diumenge, 25 d’abril del 2010

Amigo


Tantos años hablando de amistad creyendo que era cierto , tanto, que quise traducir tus sentimientos a mís códigos éticos: lealtad, compañerismo, complicidad... ¿hay algo más profundo?
Pero llega la resaca del lunes y algo se rompe y te das cuenta que, quizás, aun coincidiendo en las palabras, no estábamos hablando de lo mismo.

L'Auditori

S’ha obert, amb un cert aire provisional, que és corregirà els propers dies, l’Auditori.
Evidentment com qualsevol cosa que és faci o és pensi a Castellar, ja ho ha fet i pensat prèviament CiU i la senyora Gatell, i si no s’ha fet abans i millor és per culpa d’un tal Pepe González. És fantàstic demanar que sigui un projecte de tots i després reclamar per si mateixa tots els mèrits.
Els projectes els fan els tècnics, i després les empreses i els seus treballadors, als polítics ens toca marcar criteris i especialment controlar les despeses, el control del pressupost és la nostra responsabilitat fonamental.
És cert que el grup socialista va aturar el projecte d’Auditori de l’anterior equip i va demanar als tècnics de l’ajuntament la definició total, això va suposar renunciar a una subvenció de 500.000 € de la Generalitat que de fet era impossible d’executar.
El projecte no és podia portar a terme per diverses raons:
El seu cost, només d’obra, era de 2 milions d’euros, sense l’escenografia, que incrementava el projecte en mig milió d’euros més. L’increment venia bàsicament de pujar 5 metres la caixa escènica i les conseqüències que genera.
L’actual projecte, més modest, sense renunciar a res fonamental, ha demostrat que aquesta modificació no era imprescindible. S’ha ampliat i equipat l’escenari amb accés directe al pàrquing, s’ha canviat la coberta resolent els problemes d’insonorització, s’ha climatitzat per hivern i estiu, s’han substituït les butaques, s’ha fet accessible per tothom, s’ha fet un nou vestíbul molt més ampli, s’ha creat una nova sala de 110 seients... i com va quedat palés el dia de la inauguració s’ha dotat d’una excel·lent acústica.
La subvenció de la Generalitat estava condicionada a l’execució d’obra a l’any 2007. Ni el projecte, ni la situació de les obres a la Plaça Major, ni la situació pressupostària, permetia modificar-lo, fer el concurs, adjudicar-lo i iniciar les obres de l’Auditori en tant pocs mesos.
L’adaptació a les persones de mobilitat reduïda del projecte antic no era l’adequat, al ser interior, reduïa la platea en molts metres quadrat i en més de cinquanta seients. La solució adoptada (rampa en el vestíbul) redueix despeses i manté totes les localitats de l’Auditori original.
La subvenció renunciada, ha estat llargament superada. Entre la Generalitat i la Diputació han aportat un milió d’euros, dos terços del total, ja que el cost total de les obres seran, inclòs l’escenografia, d’un milió i mig d’euros.
L’Auditori forma part d’un projecte més ampli, El Mirador, que inclou el mercat vell rehabilitat (amb pressupost del FEIL) i l’edifici de la plaça, (amb un crèdit sense interessos del ministeri d’industria). Sense aquestes ajudes l’Ajuntament no tenia capacitat de plantejar-se unes obres d’aquesta envergadura.
És probable que alguns no s’assabentin mai, però governar és aplicar el rigor a totes les decisions, tenir plena consciencia de què ets un administrador d’uns mitjans que són dels ciutadans, dimensionar les teves decisions a la realitat que gestiones, sense caure en atacs de megalomania i sent conscient de les teves competències i incompetències.
També hem d’aprendre que un dibuix en un paper, és això, un dibuix i que transformar-lo en realitat exigeix diners, imaginació, esforços, discussions, moltes hores de dedicació, de rigor i de més dedicació.

(foto: J. Graells)

Un sant Jordi brillant

Ja fa alguns anys que la diada de Sant Jordi a Castellar és homologable amb la de la majoria de ciutats del nostre país. La consolidació de la Plaça del Mercat, amb les parades de llibres, com a centre de la celebració, ha facilitat la concentració massiva de castellarencs al carrer.
Aquest any, la jornada de portes obertes a l’Auditori i l’antic mercat restaurat, la inauguració formal d’un equipament masses anys tancat i la celebració a la plaça Calissó de l’Actual número 100, han contribuït encara més a potenciar la que de fet és la festa més integradora, popular i participativa al conjunt de Catalunya.
Llàstima que no tothom s’adoni que aquest és un dia de celebració conjunta, de gaudir del projecte comú i no de marcar diferències.

