Mandela

gràcies per existir

Consens en mobilitat

Consens unànime a Castellar i al Parlament 
Carta dirigida pel tots els grups municipals als diputats de la Comissió de Territori i Sostenibilitat                                                                                                       

                                                                                           

Senyores i senyors diputats:

Castellar del Vallès ha patit històricament un important dèficit en infraestructures de comunicacions. En la nostra relació amb la resta del món estem obligats a travessar la ciutat de Sabadell. Aquesta circumstància és compartida també pels municipis veïns, especialment Sant Llorenç Savall.

Segons dades recollides al nostre Pla de Mobilitat Urbana, la IMD (intensitat mitjana diària) de la B124 entre Sabadell i Castellar era al 2010 de 37.739 vehicles diaris, arribant als 2.900 vehicles pesants en dies laborables, situant-se així com una de les carreteres comarcals amb més trànsit de Catalunya.

Així mateix, Castellar del Vallès és dels pocs municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya que no disposa de connexió directa amb una via d’alta capacitat.
En els últims anys hem avançat en propostes de solució: el Pla Territorial Metropolità contempla el perllongament dels FFCC de la Generalitat fins a Castellar i també el desdoblament de la carretera B-124, projectes que, desgraciadament, no han tingut plasmació en la realitat.

Una de les nostres prioritats, compartida per les forces politiques i socials del municipi, tal i com hem assenyalat reiteradament des del nostre Ajuntament, és que els ciutadans i ciutadanes de Castellar i els del seu entorn immediat puguin gaudir d’una connexió ràpida amb l’autopista C-58 per tal de no patir el problemes de densitat de trànsit de la ciutat de Sabadell. Així es va al·legar durant el tràmit d’informació pública del traçat de la Via Orbital o Ronda del Vallès (B-40).

Per les últimes informacions es dedueix que l’execució de la B-40, en el millor del casos, quedarà en suspens durant molt temps i, per tant, el dèficit d’infraestructures de comunicació esmentat persistirà desgraciadament si no es cerquen solucions urgents que facilitin la mobilitat.

Tenim constància que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ja té redactat el projecte executiu del desdoblament de la carretera B-124, entre el nucli urbà de Castellar (Ronda de Tolosa) i el pont actual sobre el riu Ripoll, a l’alçada de la Deixalleria de Sabadell. Aquest projecte ha passat per tots els tràmits d’informació pública, estudis d’impacte, al·legacions, etc. i es podria licitar i adjudicar de manera immediata si la Generalitat disposés del pressupost corresponent. Entenem, doncs, que caldrà tenir-lo en compte per a qualsevol de les solucions de futur que es puguin plantejar per facilitar la connexió entre Castellar, la Ronda Oest de Sabadell i l’autopista C-58.

En aquest sentit, tenim coneixement que ERC, a finals del mes de juny d’enguany, va presentar una proposta de resolució al Parlament i amb posterioritat també ha presentat una proposta el grup del Partit Popular amb objectiu comú de plantejar la connexió directa de la B-124 amb la C-58, sense travessar la trama urbana de Sabadell.

Des de l’Ajuntament de Castellar del Vallès entenem que si la Via Orbital queda descartada per als propers anys i, atès que l’execució de la Ronda Nord de Sabadell (on està previst que es connecti la B-124 a l’alçada de Can Pagès) està projectualment vinculada a l’execució d’un tram de la B-40, caldrà cercar alternatives que facilitin la connexió directa de Castellar amb la Ronda Oest i la C-58, sense passar pel nucli urbà de Sabadell.

És per això que és fonamental que les administracions competents, entitats, partits politics, etc., treballin conjuntament per establir quina és la millor alternativa, la més viable econòmicament i la menys agressiva amb el territori, amb independència de a qui correspongui finalment l’execució del projecte.

Per aquest motiu, volem demanar el suport de la Comissió de Territori i Sostenibilitat, perquè tracti aquesta qüestió en el sentit de fer possible que s’incloguin en els pressupostos de la Generalitat per l’any 2014, les partides econòmiques per dur a terme els estudis tècnics necessaris de les possibles alternatives de traçat de la connexió de la carretera B-124 amb la Ronda Oest de Sabadell, aprofitant els projectes ja realitzats.

Atentament,
I

La ciutat descosida

Fa anys que Berlin està de moda. Superada la curiositat que va generar fa 20 anys en el moment de  la unificació i els moviments contraculturals, ara és posa l’èmfasi  en els artistes,  el disseny i els nous creadors.

És difícil, en quatre dies i sense coneixements previs, fer-te una idea clara del Berlin real, la gent que va de turista parla de la seva escassa “alemanitat”, de les seu allunyament del tòpic alemany. Berlin és sorollosa i desordenada,  inacabada i bruta. I d’aquests elements ve, probablement el seu encant. La seva falta de monumentalitat, fruit d’una història  traumàtica i complexa, dificulta una imatge ràpida i obliga a una mirada més detallada i minuciosa, difícil d’abastar en un cap de setmana llarg.

12 anys de III Reich, el bombardeig sistemàtic al final de la segona gran guerra i 45 anys d’aïllament, 30 dels quals separats per un mur infranquejable, són uns condicionants massa forts, encara presents en l’urbanisme i els transports de la ciutat. La primera potencia econòmica europea i la seva aposta decidida per la capitalitat de la ciutat històrica, no ha estat capaç de cremar etapes a més velocitat. La gran ferida que va suposar el muro, de nord a sud de la ciutat, suposo que ha estat un gran debat entre urbanistes i polítics amb milions de m2 de sol públic a la seva disposició i mitjans econòmics sempre limitats.

Si et limites a fer el turista, la ciutat té indubtable interès, no té la grandiositat una mica petulant de París o la immensitat modesta i mestissa de Londres. No té el pes monumental de Roma ni  la presencia aclaparadora d’Estambul . Berlin és una ciutat descosida, amb una escassa monumentalitat disminuïda i esborrada, i encara en construcció. Té una magnifica oferta museística i uns barris de forta personalitat i de indubtable atractiu.

També vaig tenir la impressió que és un port d’arribada, un lloc de trobada de molts ciutadans: berlinesos o de la resta d’Alemanya, de la resta d’Europa i de la resta del món. Una ciutat que busca la seva nova identitat.   

Tempus fugit

Aquesta setmana una delegació de l’Ajuntament de Castellar hem anat al Parlament. Fa molts anys, quasi en una altra vida, va ser el lloc de la meva activitat política quotidiana.
Sense la més mínima enyorança i com si pensés en un altre, vaig seure un moment en el que una llarga temporada ve ser el meu escó.
Tots els que l’han viscut, estan d’acord que és molt més creadora, interesant i motivadora la política municipal

Per què?

Aquesta setmana hem tingut el debat de pressupostos. El debat que tothom considera el més important de l’any, en el que es marquen les prioritats de govern i, inevitablement, el perfil ideològic de cada grup.

Els debats als plens sempre venen precedits de nombroses reunions en les que els grups tenen l’oportunitat de fer aclariments, defensar els seus arguments i fer les seves aportacions. El ple no deixa de ser l’escenificació formal de tot aquest treball previ.

És practica habitual en el partits conservadors proposar la quadratura del cercle: reduir  el nivell impositiu sense reduir el nivell de serveis, es a dir el contrari del que fan a Madrid i a la Plaça sant Jaume.

L’altre grup, el de la ideologia confusa i difusa, a cada canvi de regidors milloren les seves prestacions, la seva qualificació tècnica i la seva capacitat de generar consens. Com sempre, amb això també van a més, et donen les consegüents lliçons de superioritat moral, després fan un pastitx confús i reaccionari que pretenen sigui la poció màgica per resoldre el caos universal,  i de fet el que demostren és la seva incapacitat, que no saben que és un pressupost i que, com a molt, s’han limitat a sospesar-lo o a comptar les pàgines.

Després  arriba al moment de fer el cim: insultar amb noms i cognoms i de forma absolutament gratuïta a treballadors municipals i a regidors de l’equip de govern dels que no tenen ni idea quina és la seva activitat.

I després es queixen  que són ignorats!   

12 de setembre

El dia després confirma el que ja es preveia: que la mobilització seria massiva, que alguns partits intentarien treure rèdits a favor, que des de el govern central intentarien minimitzar la importància i que el dia després la situació és bàsicament la mateixa que el dia abans.
Una sorpresa agradable va ser l’aire festiu i poc transcendent, sense dramatismes ni solemnitats, expressat per la majoria dels participants. Aquesta “naturalitat” hauria de portar-se al comportament dels polítics, dels de que, a partir de ja, hauran de canalitzar reivindicacions, dubtes, recances i sentiments.
Alguns voldran iniciar, ja, la campanya de convenciment de contraris i dubtosos, altres consolidar els arguments per justificar la barrera infranquejable, molts continuaran preocupats pels resultats incerts d’una confrontació inevitable des de la incomoditat d’una decisió difícil.
Als que, històricament, ens han mogut poc les banderes, els himnes i els sentiments patriòtics, la preocupació fonamental és recuperar un projecte compartit pel nostre poble, capaç de ser denominador comú d’una ampla majoria de ciutadans.
A aquestes alçades del procés, la consulta als ciutadans és inevitable i encara més, és convenient. Quan més aviat arribin a aquesta conclusió el govern d’Espanya, la direcció federal del PSOE i, evidentment tots els partits catalans, millor.
La dificultat, i aquesta és la feina dels politics, és com establir el denominador comú que es pugui convertir en un projecte compartit. Ja sabem que per alguns tot el que no sigui la independència no serà acceptat, també sabem que altres no volen tocar res i fins i tot voldrien fer marxa enrere.
Sembla també evident que una solució genèrica per totes les autonomies , ni que sigui de caràcter federal, no serà una solució. S’ha de trobar una alternativa pròpia i singular d’encaix de Catalunya, que permeti mantenir els símbols i elements compartits imprescindibles, fins que Europa sigui capaç d’unificar politiques fiscals, estructures de representació exterior i estratègies i estructures militars.
La monarquia,(i jo soc republicà) tan desprestigiada, amb una certa renovació, podria convertir-se en un nexe comú compartit de indubtables ressonàncies històriques.
I, evidentment, hem de salvar la lliga de futbol.

fi de festes

Foto espectacular de Quim Pasqual

LA CHARTE DE LA LAICITE A L'ECOLE

La nation confie à l’école la mission de faire partager aux élèves les valeurs de la République.

La République est laïque

1. La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l’égalité devant la loi, sur l’ensemble de son territoire, de tous les citoyens . Elle respecte toutes les croyances.

2. La République laïque organise la séparation des religions et de l’Etat. L’Etat est neutre à l’égard des convictions religieuses ou spirituelles. Il n’y a pas de religion d’Etat.
3. La laïcité garantie la liberté de conscience à tous. Chacun est libre de croire ou de ne pas croire. Elle permet la libre expression de ses convictions, dans le respect de celles d’autrui et dans les limites de l’ordre public.

4. La laïcité permet l’exercice de la citoyenneté, en conciliant la liberté de chacun avecl’égalité et la fraternité de tous dans le souci de l’intérêt général.
5. La République assure dans les établissements scolaires le respect de chacun de ces principes.

L’école est laïque

6. La laïcité de l’école offre aux élèves les conditions pour forger leur personnalité, exercer leur libre arbitre et faire l’apprentissage de la citoyenneté. Elle les protège de tout prosélytisme et de toute pression qui les empêcheraient de faire leurs propres choix.
7. La laïcité assure aux élèves l’accès à une culture commune et partagée.
8. La laïcité permet l’exercice de la liberté d’expression des élèves dans la limite du bon fonctionnement de l’école comme du respect des valeurs républicaines et du pluralisme des convictions
9. La laïcité implique le rejet de toutes les violences et de toutes les discriminations, garantie l’égalité entre les filles et les garçons et repose sur une culture du respect et de la compréhension de l’autre.
10. Il appartient à tous les personnels de transmettre aux élèves le sens et la valeur de la laïcité, ainsi que des autres principes fondamentaux de la République. Ils veillent à leur application dans le cadre scolaire. Il leur revient de porter la présente charte à la connaissance des parents d’élèves.

11. Les personnels ont un devoir de stricte neutralité : ils ne doivent pas manifester leurs convictions politiques ou religieuses dans l’exercice de leurs fonctions.
12. Les enseignements sont laïques. Afin de garantir aux élèves l’ouverture la plus objective possible à la diversité des visions du monde ainsi qu’à l’étendue et à la précision des savoirs, aucun sujet n’est a priori exclu du questionnement scientifique et pédagogique. Aucun élève ne peut invoquer une conviction religieuse ou politique pour contester à un enseignant le droit de traiter une question du programme.
13. Nul ne peut se prévaloir de son appartenance religieuse pour refuser de se conformer aux règles applicables dans l’école de la République.
14. Dans les établissements scolaires publics, les règles de vie des différents espaces, précisées dans le règlement intérieur, sont respectueuses de la laïcité. Le port de signes ou tenues par lesquels les élèves manifestent ostensiblement une appartenance religieuse est interdit.
15. Par leurs réflexions et leurs activités, les élèves contribuent à faire vivre la laïcité au sein de leur établissement.

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.

Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.

Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.

A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.

Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format

De Montfalcó a Mont-rebei

Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.

El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi bé tothom.

Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.

Ordesa

Feia molts anys que no pujava a Ordesa, un referent reiterat de vacances en una època de millor forma física i fills adolescents.  

El parc nacional sembla amb bona salut, més controls en les entrades, prohibició  de vehicles privats en temporada alta, marcatge d’alguns camins... en un any com l’actual de pluges abundants  fa que llueixi de forma esplèndida.

No era el moment de Carriata, Catatuero, la  Faja de las flores o pujar al Mont Perdut, però Bujaruelo conserva el seu aire bucòlic, Añisclo no deixarà mai d’impressionar i l’excursió més típica fins a la Cola de Caballo després de les increïbles grades de Soaso, un acte de reconciliació, de demanar perdó per tants anys d’oblit.

Sempre m’ha agradat Ordesa i aquesta vegada a la recuperació de paisatges i sensacions  es sumava una motivació addicional d’evangelització, de guanyar una nova adepta a una fe que poques vagades decep.     

Jazz in Marciac

Marciac és un petit poble del sud de França, de l’antiga Gascunya, d’uns mil habitants, en el que es celebra uns dels festivals de jazz més importants d’Europa.

El festival va començar a l’any 78 i és un autèntic miracle: un poble petit, sense instal·lacions adients, cap ciutat gran en la seva proximitat, poca estructura hotelera i de restauració fixa, en una zona no especialment turística, no impedeixen un espectacle d’alt nivell durant tres setmanes, més de 200.000 visitants i més de 60.000 entrades venudes als concerts de pagament.

