Pobre gallec

Los padres gallegos votarán en qué idioma escolarizan a sus hijos

Alguns d'això en diran participació.

The bridges of Madison County

Aquesta tarda he trobat, casualment, la pel·lícula de Clint Eastwood en un canal digital.
Sorprèn com el cowboy solitari i el poli dur sigui capaç d’enfrontar-se a una història com aquesta, sense caure en la sensibleria.
He vist moltes vegades la llarga seqüència, més de 5 minuts, del comiat sota la pluja, una lliçó magnífica de cinema i, especialment, de muntatge.
Pluja, finestretes que s’obren, anhel, semàfor, retrovisors, intermitents, cares compungides, ulls que ploren, mà que vol obrir la maneta, desencís, dissimulació, canvi d’emissora, més pluja, renúncia... creen una història que t’enganxa i que difícilment les paraules tenen capacitat d’explicar.
El vell Eastwood dona una altra lliçó de cinema.

Mitjons

Es un hecho comprobado que la preocupación estética en el vestir es más femenina que masculina. Muchos hombres, incluso jóvenes, se visten, cada mañana, con la ropa que le prepara su mujer (o su madre), que además ha sido quien previamente la ha comprado.
Es cierto que el daltonismo es una carencia especialmente masculina, pero no creo que el número de afectados sea, estadísticamente significativo, como para justificar esta práctica.
Yo que no soy determinista, confío que estas costumbres respondan a hábitos culturales y no a un determinismo genético, y que las mujeres se impliquen en un nuevo objetivo en la batalla por la igualdad: educar estéticamente a los hombres. Después cada uno ya irá sofisticando su paladar.
Algunos hemos tenido siempre una cierta intuición, pero en algún momento de la vida se produce un punto de inflexión: el mío fue en el verano del 80, necesitaba un traje para un acto político-protocolario de obligado cumplimiento, que probablemente ahora no haría. Un vendedor de can Sauquet competente y bastante amanerado me enseñó un principio básico: cualquiera puede llevar un buen traje y combinarlo bien con la camisa y con la corbata, para eso están los vendedores, pero son más difíciles los zapatos, ya que la gente aprovecha los que tiene, y lo que no cuida, casi nadie, son los calcetines. En eso se distingue de verdad una persona “elegante”.
El vendedor me colocó un fantástico traje de lana fresca, una camisa discreta, una corbata “con clase”, (sin corbata tenia aspecto de “sureño”), unos zapatos con cordones ("los mocasines no, no") y unos calcetines a juego de algodón ("nylon no por favor") cómodos y absorbentes.
No me acuerdo cuanto me costó la broma, supongo que una pasta, pero la lección fue gratis y para siempre.
En realidad todo este largo meandro tenía que acabar en los calcetines, siguiendo el discurso del vendedor de Sauquet.
Mi experiencia y reflexiones posteriores, me han llevado a definir un código de niveles en el uso de los calcetines, que todo el mundo se puede aplicar.
(Está más pensado para los hombres y prescindo del apartado “calcetines blancos” que darían para un capitulo especial).

Nivel 1: los primeros que encuentro. Puede pasar (y pasa) cualquier cosa.
Nivel 2: todos negros y más o menos iguales. Normalmente los compra la mujer con sentido práctico a un marido con escasa imaginación.
Nivel 3: del mismo color que los pantalones o los zapatos. Es un paso.
Nivel 4: combinar por gama de color. Marrones, beiges, tostaos incluso algún granatoso puede combinar entre sí. Está al alcance de cualquiera que quiera superar la rutina.
Nivel 5: en realidad una variante de la anterior. Ahora hay algunas marcas que los fabrican de rayas, dibujos, mezcla de colores....que tendrán que tenerse en cuenta con los colores, texturas... del resto de la ropa.
Nivel 6: combinar por contraste. No recomendable para inseguros.
Nivel 7: provocación. Romper con los estándares estéticos. Al alcance de pocos... es muy pequeña la distancia entre lo genial y lo ridículo.
Y todo esto sólo de calcetines: el vendedor de Sauquet estaría orgulloso de mis progresos.
Ahora que lo pienso, ¿no sé si estoy hablando de calcetines?
¿Que daría, ahora, por una mirada cómplice?

Patronals

Aquest senyor líder de la patronal madrilenya i espanyola ens havia d'ensenyar a governar el país. En aquest tema, Espanya continua sent diferent.

Espero que no es presenti per president al Perú.