(La foto és de J. Graells)

Economia mediambiental

Avui la secció de “Negocios” de El País, recull un llarguíssim article de Paul Krugman, en el que analitza des del punt de vista econòmic els efectes de l’actuació o no actuació contra el canvi climàtic i quines mides son les més adequades en un escenari d’economia de mercat global.
Sense amagar una ideologia i un compromís amb un futur sostenible del planeta, Krugman, defensa que una política decidida i activa és, també, econòmicament més rentable.
Com sempre els articles de Krugman tenen un esperit divulgador i allunyat del llenguatge hermètic d’altres economistes, el d’avui és especialment recomanable, també pels que han convertit l’ecologia o l’escepticisme en una religió.

dimecres, 21 d’abril del 2010

El "fatxa" Samaranch

Avui és d’aquests dies en els que m’avergonyeixo del país, de la democràcia i del meu partit. Una cosa és pactar la sortida de la dictadura i una altra, molt diferent, posar a un "fatxa" en l’altar de la democràcia.
Samaranch va ser franquista fins al final del franquisme i la seva “conversió” es va produir quan tenia més de 50 anys. Suposo que ningú considera que la seva adhesió “inquebrantable al movimiento” va ser una vel·leïtat juvenil.

dimarts, 20 d’abril del 2010

El vell Jacques


Mais mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime.

Jacques Brel




dilluns, 19 d’abril del 2010

Mai...


Posaràs en la bàscula la renúncia i la humiliació
Compraràs unes cadenes al mercat de la ferralla
i t’oferiràs en sacrifici en el mercat dels esclaus.
No servirà de res,
has vulnerat el sagrat dret de propietat
i has acabat, per sempre, amb la confiança.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Firart


A Castellar hi ha una important tradició artística, especialment pictòrica, que afortunadament continua viva. El Firart d’enguany n'és una bona mostra: artistes habituals i noves incorporacions donen una visió ampla de la realitat actual.
Menció especial a l’extensa i magnífica retrospectiva “Drawing blues” del conegut dibuixant castellarenc Joan Mundet, habitual col·laborador del setmanari local l’Actual.

Libertarianism







Des de la nostra cultura política és difícil entendre algunes actituds i comportaments que es donen en altres latituds.
Clint Eastwood, el cineasta americà, va ser alcalde de Carmel, la seva ciutat de residència i és va presentar pel partit Republicà. Després a través del seu cinema ha defensat l’eutanàsia, ha justificat l’avortament, ha tingut una posició radical contra el racisme o ha fet un retrat absolutament elogiós de Nelson Mandela.
Ell, es declara com, el que es podria traduir, liberalista llibertari, defensor del liberalisme econòmic i radical en la defensa de les llibertats.
Més endavant m’agradaria fer una entrada més extensa i més reflexionada sobre aquest corrent de pensament, avui em limitaré a reproduir els gràfics de Nolan i el de Pournell, que tenen un objectiu comú: situar les opcions polítiques en funció de l’eix esquerra/dreta i del pes de l’estat (liberalisme/estatisme).

Regular el mercat


Krugman té la rara habilitat d’explicar de forma fàcil, problemes complexes i, d’aquesta manera, aconsegueix que coneguem millor algunes modificacions de la legislació econòmica nord-americana que de l’europea.
En “una reforma a prueba de idiotas” fa una descripció perfectament comprensible i crítica, de la iniciativa del senat americà per millorar la regulació del mercat de capitals.

dimecres, 14 d’abril del 2010


De cop la veu nasal de la ràdio perd tot l’interès i es torna intranscendent.
Les incidències de la línia C-4 i la situació de la ronda Litoral passen de categories a anècdotes.
Que fàcil és passar de sofert afectat a espectador distant i, això sí, solidari.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Justícia injusta

Fa molts anys que la meva confiança en la justícia (o en el poder judicial) està sota mínims. L’absolució dels responsables d’Egunkaria, demostra, una altra vegada, la imprudència amb què s’ha actuat contra la llibertat i contra ciutadans innocents.
A risc d’anar contra corrent i coincidir amb sectors ideològics de les meves antípodes, crec que el jutge Garzón ha prevaricat i que ha estat moltes vegades injust, sota la seva capa de salvador del món. També he afirmat que l’Audiència Nacional és una anomalia democràtica que ha donat “patente de corso” a alguns jutges amb vocació de redemptors.
Avui, Garzón passa per la mateixa situació, que han passat molts innocents gràcies a la seva activitat i està demostrant una especial habilitat per fer-se la víctima.
És cert que els defensors de la recuperació de la memòria històrica tenen raó i que s’ha de trobar la fórmula per atendre les seves reivindicacions, que segur que no passen per l’actuació d’un jutge oportunista.
Si realment, com sembla, al jutge Garzón el suspenen de les seves funcions, que no em busquin en el cor de “plañideras”.

ataduras


Habías conseguido que formara parte de tu vida y ha sido fuente inagotable de sosiego y de paz. Cuando la has disfrutado hasta el delirio, sabes, que no hay nada comparable a la libertad.

diumenge, 11 d’abril del 2010

El Barça, un plaer


Algún amigo madridista estará hoy jodido, es lo que pasa cuando te equivocas de equipo. De todas maneras si Campanela en el "Secreto de tus ojos" tiene razón y se puede cambiar de mujer, de religión, de nacionalidad, de ideología pero es imposible cambiar de "passsión.." les queda mucho que sufrir.

Guardiola (0-2)


Sorprendre al contrincant, sempre dóna avantatge psicològic, si a més a més encertes amb la fórmula, les possibilitats de victòria són totals.
El futbol és un esport d’equip, en què és molt important una cosa tan intangible com la psicologia col·lectiva i en aquest tema Guardiola és un geni: fidelitat a una ideologia, intel·ligència, passió, creativitat, una bona dosi d’atreviment i una enorme capacitat per cohesionar un grup. Si a la fórmula li afegeixes uns quants jugadors excepcionals el resultat està cantat.
En el partit d’ahir el paper de Guardiola ve ser determinant, i de pas, està aconseguint convertir en hàbit la felicitat.

divendres, 9 d’abril del 2010

siempre abril


Hoy puede ser el primer dia del resto de mi vida

Suma i segueix

Hi ha gent que pensa, amb una certa raó, que tinc un punt impertinent i un sentit de l’humor massa sarcàstic, també uns altres que et valoren (malament) sense haver parlat mai amb tu, suposo que és inevitable si tens un cert paper públic.
El que encara em sorprèn és la fragilitat de la memòria o la “jeta” amb la que alguns critiquen l’actual gestió municipal. A part d’una senyora analfabeta d’IC, la que fa més mèrits, en aquest sentit, és la cap de l'oposició, durant molts anys, regidora de l’equip de govern i tres anys d’alcaldessa.
La senyora Gatell, d’una forma directa o indirecta ha qüestionat sempre la figura de l’alcalde. Com no se’n surt, ara es fica amb la regidora d’educació, suposo que per intentar justificar una gestió, en aquesta àrea, inexistent els seus tres anys de mandat.
L'última és retreure-li que no parlés a l’últim ple, en un tema de modificació de la qualificació d’un solar (?) i criticant que intervingués l’alcalde.
I és clar, jo sempre tinc la tendència a tirar de moviola i penso en el seu equip fa uns anys, i recordo qui era la regidora d’ensenyament, i la de política social i el de governació i el de via pública i.... invites als lectors a consultar les actes dels plens entre 2003 i 2007 (estan al web municipal) perquè puguin comprovar quantes intervencions, i amb quins continguts, van fer els seu regidors i recordes que, amb una certa conya no exempta de veritat, l’anterior mandat era el de Blancaneus (és un dir) i “los siete muditos”. (confio que el dibuix no es consideri ofensiu)
Però alguna gent té aquest tarannà: exigeix coses que ella no ha fet mai i d’aquí uns mesos farà promeses sobre temes en els que no va fer res quan va tenir l’oportunitat.
Jo estic convençut que la portaveu de CiU és una política amortitzada i el castellarencs, per segona vegada, no es deixaran enganyar.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Laozi

Religión

Si el Tao se pierde, queda la virtud;
Si la virtud se pierde queda la amabilidad;
Si la amabilidad se pierde, queda la justicia;
Si la justicia se pierde, queda la religión.
Las jerarquías bien establecidas no pueden desarraigarse;
Las creencias firmes no pueden cambiarse fácilmente;
Por eso la religión permanece generación tras generación.
La religión es el fín de la virtud y la honestidad,
El comienzo de la confusión;
La Fé es una esperanza o miedo muy colorida,
El origen de la estupidez.
El sabio actúa por conocimiento, no por esperanza;
Confía en el fruto, no en la flor;
acepta lo que tiene, rechaza las promesas futuras.


La seva famosa obra, el Daodejing, és un tractat místic que cobreix moltes àrees de la filosofia, des de l'espiritualitat individual fins les tècniques del bon govern.
Laozi emfatitza en la qüestió del "Dao" (Tao), traduït normalment com "el Camí"... Destaca el concepte de wei-wu-wei, "acció a través de la no acció", que no significa romandre immòbil sense fer res, sinó evitar les intencions explícites i la voluntat que obstaculitza la fluïdesa harmònica de la natura.
Els objectius poden assolir-se respectant les formes en què les coses creixen i decreixen de manera natural. D'aquesta manera, les accions realitzades d'acord amb el Tao són més fàcils i més productives que aquelles que pretenen el contrari. Laozi creia que la violència ha de ser evitada i que la victòria militar és una ocasió de dol a causa de la necessitat d'usar la força contra altres éssers vivents. Sostenia també que l'excés de lleis i regles fan més difícil el maneig de la societat, ja que oprimeixen les llibertats dels pobles.
Els ensenyaments de Laozi, i conseqüentment les de la filosofia taoista, estan basades en l'anàlisi de la natura en el sentit més ampli del terme, amb la finalitat d'obtenir l'enfocament sobre el funcionament natural de l'existència, per determinar quin és l'ordre natural de les coses..... d'aquesta manera, poder determinar el funcionament fluid o l'ordre natural amb el qual les diferents formes han anat mutant per perpetuar la continuïtat de l'existència....
...Laozi determina quin és l'ordre natural que els éssers vius, i principalment l'harmonia còsmica.
Com a conseqüència, per haver contradit el ritme natural, ha generat les seves pròpies calamitats i ha substituït aquest ritme per ordenances i actituds absolutistes, superficials i dogmàtiques que finalment han acabat per desequilibrar la humanitat, afavorint que les classes dominants exerceixen el control a costa de l'infortuni de les classes inferiors....
( Viquipèdia )

.... Moltes de les teories estètiques de l'art xinès es basen en les seves idees i en les del seu més famós continuador, Zhuang Zi....
( Viquipèdia)

....hace más de dos mil años, los médicos chinos taoístas ya escribían libros francos, explícitos y veraces acerca de la relación entre el amor y el sexo. La concepción que tenían acerca de ello era que hacer el amor resultaba algo necesario para la salud, tanto física como mental, y para el bienestar, tanto femenino como masculino. El sexo no sólo debía disfrutarse, sino que era considerado saludable y preservador de la vida, ya que el coito formaba parte del Tao, del orden natural de las cosas.

sin palabras


dimarts, 6 d’abril del 2010

Filosofia i religions

Amb independència del meu ateisme militant o probablement per aquesta raó, tota la meva vida he tingut una gran curiositat per el fenomen religiós i la seva evolució; especialment el procés per el que, un codi moral o una concepció filosòfica, normalment positiva i fins i tot revolucionaria, s’acaba convertint en dogma i en estructura rígida de poder, i per tant conservadora i reaccionaria.
La tesi es pot aplicar a moltes filosofies/doctrines i en èpoques molts diferents de la història. Aquest tres casos poden servir d’exemple il·lustrador.

El taoisme neix, fa 2.600 anys, com una filosofia transgressora i col·lectivista que busca l’harmonia amb la natura. Part dels seus principis els transforma el confucianisme en una filosofia/religió, d’estat i de control, clau segons alguns experts en la persistència de l’imperi i fins i tot determinant per explicar, més que el comunisme, alguns comportaments del procés històric a la Xina del segle XX.

El cristianisme neix com una doctrina transgressora, davant de la, fins aquell moment, única religió monoteista: pau, tots som iguals davant de déu, amor a l’enemic, tots som germans, el deu bondadós dels pobres i les meuques. Quatre segles desprès ja és una religió d’estat, oficial i monopolista, conservadora i al servei del poder. Després d’algunes depuracions el Catolicisme es queda amb el pitjor. No cal insistir en la història fins l’actualitat.