El gran esdeveniment és el festival, la gent “variopinta” i plural, de totes les edats i sense l’aire elitista dels nostres festivals, comparteix espais places i carrers i et porta a la convicció que pels francesos el jazz és molt més populars que per nosaltres.

La sala de concerts, un enorme envelat amb 6.000 seient, ple a vessar d’un públic entès,  entusiasta i participatiu, en la que han actuat la gran majoria de les figures del jazz internacional. Tot un espectacle.

Marciac està a quatre hores en cotxe de casa nostra i és una magnifica opció per la segona quinzena de Juliol i la primera setmana d’agost.

Defensar el català

Fa 30 anys quan es va iniciar el procés de normalització lingüística, tots tenien clar qui era l’objectiu: consolidar l’ús de la llengua i fer del català la llegua comú dels catalans.

Per aconseguir l’objectiu eren claus dos instruments:  l’escola (una xarxa única que no separés els alumnes en funció de la llengua familiar) i uns mitjans de comunicació públics, que fessin de l’extensió de la llengua la seva raó de ser fonamental.

En paral·lel ens plantejaven l’extensió de l’ús a totes les administracions (autonòmiques, municipals i de l’estat a Catalunya), a fi de garantir el dret a viure en català sense entrebancs al nostre país.

L’èxit des de el punt de vista lingüístic estava en fer extensiu el català a tothom: esquerres, dretes,   nacionalistes, catalanistes, espanyolistes, jutges, militars, empresaris, sindicalistes, els incondicionals del Barça, els de l’Espanyol i els del Madrit,  nascuts a Catalunya o emigrants recents...al centre de Vic o a Torre Romeu.

Quan fem un ús partidista de la llengua perjudiquem el català, quan fem de la llengua un instrument de confrontació política o social perjudiquem al català.

Qui fa més mal a la llengua? El ministre Wert al que tots tenim clar que no farem cas o TV3? que amb la seva actitud sectària a favor d’un model de país, ha oblidat quin era el seu principal objectiu, que es estendre l’ús i coneixement del català. A qui beneficia que TV3 deixi de ser la TV de referencia de molts catalans?

Quin favor fan a la llengua que organitzacions com Omnium cultural, s’oblidin del seu objectiu i la seva vocació de pluralitat i de defensa de la llengua i la cultura catalana i es posin al servei d’una idea política?

Ens estem equivocant. És cert que d’alguns dèficit, especialment en l’administració de justícia, la responsabilitat és de l’administració central, però de l’ús partidista, de fer bandera de la llengua contra altres catalans  la culpa també és nostra.

El model de llengua a l’escola ha estat sempre clar, compartit i integrador, aquest model i aquesta filosofia hem de fer-la extensiva a tots els àmbits, a la realitat quotidiana del país.

Discriminació positiva

Probablement ningú podria pensar que, tants anys després, la presencia de regidores en el ple de l’Ajuntament de Castellar seria tan reduïda, la més baixa des de fa molts mandats.

Si finalment el canvi a l’Altraveu es produeix tal com està previst, per primera vegada els dos regidors seran homes. En el conjunt de l’oposició, de 8 regidors només 1 serà dona.

Crec que és un tema que ens ha de fer reflexionar i que dóna tota la raó als que pensen que la igualtat de gèneres està molt lluny de ser una realitat fins i tot en la representació política i en el nostre municipi.  

Model Castellar

Dilluns passat varem participar a Sant Cugat en unes jornades organitzades pel ACCIEP sobre comunicació en l’àmbit municipal. A nosaltres ens va tocar moderar una taula sobre la possible crisis de l’actual model de comunicació local. 

És interessant contrastar models i opinions amb politics i tècnics d’altres municipis i constatar que anem en la bona direcció. Pocs han introduït modificacions en el model clàssic, caduc i realment en crisi: un butlletí informatiu de tant en tant, que només parla de l’equip de govern i una ràdio municipal irrellevant, anquilosada, amb problemes de finançament o directament tancada.
El model Castellar: radio municipal, setmanari en paper i diari digital, amb una redacció integrada, que ha mantingut la plantilla de professionals i a reduït en 5 anys les despeses de comunicació a la meitat, veient l’entorn, no és només el resultat de la bona gestió, és quasi un miracle.
Tenim motius per presumir de mitjans de comunicació públics.

Enric Juliana

Fa anys que segueixo els articles d’en Juliana. Sempre he pensat que és un dels periodistes millor informat del que passa a Espanya. I ho fa des de un mitjà, La Vanguardia, amb el que tinc poc en comú, com si les seves cròniques transcendeixin la línia idelogica-editorial de la marca.
Fa unes setmanes en Jot Down, l’experiment editorial més interessant que ha aparegut en l’horitzó de la comunicació en molts anys, Ton Vilalta li fa una magnífica i llarguíssima entrevista, en la que parla de forma oberta i clarificadora de la majoria dels temes de preocupació política actuals.
Val la pena gastar uns quants minuts (bastants) en llegir les seves opinions.

Enric Juliana-Jot Down

Port Coton

La Belle-Ille de Monet

L’últim baluard

El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.

El govern de Catalunya reacciona davant de la llei Wert en relació a la llengua vehicular de l’escola, però és capdavanter i còmplice en el desmantellament de l’escola pública. Les accions contra la sanitat pública a Catalunya poc tenen a envejar a les que porta a terme el PP a Madrid. Però és clar, aquí tenim un “mantra” que ens protegeix de tot, el 2014 serem independents i s’hauran acabat tots el nostres problemes pels segles del segles.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.

O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.

Gènere i poder

Jo formo part de la generació en la que moltes dones han estat pioneres en les seves activitats polítiques, laborals o socials.

Com molts homes de pensament progressista, en aquells moments,  em creien una part important del discurs feminista, fins i tot que hi ha un model alternatiu femení d’exercir el poder. Una afirmació de l‘estil de “el dia que governin les dones no n’hi haurà guerres i el món serà més just i igualitari” podia resultar creïble.

Han passat bastants anys i, malgrat els avanços, és cert que als nivells més alts de decisió, la presencia femenina continua sent minoritària, però escoltant aquest dies a la senyora Fàtima Bàñez parlar del joves professionals que han d’emigrar  per no trobar feina a Espanya, a la senyora de Cospedal defensant com els votants del PP deixen de menjar per pagar l’hipoteca o escotant el seguit de mentides e incoherències que ens regala cada divendres la senyora Santamaria, començo a tenir la convicció que això no és un tema de gènere, que les dones tenen la mateixa capacitat que els homes per dir estupideses i que, al menys en la dreta espanyola, una dona pot ser ministra amb el mateix nivell d’incompetència dels homes.

No sé si es pot interpretar com un avanç cap la igualtat.

Bretolades

Una campanya de sensibilització sobre civisme que pretén aconseguir involucrar a la ciutadania contra les actituds incíviques, no és fàcil. Encara ho és menys si tens poc mitjans econòmics i has de limitar-te a fer servir els instruments i els mitjans de comunicació municipals.
Una campanya, sobre qualsevol tema, només és eficaç si aconsegueix que la gent en parli, si aconsegueix notorietat.
L’equip de disseny de l’ajuntament ha elaborat una campanya atrevida, que compensa amb ingeni la falta de mitjans: ni fotos ni dibuixos, grafia neta i una expressió d’impacte, directa i contundent.
I una cosa important, no limitar-nos a denunciar unes actituds, també posar de manifest com perjudica als ciutadans i quin es el cost, també económic, que tenen les “bretolades” pel municipi.
La campanya gràfica es completa amb productes audiovisuals en el que alguns ciutadans donen recolzament a la campanya. Es tracta d’unificar esforços en la defensa d’un objectiu comú: fer un Castellar més cívic.

