals als diputats de la Comissió de Territori i Sostenibilitat
Carta dirigida pel tots els grups municipals als diputats de la Comissió de Territori i Sostenibilitat
Senyores i senyors diputats:
Castellar del Vallès ha patit històricament un important dèficit en infraestructures de comunicacions. En la nostra relació amb la resta del món estem obligats a travessar la ciutat de Sabadell. Aquesta circumstància és compartida també pels municipis veïns, especialment Sant Llorenç Savall.
Segons dades recollides al nostre Pla de Mobilitat Urbana, la IMD (intensitat mitjana diària) de la B124 entre Sabadell i Castellar era al 2010 de 37.739 vehicles diaris, arribant als 2.900 vehicles pesants en dies laborables, situant-se així com una de les carreteres comarcals amb més trànsit de Catalunya.
Així mateix, Castellar del Vallès és dels pocs municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya que no disposa de connexió directa amb una via d’alta capacitat.
En els últims anys hem avançat en propostes de solució: el Pla Territorial Metropolità contempla el perllongament dels FFCC de la Generalitat fins a Castellar i també el desdoblament de la carretera B-124, projectes que, desgraciadament, no han tingut plasmació en la realitat.
Una de les nostres prioritats, compartida per les forces politiques i socials del municipi, tal i com hem assenyalat reiteradament des del nostre Ajuntament, és que els ciutadans i ciutadanes de Castellar i els del seu entorn immediat puguin gaudir d’una connexió ràpida amb l’autopista C-58 per tal de no patir el problemes de densitat de trànsit de la ciutat de Sabadell. Així es va al·legar durant el tràmit d’informació pública del traçat de la Via Orbital o Ronda del Vallès (B-40).
Per les últimes informacions es dedueix que l’execució de la B-40, en el millor del casos, quedarà en suspens durant molt temps i, per tant, el dèficit d’infraestructures de comunicació esmentat persistirà desgraciadament si no es cerquen solucions urgents que facilitin la mobilitat.
Tenim constància que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ja té redactat el projecte executiu del desdoblament de la carretera B-124, entre el nucli urbà de Castellar (Ronda de Tolosa) i el pont actual sobre el riu Ripoll, a l’alçada de la Deixalleria de Sabadell. Aquest projecte ha passat per tots els tràmits d’informació pública, estudis d’impacte, al·legacions, etc. i es podria licitar i adjudicar de manera immediata si la Generalitat disposés del pressupost corresponent. Entenem, doncs, que caldrà tenir-lo en compte per a qualsevol de les solucions de futur que es puguin plantejar per facilitar la connexió entre Castellar, la Ronda Oest de Sabadell i l’autopista C-58.
En aquest sentit, tenim coneixement que ERC, a finals del mes de juny d’enguany, va presentar una proposta de resolució al Parlament i amb posterioritat també ha presentat una proposta el grup del Partit Popular amb objectiu comú de plantejar la connexió directa de la B-124 amb la C-58, sense travessar la trama urbana de Sabadell.
Des de l’Ajuntament de Castellar del Vallès entenem que si la Via Orbital queda descartada per als propers anys i, atès que l’execució de la Ronda Nord de Sabadell (on està previst que es connecti la B-124 a l’alçada de Can Pagès) està projectualment vinculada a l’execució d’un tram de la B-40, caldrà cercar alternatives que facilitin la connexió directa de Castellar amb la Ronda Oest i la C-58, sense passar pel nucli urbà de Sabadell.
És per això que és fonamental que les administracions competents, entitats, partits politics, etc., treballin conjuntament per establir quina és la millor alternativa, la més viable econòmicament i la menys agressiva amb el territori, amb independència de a qui correspongui finalment l’execució del projecte.
Per aquest motiu, volem demanar el suport de la Comissió de Territori i Sostenibilitat, perquè tracti aquesta qüestió en el sentit de fer possible que s’incloguin en els pressupostos de la Generalitat per l’any 2014, les partides econòmiques per dur a terme els estudis tècnics necessaris de les possibles alternatives de traçat de la connexió de la carretera B-124 amb la Ronda Oest de Sabadell, aprofitant els projectes ja realitzats.
Atentament,
I
Per aquest motiu, volem demanar el suport de la Comissió de Territori i Sostenibilitat, perquè tracti aquesta qüestió en el sentit de fer possible que s’incloguin en els pressupostos de la Generalitat per l’any 2014, les partides econòmiques per dur a terme els estudis tècnics necessaris de les possibles alternatives de traçat de la connexió de la carretera B-124 amb la Ronda Oest de Sabadell, aprofitant els projectes ja realitzats.
Atentament,
I
Etiquetes de comentaris:
Ajuntament
diumenge, 3 de novembre de 2013
La ciutat descosida
Fa anys que Berlin està de moda. Superada la curiositat que
va generar fa 20 anys en el moment de la
unificació i els moviments contraculturals, ara és posa l’èmfasi en els artistes, el disseny i els nous creadors.
És difícil, en quatre dies i sense coneixements previs,
fer-te una idea clara del Berlin real, la gent que va de turista parla de la
seva escassa “alemanitat”, de les seu allunyament del tòpic alemany. Berlin és
sorollosa i desordenada, inacabada i
bruta. I d’aquests elements ve, probablement el seu encant. La seva falta de
monumentalitat, fruit d’una història
traumàtica i complexa, dificulta una imatge ràpida i obliga a una mirada
més detallada i minuciosa, difícil d’abastar en un cap de setmana llarg.
12 anys de III Reich, el bombardeig sistemàtic al final de
la segona gran guerra i 45 anys d’aïllament, 30 dels quals separats per un mur infranquejable,
són uns condicionants massa forts, encara presents en l’urbanisme i els
transports de la ciutat. La primera potencia econòmica europea i la seva aposta
decidida per la capitalitat de la ciutat històrica, no ha estat capaç de cremar
etapes a més velocitat. La gran ferida que va suposar el muro, de nord a sud de
la ciutat, suposo que ha estat un gran debat entre urbanistes i polítics amb milions
de m2 de sol públic a la seva disposició i mitjans econòmics sempre limitats.
Si et limites a fer el turista, la ciutat té indubtable interès,
no té la grandiositat una mica petulant de París o la immensitat modesta i mestissa
de Londres. No té el pes monumental de Roma ni la presencia aclaparadora d’Estambul . Berlin
és una ciutat descosida, amb una escassa monumentalitat disminuïda i esborrada,
i encara en construcció. Té una magnifica oferta museística i uns barris de
forta personalitat i de indubtable atractiu.
També vaig tenir la impressió que és un port d’arribada, un
lloc de trobada de molts ciutadans: berlinesos o de la resta d’Alemanya, de la
resta d’Europa i de la resta del món. Una ciutat que busca la seva nova
identitat.
Etiquetes de comentaris:
Personal
dissabte, 2 de novembre de 2013
Tempus fugit

Sense la més mínima enyorança i com si pensés en un altre, vaig seure un moment en el que una llarga temporada ve ser el meu escó.
Tots els que l’han viscut, estan d’acord que és molt més creadora, interesant i motivadora la política municipal
divendres, 1 de novembre de 2013
Per què?
Aquesta setmana hem tingut el debat de pressupostos. El debat
que tothom considera el més important de l’any, en el que es marquen les
prioritats de govern i, inevitablement, el perfil ideològic de cada grup.
Els debats als plens sempre venen precedits de nombroses
reunions en les que els grups tenen l’oportunitat de fer aclariments, defensar
els seus arguments i fer les seves aportacions. El ple no deixa de ser l’escenificació
formal de tot aquest treball previ.
És practica habitual en el partits conservadors proposar la
quadratura del cercle: reduir el nivell
impositiu sense reduir el nivell de serveis, es a dir el contrari del que fan a
Madrid i a la Plaça sant Jaume.
