Petites actuacions

De vegades algunes actuacions petites i de cost insignificant poden produir millores considerables en el funcionament d’un equipament. L’Escola Mestre Pla, com la majoria, tenia una situació conflictiva amb les entrades i sortides dels alumnes provocades, especialment, pel comportament incívic d’alguns pares que estan convençuts que ells i els seus cotxes, tenen drets especials.

Quatre pilones, un parell de boles pintades i una mica de pintura han estat suficient per reordenar el carrer, crear un important espai per vianants, protegir la vorera i millorar la funcionalitat i la seguretat.

Desgraciadament no sempre els problemes tenen una solució tan fàcil i eficaç.

Civilització

A tots ens passa que en moments de desànim pensem que el món es un desastre, que retrocedim en drets i que milers d’anys de civilització han servit per ben poc.

Mentre aquest cap de setmana partidaris i detractors de les curses de braus discutien a les portes de la Monumental, llegeixo en una guia que l’any 80 de la nostra era, l’emperador Tito va inaugurar el Coliseu, el gran amfiteatre romà. La inauguració va durar 100 dies, en els que van morir 2.000 gladiadors i 900 besties, mentre 50.000 romans gaudien d’un l’espectacle que consideraven dins de la normalitat.

A Roma, creadora del dret positiu i bressol de la nostra civilització, passaven aquestes coses fa només 2.000 anys.

Sense menysprear les salvatjades actuals de les que contínuament tenim informació, hem de reconèixer que, al menys a nivell de consciencia col·lectiva, hem experimentat una enorme progressió en aquests anys.

El sonriure etrusc

He de reconèixer que els meus coneixements de la cultura etrusca eren pràcticament nuls, només sabia que van ser contemporanis i veïns de Roma en la primera etapa de l’imperi.

La insistència, absolutament justificada, de la meva amiga Norma de visitar el magnífic museo romà de Villa Giulia, m’ha introduït en la comprensió de la riquesa i la originalitat d’una cultura per nosaltres bastant desconeguda.

El peculiar ritual fúnebre: cremar els cadàvers i enterrar les urnes amb les cendres en tombes de pedra amb efectes d’us quotidià, han permès que arribin als nostres dies eines i especialment ceràmiques d’una gran bellesa de disseny i ornamentació en magnífic estat, que ens ajuden a entendre usos i costums en tots els camps de les relacions socials.

El que no resol l’exposició és l’enigma del somriure present en tantes escultures, fins i tot fúnebres, de l’època.

L'Ignasi es casa

Que un alcalde es casi no és el més habitual, tampoc que l’hagin fet 3 regidors en pocs anys. És cert que quan es té una determinada edat les probabilitats són més altes.

La Mireia i l’Ignasi han decidit formalitzar la seva relació i compartir-lo amb familiars i amics. El dinar va ser excel·lent en un ambient contingut, agradable, sobri i afable, en una mostra de bon gust, lluny d’estridències importades, cada vegada més comuns. Com sempre la núvia estava estupenda i el nuvi no tant.

Que la vida futura respongui com a mínim a les seves expectatives i que siguin feliços.

Normalitzem-nos

(article publicat a l'Actual)

A part d’una concepció unitarista de l’estat i una mala fe manifesta que els porta a afirmar que el castellà està a punt de desaparèixer a Catalunya, l’argument clau és l’hipotètic dret dels pares a triar la llengua de l’educació dels seus fills, qüestió que ningú reclama en cap país del món, com tampoc reclamen els continguts curriculars del cursos, que també són competència dels poders públics.

De tant en tant, i sempre per motivacions alienes, el tema de la llengua a l’escola és objecte d’alguna actuació judicial. Valdria la pena tenir en compte que a part de les actuacions de Ciutadans, un grup marginal, en tots els casos el que està al darrere és el PP.

És cert que Catalunya té una singularitat des de el punt de vista lingüístic. No podem negar la realitat de dues llengües convivint i els conflictes potencials que genera. Tampoc podem negar una realitat històrica, en la que l’única llengua que ha patit agressions ha estat el català. Per això, l’ús de la llengües està regulat per una llei del Parlament

En els primers mesos de l’any 81 es va constituir una comissió al Parlament per la elaboració de la llei de Normalització Lingüística.

Des del començament tots érem conscients que el gran instrument de normalització era l’escola. Després d’uns quants mesos de debats, vam coincidir en un model: una única xarxa escolar adaptable a la realitat de cada escola i el català com a llengua vehicular en tota la xarxa.