Intel•ligent i subtil

Memorias líquidas

Enric González és un periodista que sempre ha despertat les meves simpaties i una certa enveja. Ser corresponsal, en una època de vaques grosses, a Nova York, Londres, París i Roma (i finalment a Jerusalem) d’un diari que donava un pes important i de prestigi a la informació internacional no deixa de ser un privilegi.
Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.

Chipre, otra visión

Paul Krugman

Hace un par de años, el periodista Nicholas Shaxson publicó un libro fascinante y descorazonador titulado Treasure Islands (islas del tesoro), en el que explicaba la manera en que los paraísos fiscales internacionales —que también son, como el autor señalaba, “jurisdicciones con secreto bancario” en las que muchas reglas no se aplican— debilitan las economías en todo el mundo. No solo escamotean los ingresos a unos Gobiernos escasos de dinero y facilitan la corrupción, sino que distorsionan el movimiento de capital, lo que contribuye a alimentar crisis financieras cada vez más grandes.
Sin embargo, una cuestión en la que Shaxson no profundiza demasiado es qué pasa cuando una jurisdicción con secreto bancario entra en quiebra. Esa es la historia de Chipre en estos momentos. Independientemente de cuál sea el desenlace para el propio Chipre (pista: seguramente no va a ser feliz), el lío de Chipre muestra hasta qué punto sigue sin reformarse el sistema bancario mundial, casi cinco años después de que comenzara la crisis financiera mundial.
En cuanto a Chipre: puede que se pregunten por qué le importa a alguien un pequeño país con una economía no mucho mayor que la del Scranton metropolitano, en Pensilvania. Sin embargo, Chipre es un miembro de la euro-zona  de modo que los acontecimientos que tienen lugar ahí pueden provocar el contagio (por ejemplo, pánicos bancarios) en países más grandes. Y hay otra cosa más: aunque la economía chipriota sea diminuta, Chipre es un actor financiero sorprendentemente importante, con un sector bancario cuatro o cinco veces más grande de lo que se podría esperar si se tiene en cuenta el tamaño de su economía.
¿Por qué son los bancos chipriotas tan grandes? Porque el país es un paraíso fiscal en el que las corporaciones y los extranjeros acaudalados ponen su dinero a buen recaudo. Oficialmente, el 37% de los depósitos en los bancos chipriotas proceden de no residentes; la cifra verdadera, una vez que se contabiliza a los expatriados ricos y a las personas que son residentes en Chipre solo de nombre, seguramente es mucho más elevada. Básicamente, Chipre es un lugar en el que la gente —sobre todo, pero no solo, los rusos— oculta su riqueza tanto a los recaudadores de impuestos como a los reguladores. Independientemente del lustre que queramos darle, es básicamente una cuestión de blanqueo de dinero.
Los ricos siguen utilizando libremente los paraísos fiscales para evitar pagar impuestos como la gente de a pie.
Y lo cierto es que gran parte de la riqueza nunca se movió; solo se volvió invisible. Sobre el papel, por ejemplo, Chipre se convirtió en un enorme inversor en Rusia, mucho mayor que Alemania, cuya economía es cientos de veces mayor. Naturalmente, esto no era en realidad más que “viajes de ida y vuelta” para los rusos que utilizaban la isla como refugio fiscal.
Desgraciadamente para los chipriotas, entró suficiente dinero de verdad para financiar algunas inversiones realmente malas, ya que sus bancos adquirieron deuda griega y concedieron préstamos para una inmensa burbuja inmobiliaria. Antes o después, las cosas estaban abocadas a salir mal. Y así ha sido.
¿Y ahora qué? Hay un fuerte paralelismo entre la situación en Chipre en estos momentos y la de Islandia (una economía de tamaño similar) hace unos años. Al igual que Chipre ahora, Islandia tenía un sector bancario enorme, inflado por los depósitos extranjeros, que era sencillamente demasiado grande para ser rescatado. La respuesta de Islandia fue básicamente dejar que quebraran los bancos y aniquilar a esos inversores extranjeros, a la vez que se protegía a los depositantes nacionales; y los resultados no fueron demasiado malos. De hecho, Islandia, con una tasa de desempleo bastante inferior a la de la mayor parte de Europa, ha capeado la crisis sorprendentemente bien.
Desdichadamente, la respuesta de Chipre a su crisis ha sido un absoluto desastre. Esto refleja, en parte, el hecho de que ya no tiene su propia divisa, lo que le hace depender de los responsables de tomar las decisiones en Bruselas y en Berlín, los cuales no han estado dispuestos a dejar que los bancos quiebren abiertamente.
Pero también refleja las pocas ganas del propio Chipre para aceptar el final de su negocio de blanqueo de dinero; sus líderes todavía están tratando de limitar las pérdidas para los depositantes extranjeros con la vana esperanza de que pueda reanudarse la normalidad, y estaban tan ansiosos por proteger a las grandes fortunas que han intentado limitar las pérdidas de los extranjeros expropiando a los pequeños depositantes nacionales. Al final, sin embargo, los chipriotas de a pie han manifestado su indignación, el plan ha sido rechazado y, a estas alturas, nadie sabe qué pasará.
Yo supongo que, al final, Chipre adoptará una solución parecida a la islandesa, pero a menos que acabe viéndose obligado a abandonar el euro en los próximos días —una posibilidad real— es posible que primero pierda mucho tiempo y dinero en medias tintas para evitar enfrentarse a la realidad al tiempo que incurre en deudas enormes con países más ricos. Ya veremos.
Pero detengámonos un minuto para pensar en el increíble hecho de que los refugios fiscales como Chipre, las islas Caimán y muchos más sigan funcionando más o menos igual que antes de la crisis financiera mundial. Todo el mundo ha visto el daño que los banqueros fuera de control pueden infligir, pero así y todo, gran parte del negocio financiero mundial sigue canalizándose a través de jurisdicciones que permiten a los banqueros esquivar hasta las normativas más suaves que hemos establecido. Todo el mundo se lamenta por los déficits presupuestarios, pero a pesar de ello, las sociedades anónimas y los ricos siguen utilizando libremente los paraísos fiscales para evitar pagar impuestos como la gente de a pie.
Así que no lloren por Chipre; lloren por todos nosotros, que vivimos en un mundo cuyos líderes parecen decididos a no aprender de los desastres.

Paul Krugman es profesor de Economía de Princeton y premio Nobel de 2008

La suportable lleugeresa

Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?

Estambul

S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.

El Bòsfor està ple  de vaixells  en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre  i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic en permanent activitat.

Estambul és una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem Pasa..Sant Salvador en Chora.

Val la pena recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy, recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s  en els carrerons de Galata, escoltar jazz en el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.

Recórrer el Bòsfor des de  Eminönu  i el seu olor a sardines de les cuines flotants, fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i muralles, expressió d’una historia d’esplendor.

Passejar entre multituds pels basars, entre l’aroma de les especies  i els colors de les ceràmiques, les artesanies i els kilims.

Bizanci, Constantinoble, Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània  i, probablement, l’única ciutat del món que ha estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys  i aquesta realitat històrica està viva en els seus edificis i carrers.

I tornes una mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits,  de complicitats renovades. I comences de nou amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan importants i que som especialistes en generar problemes artificials.

      

Rendez-vous

Fa molts anys que penso que el jazz, en el sentit més ampli, és la música del nostre temps, la que concentra la major dosis de qualitat interpretativa i de creació. Amb el temps s’ha estès  per tot el mon integrant tot els orígens musicals, ha aconseguit un llenguatge comú que permet que conversin de forma harmoniosa músics nord americans, escandinaus, mediterranis, hispans, turcs o hindús. Tots els mestissatges són possibles quan es té una mentalitat lliure, oberta i creativa.

Europa té una llarga tradició de jazz i al mateix temps un estil propi fruit d’unes arrels comuns. Probablement, avui, el jazz és el producte cultural més compartit pels europeus.

Fruit de la influença de dos gran trompetistes nord americans: Miles Davis i Chet Baker , avui tenim a Europa alguns trompetistes de nivell mundial.

Ja hem parlat anteriorment en el Bloc, de Enrico Rava i de Paolo Fresu, dos músics que hem tingut l’oportunitat de escoltar en les seves freqüents  visites a Catalunya.

Aquest dies he descobert un gran àlbum del trompetista franco-suís Erik Truffaz, que també ens ha visitat en algunes ocasions i que ha intervingut de forma brillant en el festival de Terrassa.

Rendez-vous , és un mostra clara de l’esperit  obert i mestís del jazz, un àlbum de 3 CD, fruit de tres cites, a Paris, Benares (India) i Mèxic. Experiències compartides de músiques d’origens diferents que es troben en un espai comú. Especialment emocionant l’experiència de Benares i la forma d’harmonitzar músiques tan diferents.

En temps d’incomprensions, de sectarismes i de confrontacions culturals, la música i en especial el jazz és una poderosa font d’inspiració i d’esperança 

Assemblea nacional

Realment som un país peculiar, tenim un Parlament, democràticament elegit,  des de fa més de 30 anys, reclamem de forma insistent enfortir les estructures d’estat, però sempre hi ha algú que s’arroga el paper constituent amb les benediccions del  “papanatisme” oficial.

Aquest dies l’assemblea és reuneix a Girona i ni els complaent Ara i TV3 són capaços de dissimular l’evident fracàs .

Fa uns mesos la capitalització tramposa de la manifestació de la Diada, va permetre a la seva presidenta, una política de poc èxit en el seu poble i en el seu partit, ERC, sentir-se la reencarnació amb barretina de Jeanne d’Arc, i al mateix temps donar l’oportunitat de fer el ridícul al president Mas.

Ja és una cosa habitual que qualssevol “mindungui”  s’apropiï   al nostre país de la voluntat i la representació del poble. I després pretenem que ens respectin i ens prenguin seriosament.      

Sèries TV

És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.

Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10 hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament, en TV per cable de pagament.

En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això si, sense tants mitjans  i emesa de forma continuada en un parell de mesos.

Des de les multi premiades The Wire i Mad Men  a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat  al servei d’un model cultural i fent servir un màrqueting tremendament eficaç.

Davant d’aquesta màquina engreixada  i poderosa, una industria europea  atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen” no troben llocs a les   programacions de les nostres televisions.

És curiós com el debat cultural (i en especial la industria cultural) ha estat sempre  absent en la construcció europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada  que Europa i fins i tot que el nostre propi país.  

Habemus Papa

A una persona no creient i a més conscient del paper minvant de la jerarquia eclesial, sorprèn el ressò de la decisió d’un centenar d’ancians per triar al portaveu de la secta.
En els últims anys, afortunadament, la majoria dels ciutadans, fins i tots els que tenen una afiliació social o de costums al catolicisme, viuen al marge, per no dir en contra, d’uns dogmes anacrònics, segregadors, injustos i en contra de qualssevol lògica.
Que justifica el paper servil de la dona en l’església actual? Qui entén la seva actitud tancada a l’ús de mitjans per evitar infermetats de transmissió sexual? Perquè aquesta obsessió de criminalitzar el sexe quan són l’organització mundial amb més casos d’abusos sexuals?
L’església, globalment, és un anacronisme amb una historia d’abusos i corrupció lligada al poders més reaccionaris, que fa molts segles que va oblidar l’alliberador missatge original del cristianisme.
Ara tenen un nou portaveu que tampoc s’equivocarà mai. Un ancià de 76 anys, qüestionat al seu país pel seu paper en la dictadura de Videla, que s’havia jubilat de bisbe, per edat, de la seva diòcesi bonaerense, en el que molts ingenus posen esperances de canvi. Poca energia per tanta inèrcia.

Lluís Basset acaba avui el seu article sobre aquest tema, amb una reflexió interessant:

La fascinación que ejerce el papado, y sobre todo una circunstancia tan nueva y extraordinaria como la sucesión en vida del anterior papa, han convertido el cónclave en una elección con mayor atractivo mediático que cualquier otra en el mundo secular. Es una paradoja más de las muchas que rodean a la Iglesia, con su brillante liturgia del secreto y del misterio en un mundo que exige transparencia y claridad. Todo ello contribuye a crear expectativas dentro y fuera de la Iglesia, que se suman así a los retos internos y externos que esperan al nuevo pontífice y le obligarán a adoptar una visión más global y actualizada del catolicismo si quiere ser ese papa todavía inédito que corresponde al tercer milenio.

Premsa

Tampoc n'hi ha per tant

Em sorprenen algunes reaccions airades d’alguns il·lustres militants del PSOE, que jo considerava més intel·ligents.

S’ha produït un fet: el PSC i el PSOE no coincideixen en una votació, i que? El que és sorprenent és que sigui la primera vegada. Per que hem de dramatitzar? aprofitem per clarificar un protocol de funcionament conjunt que sempre hauria d’haver estat clar. Som dos partits diferents des de la nostra creació i volem, al menys el PSC, continuar sent diferents. Com compartint responsabilitats i espais, és el que hem de clarificar.

Jo soc partidari de coordinar, sempre, polítiques i estratègies, també de compartir grup parlamentari (també ho fem a Europa), però compartir no ha de suposar dir a tot amén. També és necessari que el PSC es faci més visible i més actiu en el parlament espanyol.

Dos temes si preocupen:

•  Que en el PSOE, alguns es comportin com rancis nacionalistes espanyols, als qui els importa més la sagrada unitat de la pàtria que el socialisme (igual que als nacionalistes catalans).
• Que la reacció respon al model de partit que ens ha portat al fracàs. Castigar a un diputat per seguir les directrius del seu partit? El ascons són propietat de l’aparell del partit? Si un diputat no representa als seus electors, que fa al parlament? També en aquest tema hem de canviar molt.

Ni amenaces ni ruptures, recuperar el sentit comú i adaptar l’estructura del grup parlamentari al model federal que defensem.

I donar ànims al Pere Navarro, que en pocs mesos ha avançat més en aquest procés, que alguns dels que el critiquen des de posicions pretesament més “sobiranistes” (signifiqui el que signifiqui).

Deixem-nos de dramatismes que tampoc  n'hi ha per tant.

Un BRAM! consolidat

Després de 5 anys de trajectòria, el Bram, la mostra de cinema de Castellar, ha arribat a un punt de maduresa i de consolidació.
Veure l’Auditori ple, dia darrera dia, és una gran satisfacció pels que fa més de 5 anys varem iniciar aquesta aventura sense massa referents i en plena crisi del cinema.
Avui la marca Bram! està consolidada. Una setmana de cinema social, d’autor, de qualitat i no tancada estrictament als cinèfils, més o menys frikis o experimentals, amb pel·lícules d’una certa trajectòria d’èxit comercial, té un públic garantit.
El Bram! té entre els seus objectius la promoció del cinema, recuperar l’hàbit d’anar a les sales, compartir les sensacions amb d'altres espectadors i veure les pel·lícules en les millors condicions d’imatge i so. Mantenir aquesta filosofia, part essencial dels criteris originals, és fonamental, especialment després de demostrar la seva eficàcia.
Llarga vida al Bram

la foto és de J. Graells

Una CIA catalana i sobirana

Aquest dies, llegint la premsa, un no deixa de tenir un cert sentiment de vergonya aliena.
Pobre Catalunya, quanta misèria!
Sembla que estem participant en el concurs de “a veure qui és més imbècil i mes cutre”. Realment la conversa entre la senyora Camacho i l’amant xantatgista interessa a algú?
Quina pallassada és aquest “grup de treball per l’espionatge” del Govern de la Generalitat? L’objectiu és estudiar els dossiers del tripartit (ERC inclòs) o entraran a estudiar al partit del govern, que surt a totes les pomades? Analitzaran perquè en Felip Puig ha estat espiat pels seus propis companys de govern? Faran un estudi sobre les activitats delictives de la família Pujol? Sembla que la monarquia catalana és tan corrupta com l’espanyola.
Com ens salvarem del ridícul dels mossos d’esquadra pidolant intervenir?
No és estrany que l’explicació sigui el procés sobiranista, quan parlem de fets de fa anys i quan els sobiranistes s’espien entre ells? Realment, aquesta història de Mortadelo i Filemón ens demostra a on som.
Quina serà ara la nostra prioritat? el nostre proper pas? organitzar la CIA catalana per defensar-nos del nostres enemics? exteriors o interiors? No tindrem exercit però si uns potents serveis d’intel·ligència. I si fent un pacte amb Israel i contractem el servei? diuen que aquests són molt eficaços. Un servei més externalitzat.
Si aquesta panda d’incompetents i corruptes ens han de portat a Ítaca, més val que comencem a estalviar per comprar el flotador.

5è BRAM

Aquest dies s’està celebrant a Castellar, per cinquè any consecutiu, la mostra de cinema Bram.
Des del seu origen el Bram ha tingut dues característiques:
- El caràcter obert a la col·laboració entre l’ajuntament i els ciutadans.
- L’aposta per un cinema social i d’autor. Una aposta per la qualitat.
Des de la incorporació a l’organització del BRAM, en l’edició passada, del Club Cinema Castellar, una entitat castellarenca que programa sessions de cinema tot l’any, la mostra ha tingut un nou impuls i una garantia d'un esperançador futur.
La col·laboració en projectes mixtes públics-privats, de l’administració amb la societat civil, ha estat un model d’èxit al nostre país, el BRAM és una bona mostra.
Ara és el temps dels ciutadans. Emplenar l’Auditori en cada sessió, a uns preus molt populars, és la millor manera d’agrair un esforç i consolidar un projecte del que hem d’estar orgullosos i a qui hem de garantir la seva continuïtat.

Titulars

El PP se cierra en banda y denuncia una conspiración para “sustituir” a Rajoy.

La Generalitat atribuye las escuchas a un ataque al proceso sobiranista.

Cada loco con su tema

Corrupció

Aquests dies els diaris han convertit la corrupció en monotema. Dóna la impressió que som un país de corruptes i que no se salva ningú.

Curiosament d’una corrupció no se’n parla: la de la premsa, la dels mitjans de comunicació.

Quan es publicarà com es financen els diaris i quines són les ajudes públiques legals i no tant legals que reben?. I no se’n salva ni un.

El diaris publiquen que una ex novia o ex amant  denuncia a un fill de Jordi Pujol , sembla que per despit, de delictes fiscals i de contraban de divises, era un tema molest.

Un altre diari treu, casualment, una informació sobre un dinar de Victoria Álvarez amb la senyora Camacho que, també casualment, va ser  espiat.

El senyor Zaragoza, que “passava per allà” ja ha estat declarat culpable i, coses de la vida, un espia penedit, entrega a la policia 500 informes sobre empresaris i polítics catalans, fruit de l’espionatge. I apa, tots culpables!

Evidentment, no pot ser d’una altra manera, el senyor Homs, portaveu del govern, ho relaciona tot amb el procés sobiranista que alguns volen sabotejar.

Algú recorda que l’inici va ser una denuncia per xoriço d’un fill d’en Pujol?

Que bé els hi va a alguns que no es parli durant uns dies d’en Barcenas!

I per això estan els “pringats dels sociates”, per carregar amb el mort.

Proveu a endevinar quin diari ha començat cadascuns dels temes. Casualment, segur.

Realment hi ha gent molt experta en remenar la merda.

La Torre Shard

"Está claro que el nuevo rascacielos cambia el contexto y, consecuentemente, alterará la historia de la ciudad. Esa altura, en esa céntrica ubicación, aspira a disparar el distrito de Southwark hacia una transformación. Pero su construcción no refleja solo esa voluntad de cambio". “Será tan esencial subir al Shard al visitar Londres como lo es ascender hasta la cima del Empire State cuando se llega a Nueva York"

Socialistes de Catalunya

No es pot negar que el PSC no està en el millor moment de la seva història. Tampoc, que hi ha milers d’experts que saben com solucionar els nostres problemes, fins i tot els que desitgen, que el millor seria desaparèixer de l’escena política catalana.

En temps de sectarisme profund, com l’actual, hem d’intentar no contagiar-nos i, per sobre de tot, no traslladar el sectarisme al sí de l’organització.

Molts pensem que l’estructura i funcionament del partit, massa rígids, estan superats i que hem d’anar a fórmules més obertes i participatives.

També pensem que el PSC és un partit jurídicament diferent del PSOE i com a tal ha d’actuar.

Però, fins i tot, des de l’absoluta autonomia de decisió, un partit català ha de tenir un model per Catalunya, per Espanya i per Europa.

El PSC va néixer amb la voluntat d’integrar totes les sensibilitats socialistes i progressistes del nostre país i, sense aquest objectiu,  probablement deixaria de tenir sentit, per tant necessiten un denominador comú que justifiqui que estem junts i còmodes en la mateixa organització.

A nivell nacional tenim un model social i de defensa de la igualtat que, si bé és cert, s’ha de posar al dia, no ha generat importants tensions internes.

Formar part d’Europa, tampoc ha generat , al menys de moment, masses contradiccions .

El problema està en tot cas en la configuració del model per Espanya, en les relacions de Espanya i Catalunya, i diria que encara més, en el model de relació entre el PSC i la resta de socialistes d’Espanya.

Pel que jo conec, crec que un model basat en:
- Un PSC amb perfil propi, en coalició i pactant les polítiques estatals amb el PSOE, formant part o no, del mateix grup parlamentari.
- La defensa radical  d’un model d’estat, federal/confederal que, simplificant, respectés la identitat de Catalunya i garantís un tracte fiscal just.
- El reconeixement del dret a decidir, en una formulació seriosa i garantista.

...seria un acceptable denominador comú per la immensa majoria dels que se senten propers a la nostra ideologia.

Quan el que s’intenta, oblidant els problemes quotidians de tants conciutadans, és imposar  el debat identitari, és fonamental tenir molt clar el marc de referència compartit, els elements comuns  que ens permeti anar junts i sense contradiccions. 

poum revisió

http://www.lactual.cat/cat/downloads2/pdfextra227.pdf

Ara

Catalunya avança cap a les estructures d’estat.
Ara ja tenim premsa del Movimiento

Incomoditat

Fins i tot compartint la part essencial del discurs d’en Pere Navarro, convençuts que ERC i CiU no estan jugant net, que és falç que vulguin una consulta vinculant i amb garanties, que la declaració aprovada ahir no és un pas cap al dret a decidir sinó el tret de sortida cap a la sobirania. Fins i tot convençuts de tot això, molts militants socialistes ens sentim avui incomodes.
Ja sé que probablement no havia massa interés que el PSC formés part del grup del si, però la direcció del grup parlamentari tenia que ser conscient del mal que entre militants i simpatitzants faria la foto, sense matisos, explicada per una premsa entregada a la causa. El PSC defensa una proposta molt diferent al PP i Ciutadans i aquestes diferencies han quedat sepultades per un no, compartit. Crec que, com a mínim, els ha faltat cintura.

Pàrking i zona blava

A l’últim ple, amb l’adjudicació a l’empresa SABA de la gestió del aparcament soterrat i la zona blava, es va donar solució definitiva a un llarg procés d’interinitat, provocat, especialment, pel procés de concurs de creditors que va afectar a Tiferca, l’empresa propietària de la concessió per 50 anys.
Que una concessió a tan llarg termini formi part d’una massa concursal, sobre la que ha de resoldre un jutge, tots sabem que genera incerteses i fa impossible una solució definitiva.
L’Ajuntament estava obligat a defensar els interessos públics i al mateix temps garantir el funcionament d’unes instal·lacions claus pel desenvolupament del centre de la vila.
L’any passat es va resoldre el conflicte jurídic de forma molt satisfactori pel municipi: Castellar recupera la concessió sense cost i pot decidir, amb plena llibertat, la fórmula de gestió.
Que guanyés el concurs una empresa de garanties, líder del sector, com SABA, ens garanteix una gestió solvent i eficaç, mantenint les mateixes condicions actuals pels ciutadans (mateixes tarifes, mitja hora gratis en zona blava...)
La gestió del nou concessionari és a risc i ventura. L’Ajuntament passa de ser pagador a rebre uns ingressos fixos (reduïts els primers anys) i uns ingressos variables creixents en funció de l’evolució de l’activitat.
Estic convençut que, malgrat les enormes dificultats, hem fet una bona gestió, que ens ha portat al final desitjat. Hem recuperat, sense cost, un actiu, que podia arribar a llastrar la nostra gestió econòmica i està garantit el futur d’una instal·lació clau per al desenvolupament de la nostra vila.

Avanç del POUM

En el ple de desembre, l’Ajuntament de Castellar va aprovar, pràcticament per unanimitat, (19 vots a favor i 2 abastencions) l’Avanç de revisió de l’actual Pla d’Ordenació Urbana.
No pretén aquí fer un anàlisi exhaustiu, però si repassar, de forma somera, el que podrien anomenar Principis Programàtics, en torn als quals s’agrupen la majoria de les accions contemplades en l’avanç de revisió del POUM.

Obrir Castellar al riu.
• Fa molts anys, des de que va deixar de ser una font determinant d’activitat econòmica, que Castellar viu d’esquenes al riu.
• No es tracta, ni es pretén, recuperar un passat que avui seria inacceptable des de el punt de vista mediambiental,
• Es tracta de tenir una visió integral d’un espai complex i que exigeix un tractament comú: el parc de Canyelles, els horts d’en Brunet, can Barba, el Molí d’en Busquets, el Rieral... necessiten un alternativa que doni coherència i que millori l’estat actual.

No incrementar el sòl urbà.
• És l’element més definitori del pla: Reciclatge del sòl urbà actual, fer poble dins del poble.
• La major part del sòl residencial futur procedirà de sòl que actualment té un ús industrial.
Defensar i ampliar els espais lliures
• Castellar és un municipi privilegiat, quasi el 80% del sòl del terme és no urbanitzable. Després de l’execució total del pla aquest percentatge es mantindrà.
• A més, proposem l’ampliació del Parc Natural i modificacions que ens defensin davant d’accions dels particulars en relació als espais lliures urbans de propietat privada.

Flexibilitzar i afavorir els usos de les activitats econòmiques i industrials.
• La crisis ha estat molt dura amb l’activitat dels polígons industrials i amb el conjunt de l’activitat econòmica.
• La regulació de les dimensions de les naus i de les activitats, no pot ser un impediment per la instal•lació de les iniciatives dels emprenedors.

Donar resposta a les noves necessitats d’habitatge.
• Estem satisfets del nostre model de vila i volen mantenir l’equilibri entre l’habitatge plurifamiliar i unifamiliar.
• Però hem de donar resposta a les noves necessitats dels castellarencs: als joves que pretenen independitzar-se i als models de noves famílies, més reduïdes o monoparentals: habitatges protegits, dotacionals, de lloguer, s’han de contemplar com alternatives reals.

Donar alternatives a la mobilitat exterior i reordenar la mobilitat interna.
• La connexió amb la resta del món és per molts castellarencs el problema més greu del nostre municipi.
• El POUM ha de donar resposta urbanística als projectes de la Generalitat: l’arribada del tren, del desdoblament de la carretera B-124 i de la connexió amb la C-58.
• També, d’acord amb el Pla de Mobilitat, millorar la mobilitat interna i pacificar la circulació en el nucli urbà.

Reorientar les ARES.
Si bé és cert que les Àrees Residencials Estratègiques no formen part de la revisió del POUM, hem assumit públicament el compromís de replantejar el seu contingut i treballar en una proposta conjunta.

A aquest 7 principis volem incorporar un 8é: la voluntat de consens. Estendre al futur el que ha estat una realitat en aquesta primera fase.

Sevilla, fora de tòpics

He estat a Sevilla unes quantes vegades, la majoria per raons laborals. Com a totes les ciutats hi ha coses que t’agraden més i altres que no tant, coses que critiques i altres que lloes amb entusiasme.

Aquesta vegada la visita era de plaer i amb una persona estimada que no coneixia la ciutat. És a dir, un  plantejament diferent, més de turista, amb previ anàlisi exhaustiu de les guies i visita obligada als llocs més coneguts i atractius.

Ser referent mundial de l’espanyolitat tòpica (toros, flamenco, sangria) no t’ho posa fàcil i més si a més has de sumar-los als propis tòpics andalusos. He de reconèixer que Sevilla s’ha defensat força bé, hi ha més signes de l’Espanya tòpica (barrets mexicans inclosos) en la Rambla de Barcelona que en la ciutat del Betis.

Sevilla és una ciutat oberta i espaiosa, efecte  que es potencia com amb totes les ciutats amb un riu important. A més, 30 anys de govern d’esquerres, han potenciar de forma generosa els espais pels vianants i la reducció del transit rodat en els carrers més cèntrics.

Les dimensions de la zona de la ciutat  que alberga els edificis més emblemàtics (l’interior de les antigues muralles) i el bon clima t’anima a passejar, a recórrer els carres tranquils, les múltiples places  “recoletes” i intimes, plenes de tarongers i pintades d’ocres i granats.

Sevilla és una magnifica ciutat per passar uns quants dies, acostumada des de sempre als visitants, amb els que manté una relació de confiança i naturalitat. Té un centre  històric d’un gran atractiu amb elements singular de fama merescuda (Catedral, Giralda, La Alcazaba, la casa de Pilatos) i alguns barris de forta personalitat: Triana, Santa Cruz.. 

Després de tants anys, dues coses encara em criden l’atenció:

La manifestació continua, en les infinites esglésies i en els noms dels carrers (tota una apologia dels martiris lligats a la setmana santa), d’una religiositat d’arrels populars i profundament pagana, en la que es pot discutir amb èmfasi teològic “que virgen es mas guapa”

Com els sevillans viuen el carrer, com ocupen les terrasses, i el ritual de les “tapas” i el menjar drets. Al mig dia i al vespre, els carres estan en permanent ebullició.  És fàcil contagiar-se  i apuntar-se a una fórmula que permet menjar a baix preu  una cuina variada de qualitat.

Fora de tòpics, Sevilla és pels visitants una ciutat fàcil, atractiva, oberta i acollidora

París, aquí al costat

Els processos històrics tenen sempre clarobscurs, la globalització també.

Un dels majors beneficis, al menys pel consumidor, s’ha produït en el transport aeri. L’explosió de les companyies Low-cost, ha democratitzat l’ús d’un producte, no fa masses anys, molt elitista i ara a l’abast de molta més gent.

Anar a París des de Barcelona, i més si programes amb temps, és una opció assequible.

L’excusa aquesta vegada, a més de la part afectiva, era la inauguració recentment, d’una nova galeria a Le Louvre, “les Arts de l’Islam” i la reordenada i tan sorprenent “Orient Méditerranéen dans l’Empire Romain”. Totes dues absolutament recomanables i amb la exuberància amb la que sempre treballa aquest museu. Sorprenen espacialment, per la seva tècnica i modernitat, les meravelloses pintures sobre fusta del segle II (800 anys anteriors a les romàniques!).

De pas, tornar a l’Orangerie, un petit museu que, a part d'albergar les grans pintures murals de Monet, té una magnifica col·lecció de quadres dels grans mestres de les primeres dècades del segle XX.

I una altra exposició, aquesta descoberta sobre la marxa, “Canalletto à Venice” en un museu, el Maillol, que no té per mi un interès especial, però que fa unes exposicions temporals fantàstiques.

Si a més pot fer-ho compatible amb un passeig tranquil pel canal sant Martin, entrant en les botigues i els agradables cafès, l’excursió és per recordar. I tot això aquí a dos passos i en Low-cost. París està més a prop que mai.  

Antoni Castells

A questa setmana, invitat per l’Aula d’Extensió, ha estat a Castellar l’Antoni Castells, catedràtic d’Hisenda Pública i molts anys conseller d’Economia de la Generalitat. Probablement el millor coneixedor que tenim al país del sistema de finançament.

Feia temps que no coincidíem. Després de la seva tornada a la universitat se’l nota relaxat i en bon estat físic. Al marge de la conferencia, com sempre interesant, em va agradar compartir conversa sobre la situació política del país, l’evolució del socialisme, el moment del PSC i alguns esdeveniments històrics dels últims anys.

En Castells és un home lúcid i té les idees clares. Ell, com alguns de nosaltres dins de la ideologia socialista,  sap que estem d’avant d’una cruïlla que no permet recuperar models del passat. L’esquerra, el conglomerat de ciutadans que se senten hereus de la socialdemocràcia i fins i tot del liberalisme d’esquerres (del model anglosaxó), només recuperarà la centralitat del país  i el govern si és capaç d’elaborar un model propi i autònom per aquest país.

En el PSC, des de el seu origen, fruit de la unificació de les diferents corrents socialistes, va néixer com un partit diferent del PSOE, legal i jurídicament, amb un estatus no equivalent a una federació regional o nacional.

És cert que la pràctica d’aquests anys per part, també, de les direccions del PSC i l’enorme atracció electoral d’algun líder estatal, ha generat altres dinàmiques. Però ja toca tornar a l’esperit original, sent conscient que, en aquest moment històric, amb el PSC ja no ni ha prou i hem d’obrir-nos a alternatives més plurals.

Em va agradar el posicionament d’en Castells de no alimentar capelletes i en tot cas jugar a sumar i no ha restar i al mateix temps, qüestionar un model de partit més producte de la retroalimentació de l’aparell que de la connexió amb els lideratges socials.

M’ha agradat trobar-lo en bona forma. 

   

Caixa Fórum

Moltes vegades he pensat que aprofitem poc tenir a pocs kilòmetres una ciutat com Barcelona. Molts ciutadans de tot el món venen cada any i la majoria marxen encantats. Als catalans ens agrada Barcelona, però pocs disfrutem una mínima part del que ofereix.
Quanta gent coneix la col·lecció de pintura modernista del MNAC? (molt menys coneguda que la d’art Romànic o Gòtic) que diu tant del nostre passat i del nostre present.
Una de les institucions que de forma regular fa exposicions temporals interesants és el Caixa Fòrum, que justifiquen acudir de tant en tant a les seves instal·lacions. Encara aquest dies es poden visitar dues bastants interesants:

Abans del diluvi (Mesopotàmia 3500-2100 aC).

A través d’unes quatre-centes peces arqueològiques, procedents de grans col·leccions públiques internacionals, i diversos documents antics i contemporanis, “Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC” explora què li devem a aquesta primera cultura del Pròxim Orient antic, quina imatge del món van tenir els mesopotàmics del quart i tercer mil·lenni aC, que, en gran mesura, ens ha estat llegada a través de la Bíblia, l’Alcorà i diversos mites i textos grecs.

No és un exposició de grans peces i està centrada, més aviat, en la vida quotidiana.
És pot visitar fins el 24 de febrer.

En el mateix recinte hi ha una altre exposició de gran nivell que finalitza el 20 de gener:
L’artista, arquitecte, dissenyador, vedutista, arqueòleg, antiquari, Giambattista Piranesi (Mogliano de Mestre, 1720 - Roma, 1778).
Impressionant la part de l’exposició dedicada al gravats “Carcere d’invencione”, una obra que, crec, no té el coneixement del gran públic que mereix.

Decep una mica, i al mateix temps te n’alegres per ells, que la gran majoria del públic sigui estranger. Estaria bé que ens convertíssim, més, en turistes del nostre país.

És la guerra

El govern de Catalunya i el govern d’Espanya han decidit declarar-se la guerra. El de Catalunya, a més a més ho fa en nom de tots els catalans.

Les paraules d’uns i altres cridant a evitar la confrontació són falses, tots dos la volen. Ja ha començat i continuarà el joc brut. El govern de Madrid té el pes de l’estat, el pressupost, la capacitat d’endeutar-se  i el bolletí oficial, a part d’una legalitat que l’avala. El govern de Catalunya la instrumentalització d’un sentiment, una habilitat especial per mentir i uns mitjans públics de comunicació servils i al servei de la causa.

El govern de Madrid intentarà desvirtuar el procés de consulta, el de Barcelona donar totes les culpes a Madrid per intentar sumar, via econòmica, efectius a la causa de la secessió i al mateix temps vendre una Catalunya idíl·lica en la que els catalans, especialment els sobiranistes, són meravellosos.

Els milions de catalans que no estan per la secessió no existeixen  o són traïdors.

Això no acabarà bé i algú es farà, ens farem, molt mal.