L’altre grup, el de la ideologia confusa i difusa, a cada
canvi de regidors milloren les seves prestacions, la seva qualificació tècnica
i la seva capacitat de generar consens. Com sempre, amb això també van a més,
et donen les consegüents lliçons de superioritat moral, després fan un pastitx confús
i reaccionari que pretenen sigui la poció màgica per resoldre el caos
universal, i de fet el que demostren és la seva incapacitat, que no saben que és un pressupost i que, com a
molt, s’han limitat a sospesar-lo o a comptar les pàgines.
Després arriba al
moment de fer el cim: insultar amb noms i cognoms i de forma absolutament gratuïta
a treballadors municipals i a regidors de l’equip de govern dels que no tenen ni
idea quina és la seva activitat.
I després es queixen que són ignorats!
Etiquetes de comentaris:
Ajuntament
divendres, 13 de setembre de 2013
12 de setembre

Una sorpresa agradable va ser l’aire festiu i poc transcendent, sense dramatismes ni solemnitats, expressat per la majoria dels participants. Aquesta “naturalitat” hauria de portar-se al comportament dels polítics, dels de que, a partir de ja, hauran de canalitzar reivindicacions, dubtes, recances i sentiments.
Alguns voldran iniciar, ja, la campanya de convenciment de contraris i dubtosos, altres consolidar els arguments per justificar la barrera infranquejable, molts continuaran preocupats pels resultats incerts d’una confrontació inevitable des de la incomoditat d’una decisió difícil.
Als que, històricament, ens han mogut poc les banderes, els himnes i els sentiments patriòtics, la preocupació fonamental és recuperar un projecte compartit pel nostre poble, capaç de ser denominador comú d’una ampla majoria de ciutadans.
A aquestes alçades del procés, la consulta als ciutadans és inevitable i encara més, és convenient. Quan més aviat arribin a aquesta conclusió el govern d’Espanya, la direcció federal del PSOE i, evidentment tots els partits catalans, millor.
La dificultat, i aquesta és la feina dels politics, és com establir el denominador comú que es pugui convertir en un projecte compartit. Ja sabem que per alguns tot el que no sigui la independència no serà acceptat, també sabem que altres no volen tocar res i fins i tot voldrien fer marxa enrere.
Sembla també evident que una solució genèrica per totes les autonomies , ni que sigui de caràcter federal, no serà una solució. S’ha de trobar una alternativa pròpia i singular d’encaix de Catalunya, que permeti mantenir els símbols i elements compartits imprescindibles, fins que Europa sigui capaç d’unificar politiques fiscals, estructures de representació exterior i estratègies i estructures militars.
La monarquia,(i jo soc republicà) tan desprestigiada, amb una certa renovació, podria convertir-se en un nexe comú compartit de indubtables ressonàncies històriques.
I, evidentment, hem de salvar la lliga de futbol.
Etiquetes de comentaris:
Política
dijous, 12 de setembre de 2013
fi de festes
Etiquetes de comentaris:
Ajuntament,
Estètica i plaer
dimarts, 10 de setembre de 2013
LA CHARTE DE LA LAICITE A L'ECOLE
La nation confie à l’école la mission de faire partager aux élèves les valeurs de la République.
La République est laïque
1. La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l’égalité devant la loi, sur l’ensemble de son territoire, de tous les citoyens . Elle respecte toutes les croyances.
1. La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l’égalité devant la loi, sur l’ensemble de son territoire, de tous les citoyens . Elle respecte toutes les croyances.
2. La République laïque organise la séparation des religions et de l’Etat. L’Etat est neutre à l’égard des convictions religieuses ou spirituelles. Il n’y a pas de religion d’Etat.
3. La laïcité garantie la liberté de conscience à tous. Chacun est libre de croire ou de ne pas croire. Elle permet la libre expression de ses convictions, dans le respect de celles d’autrui et dans les limites de l’ordre public.
3. La laïcité garantie la liberté de conscience à tous. Chacun est libre de croire ou de ne pas croire. Elle permet la libre expression de ses convictions, dans le respect de celles d’autrui et dans les limites de l’ordre public.
4. La laïcité permet l’exercice de la citoyenneté, en conciliant la liberté de chacun avecl’égalité et la fraternité de tous dans le souci de l’intérêt général.
5. La République assure dans les établissements scolaires le respect de chacun de ces principes.
L’école est laïque
6. La laïcité de l’école offre aux élèves les conditions pour forger leur personnalité, exercer leur libre arbitre et faire l’apprentissage de la citoyenneté. Elle les protège de tout prosélytisme et de toute pression qui les empêcheraient de faire leurs propres choix.
7. La laïcité assure aux élèves l’accès à une culture commune et partagée.
8. La laïcité permet l’exercice de la liberté d’expression des élèves dans la limite du bon fonctionnement de l’école comme du respect des valeurs républicaines et du pluralisme des convictions
9. La laïcité implique le rejet de toutes les violences et de toutes les discriminations, garantie l’égalité entre les filles et les garçons et repose sur une culture du respect et de la compréhension de l’autre.
10. Il appartient à tous les personnels de transmettre aux élèves le sens et la valeur de la laïcité, ainsi que des autres principes fondamentaux de la République. Ils veillent à leur application dans le cadre scolaire. Il leur revient de porter la présente charte à la connaissance des parents d’élèves.
5. La République assure dans les établissements scolaires le respect de chacun de ces principes.
L’école est laïque
6. La laïcité de l’école offre aux élèves les conditions pour forger leur personnalité, exercer leur libre arbitre et faire l’apprentissage de la citoyenneté. Elle les protège de tout prosélytisme et de toute pression qui les empêcheraient de faire leurs propres choix.
7. La laïcité assure aux élèves l’accès à une culture commune et partagée.
8. La laïcité permet l’exercice de la liberté d’expression des élèves dans la limite du bon fonctionnement de l’école comme du respect des valeurs républicaines et du pluralisme des convictions
9. La laïcité implique le rejet de toutes les violences et de toutes les discriminations, garantie l’égalité entre les filles et les garçons et repose sur une culture du respect et de la compréhension de l’autre.
10. Il appartient à tous les personnels de transmettre aux élèves le sens et la valeur de la laïcité, ainsi que des autres principes fondamentaux de la République. Ils veillent à leur application dans le cadre scolaire. Il leur revient de porter la présente charte à la connaissance des parents d’élèves.
11. Les personnels ont un devoir de stricte neutralité : ils ne doivent pas manifester leurs convictions politiques ou religieuses dans l’exercice de leurs fonctions.
12. Les enseignements sont laïques. Afin de garantir aux élèves l’ouverture la plus objective possible à la diversité des visions du monde ainsi qu’à l’étendue et à la précision des savoirs, aucun sujet n’est a priori exclu du questionnement scientifique et pédagogique. Aucun élève ne peut invoquer une conviction religieuse ou politique pour contester à un enseignant le droit de traiter une question du programme.
13. Nul ne peut se prévaloir de son appartenance religieuse pour refuser de se conformer aux règles applicables dans l’école de la République.
14. Dans les établissements scolaires publics, les règles de vie des différents espaces, précisées dans le règlement intérieur, sont respectueuses de la laïcité. Le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit.
15. Par leurs réflexions et leurs activités, les élèves contribuent à faire vivre la laïcité au sein de leur établissement.
12. Les enseignements sont laïques. Afin de garantir aux élèves l’ouverture la plus objective possible à la diversité des visions du monde ainsi qu’à l’étendue et à la précision des savoirs, aucun sujet n’est a priori exclu du questionnement scientifique et pédagogique. Aucun élève ne peut invoquer une conviction religieuse ou politique pour contester à un enseignant le droit de traiter une question du programme.
13. Nul ne peut se prévaloir de son appartenance religieuse pour refuser de se conformer aux règles applicables dans l’école de la République.
