dimarts, 5 de desembre del 2017

Socialista i del PSC



Soc del PSC des de la seva creació a l’estiu del 78, de fet abans, ja que vaig tenir el privilegi de treballar de manera activa en la definició del projecte socialista i catalanista que ha estat sempre el PSC.
40 anys d’alternar etapes de representació institucional i altres de perfil més baix.
Això si, a part dels primers anys, mai he format part de cap òrgan executiu a nivell local, comarcal o nacional.

Mai en aquest 40 anys he tingut la més mínima temptació de deixar el PSC.

Formar part d’un partit és alguna cosa més que compartir una conjuntura, estar d’acord amb una decisió més o menys encertada o coincidir amb el pensament del secretari general.
Els que em coneixen saben que no soc dels que callen, que tinc criteris propis i que puc ser el més crític. Però ser militat suposa acceptar la decisió de la majoria, pensar que pot ser que no tinguis raó i, per sobre de tot, no anteposar els teus interessos als del col·lectiu.

Quaranta any donen per molt, donen per milers de conjuntures i desenes de crisis. També per separar el gra de la palla, per reconèixer els valors autèntics i qui, de veritat, els representa.


Vaig començar l’aprenentatge amb gent d’un gran coratge personal, de pedra picada, del que no s’arrugaven als 10 minuts davant d’un jutge. Gent que sumava dècades de presó i d’exili, ferides de bala en el seu cos i un esperit insubornable: Joaquim Jou, Paco Ramos, Camilo Rueda, Marta Mata, Manel Alberich, Ramon Fernàndez Jurado, eren la viva presència d’un projecte radicalment democràtic: Contra la dictadura, contra les desigualtats i, també, contra l’estalinisme/leninisme dominant en un sector important de l’esquerra.


El PSC va néixer com un projecte de socialisme democràtic i com un projecte catalanista de defensa radical de la unitat del poble de Catalunya. En la meva vida política no m’he mogut ni un mil·límetre d’aquests  principis, que m’han servir de guia per situar ideològicament a organitzacions  i persones.


El socialisme des de els seus orígens ha estat sempre internacionalista, contrari a aixecar fronteres, enemic dels nacionalismes que, amb les religions, són els causants de tots els conflictes dels últims segles... i no trobo cap raó per canviar de criteri. 


Per això:


- Quan veig com s’estén la corrupció, i els delinqüents intenten cobrir-se amb les banderes, jo em sento més del PSC.

- Quan alguns (això si, pacíficament) ataquen una seu del partit o insulten a un alcalde o a alguns militants, jo em sento més del PSC.
- Quan algú et tracta de xarnego o botifler, o quan et mira com si portessis l’estrella groga cosida a la roba, jo em sento més del PSC.
- Quan marxaven de la sala de plens del Parlament si es parlava en castellà o ara, quan el mateix grup, encapçala la seva candidatura amb algú que fa de parlar en castellà, una arma política, jo em sentia i sento més del PSC.
- Quan alguns volien instaurar una doble xarxa per raons lingüístiques en l’escola catalana o quan és vol instrumentalitzar l’escola políticament, jo, en resposta, em sento més del PSC.
 - Quan algú pretén, des de fora, imposar el que has fer, que has de pensar i quina línia política has de seguir, jo em sento més del PSC.
- Quan algú porta el seu sectarisme a considerar que és legítim oposar-se a les teves propostes “per que ets del PSC”, jo em sento més dl PSC.
 - Quan alguns companys, després de llargues etapes de cotxe oficial, decideixen que ja no som prou per ells, jo em sento més PSC.
- Quan es vol substituir l’eix esquerra-dreta per l’independentista- no independentista, jo em sento més d’esquerres, més federalista i més del PSC
- Quan alguns volen apropiar-se del catalanisme i convertir-lo en un projecte sectari i insolidari, jo em sento més del PSC.
- Quan es fa servir la violència gratuïta o s’adopten vies unilaterals, jo em sento més del PSC.
- Quan s’arriba a una situació en que són justificables i, fins i tot, plausibles, les actituds de deshonor i covardia, jo em sento més del PSC.

I es clar que ens hem equivocat, i es clar que hem comés errors i segur que els continuarem cometem, però el dia que el PSC desaparegui  de la vida política d’aquest país, alguna cosa, insubstituïble i valuosa, s’haurà perdut definitivament.


Ara és temps de superar divisions, ara és el temps del PSC.