Olores

Ando distraído. De pronto me inunda un suave y persistente olor a vainilla, busco en el entorno: el olor viene de una treintañera de aspecto gótico, pequeña y fibrosa.
Me sorprendo, su físico liga mal con la vainilla. Mi mirada, interrogante, se cruza un instante con la suya, limpia, sin malicia, pero con un punto de perversión.
Sé que muchas veces sobrevaloro los gestos, pero no tengo duda de que ella es consciente del efecto que genera su juego de estética y aroma.
En otra época estas pequeñas y confusas provocaciones podían hacerme caminar varias manzanas del ensanche.
Sin los chaneles, dior, armani, laroche... el mundo de los olores sería más divertido.

I la ideologia?

Portem tant de temps en el debat identitari que se’ns oblida la ideologia.
La meva motivació política inicial era profundament ideològica, i aquesta motivació es manté fins avui. Quin sentit té la política sense ideologia?
Probablement hem d’ajustar alguns paràmetres ideològics, però realment ha canviat tant el món? S’han resolt les situacions d’injustícia? Tanta diferència (apart de l’uniforme) hi ha entre els obrers de fa unes dècades i els mileuristes actuals?
Ja sé que l’expressió no agrada i sona antiga però, està superada la lluita de classes? En algunes situacions s’ha fet més difícil: els capitalistes s’amaguen darrere dels consells d’administració i la globalització ha fet desaparèixer la possibilitat d'identificar els responsables però, això justifica la renuncia?.
Els que ens hem sentit sempre socialistes, creiem que la ideologia socialista està, avui, plenament vigent. I parlo d’ideologia i no de les fórmules partidàries amb què podem coincidir més o menys.
Ser socialista és creure en la igualtat com a principi mobilitzador: les polítiques, i també les accions quotidianes, sempre han d'afavorir la igualtat i per tant lluitar contra les desigualtats.
La igualtat, la de veritat, és impossible sense llibertat, per aquesta raó no he acceptat el comunisme com a doctrina, ni el centralisme democràtic ni cap de les seves formulacions històriques.
Més socialisme és més llibertat i més igualtat, i aquest ha de ser un objectiu universal.
Ja sé que alguns prefereixen dedicar els seus esforços a la recuperació de la pàtria mítica o a la tornada a l’Arcàdia originària, el meu objectiu continua sent canviar el món i intentar fer una mica més feliç la gent.

A propòsit de l'Altraveu

Fa dies que vull escriure sobre l’Altraveu per evitar que m’acusin d’excés de maquiavel·lisme, però al final em ve la mandra.
Em preocupa no trobar el punt just, crític i objectiu, i em preocupa, encara més, que la gent sensible i intel·ligent no sigui capaç de separar els meus comentaris de la valoració identitària i de la defensa del grup.
És cert que l’Altraveu desperta simpaties: el discurs de la diferència, el “no partit”, l’amateurisme, l’ecologisme difús, connecta amb un discurs antipartit i antipolítica estès en una capa de la societat. És com una versió light o descafeïnada de la política, una mica “sobradeta” perquè, quan un està en la moda i neix amb la raó, ja se sap.
Es postulen com una nova forma de fer les coses, de concebre la política, i deuen estar satisfets ja que la seva valoració dels primers anys està immersa en l'autocomplaença.
Jo, des de la simpatia, sóc una mica més crític i difícilment puc compartir la valoració, ni de la concepció del projecte ni de la seva actuació.
Es presenten per a no guanyar, si guanyen els faràs una putada.
El dia més feliç dels seus regidors és el dia que marxen.
En el temps que estan de regidors, i amb la seva dedicació, no tenen temps d’adonar-se de què va, amb independència que personalment pugui ser molt enriquidor.
Presumeixen d’amateurs però, als altres amateurs, ens demanen que actuem com a superprofessionals i que ens adonem i ho controlem tot.
L'assemblea està molt bé (no hi ha res més fàcil de manipular que una assemblea) però no sóc capaç d’imaginar-me com ho farien per governar.
De quina ideologia és el grup? O canvia cada dia en funció dels que van a l'assemblea? Són una organització interclassista? Són diferents de la resta de les candidatures “alternatives”? Han inventat una nova ideologia? Ni jo mateix sóc tan pretensiós.
Van començar amb preocupacions locals (era la raó de la seva existència) però cada vegada estan més adscrits al monotema.
Realment saben quins són els problemes de la gent real? (com a assemblea, dic).
Crec, sincerament, que volen canviar el que no coneixen i, a més a més, amb poc esforç. Gestionar un municipi és molt més que un discurs o que una assemblea inoperant. La gent té problemes reals i enfrontar-se a ells suposa sacrifici, esforç i dedicació, i més esforç. I has de donar resposta cada dia a unes exigències que no marques sempre tu i que no poden esperar a la propera assemblea... en aquests moments ajuda molt la ideologia.
I, a més, has de tenir un model de municipi global que no es limiti a can Bages.
I acabo: quan es defensa la pluralitat ets més creïble si ets plural; quan no, s'és una versió bis, una mica rejuvenida i contraculturera, dels de sempre.