14. Dans les établissements scolaires publics, les règles de vie des différents espaces, précisées dans le règlement intérieur, sont respectueuses de la laïcité. Le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit.
15. Par leurs réflexions et leurs activités, les élèves contribuent à faire vivre la laïcité au sein de leur établissement.
Etiquetes de comentaris:
Personal,
Religió i pensament
dilluns, 2 de setembre de 2013
Tàpies
Fins a
Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva
del pintor.
Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la
seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi
perfectament identificable i singular.
Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em
deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el
significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que
transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les
raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment, estètic.
A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans
composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per
la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però
també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i
alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.
Els grans espais del muntatge del MNAC aporten un bon escenari per contemplar els Tàpies de
gran format
Etiquetes de comentaris:
Estètica i plaer,
Personal
dimecres, 28 d’agost de 2013
De Montfalcó a Mont-rebei
Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i
parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen
decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont
colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de
Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.
El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no
tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi
bé tothom.
Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.
Etiquetes de comentaris:
Personal
diumenge, 25 d’agost de 2013
Ordesa
Feia molts anys que no pujava a Ordesa, un referent reiterat
de vacances en una època de millor forma física i fills adolescents.
El parc nacional sembla amb bona salut, més controls en les
entrades, prohibició de vehicles privats
en temporada alta, marcatge d’alguns camins... en un any com l’actual de pluges
abundants fa que llueixi de forma esplèndida.
No era el moment de Carriata, Catatuero, la Faja de las flores o pujar al Mont Perdut,
però Bujaruelo conserva el seu aire bucòlic, Añisclo no deixarà mai d’impressionar
i l’excursió més típica fins a la Cola de Caballo després de les increïbles grades
de Soaso, un acte de reconciliació, de demanar perdó per tants anys d’oblit.
Sempre m’ha agradat Ordesa i aquesta vegada a la recuperació
de paisatges i sensacions es sumava una
motivació addicional d’evangelització, de guanyar una nova adepta a una fe que
poques vagades decep.
Etiquetes de comentaris:
Personal
divendres, 23 d’agost de 2013
Jazz in Marciac
Marciac és un petit poble del sud de França, de l’antiga Gascunya,
d’uns mil habitants, en el que es celebra uns dels festivals de jazz més importants
d’Europa.
El festival va començar a l’any 78 i és un autèntic miracle:
un poble petit, sense instal·lacions adients, cap ciutat gran en la seva
proximitat, poca estructura hotelera i de restauració fixa, en una zona no
especialment turística, no impedeixen un espectacle d’alt nivell durant tres
setmanes, més de 200.000 visitants i més de 60.000 entrades venudes als
concerts de pagament.
El gran esdeveniment és el festival, la gent “variopinta” i
plural, de totes les edats i sense l’aire elitista dels nostres festivals,
comparteix espais places i carrers i et porta a la convicció que pels francesos
el jazz és molt més populars que per nosaltres.
La sala de concerts, un enorme envelat amb 6.000 seient, ple
a vessar d’un públic entès, entusiasta i
participatiu, en la que han actuat la gran majoria de les figures del jazz
internacional. Tot un espectacle.
Marciac està a quatre hores en cotxe de casa nostra i és una
magnifica opció per la segona quinzena de Juliol i la primera setmana d’agost.
dissabte, 22 de juny de 2013
Defensar el català
Fa 30 anys
quan es va iniciar el procés de normalització lingüística, tots tenien clar qui
era l’objectiu: consolidar l’ús de la llengua i fer del català la llegua comú
dels catalans.
Per aconseguir
l’objectiu eren claus dos instruments: l’escola
(una xarxa única que no separés els alumnes en funció de la llengua familiar) i
uns mitjans de comunicació públics, que fessin de l’extensió de la llengua la
seva raó de ser fonamental.
En paral·lel
ens plantejaven l’extensió de l’ús a totes les administracions (autonòmiques,
municipals i de l’estat a Catalunya), a fi de garantir el dret a viure en
català sense entrebancs al nostre país.
L’èxit des
de el punt de vista lingüístic estava en fer extensiu el català a tothom:
esquerres, dretes, nacionalistes, catalanistes, espanyolistes,
jutges, militars, empresaris, sindicalistes, els incondicionals del Barça, els
de l’Espanyol i els del Madrit, nascuts
a Catalunya o emigrants recents...al centre de Vic o a Torre Romeu.
Quan fem un
ús partidista de la llengua perjudiquem el català, quan fem de la llengua un
instrument de confrontació política o social perjudiquem al català.
Qui fa més
mal a la llengua? El ministre Wert al que tots tenim clar que no farem cas o
TV3? que amb la seva actitud sectària a favor d’un model de país, ha oblidat
quin era el seu principal objectiu, que es estendre l’ús i coneixement del
català. A qui beneficia que TV3 deixi de ser la TV de referencia de molts
catalans?
Quin favor
fan a la llengua que organitzacions com Omnium cultural, s’oblidin del seu
objectiu i la seva vocació de pluralitat i de defensa de la llengua i la
cultura catalana i es posin al servei d’una idea política?
Ens estem
equivocant. És cert que d’alguns dèficit, especialment en l’administració de justícia,
la responsabilitat és de l’administració central, però de l’ús partidista, de fer bandera
de la llengua contra altres catalans la
culpa també és nostra.
El model de
llengua a l’escola ha estat sempre clar, compartit i integrador, aquest model i
aquesta filosofia hem de fer-la extensiva a tots els àmbits, a la realitat
quotidiana del país.
Etiquetes de comentaris:
Política
dijous, 13 de juny de 2013
Discriminació positiva
Probablement ningú podria pensar que, tants anys després, la presencia de regidores en el ple de l’Ajuntament de Castellar seria tan reduïda, la més baixa des de fa molts mandats.
Si finalment el canvi a l’Altraveu es produeix tal com està
previst, per primera vegada els dos regidors seran homes. En el conjunt de l’oposició,
de 8 regidors només 1 serà dona.
Crec que és un tema que ens ha de fer reflexionar i que dóna
tota la raó als que pensen que la igualtat de gèneres està molt lluny de ser
una realitat fins i tot en la representació política i en el nostre municipi.
Model Castellar

El model Castellar: radio municipal, setmanari en paper i diari digital, amb una redacció integrada, que ha mantingut la plantilla de professionals i a reduït en 5 anys les despeses de comunicació a la meitat, veient l’entorn, no és només el resultat de la bona gestió, és quasi un miracle.
Tenim motius per presumir de mitjans de comunicació públics.
Enric Juliana

Fa unes setmanes en Jot Down, l’experiment editorial més interessant que ha aparegut en l’horitzó de la comunicació en molts anys, Ton Vilalta li fa una magnífica i llarguíssima entrevista, en la que parla de forma oberta i clarificadora de la majoria dels temes de preocupació política actuals.
Val la pena gastar uns quants minuts (bastants) en llegir les seves opinions.
Enric Juliana-Jot Down
dijous, 23 de maig de 2013
L’últim baluard

El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.
O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.
diumenge, 5 de maig de 2013
Gènere i poder

Com molts
homes de pensament progressista, en aquells moments, em creien una part important del discurs feminista,
fins i tot que hi ha un model alternatiu femení d’exercir el poder. Una afirmació
de l‘estil de “el dia que governin les dones no n’hi haurà guerres i el món
serà més just i igualitari” podia resultar creïble.
Han passat
bastants anys i, malgrat els avanços, és cert que als nivells més alts de
decisió, la presencia femenina continua sent minoritària, però escoltant aquest
dies a la senyora Fàtima Bàñez parlar del joves professionals que han d’emigrar
per no trobar feina a Espanya, a la
senyora de Cospedal defensant com els votants del PP deixen de menjar per pagar
l’hipoteca o escotant el seguit de mentides e incoherències que ens regala cada
divendres la senyora Santamaria, començo a tenir la convicció que això no és un
tema de gènere, que les dones tenen la mateixa capacitat que els homes per dir
estupideses i que, al menys en la dreta espanyola, una dona pot ser ministra
amb el mateix nivell d’incompetència dels homes.