L’objectiu: que tothom acabés els estudis bàsics amb el domini de les dues llengües i per sobre de tot, contribuir a un model d’integració social en el que la llengua sigui un element d’unitat i no de segregació o confrontació. 30 anys després, la realitat ens diu que la decisió va ser un encert.

No estic segur que sigui intel·ligent reaccionar davant de cada provocació, ja que és pot interpretar més com una debilitat que com una fortesa. Tenim un sistema que funciona, tenim consens social, tenim una llei vigent.

Que cridin ells,... i no fem massa cas.

La sangría

Fa bastants mesos que segueixo els articles del premi Nobel d’economia Paul Krugman. Ell demostra que l’economia no és neutral i que hi ha alternatives a cada política. Les seves tesis defensen una política d’estímuls que doni prioritat la creació de llocs de treballs en contra de la línia dominant restrictiva i de preocupació exclusiva pel dèficit.

És cert que la internacionalització de l’economia impossibilita que una economia petita o mitjana pugui posar en pràctica una política contraria a la majoria. No més a nivell europeu podria tenir èxit una política que exigeix rigor, però també el volum suficient per enfrontar-se als especuladors.

Una política europea d’estímuls, sense l’obsessió injustificada pel dèficit és l’única alternativa perquè Europa torni a créixer i per tant creï ocupació.

L’exemple que fa servir Krugman al seu article és altament clarificador.

Justícia estúpida

Fa molts anys, de fet tots, que la meva confiança en la justícia és nul·la. Dúiem que la justícia és cega, la justícia espanyola és autista, envanida i estúpida.

Emetre una sentència absolutament discutible sense tenir en compte la nova realitat social i política d’Euskadi és viure en una realitat falsa.

La Justícia és la única institució de l’estat sense transició democràtica. En els òrgans de direcció del poder Judicial (tots en situació precària) encara sobreviuen representants de l’antic règim que no necessiten dissimular el seu esperit autoritari. El percentatge d’autoritarisme i centralisme del jutges està molt per sobre de la de qualsevol altre institució, en un model corporativista i sense control democràtic.

La gran prova de la democràcia espanyola és la democratització del poder Judicial

Rics

Quan ho explica el Roto, tot s’entén millor.

Im-presionant

" Pienso que por ser rico, guapo, por ser un gran jugador, las personas tienen envidia de mí. No encuentro otra explicación. No entiendo"

Ni els guionistes de Crakovia ho podrien millorar

La llengua, una altra vegada

En els primers mesos de l’any 81 es va constituir una comissió al Parlament per la elaboració de la llei de Normalització Lingüística.

Des del començament tots érem conscients que el gran instrument de normalització era l’escola. Després d’uns quants mesos de debats, vam coincidir en un model: una única xarxa escolar adaptable a la realitat de cada escola i el català com a llengua vehicular en tota la xarxa.

L’objectiu: que tothom acabés els estudis bàsics amb el domini de les dues llengües i per sobre de tot, contribuir a un model d’integració social en el que la llengua sigui un element d’unitat i no de segregació o confrontació. 30 anys després la realitat ens diu que la decisió va ser un encert.

No estic segur que sigui intel·ligent reaccionar davant de cada provocació, ja que és pot interpretar més com una debilitat que com una fortesa. Tenim un sistema que funciona, tenim consens social, tenim una llei vigent. Que cridin ells,... i no fem massa cas.

El precio del 11 de septiembre

Joseph Stiglitz és premi Nobel d’economia i un crític habitual de l’administració republicana. L’article publicat a El País demostra que la guerra d’Irak a part d’injusta i estúpida ha estat econòmicament ruïnosa i una raó clau per explicar la crisis actual i la pèrdua de poder dels EEUU

Coherència Nacional

L’11 de Setembre els bons catalans complim amb les nostre obligacions patriòtiques: participen en l’acte institucional, escoltem el discurs (aquest any fàcil) i cantem “Els segadors” (avui sense acordió). Saludem els amic i coneguts i ens congratulem del deure complert. Alguns encara se senten més bons catalans i afegeixen una estrella a la senyera i un “lliure” a Catalunya

A uns quants quilòmetres d’aquí un alcalde, malgrat estar en minoria, ens provoca, ens insulta i passa de complir la llei i el seu partit tanca files al seu entorn.

No seria més convincent el nostre patriotisme si impedíssim que ens governés gent tan indigna com Garcia Albiol? Aquest alcalde ho est gràcies al recolzament de CiU i deixaria de ser-ho si CiU deixés de donar-li, fàcil i sense complicacions.

