Cau la tarda a la plaça, sobre els carrils encara virginals i els vells cartells, a le coin on és fàcil confondre ciutat i país.
Conflueixen els viatges vermells , els gerros impossibles i el xampany d’excepció, mentre la polifonia d’accents puja el to al ritme del crémant.
Com negar la força tel·lúrica que arrastra a la fusió inevitable, després de contemplar com sàtir i nimfa ballan sikinnis? Com ocultar l’evidencia del papir amb enceses declaracions d’amor? Com negar la influença sobrenatural que beatifica la passió fetitxista i la font glorieuse?
Després la taula facilita l’accent i la fusió, mentre es fa protagonista el Montagny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada