PER
JOAN MANEL PERDIGÓ L’escriptor grec Petros Màrkaris compara al seu penúltim llibre, Amb l’aigua fins al coll, l’efecte devastador del consum de substàncies dopants en els atletes amb el que ha causat la sobredosi de diners fàcils en la salut financera de milions de persones a Europa i els EUA, amb l’efecte secundari d’arrossegar el sistema a la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió del 1929.
Màrkaris, que enllaça els seus relats de novel·la negra amb la realitat social grega, com el seu mestre Manuel Vázquez Montalbán, no és especialment compassiu a l’hora d’adjudicar part de responsabilitat del desastre als seus conciutadans, però posa èmfasi en el fet que, almenys ells, com l’atleta dopat, ja estan expiant –¡i de quina manera!– la part del pecat que els correspon. Una cosa molt diferent de la sort que corren, a Grècia i mil racons més del planeta, els laboratoris que van facilitar la substància dopant (la banca que va concedir el crèdit a dojo) i els àrbitres (polítics de tots els colors) que van mirar cap a una altra banda i van treure rèdit electoral d’unes marques adulterades de creixement.
Desenganyem-nos, per netejar l’organisme de substàncies dopants i acostumar el teixit productiu a créixer sense anabolitzants, necessitarem una dècada llarga. Però el més preocupant no és quant trigarem a sortir de la postració, sinó en quines condicions ho farem. I Espanya és dels països que tenen més males paperetes. Acostumats a créixer en aquesta llarga dècada (1994-2007) dopats per aquest crèdit que ens va crear la il·lusió de ser els més forts i ràpids del món, capaços de guanyar en mil medalles –”Hem atrapat Itàlia i ara anem per França”, ¿se’n recorden?–, ens vam oblidar de fer els deures. No en va Espanya era el 2008 el segon país del món en captació de capitals –¡en termes absoluts!– només superada pels EUA, com recorda l’economista Juan Tugores. Sobre aquesta orgia de crèdit (de substàncies dopants) ni tan sols vam saber aprofitar la conjuntura per modernitzar el nostre sistema productiu. El catedràtic
Jordi Maluquer afirma que la nostra productivitat es va deteriorar en aquells anys en relació amb Europa i que només ara, amb 5,2 milions d’aturats, hem recuperat els nivells del 1996 “¡gràcies al fet que no treballa ningú!”.
No ho tenim fàcil tampoc perquè a escala mundial ningú sembla gaire interessat a revisar les regles del joc. Els uns, els països emergents, perquè ara és el seu torn i estan creixent tant com nosaltres en el seu moment. Que ho facin millor o pitjor, ja són figues d’un altre paner. I els altres, els de sempre, les grans finances i corporacions que influeixen –i de quina manera– en la voluntat dels governs democràtics, perquè les coses no els van gens malament després de l’ensurt inicial i de la fallida de Lehman Brothers el 2008.
Mals auguris, per tant, sobre com ens en sortirem d’aquesta. Tampoc els nostres germans nòrdics de la UE, amb Merkel al capdavant, es deixaran entendrir per les nostres súpliques i per mers propòsits d’esmena. És un deute que hem de pagar amb totes les seves conseqüències, com ens insisteix amb més raó que un sant el nostre
Josep Oliver. El problema és si els que ja dissenyen el nostre futur volen aprofitar el pagament d’aquest deute, no perquè ens rehabilitem, sinó per desnonar-nos. Si volen liquidar això que en diem Estat del benestar. Aquest concepte que els profetes de l’austeritat s’obstinen ara a assimilar al de malbaratament. Aquesta és la trampa.
El gran pacte social de redistribució de la riquesa no només està basat a crear una societat de consumidors, sinó també, i de forma molt especial, en una distribució equitativa de la càrrega impositiva per aixecar un sistema que ha permès que els ciutadans, independentment del seu bressol, tinguin accés a la sanitat, l’ensenyament i a uns serveis destinats no només a garantir unes cotes de benestar, sinó a oferir les oportunitats perquè qualsevol, d’acord amb les seves capacitats, pugui prosperar gràcies a l’ascensor social, clau del sistema.
Sobre aquesta base hem transitat unes quantes generacions d’europeus. Una sòlida estructura que semblava aliena a les conjuntures per les quals el sistema ha passat des de principis dels anys 70. I aquestes són les bases que ara estan en qüestió. El desmantellament de serveis públics, sense diferenciar els bàsics dels prescindibles, la privatització de molts d’ells, la desregulació financera iniciada fa 40 anys, o la liquidació de la negociació col·lectiva i els drets laborals bàsics. Tot un gran canvi de les regles de joc que amenacen de retornar-nos a temps molt pretèrits. I, en el fons, last but not least, la mare de totes les batalles: el repartiment de la riquesa.
N’hi ha prou amb un exemple. La setmana passada es va conèixer el detall comptable del PIB espanyol del quart trimestre del 2011.Doncs bé, per primera vegada des que hi ha estadístiques, les rendes empresarials superen les salarials en el repartiment del valor afegit que genera l’economia espanyola. Per entendre’ns, per primera vegada, tots els assalariats junts no guanyen tant (46%) com ho fan les rendes empresarials (46,2%), òbviament en un nombre molt menor d’individus (el restant 7,8% correspon als impostos). A principis dels 80, per fer-nos-en una idea, la remuneració conjunta dels assalariats representava el 53% del PIB, davant el 41% de la renda empresarial i dels autònoms. Una fotografia que pot ser un reflex bastant fidel de quin és el futur que ens estan escrivint. No va començar ahir, ni de bon tros, però n’hi ha bastants que volen rematar-ho ara. En definitiva, volen que només els atletes paguem el preu del dopatge amb què ens van destruir. Més tard, si els surt bé, no s’ha de descartar que vulguin tornar al fuet per fer-nos córrer.