El socialisme, com a doctrina, és en el seu origen, (utòpic i llibertari) una filosofia alliberadora: el destí de la humanitat és una societat sense classes, la llibertat i la igualtat són les palanques que mouen el món. Aquests principis els transforma el comunisme en la dictadura del proletariat, l’avantguarda revolucionaria, el centralisme democràtic i la falta absoluta de llibertat pel bé del poble.

La lectura positiva és que el Taoisme continua viu i que històricament ha estat capaç de generar la medicina tradicional. Que hi ha cristians fidels a la doctrina original i que principis cristians han influït, de forma decisiva, en els nous codis morals universals. Que el fracàs del comunisme no ha invalidat els principis igualitaris i alliberadors del socialisme dels inicis i que el socialisme democràtic ha implantat conquestes irreversibles en benefici dels ciutadans.

Les religions (amb déu o sense) són productes, humans i imperfectes, que afecten als elements més sensibles del comportament humà. Els dogmes, les intoleràncies, els integrismes i els fanatismes, converteixen a les creences en les més perillosa de les armes.

Ciudadana del mundo


Pictograma de Migrantas en las calles de Sevilla (Julio Albarrán/Flickr)

Oceans i explotació marina

Ahir en alguna TV van fer un magnífic documental, recent, sobre la sobrexplotació dels oceans. Al darrera hi ha una organització, “The end of the line” que sembla solvent i coneixedora del problema.
Les propostes alternatives i les crides a les conciències eren intel·ligents i econòmicament viables.
Confio en l’èxit de la seva activitat i de les seves propostes.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Setmana de passió

Aquest senyor és el cap d’un estat no homologable democràticament i el cap espiritual d’una modalitat de cristianisme especialment obsessionada amb el sexe, fins al punt de justificar l’abús de menors i la pedofília (el que estigui lliure de pecat....) i fins i tot de preferir la SIDA a l’ús de preservatius.
Aquest senyor, pretès representant d’una doctrina que al seu origen predicava la humilitat i la pobresa, està envoltat d’un luxe anacrònic propi de sàtrapes d’altres èpoques. Amb el que costa una de les seves sabates (evidentment especials, artesanals i a mida) es podrien escolaritzar uns quants nens a molts països pobres.
No pretenc que l’església renunci a la seva riquesa terrenal, de fet m’és igual, però és necessària aquesta exhibició de luxe, que ja no practiquen ni les monarquies més caduques?. Amb aquesta estètica, té alguna credibilitat l’església dels pobres?
No sé si ell és conscient del mal que fa als creients que viuen en coherència amb les seves creences o, probablement, com expressa la seva mirada, és un ancià impotent, amanerat, autoritari i desconfiat, que fa molts anys que ha desconnectat de la realitat.


diumenge, 4 d’abril del 2010

Has vuelto?


Pasada la tormenta, has vuelto
y ya tienen sentido las llamadas
y el recuerdo de los confesionarios.
Se instalan, en tus ojos la sonrisa
y en tu cuerpo las ganas de bailar.
Se puede ser feliz en la rutina
de susurros, secretos y silencios .

periodismohumano


Una iniciativa interesant.

processó


Amb "el Roto" estic d'acord fins i tot quan es passa de mala llet.

El país que perdió el humor


Javier Marías es, sin lugar a dudas, uno de los grandes. Sólo el haber escrito "Tu rostro mañana" ya lo convierte en uno de los mejores escritores en lengua castellana.
No me gusta tanto como columnista y no siempre comparto sus opiniones políticas, pero hoy El País, diario en el que escribe de forma habitual, publica un artículo que me parece original y clarificador.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Radio 3

Si no eres demasiado sectáreo deberás reconocer que radio 3, es desde hace 30 años la emisora más interesante que navega por las ondas. Una fórmula sugerente y creativa que no pretende competir con las ràdios generalistas.
La diversidad y calidad de su programación musical, la originalidad de sus guiones y su voluntad de permanencia como radio alternativa, que habla más de ideología que de política y por encima de audiencias, justifica la existencia de la radiodifusió pública.
Confio que nadie, desde la empresa o la política, se atreva a cuestionar la validez de una formula que, si no existiera, habría que inventar.
Me encantaría tener una fórmula parecida en la CCRT.
En Castellar F.M. 98.6

