El cabo de Gata

Trobar més de 60 kms de costa protegida en el Mediterrani espanyol, és un privilegi  que respon a la confluència d’alguns factors irrepetibles.

Almeria ha estat tradicionalment, i fins que no van començar a funcionar els hivernacles, la província més pobre d’Espanya. Les terres properes a la costa són un autèntic desert, improductiu i despoblat, amb l’excepció d’algun petit nucli de pescadors.

Als anys 80, la Junta de Andalusia va declarar la majoria dels terrenys i una part del mar, parc natural, amb un considerable nivell de protecció.

Avui, el cabo de Gata és una zona turística bastant controlada, accessible i poc sofisticada, sense grans hotels, sense Parks aquàtics, sense restaurants d’estrelles ni boutiques de moda. Amb magnifiques platges naturals no sempre d’accés fàcil i amb un paisatge, dur d’entrada, al que tardes poc acostumar-te.

Una magnífica opció de turisme alternatiu que, encara, no està del tot de moda.     

Granada

Después de algunos años he vuelto a Granada, la ciudad de una parte de mi infancia y adolescencia.

Tiene razón quien afirma que las vivencias de la época en que se forma tu personalidad, te marcan de una forma especial. Los años de Granada y los primeros (en Roses y Girona) en una Catalunya pre democrática, han configurado, sin duda, mi visión del mundo.

Puedo estar muchos años sin ir a Granada, sin echarla a faltar, no tengo allá ningún referente afectivo ni familiar, mi relación no es con la gente, que me tratan como a un turista más, por mucho que pretenda recuperar un acento que no sé si he tenido nunca.  El objeto de mi atracción es la ciudad o mejor,  una mezcla de la ciudad de mi adolescencia y la actual.

Creo que no es una afirmación interesada decir que Granada  es la ciudad (de sus dimensiones) más atractiva que conozco, con ese componente mágico que tienen pocos lugares del mundo.

La ciudad menos conocida, trufada de monumentos renacentistas y barrocos, la Cartuja, la excesiva catedral, la magnífica capilla real y el barrio colindante… la plaza Bib rambla.

El recorrido desde la plaza Nueva, santa Ana, carrera del Darro hasta el Paseo de los tristes. El triángulo de la calle Elvira y la Calderería Nueva y Vieja, hoy repletas de teterías en una ocupación pacífica de magrebíes. El mágico Albaicín y el mirador de San Nicolás. La indescriptible montaña de la Alhambra y el Generalife. Es difícil recordarlo sin emoción.

Sólo por poner una pega, producto sin duda de la globalización del comercio: ha desaparecido la actividad artesanal local, activa en otras épocas, el cobre, el damasquinado, la bisutería, el textil, incluso la cerámica, han sido sustituidas por productos estandarizados y en apariencia de un mayorista común.

Me gusta tener el privilegio de sentir a Granada como una cosa propia.

  

Una mirada externa: els municipis

Tots els que estem informats de la realitat política sabem que els municipis han estat l’eslavó dèbil de procés polític espanyol, l’assignatura pendent de la, ja llarga, transició.

Ara en un plantejament pre-constitucional i en contra dels processos històrics, el govern del PP ha iniciat el desmantellament, quan l’actual crisi demostra que només els ajuntaments, la política de proximitat, està en condicions de contrarestar els efectes més insolidaris de la crisi.

Sense ànims de considerar-lo un model perfecte, ni de treure conclusions definitives que els meus coneixements no permeten, aquestes setmanes he pogut comprovar la solidesa de l’estructura municipal francesa.

Un ajuntament francès té el doble pressupost per habitant que un català o espanyol. Això permet, a part d’una economia sanejada, una incidència real en les politiques socials. En habitatge, escola, serveis social, gent gran, transport... l’ajuntament té la capacitat per promoure polítiques d’igualtat.

La solució no està en debilitar encara més als ajuntaments sinó tot al contrari, enfortir-los i finançar-los d’acord amb el seu paper de estructura bàsica i fonamental de l’administració.

La fragilitat

Ho sabem des de sempre, la vida és capritxosa i fràgil, i la natura profundament injusta.

Ara, aprofitant un moment de distracció, torna a equivocar-se de destí.

Era necessari  arrancar-lo dels horts i dels camins? Qui ens recordarà el passat que no va ser? Qui, la utopia ingènua i la revolució pendent?

Tornen, la sensació de debilitat i el desconcert.   

Una mirada externa

Aquest juliol, amb l’excepció dels dies del ple, he estat estudiant en una petita universitat francesa.

Suposo que estudiar francès va en contra de la tendència general. Els europeus hem deixat d’interessar-nos per la llengua i la cultura dels altres europeus. La llengua francesa avui interessa més a americans (de fet americanes) i a orientals.

Deixant al marge motivacions, coneixements previs i interessos presents i futurs, compartir classes i conversa amb universitaris de 25 països diferents és una experiència enriquidora.

Viure en una ciutat que aquí seria “de províncies”, parlar amb la seva gent, conèixer el seu funcionament i els seus problemes, et dóna una perspectiva que permet objectivar la realitat del teu país.

En les properes entrades intentaré analitzar algunes qüestions, si més no, curioses.