No és molt més efectiu que criticar-lo des del govern, presentar una moció de censura i fer-lo dimitir?, o això és incoherent amb el nostre patriotisme?

Economia?

Crec, sincerament , que ja es pot dir que la política econòmica de les potencies occidentals per enfrontar-se a la crisi han estat un fracàs. Europa i EEUU estan pitjor. Les polítiques de contenció del dèficit, mantenint la desregulació ens porta a l’atonia i a l’increment de l’atur.

Els economistes més progressistes i de perfil keynesià com Krugman, fa tres anys que mantenen les seves tesis: si no fem de l’ocupació l’eix de la política econòmica tardarem molts anys a sortir, el mercat per si mateix no corregirà els desequilibris i sempre castigarà als més dèbils.

La majoria republicana en mans del Tea party , en la càmera de representants americana, impossibilita en EEUU una política de progrés.

En Europa, a part de les majories conservadores en els països grans i del rigor tradicional germànic, tenim també un problema d’ identitat. Qui convencerà als electors alemanys que els països del sud no estan sempre de festa i que han viscut a costa d’ells (una idea semblant tenen molts catalans d’andalusos i extremenys). Són raons més d’ identitat que econòmiques les que impedeixen posar en marxa el “bono” europeu i també les que dificulten polítiques de govern global contra els moviments especulatius dels mercats.

No és estúpid pensar que Europa, que globalment és la primera economia mundial, sigui incapaç d’enfrontar-se als moviments especulatius?, no ja contra la moneda que s’ha mantingut estable tots aquests anys, sino sobre el mercat del deute?. No hi ha en una economia tant potent mecanismes interns per corregir els desequilibris?. D’acord, que cada país assumeixi la seva responsabilitat i pagui el seu deute, però perquè a aquest tipus d’interès?. Perquè demostrar que formar part d’una moneda, en unes determinades circumstàncies, genera més inconvenients que avantatges?

I és clar, el pobre Zapatero intentant convèncer als veïns del nord, que nosaltres si, que som de fiar i que som dels que paguem. El que si hem de tenir clar és que tal com ha evolucionat el món, és utòpic enfrontar-se sol al mercat. Cap país europeu sol, no té la més mínima possibilitat d’una política alternativa.

Ulrich Beck, és alemany i sociòleg. El dissabte va publicar un article interessant i intel·ligent, amb el títol “Más justícia mediante más Europa”. Anima saber que encara queden residus de pensament europeista. Jo em vaig sentit reconfortat per les seves tesis.

Católicos

Para los que somos ateos y vivimos a más de 600 kms de Madrid, la visita del papa no deja de ser una historia ajena, de una reunión de sectarios aprovechando la visita del jefe.

Es cierto que tiene una componente político-económica: nada justifica que un estado gaste dinero en actividades que deberían ser del ámbito privado y el servilismo que muestran las autoridades españolas hace ya mucho que ha superado mi capacidad asumible de escándalo.

Tengo curiosidad por ver el comportamiento, el día que los musulmanes reúnan centenares de miles de culos mirando en dirección contraria a la Meca. A donde se dirigirá tanta reverencia servil.

Los que piensan de forma parecida pero viven en Madrid y han tenido que sufrir la visita, han sido menos afortunados. Uno de ellos, Javier Marías, publica hoy un artículo sobre la experiencia. En excomuniones de quita y pon, el autor nos explica su visión. Tras leerlo no tengo más remedio que darle la razón i sentirme solidario

Nova era

Podries pensar que no, però...és difícil. Les inèrcies són més fortes que el caràcter, en tanta gent! De totes formes hauries de saber que seria així.

Ha estat un parèntesi? Ni l’edat, ni les certeses, ni l’èxit, millora la personalitat. La tendència irrefrenable és la que és, i no et pots resistir, al final s’acaba convertint, si no ho era ja, en un tret de la personalitat.

És així, que hi farem, hi ha gent que aspira a ser un apèndix, com tu, probablement, tens tendència a un excés de individualitat. Per alguns la gran aspiració és ser diferent i per altres ser part, o totes dues coses: ser una part diferent. Però un apèndix? Probablement no és una aspiració, és la tendència irrefrenable de la inèrcia.

Certament, amb aquest fils és difícil teixir confiances i no diguem ja complicitats o estratègies conjuntes. També pot ser que no. Quantes vagades enganyen els sentits i et porten a la percepció falsa de la pèrdua de densitat ideològica i intel·lectual?

I fóra, a la intempèrie, un Occident desconcertat navega a la deriva.