Identitat

Una generació ( més o menys 30 anys), des del punt de vista d’un país és poc temps. Si aquests 30 anys coincideixen amb una part intensa, creativa i políticament activa de la teva vida, tens la impressió que és bastant més.
En aquests últims 30 anys no podem negar que, amb defectes i encerts, ens hem consolidat políticament com a país, hem guanyat espais de llibertat personal i ha millorat el nivell de vida d’una part important dels nostres conciutadans.
No estic tan segur de l’increment del nostre sentit identitari comú, de la nostra autoestima com a poble o del nostre prestigi al món, fenomen Barcelona al marge.
Als catalans i a Catalunya, fa 30 anys, se’ns veia amb enveja i respecte, érem el model a seguir, els capdavanters en totes les reivindicacions i en totes les polítiques de progrés: la porta d’Europa. Ara, les nostres propostes generen malfiances, desconfien de nosaltres: ens hem convertit en un poble antipàtic per molta gent.
Ja sé que pels apòstols del quan pitjor, millor, dels soberanistes amb objectiu únic, aquesta pot ser una bona situació, però, crec que la Catalunya independent estaria al mateix lloc que l'actual i tindria els mateixos veïns.
Crec, sincerament, que des del punt de vista identitari ho hem fet força malament i que ens hem venut (en el sentit comercial) encara pitjor.
Hem tingut, de veritat, la voluntat de potenciar els elements identitaris comuns?, o ens hem dedicat a marcar les diferencies amb motivacions més o menys electorals? Quan ha tardat el “jo més” i la reivindicació de nous himnes i banderes?
No és desolador que, trenta anys després, l’únic debat al país sigui l’identitari?, i encara és més greu que, tal com anem, serà l’únic debat dels propers trenta anys.
De la política del peix al cove, tan practicada pel president Pujol i de l’aprofitament de la situació estratègica conjuntural, del grup de CiU al congrés dels diputats, hem tret molt poc rendiment i ha consolidat una imatge, manipulada si es vol, d’oportunistes i aprofitats.
Un país no està format, només, per la gent políticament activa, sinò per molta més gent, també els milions de catalans que comparteixen un dens entramat de relacions econòmiques, històriques, afectives i sentimentals amb altres paisatges, altres cultures, altres sentiments i que avui són elements claus del nostre país, de la nostra economia, fins i tot del nostre empresariat.
No seria més patriota incorporar-los al nostre discurs que fer-los sentir, cada dia, que la seva sang no és prou neta, que el seu sentiment no és prou pur, que la seva expressió no és prou escaient, que la seva visió no és prou autèntica.
El tractament del concepte Països Catalans, pot ser el paradigma de la nostra estupidesa. Hem estat capaços de convertir un concepte positiu, una fortalesa: identitat, llengua, història comuna, que podria haver estat una base sòlida per una política cultural i econòmica comuna, en un concepte absolutament negatiu: pancatalanisme, intromissió, neocolonialisme... desgraciadament, per molts més que els blaveros. Jo vaig treballar al començament dels 90 a València i vaig viure, amb impotència, la substitució gradual de Barcelona com a referència, en benefici de Madrid.
No sé si encara estem a temps de corregir la tendència. Fàcil no serà i molt menys si no tenim voluntat. Sempre podem donar la culpa als altres.
Evidentment tothom pot defensar el que vulgui i embolicar-se en la bandera que li vingui en gana, una altra cosa és que això sigui defensar els interessos del país.

Llacunes musicals

Descobreixo, fa poc, un disc especial i actual (2008), en realitat un àlbum de dos CD, “Easy come, easy go” de la cantant de veu personalíssima Marianne Faithfull, de la que no sé absolutament res.
Investigues quí és, i per la teva sorpresa és una senyora nascuda al 1946 i que va ser més que col·laboradora d’alguns Rollings. També descobreixes que és la protagonista “pajillera” d’“Irina Palm” una pel·lícula petita de la que guardes un bon record. Quan has après el nom l’escoltes a la ràdio en una versió sugerent del Surabaya-Jonny, de Kurt Weill.
Marianne, llegeixo, té una gran consideració i prestigi en ambients musicals anglosaxons i, fins i tot, alguna actriu britànica de prestigi, l’associa a la seva iniciació a l’amor.
És evident que, en molts moments de la meva vida, he estat desconnectat de la música.
En qualsevol cas l’àlbum és molt recomanable i fins i tot pot servir per restaurar llacunes intel·lectuals.