No sé si es
pot interpretar com un avanç cap la igualtat.
dimecres, 24 d’abril de 2013
Bretolades

Una campanya, sobre qualsevol tema, només és eficaç si aconsegueix que la gent en parli, si aconsegueix notorietat.
L’equip de disseny de l’ajuntament ha elaborat una campanya atrevida, que compensa amb ingeni la falta de mitjans: ni fotos ni dibuixos, grafia neta i una expressió d’impacte, directa i contundent.
I una cosa important, no limitar-nos a denunciar unes actituds, també posar de manifest com perjudica als ciutadans i quin es el cost, també económic, que tenen les “bretolades” pel municipi.
La campanya gràfica es completa amb productes audiovisuals en el que alguns ciutadans donen recolzament a la campanya. Es tracta d’unificar esforços en la defensa d’un objectiu comú: fer un Castellar més cívic.
dijous, 11 d’abril de 2013
dimarts, 9 d’abril de 2013
Memorias líquidas

Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.
diumenge, 24 de març de 2013
Chipre, otra visión
Paul Krugman
Sin embargo, una cuestión en la que Shaxson no profundiza demasiado es qué pasa cuando una jurisdicción con secreto bancario entra en quiebra. Esa es la historia de Chipre en estos momentos. Independientemente de cuál sea el desenlace para el propio Chipre (pista: seguramente no va a ser feliz), el lío de Chipre muestra hasta qué punto sigue sin reformarse el sistema bancario mundial, casi cinco años después de que comenzara la crisis financiera mundial.
En cuanto a Chipre: puede que se pregunten por qué le importa a alguien un pequeño país con una economía no mucho mayor que la del Scranton metropolitano, en Pensilvania. Sin embargo, Chipre es un miembro de la euro-zona de modo que los acontecimientos que tienen lugar ahí pueden provocar el contagio (por ejemplo, pánicos bancarios) en países más grandes. Y hay otra cosa más: aunque la economía chipriota sea diminuta, Chipre es un actor financiero sorprendentemente importante, con un sector bancario cuatro o cinco veces más grande de lo que se podría esperar si se tiene en cuenta el tamaño de su economía.
¿Por qué son los bancos chipriotas tan grandes? Porque el país es un paraíso fiscal en el que las corporaciones y los extranjeros acaudalados ponen su dinero a buen recaudo. Oficialmente, el 37% de los depósitos en los bancos chipriotas proceden de no residentes; la cifra verdadera, una vez que se contabiliza a los expatriados ricos y a las personas que son residentes en Chipre solo de nombre, seguramente es mucho más elevada. Básicamente, Chipre es un lugar en el que la gente —sobre todo, pero no solo, los rusos— oculta su riqueza tanto a los recaudadores de impuestos como a los reguladores. Independientemente del lustre que queramos darle, es básicamente una cuestión de blanqueo de dinero.
Los ricos siguen utilizando libremente los paraísos fiscales para evitar pagar impuestos como la gente de a pie.
Y lo cierto es que gran parte de la riqueza nunca se movió; solo se volvió invisible. Sobre el papel, por ejemplo, Chipre se convirtió en un enorme inversor en Rusia, mucho mayor que Alemania, cuya economía es cientos de veces mayor. Naturalmente, esto no era en realidad más que “viajes de ida y vuelta” para los rusos que utilizaban la isla como refugio fiscal.
Desgraciadamente para los chipriotas, entró suficiente dinero de verdad para financiar algunas inversiones realmente malas, ya que sus bancos adquirieron deuda griega y concedieron préstamos para una inmensa burbuja inmobiliaria. Antes o después, las cosas estaban abocadas a salir mal. Y así ha sido.
¿Y ahora qué? Hay un fuerte paralelismo entre la situación en Chipre en estos momentos y la de Islandia (una economía de tamaño similar) hace unos años. Al igual que Chipre ahora, Islandia tenía un sector bancario enorme, inflado por los depósitos extranjeros, que era sencillamente demasiado grande para ser rescatado. La respuesta de Islandia fue básicamente dejar que quebraran los bancos y aniquilar a esos inversores extranjeros, a la vez que se protegía a los depositantes nacionales; y los resultados no fueron demasiado malos. De hecho, Islandia, con una tasa de desempleo bastante inferior a la de la mayor parte de Europa, ha capeado la crisis sorprendentemente bien.
Desdichadamente, la respuesta de Chipre a su crisis ha sido un absoluto desastre. Esto refleja, en parte, el hecho de que ya no tiene su propia divisa, lo que le hace depender de los responsables de tomar las decisiones en Bruselas y en Berlín, los cuales no han estado dispuestos a dejar que los bancos quiebren abiertamente.
Pero también refleja las pocas ganas del propio Chipre para aceptar el final de su negocio de blanqueo de dinero; sus líderes todavía están tratando de limitar las pérdidas para los depositantes extranjeros con la vana esperanza de que pueda reanudarse la normalidad, y estaban tan ansiosos por proteger a las grandes fortunas que han intentado limitar las pérdidas de los extranjeros expropiando a los pequeños depositantes nacionales. Al final, sin embargo, los chipriotas de a pie han manifestado su indignación, el plan ha sido rechazado y, a estas alturas, nadie sabe qué pasará.
Yo supongo que, al final, Chipre adoptará una solución parecida a la islandesa, pero a menos que acabe viéndose obligado a abandonar el euro en los próximos días —una posibilidad real— es posible que primero pierda mucho tiempo y dinero en medias tintas para evitar enfrentarse a la realidad al tiempo que incurre en deudas enormes con países más ricos. Ya veremos.
Pero detengámonos un minuto para pensar en el increíble hecho de que los refugios fiscales como Chipre, las islas Caimán y muchos más sigan funcionando más o menos igual que antes de la crisis financiera mundial. Todo el mundo ha visto el daño que los banqueros fuera de control pueden infligir, pero así y todo, gran parte del negocio financiero mundial sigue canalizándose a través de jurisdicciones que permiten a los banqueros esquivar hasta las normativas más suaves que hemos establecido. Todo el mundo se lamenta por los déficits presupuestarios, pero a pesar de ello, las sociedades anónimas y los ricos siguen utilizando libremente los paraísos fiscales para evitar pagar impuestos como la gente de a pie.
Así que no lloren por Chipre; lloren por todos nosotros, que vivimos en un mundo cuyos líderes parecen decididos a no aprender de los desastres.
Paul Krugman es profesor de Economía de Princeton y premio Nobel de 2008
dimarts, 19 de març de 2013
La suportable lleugeresa
Suposo que és un fenomen estudiat del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?
Etiquetes de comentaris:
Literatura i llengua,
Personal
dilluns, 18 de març de 2013
Estambul
S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.
El Bòsfor està
ple de vaixells en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic
en permanent activitat.
Estambul és
una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i
moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva
grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem
Pasa..Sant Salvador en Chora.
Val la pena
recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy,
recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s en els carrerons de Galata, escoltar jazz en
el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.
Recórrer el Bòsfor
des de Eminönu i el seu olor a sardines de les cuines flotants,
fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i
muralles, expressió d’una historia d’esplendor.
Passejar entre
multituds pels basars, entre l’aroma de les especies i els colors de les ceràmiques, les artesanies
i els kilims.
Bizanci, Constantinoble,
Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània i, probablement, l’única ciutat del món que ha
estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys i aquesta realitat històrica està viva en els
seus edificis i carrers.
I tornes una
mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits, de complicitats renovades. I comences de nou
amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan
importants i que som especialistes en generar problemes artificials.
Etiquetes de comentaris:
Estètica i plaer,
Personal,
Viatges
diumenge, 17 de març de 2013
Rendez-vous
Fa molts anys que penso que el jazz, en el sentit més ampli,
és la música del nostre temps, la que concentra la major dosis de qualitat
interpretativa i de creació. Amb el temps s’ha estès per tot el mon integrant tot els orígens musicals,
ha aconseguit un llenguatge comú que permet que conversin de forma harmoniosa
músics nord americans, escandinaus, mediterranis, hispans, turcs o hindús. Tots
els mestissatges són possibles quan es té una mentalitat lliure, oberta i
creativa.
Europa té una llarga tradició de jazz i al mateix temps un estil
propi fruit d’unes arrels comuns. Probablement, avui, el jazz és el producte
cultural més compartit pels europeus.
Fruit de la influença de dos gran trompetistes nord americans:
Miles Davis i Chet Baker , avui tenim a Europa alguns trompetistes de nivell
mundial.
Ja hem parlat anteriorment en el Bloc, de Enrico Rava i de
Paolo Fresu, dos músics que hem tingut l’oportunitat de escoltar en les seves freqüents
visites a Catalunya.
Aquest dies he descobert un gran àlbum del trompetista
franco-suís Erik Truffaz, que també ens ha visitat en algunes ocasions i que ha
intervingut de forma brillant en el festival de Terrassa.
Rendez-vous , és un mostra clara de l’esperit obert i mestís del jazz, un àlbum de 3 CD,
fruit de tres cites, a Paris, Benares (India) i Mèxic. Experiències compartides
de músiques d’origens diferents que es troben en un espai comú. Especialment emocionant
l’experiència de Benares i la forma d’harmonitzar músiques tan diferents.
En temps d’incomprensions, de sectarismes i de
confrontacions culturals, la música i en especial el jazz és una poderosa font
d’inspiració i d’esperança
Etiquetes de comentaris:
Música
Assemblea nacional
Realment som un país peculiar, tenim un Parlament,
democràticament elegit, des de fa més de
30 anys, reclamem de forma insistent enfortir les estructures d’estat, però
sempre hi ha algú que s’arroga el paper constituent amb les benediccions del “papanatisme” oficial.
Aquest dies l’assemblea és reuneix a Girona i ni els
complaent Ara i TV3 són capaços de dissimular l’evident fracàs .
Fa uns mesos la capitalització tramposa de la manifestació de
la Diada, va permetre a la seva presidenta, una política de poc èxit en el seu
poble i en el seu partit, ERC, sentir-se la reencarnació amb barretina de
Jeanne d’Arc, i al mateix temps donar l’oportunitat de fer el ridícul al
president Mas.
Ja és una cosa habitual que qualssevol “mindungui” s’apropiï al nostre país de la voluntat i la
representació del poble. I després pretenem que ens respectin i ens prenguin seriosament.
Sèries TV
És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.
Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en
la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els
films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10
hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament,
en TV per cable de pagament.
En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat
antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del
Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això
si, sense tants mitjans i emesa de forma
continuada en un parell de mesos.
Des de les multi premiades The Wire i Mad Men a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o
House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans
tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat al servei d’un model cultural i fent servir un
màrqueting tremendament eficaç.
Davant d’aquesta màquina engreixada i poderosa, una industria europea atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i
amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen”
no troben llocs a les programacions de les nostres televisions.
És curiós com el debat cultural (i en especial la industria
cultural) ha estat sempre absent en la construcció
europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada que Europa i fins i tot que el nostre propi
país.
dijous, 14 de març de 2013
Habemus Papa
A una persona no creient i a més conscient del paper minvant de la jerarquia eclesial, sorprèn el ressò de la decisió d’un centenar d’ancians per triar al portaveu de la secta.
En els últims anys, afortunadament, la majoria dels ciutadans, fins i tots els que tenen una afiliació social o de costums al catolicisme, viuen al marge, per no dir en contra, d’uns dogmes anacrònics, segregadors, injustos i en contra de qualssevol lògica.
Que justifica el paper servil de la dona en l’església actual? Qui entén la seva actitud tancada a l’ús de mitjans per evitar infermetats de transmissió sexual? Perquè aquesta obsessió de criminalitzar el sexe quan són l’organització mundial amb més casos d’abusos sexuals?
L’església, globalment, és un anacronisme amb una historia d’abusos i corrupció lligada al poders més reaccionaris, que fa molts segles que va oblidar l’alliberador missatge original del cristianisme.
Ara tenen un nou portaveu que tampoc s’equivocarà mai. Un ancià de 76 anys, qüestionat al seu país pel seu paper en la dictadura de Videla, que s’havia jubilat de bisbe, per edat, de la seva diòcesi bonaerense, en el que molts ingenus posen esperances de canvi. Poca energia per tanta inèrcia.
Lluís Basset acaba avui el seu article sobre aquest tema, amb una reflexió interessant:
La fascinación que ejerce el papado, y sobre todo una circunstancia tan nueva y extraordinaria como la sucesión en vida del anterior papa, han convertido el cónclave en una elección con mayor atractivo mediático que cualquier otra en el mundo secular. Es una paradoja más de las muchas que rodean a la Iglesia, con su brillante liturgia del secreto y del misterio en un mundo que exige transparencia y claridad. Todo ello contribuye a crear expectativas dentro y fuera de la Iglesia, que se suman así a los retos internos y externos que esperan al nuevo pontífice y le obligarán a adoptar una visión más global y actualizada del catolicismo si quiere ser ese papa todavía inédito que corresponde al tercer milenio.
dissabte, 2 de març de 2013
dijous, 28 de febrer de 2013
Tampoc n'hi ha per tant
.jpg)
S’ha produït
un fet: el PSC i el PSOE no coincideixen en una votació, i que? El que és sorprenent
és que sigui la primera vegada. Per que hem de dramatitzar? aprofitem per
clarificar un protocol de funcionament conjunt que sempre hauria d’haver estat
clar. Som dos partits diferents des de la nostra creació i volem, al menys el PSC, continuar sent
diferents. Com compartint responsabilitats i espais, és el que hem de clarificar.
Jo soc
partidari de coordinar, sempre, polítiques i estratègies, també de compartir
grup parlamentari (també ho fem a Europa), però compartir no ha de suposar dir
a tot amén. També és necessari que el PSC es faci més visible i més actiu en el
parlament espanyol.
Dos temes si
preocupen:
- Que en el PSOE, alguns es comportin com rancis nacionalistes espanyols, als qui els importa més la sagrada unitat de la pàtria que el socialisme (igual que als nacionalistes catalans).
- Que la reacció respon al model de partit que ens ha portat al fracàs. Castigar a un diputat per seguir les directrius del seu partit? El ascons són propietat de l’aparell del partit? Si un diputat no representa als seus electors, que fa al parlament? També en aquest tema hem de canviar molt.
Ni amenaces
ni ruptures, recuperar el sentit comú i adaptar l’estructura del grup
parlamentari al model federal que defensem.
I donar
ànims al Pere Navarro, que en pocs mesos ha avançat més en aquest procés, que alguns dels que el critiquen des de posicions pretesament més “sobiranistes”
(signifiqui el que signifiqui).
Deixem-nos
de dramatismes que tampoc n'hi ha per tant.
dilluns, 25 de febrer de 2013
Un BRAM! consolidat
Després de 5 anys de trajectòria, el Bram, la mostra de cinema de Castellar, ha arribat a un punt de maduresa i de consolidació.
Veure l’Auditori ple, dia darrera dia, és una gran satisfacció pels que fa més de 5 anys varem iniciar aquesta aventura sense massa referents i en plena crisi del cinema.
