Dolor sin nada a cambio

Un altre interesant article de Paul Krugman

...Pero los problemas han empeorado mucho más de lo necesario por la forma en que los líderes europeos, y más en general la élite política, sustituyeron los análisis por los sermones, y las lecciones de la historia, por las quimeras...
...Ahora ya tenemos los resultados, y son exactamente lo que tres generaciones de análisis económicos y todas las lecciones de la historia nos deberían haber dicho que pasaría. El hada de la confianza no ha hecho acto de presencia: ninguno de los países que están recortando el gasto ha visto el desarrollo del sector privado que habían pronosticado. En vez de eso, los efectos depresivos de la austeridad fiscal se han visto reforzados por la caída del gasto privado...
...Entonces, ¿qué será necesario para convencer de su error a la camarilla del dolor, la gente que a ambos lados del Atlántico insiste en que podemos volver a la prosperidad a base de recortes?...
...Verán: entiendo por qué la gente influyente es reacia a reconocer que las ideas políticas que creían que reflejaban una profunda sabiduría son en la práctica un completo y destructivo disparate. Pero es hora de dejar atrás las creencias imaginarias sobre las virtudes de la austeridad en una economía deprimida.

Casi

Nueva visión

 Cuando España llegaba a los 3 millones de parados era una catástrofe, cuando llegamos a 4 millones había que fusilar a Zapatero.

Llega el PP al gobierno y san Mariano no es capaz de cambiar la tendencia ni de generar oleadas de entusiasmo en los mercados. Hacen una reforma de las condiciones laborales que saben que generará más paro. El objetivo: un estado más débil, con menos competencias, unos servicios privatizados y el debilitamiento del estado del bienestar.

Ya hablan de 6 millones de parados sin inmutarse y sin aportar ninguna solución.

¿Hay todavía alguien que crea que saldremos de esta sin acciones que impulsen la economía productiva y el crédito a las empresas? ¿sin asumir que la prioridad no es el déficit sino el paro?

Cuestión de estado

El despliegue de medios dedicados por la administración española a contrarrestar ( ? ) la parodia de los guiñoles franceses, da la medida de la capacidad de ridículo del actual gobierno. ¿No deberíamos crear un conflicto diplomático?, ¿ porque no hemos llamado, ya, al embajador a consultas?

Probablemente debe ser esta la estrategia de la diplomacia del PP para mejorar la imagen de España en el mundo.

Chico i Rita

Ahir feien la pel·lícula de Trueba i Mariscal per TV3. No l’havia  vist al cinema i en va agradar molt.

Excel·lent l’historia sustentada en un sòlid guió, magnífics els dibuixos i l’animació i molt bona la música de Bebo Valdés.

La recreació de l’Havana de finals dels 40, en un dibuix net i minimalista, és un element especialment remarcable.

Pel·lícula absolutament recomanable a la que desitjo la millor sort als Oscars.

Deixant clar que jo sempre defensaré les versions originals, assumeixo els doblatges especialment en TV. Però fer parlar en català amb accent cubà als dibuixos, quant el 100% dels potencials espectadors podien “disfrutar” de la versió original, em va semblar ridícul. No hi ha prou series o pel·lícules  xineses, iranians o nord-americanes per traduir?

Garzón

No és la primera vegada que parlo de Garzón, pel que mai he dissimulat els meus sentiments.

Lamento que hagin estat temes relacionats amb l’extrema dreta i amb la corrupció del PP, els que l’hagin apartat de la judicatura, hauria d’haver passat molt abans.

Des de fa molts anys el senyor Garzón ha “hecho de su capa un sayo”, saltant-se contínuament els drets de la gent que investigava. Quantes instruccions seves han quedat en res? quants ciutadans dignes han passat per presó (viatge en furgó des de Barcelona o Euskadi a Madrid inclòs) amb probes dubtoses o amb sospites infundades? i han estat tractats amb desconsideració i abús d’autoritat? (per donar exemple).

Ara l’hem vist fent de víctima i ha estat capaç de generar corrents d’opinió favorables de molts sectors progressistes, però Garzón no és un progressista, és un egòlatra incompetent i prevaricador. 

I no l’hem vist emmanillat ni amb la bossa d’escombraries amb les seves pertinences dirigint-se a presó. Per cert, si prevaricar és el més greu que pot fer un jutge, perquè no te té pena de presó?

Em fot coincidir amb alguns sectors, que avui estaran contens i no tinc motius per celebrar-lo, però si estic convençut que amb independència del agraïment dels amics xilens, el jutge estrella ha fet molt de mal a una concepció justa i progressista de la judicatura.

Ara que la situació del terrorisme etarra sembla irreversible, no seria oportú acabar amb aquesta anomalia jurídica que és la Audiència Nacional? 

El blog de Paul Krugman

http://blogs.elpais.com/paul-krugman/

La solución a la crisis económica pasa por la política. Paul Krugman, probablemente el economista más conocido del mundo, lo tiene claro. Desde su posición progresista –liberal, en Estados Unidos; de izquierdas, en Europa- prescribe su receta.

Tàpies

Pocs com ell,  tenen un llenguatge tan personal i tan identificable.

El Tàpies que més m’agrada és el que comença als anys 80, una vegada superada l’etapa de l’art pobre i de l’ús de materials de detritus, el dels quadres de gran format, on dominen grisos, marrons, ocres i negres.

Segur que aquests dies els especialistes faran servir conceptes com abstracció, simbolisme, espiritualitat, misticisme, orientalisme.. informalisme. També parlaran de tècniques de collage, graffiti o grattage. Jo prefereixo quedar-me  amb la impressió que em va causar l’exposició antològica del saló del Tinell de fa 20 anys. Allà vaig ser conscient que el pintor havia connectat amb aquest món de forces tel·lúriques profundes, al que, només, tenen accés alguns privilegiats.

Antoni Tàpies estarà viu per sempre.

Congrés del PSOE

No havia seguit massa el procés pre-congressual del PSOE. Una agrupació petita com la nostra té poques possibilitats de participar i el sistema d’elecció de delegats pel consell de  la federació, mai m’ha agradat.

L’ aspiració d’una militant del PSC de ser secretaria general del PSOE, és absolutament legal (forma part d’aquestes petites escletxes mai resoltes del procés d’unitat dels socialistes a Catalunya), però anar tots els delegats recolzant de forma unànime a la candidata del PSC,  és un lamentable error, o pitjor encara, una mostra de com s’han elegit els delegats.

Ahir, aprofitant que una cadena de TV ho feia en directe, vaig escoltar els discursos dels dos candidats. Rubalcaba va començar dubitatiu i després es va anar asserenant, el seu to era reflexiu, sabia que es dirigia a militants, a delegats que votaven  i buscava generar seguretat i confiança després d’una duríssima derrota electoral.

Carme es va equivocar en el discurs, excessivament cridaner i ple d’eslògans. Els primers crits t’emocionen, però a partir del tercer, cansa. Crec  que no era adequat ni per un míting. Ja sé que pretenia donar una imatge de força i entusiasme, d’iniciar la remuntada ja. Però la cohort  d’assessors que l’acompanyen, no la van aconsellar bé.

Ja sé que en un congrés passen moltes més coses, no soc un ingenu i fa molts anys que participo en aquest processos, que hi ha pressions i travetes  i també que alguns actuen en clau personal,  però els congressos del PSOE són bastants oberts i finalment, cada delegat té una papereta i vota en secret.

Si fos un personatge neutral que ve d’un altre planeta, tindria clar que Rubalcaba va estar més convincent.

La coherència del PP

"A tenor" del contingut de l’article del PP a l’Actual, tinc la impressió que no els va agradar la meva intervenció al Ple Municipal. Jo he de confessar que vaig tenir dificultat per entendre la seva. 
Continuo sense saber com justifiquen les pujades d’impostos, quan uns dies abans deien que no ho faríen mai. Ara a Castellar, fan servir, per justificar la pujada de l’IBI del govern central, el mateixos arguments que per oposar-se a la que es va fer a Castellar.

I és que, amb els que confonen Pepe amb PéPé, és difícil, fins i tot compartir sentit de l’humor .

Per si volen guardar-la o fer-la servir amb criteri, reprodueixo, la part central de la meva intervenció.
De res.  

Senyor Carpio, senyors regidors del PP. Després de llegir la seva proposta i escoltar les seves argumentacions, no sé si dubtar  del seu criteri o felicitar-los pel seu atreviment.

Crec que mai a la història municipal, al menys a Castellar, un grup ha demanat un recolzament explícit al govern de l’Estat, tenint 2 regidors de 21 i en un tema absolutament antipàtic.

I a més venen a defensar criteris contraris dels que vostès mateixos, en aquesta sala, van defensar fa uns mesos en el debat de pressupostos.

Per què ens demanen que recolzem al govern del PP?

Perquè en unes setmanes s’ha passat per l’arc del triomf, el programa electoral que defensaven des de fa 3 anys?

Perquè ha empobrit, més, amb les seves decisions, als treballadors i la classe mitjana del nostre municipi?

Per què abanderen les polítiques més conservadores i neoliberals de reducció del dèficit, quan ja ningú creu, ni el FMI, que es pot sortir de la crisis sense reactivar l’economia?

Per què decideix de forma unilateral la política impositiva dels ajuntaments? atemptant contra l’autonomia municipal i dificultant amb les seves accions la gestió d’un pressupost democràticament aprovat?

No, senyor Carpio, les mesures preses pel govern de l’estat no tenen les nostres simpaties.

Una cosa sí que compartim: farem el possible per que tots els castellarencs i castellarenques tinguin clar, que és el govern del PP i no l’Ajuntament,  el responsable de la pujada de l’IBI.