Avui la marca Bram! està consolidada. Una setmana de cinema social, d’autor, de qualitat i no tancada estrictament als cinèfils, més o menys frikis o experimentals, amb pel·lícules d’una certa trajectòria d’èxit comercial, té un públic garantit.
El Bram! té entre els seus objectius la promoció del cinema, recuperar l’hàbit d’anar a les sales, compartir les sensacions amb d'altres espectadors i veure les pel·lícules en les millors condicions d’imatge i so. Mantenir aquesta filosofia, part essencial dels criteris originals, és fonamental, especialment després de demostrar la seva eficàcia.
Llarga vida al Bram
la foto és de J. Graells
dimecres, 20 de febrer de 2013
Una CIA catalana i sobirana

Pobre Catalunya, quanta misèria!
Sembla que estem participant en el concurs de “a veure qui és més imbècil i mes cutre”. Realment la conversa entre la senyora Camacho i l’amant xantatgista interessa a algú?
Quina pallassada és aquest “grup de treball per l’espionatge” del Govern de la Generalitat? L’objectiu és estudiar els dossiers del tripartit (ERC inclòs) o entraran a estudiar al partit del govern, que surt a totes les pomades? Analitzaran perquè en Felip Puig ha estat espiat pels seus propis companys de govern? Faran un estudi sobre les activitats delictives de la família Pujol? Sembla que la monarquia catalana és tan corrupta com l’espanyola.
Com ens salvarem del ridícul dels mossos d’esquadra pidolant intervenir?
No és estrany que l’explicació sigui el procés sobiranista, quan parlem de fets de fa anys i quan els sobiranistes s’espien entre ells? Realment, aquesta història de Mortadelo i Filemón ens demostra a on som.
Quina serà ara la nostra prioritat? el nostre proper pas? organitzar la CIA catalana per defensar-nos del nostres enemics? exteriors o interiors? No tindrem exercit però si uns potents serveis d’intel·ligència. I si fent un pacte amb Israel i contractem el servei? diuen que aquests són molt eficaços. Un servei més externalitzat.
Si aquesta panda d’incompetents i corruptes ens han de portat a Ítaca, més val que comencem a estalviar per comprar el flotador.
Etiquetes de comentaris:
Política
dimarts, 19 de febrer de 2013
5è BRAM

Des del seu origen el Bram ha tingut dues característiques:
- El caràcter obert a la col·laboració entre l’ajuntament i els ciutadans.
- L’aposta per un cinema social i d’autor. Una aposta per la qualitat.
Des de la incorporació a l’organització del BRAM, en l’edició passada, del Club Cinema Castellar, una entitat castellarenca que programa sessions de cinema tot l’any, la mostra ha tingut un nou impuls i una garantia d'un esperançador futur.
La col·laboració en projectes mixtes públics-privats, de l’administració amb la societat civil, ha estat un model d’èxit al nostre país, el BRAM és una bona mostra.
Ara és el temps dels ciutadans. Emplenar l’Auditori en cada sessió, a uns preus molt populars, és la millor manera d’agrair un esforç i consolidar un projecte del que hem d’estar orgullosos i a qui hem de garantir la seva continuïtat.
Etiquetes de comentaris:
cinema TV
dilluns, 18 de febrer de 2013
Titulars
La Generalitat atribuye las escuchas a un ataque al proceso sobiranista.
Cada loco con su tema
divendres, 15 de febrer de 2013
Corrupció

Curiosament d’una corrupció no se’n parla: la de la premsa,
la dels mitjans de comunicació.
Quan es publicarà com es financen els diaris i quines són
les ajudes públiques legals i no tant legals que reben?. I no se’n salva ni un.
El diaris publiquen que una ex novia o ex amant denuncia a un fill de Jordi Pujol , sembla que
per despit, de delictes fiscals i de contraban de divises, era un tema molest.
Un altre diari treu, casualment, una informació sobre un dinar
de Victoria Álvarez amb la senyora Camacho que, també casualment, va ser espiat.
El senyor Zaragoza, que “passava per allà” ja ha estat
declarat culpable i, coses de la vida, un espia penedit, entrega a la policia
500 informes sobre empresaris i polítics catalans, fruit de l’espionatge. I
apa, tots culpables!
Evidentment, no pot ser d’una altra manera, el senyor Homs,
portaveu del govern, ho relaciona tot amb el procés sobiranista que alguns
volen sabotejar.
Algú recorda que l’inici va ser una denuncia per xoriço d’un
fill d’en Pujol?
Que bé els hi va a alguns que no es parli durant uns dies
d’en Barcenas!
I per això estan els “pringats dels sociates”, per carregar
amb el mort.
Proveu a endevinar quin diari ha començat cadascuns dels temes.
Casualment, segur.
Realment hi ha gent molt experta en remenar la merda.
diumenge, 27 de gener de 2013
La Torre Shard
dissabte, 26 de gener de 2013
Socialistes de Catalunya
No es pot negar que el PSC no està en el millor moment de la seva història. Tampoc, que hi ha milers d’experts que saben com solucionar els nostres problemes, fins i tot els que desitgen, que el millor seria desaparèixer de l’escena política catalana.
En temps de sectarisme profund, com l’actual, hem d’intentar no contagiar-nos i, per sobre de tot, no traslladar el sectarisme al sí de l’organització.
Molts pensem que l’estructura i funcionament del partit, massa rígids, estan superats i que hem d’anar a fórmules més obertes i participatives.
També pensem que el PSC és un partit jurídicament diferent del PSOE i com a tal ha d’actuar.
Però, fins i tot, des de l’absoluta autonomia de decisió, un partit català ha de tenir un model per Catalunya, per Espanya i per Europa.
El PSC va néixer amb la voluntat d’integrar totes les sensibilitats socialistes i progressistes del nostre país i, sense aquest objectiu, probablement deixaria de tenir sentit, per tant necessiten un denominador comú que justifiqui que estem junts i còmodes en la mateixa organització.
A nivell nacional tenim un model social i de defensa de la igualtat que, si bé és cert, s’ha de posar al dia, no ha generat importants tensions internes.
Formar part d’Europa, tampoc ha generat , al menys de moment, masses contradiccions .
El problema està en tot cas en la configuració del model per Espanya, en les relacions de Espanya i Catalunya, i diria que encara més, en el model de relació entre el PSC i la resta de socialistes d’Espanya.
Pel que jo conec, crec que un model basat en:
- Un PSC amb perfil propi, en coalició i pactant les polítiques estatals amb el PSOE, formant part o no, del mateix grup parlamentari.
- La defensa radical d’un model d’estat, federal/confederal que, simplificant, respectés la identitat de Catalunya i garantís un tracte fiscal just.
- El reconeixement del dret a decidir, en una formulació seriosa i garantista.
- Un PSC amb perfil propi, en coalició i pactant les polítiques estatals amb el PSOE, formant part o no, del mateix grup parlamentari.
- La defensa radical d’un model d’estat, federal/confederal que, simplificant, respectés la identitat de Catalunya i garantís un tracte fiscal just.
- El reconeixement del dret a decidir, en una formulació seriosa i garantista.
...seria un acceptable denominador comú per la immensa majoria dels que se senten propers a la nostra ideologia.
Quan el que s’intenta, oblidant els problemes quotidians de tants conciutadans, és imposar el debat identitari, és fonamental tenir molt clar el marc de referència compartit, els elements comuns que ens permeti anar junts i sense contradiccions.
Etiquetes de comentaris:
Política
dijous, 24 de gener de 2013
Incomoditat
Fins i tot compartint la part essencial del discurs d’en Pere Navarro, convençuts que ERC i CiU no estan jugant net, que és falç que vulguin una consulta vinculant i amb garanties, que la declaració aprovada ahir no és un pas cap al dret a decidir sinó el tret de sortida cap a la sobirania. Fins i tot convençuts de tot això, molts militants socialistes ens sentim avui incomodes.
Ja sé que probablement no havia massa interés que el PSC formés part del grup del si, però la direcció del grup parlamentari tenia que ser conscient del mal que entre militants i simpatitzants faria la foto, sense matisos, explicada per una premsa entregada a la causa. El PSC defensa una proposta molt diferent al PP i Ciutadans i aquestes diferencies han quedat sepultades per un no, compartit. Crec que, com a mínim, els ha faltat cintura.
Ja sé que probablement no havia massa interés que el PSC formés part del grup del si, però la direcció del grup parlamentari tenia que ser conscient del mal que entre militants i simpatitzants faria la foto, sense matisos, explicada per una premsa entregada a la causa. El PSC defensa una proposta molt diferent al PP i Ciutadans i aquestes diferencies han quedat sepultades per un no, compartit. Crec que, com a mínim, els ha faltat cintura.
Pàrking i zona blava
A l’últim ple, amb l’adjudicació a l’empresa SABA de la gestió del aparcament soterrat i la zona blava, es va donar solució definitiva a un llarg procés d’interinitat, provocat, especialment, pel procés de concurs de creditors que va afectar a Tiferca, l’empresa propietària de la concessió per 50 anys.
Que una concessió a tan llarg termini formi part d’una massa concursal, sobre la que ha de resoldre un jutge, tots sabem que genera incerteses i fa impossible una solució definitiva.
L’Ajuntament estava obligat a defensar els interessos públics i al mateix temps garantir el funcionament d’unes instal·lacions claus pel desenvolupament del centre de la vila.
L’any passat es va resoldre el conflicte jurídic de forma molt satisfactori pel municipi: Castellar recupera la concessió sense cost i pot decidir, amb plena llibertat, la fórmula de gestió.
Que guanyés el concurs una empresa de garanties, líder del sector, com SABA, ens garanteix una gestió solvent i eficaç, mantenint les mateixes condicions actuals pels ciutadans (mateixes tarifes, mitja hora gratis en zona blava...)
La gestió del nou concessionari és a risc i ventura. L’Ajuntament passa de ser pagador a rebre uns ingressos fixos (reduïts els primers anys) i uns ingressos variables creixents en funció de l’evolució de l’activitat.
Estic convençut que, malgrat les enormes dificultats, hem fet una bona gestió, que ens ha portat al final desitjat. Hem recuperat, sense cost, un actiu, que podia arribar a llastrar la nostra gestió econòmica i està garantit el futur d’una instal·lació clau per al desenvolupament de la nostra vila.
Que una concessió a tan llarg termini formi part d’una massa concursal, sobre la que ha de resoldre un jutge, tots sabem que genera incerteses i fa impossible una solució definitiva.
L’Ajuntament estava obligat a defensar els interessos públics i al mateix temps garantir el funcionament d’unes instal·lacions claus pel desenvolupament del centre de la vila.
L’any passat es va resoldre el conflicte jurídic de forma molt satisfactori pel municipi: Castellar recupera la concessió sense cost i pot decidir, amb plena llibertat, la fórmula de gestió.
Que guanyés el concurs una empresa de garanties, líder del sector, com SABA, ens garanteix una gestió solvent i eficaç, mantenint les mateixes condicions actuals pels ciutadans (mateixes tarifes, mitja hora gratis en zona blava...)
La gestió del nou concessionari és a risc i ventura. L’Ajuntament passa de ser pagador a rebre uns ingressos fixos (reduïts els primers anys) i uns ingressos variables creixents en funció de l’evolució de l’activitat.
Estic convençut que, malgrat les enormes dificultats, hem fet una bona gestió, que ens ha portat al final desitjat. Hem recuperat, sense cost, un actiu, que podia arribar a llastrar la nostra gestió econòmica i està garantit el futur d’una instal·lació clau per al desenvolupament de la nostra vila.
dimecres, 16 de gener de 2013
Avanç del POUM
No pretén aquí fer un anàlisi exhaustiu, però si repassar, de forma somera, el que podrien anomenar Principis Programàtics, en torn als quals s’agrupen la majoria de les accions contemplades en l’avanç de revisió del POUM.
Obrir Castellar al riu.
• Fa molts anys, des de que va deixar de ser una font determinant d’activitat econòmica, que Castellar viu d’esquenes al riu.
• No es tracta, ni es pretén, recuperar un passat que avui seria inacceptable des de el punt de vista mediambiental,
• Es tracta de tenir una visió integral d’un espai complex i que exigeix un tractament comú: el parc de Canyelles, els horts d’en Brunet, can Barba, el Molí d’en Busquets, el Rieral... necessiten un alternativa que doni coherència i que millori l’estat actual.
No incrementar el sòl urbà.
• És l’element més definitori del pla: Reciclatge del sòl urbà actual, fer poble dins del poble.
• La major part del sòl residencial futur procedirà de sòl que actualment té un ús industrial.
Defensar i ampliar els espais lliures
• Castellar és un municipi privilegiat, quasi el 80% del sòl del terme és no urbanitzable. Després de l’execució total del pla aquest percentatge es mantindrà.
• A més, proposem l’ampliació del Parc Natural i modificacions que ens defensin davant d’accions dels particulars en relació als espais lliures urbans de propietat privada.
Flexibilitzar i afavorir els usos de les activitats econòmiques i industrials.
• La crisis ha estat molt dura amb l’activitat dels polígons industrials i amb el conjunt de l’activitat econòmica.
• La regulació de les dimensions de les naus i de les activitats, no pot ser un impediment per la instal•lació de les iniciatives dels emprenedors.
Donar resposta a les noves necessitats d’habitatge.
• Estem satisfets del nostre model de vila i volen mantenir l’equilibri entre l’habitatge plurifamiliar i unifamiliar.
• Però hem de donar resposta a les noves necessitats dels castellarencs: als joves que pretenen independitzar-se i als models de noves famílies, més reduïdes o monoparentals: habitatges protegits, dotacionals, de lloguer, s’han de contemplar com alternatives reals.
Donar alternatives a la mobilitat exterior i reordenar la mobilitat interna.
• La connexió amb la resta del món és per molts castellarencs el problema més greu del nostre municipi.
• El POUM ha de donar resposta urbanística als projectes de la Generalitat: l’arribada del tren, del desdoblament de la carretera B-124 i de la connexió amb la C-58.
• També, d’acord amb el Pla de Mobilitat, millorar la mobilitat interna i pacificar la circulació en el nucli urbà.
Reorientar les ARES.
Si bé és cert que les Àrees Residencials Estratègiques no formen part de la revisió del POUM, hem assumit públicament el compromís de replantejar el seu contingut i treballar en una proposta conjunta.
A aquest 7 principis volem incorporar un 8é: la voluntat de consens. Estendre al futur el que ha estat una realitat en aquesta primera fase.
diumenge, 13 de gener de 2013
Sevilla, fora de tòpics
He estat a Sevilla unes quantes vegades, la majoria per
raons laborals. Com a totes les ciutats hi ha coses que t’agraden més i altres
que no tant, coses que critiques i altres que lloes amb entusiasme.
Aquesta vegada la visita era de plaer i amb una persona
estimada que no coneixia la ciutat. És a dir, un plantejament diferent, més de turista, amb
previ anàlisi exhaustiu de les guies i visita obligada als llocs més coneguts i
atractius.
Ser referent mundial de l’espanyolitat tòpica (toros,
flamenco, sangria) no t’ho posa fàcil i més si a més has de sumar-los als
propis tòpics andalusos. He de reconèixer que Sevilla s’ha defensat força bé,
hi ha més signes de l’Espanya tòpica (barrets mexicans inclosos) en la Rambla
de Barcelona que en la ciutat del Betis.
Sevilla és una ciutat oberta i espaiosa, efecte que es potencia com amb totes les ciutats amb
un riu important. A més, 30 anys de govern d’esquerres, han potenciar de forma
generosa els espais pels vianants i la reducció del transit rodat en els
carrers més cèntrics.
Les dimensions de la zona de la ciutat que alberga els edificis més emblemàtics (l’interior
de les antigues muralles) i el bon clima t’anima a passejar, a recórrer els
carres tranquils, les múltiples places
“recoletes” i intimes, plenes de tarongers i pintades d’ocres i granats.
Sevilla és una magnifica ciutat per passar uns quants dies,
acostumada des de sempre als visitants, amb els que manté una relació de
confiança i naturalitat. Té un centre
històric d’un gran atractiu amb elements singular de fama merescuda
(Catedral, Giralda, La Alcazaba, la casa de Pilatos) i alguns barris de forta
personalitat: Triana, Santa Cruz..
Després de tants anys, dues coses encara em criden
l’atenció:
La manifestació continua, en les infinites esglésies i en
els noms dels carrers (tota una apologia dels martiris lligats a la setmana
santa), d’una religiositat d’arrels populars i profundament pagana, en la que
es pot discutir amb èmfasi teològic “que virgen es mas guapa”
Com els sevillans viuen el carrer, com ocupen les terrasses,
i el ritual de les “tapas” i el menjar drets. Al mig dia i al vespre, els
carres estan en permanent ebullició. És fàcil
contagiar-se i apuntar-se a una fórmula que
permet menjar a baix preu una cuina
variada de qualitat.
Fora de tòpics, Sevilla és pels visitants una ciutat fàcil,
atractiva, oberta i acollidora
dissabte, 12 de gener de 2013
París, aquí al costat
Un dels majors beneficis, al menys pel consumidor, s’ha produït
en el transport aeri. L’explosió de les companyies Low-cost, ha democratitzat l’ús
d’un producte, no fa masses anys, molt elitista i ara a l’abast de molta més
gent.
Anar a París des de Barcelona, i més si programes amb temps,
és una opció assequible.
L’excusa aquesta vegada, a més de la part afectiva, era la inauguració
recentment, d’una nova galeria a Le Louvre, “les Arts de l’Islam” i la reordenada
i tan sorprenent “Orient Méditerranéen dans l’Empire Romain”. Totes dues
absolutament recomanables i amb la exuberància amb la que sempre treballa
aquest museu. Sorprenen espacialment, per la seva tècnica i modernitat, les meravelloses
pintures sobre fusta del segle II (800 anys anteriors a les romàniques!).
De pas, tornar a l’Orangerie, un petit museu que, a part d'albergar les grans pintures murals de Monet, té una magnifica col·lecció de
quadres dels grans mestres de les primeres dècades del segle XX.
I una altra exposició, aquesta descoberta sobre la marxa, “Canalletto à Venice” en un museu, el Maillol, que no té per mi un interès especial, però
que fa unes exposicions temporals fantàstiques.
Si a més pot fer-ho compatible amb un passeig tranquil pel
canal sant Martin, entrant en les botigues i els agradables cafès, l’excursió és
per recordar. I tot això aquí a dos passos i en Low-cost. París està més a prop
que mai.
Antoni Castells
A questa setmana, invitat per l’Aula d’Extensió, ha estat a
Castellar l’Antoni Castells, catedràtic d’Hisenda Pública i molts anys
conseller d’Economia de la Generalitat. Probablement el millor coneixedor que
tenim al país del sistema de finançament.
Feia temps que no coincidíem. Després de la seva tornada a
la universitat se’l nota relaxat i en bon estat físic. Al marge de la
conferencia, com sempre interesant, em va agradar compartir conversa sobre la
situació política del país, l’evolució del socialisme, el moment del PSC i
alguns esdeveniments històrics dels últims anys.
En Castells és un home lúcid i té les idees clares. Ell, com
alguns de nosaltres dins de la ideologia socialista, sap que estem d’avant d’una cruïlla que no
permet recuperar models del passat. L’esquerra, el conglomerat de ciutadans que
se senten hereus de la socialdemocràcia i fins i tot del liberalisme d’esquerres
(del model anglosaxó), només recuperarà la centralitat del país i el govern si és capaç d’elaborar un model
propi i autònom per aquest país.
En el PSC, des de el seu origen, fruit de la unificació de
les diferents corrents socialistes, va néixer com un partit diferent del PSOE,
legal i jurídicament, amb un estatus no equivalent a una federació regional o
nacional.
És cert que la pràctica d’aquests anys per part, també, de
les direccions del PSC i l’enorme atracció electoral d’algun líder estatal, ha
generat altres dinàmiques. Però ja toca tornar a l’esperit original, sent
conscient que, en aquest moment històric, amb el PSC ja no ni ha prou i hem d’obrir-nos
a alternatives més plurals.
Em va agradar el posicionament d’en Castells de no alimentar
capelletes i en tot cas jugar a sumar i no ha restar i al mateix temps, qüestionar
un model de partit més producte de la retroalimentació de l’aparell que de la connexió
amb els lideratges socials.
M’ha agradat trobar-lo en bona forma.
Caixa Fórum

Quanta gent coneix la col·lecció de pintura modernista del MNAC? (molt menys coneguda que la d’art Romànic o Gòtic) que diu tant del nostre passat i del nostre present.
Una de les institucions que de forma regular fa exposicions temporals interesants és el Caixa Fòrum, que justifiquen acudir de tant en tant a les seves instal·lacions. Encara aquest dies es poden visitar dues bastants interesants:
Abans del diluvi (Mesopotàmia 3500-2100 aC).
A través d’unes quatre-centes peces arqueològiques, procedents de grans col·leccions públiques internacionals, i diversos documents antics i contemporanis, “Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC” explora què li devem a aquesta primera cultura del Pròxim Orient antic, quina imatge del món van tenir els mesopotàmics del quart i tercer mil·lenni aC, que, en gran mesura, ens ha estat llegada a través de la Bíblia, l’Alcorà i diversos mites i textos grecs.
No és un exposició de grans peces i està centrada, més aviat, en la vida quotidiana.
És pot visitar fins el 24 de febrer.
En el mateix recinte hi ha una altre exposició de gran nivell que finalitza el 20 de gener:
L’artista, arquitecte, dissenyador, vedutista, arqueòleg, antiquari, Giambattista Piranesi (Mogliano de Mestre, 1720 - Roma, 1778).
Impressionant la part de l’exposició dedicada al gravats “Carcere d’invencione”, una obra que, crec, no té el coneixement del gran públic que mereix.
Decep una mica, i al mateix temps te n’alegres per ells, que la gran majoria del públic sigui estranger. Estaria bé que ens convertíssim, més, en turistes del nostre país.
dissabte, 5 de gener de 2013
És la guerra
El govern de Catalunya i el govern d’Espanya han decidit declarar-se la guerra. El de Catalunya, a més a més ho fa en nom de tots els catalans.
Les paraules d’uns i altres cridant a evitar la confrontació
són falses, tots dos la volen. Ja ha començat i continuarà el joc brut. El
govern de Madrid té el pes de l’estat, el pressupost, la capacitat d’endeutar-se i el bolletí oficial, a part d’una legalitat
que l’avala. El govern de Catalunya la instrumentalització d’un sentiment, una
habilitat especial per mentir i uns mitjans públics de comunicació servils i al
servei de la causa.
El govern de Madrid intentarà desvirtuar el procés de
consulta, el de Barcelona donar totes les culpes a Madrid per intentar sumar,
via econòmica, efectius a la causa de la secessió i al mateix temps vendre una
Catalunya idíl·lica en la que els catalans, especialment els sobiranistes, són meravellosos.
Els milions de catalans que no estan per la secessió no
existeixen o són traïdors.
Això no acabarà bé i algú es farà, ens farem, molt mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)