Decadencia y perversión

Cecilia Bartoli es una mezzo de voz poderosa. Sólo una cantante de su capacidad podía abordar un proyecto como SACRIFICIUM, doce piezas musicales compuestas en los siglos XVII y XVIII para ser interpretadas por castrati.
El disco, de una gran belleza i virtuosismo, pretende al mismo tiempo sensibilizarnos sobre un capítulo de la historia europea, en el que la iglesia católica tuvo un gran protagonismo (como no!), y en el que se era capaz de sacrificar a miles de púberes (se habla de 3.000 anuales en la zona de Nápoles) en la búsqueda de la belleza, en este caso, de la voz.
Cecilia Bartoli consigue que su voz suene masculina y femenina, de adolescente y de adulto y con una potencia y profundidad poco habitual en la voz femenina: el efecto que hace unos siglos se buscaba en los castrati.
El disco está a la venta y tiene éxito, también, entre los poco habituales a la música clásica. Esta vez calidad y popularidad van de la mano.
Sirva de homenaje a tantas víctimas de la decadencia y la perversión (hoy se podría aplicar a las modelos anoréxicas).
A mi me gusta especialmente Parto, ti lascio, o cara, de Nicola Porpora, propietario de la scuola dei castrati en la que se preparaba a los más privilegiados, los más capaces. Otros menos afortunados acababan de clérigos, en los coros eclesiásticos o los peores, muertos o dedicándose a la prostitución.

Nou fons estatal

Ahir vam presentar els projectes del FEOSL, 18, per un cost total de 1.955.849 €. Gràcies al fons podem resoldre problemes en equipaments i espais als que difícilment podriem arribar amb el pressupost ordinari.
Celebrem la coincidència amb els grups de l’oposició, especialment en els projectes de major quantia econòmica.

Projectes sol·licitats al Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local

Millora d’espais municipals.

- Rehabilitació i millores de l’edifici social de l’antic Ajuntament (540.000 euros): reforma integral de la planta baixa de l’edifici i rehabilitació estructural i de paraments de l’antiga sala de plens. També s’instal·larà un ascensor i s’adequarà l’entrada de l’edifici per eliminar-ne les barreres arquitectòniques.

- Rehabilitació i millores del pavelló polisportiu Joaquim Blume (330.923,08 euros): reforma total dels vestidors i serveis sanitaris situats a la planta soterrani de l’equipament.
- Rehabilitació i millores de la Sala Blava de l’Espai Tolrà (220.000 euros): condicionament interior de la sala per millorar-ne l’acústica i poder-la adequar idòniament com a sala de concerts.
- Rehabilitació i millores dels Safareigs de la Baixada de Palau (110.000 euros): reforma de l’edifici per adequar-lo en la seva totalitat com a espai gastronòmic. Amb aquesta actuació, es pretén també recuperar el valor arquitectònic de l’edifici.

- Millora de l’accessibilitat del Pavelló polisportiu Dani Pedrosa (90.588,41 euros): millora de l’accessibilitat del vial que envolta l’equipament i protecció dels talussos. Es reforçaran els murs laterals del mateix vial que, a més, es pavimentarà amb formigó.
- Obres de reforma de l’antic Mercat municipal (60.000 euros): s’habilitarà una rampa d’accés a la terrassa d’Ateneu, que s’adequarà per connectar aquest equipament amb el futur Espai Cívic. D’altra banda, es reformaran diversos espais del soterrani del mateix Espai Cívic.

- Arranjament coberta Casal d’Avis Pl. Major (55.673,36): reparació de les filtracions d’aigua de la coberta del Casal d’avis de la Plaça Major..Treballs d’instal·lacions en la reforma de l’Espai Tolrà (42.000 euros): S’instal·larà una antena de connexió en xarxa amb la resta d’edificis municipals i un sistema d’interfonia.
- Climatització i cel ras de l’Escola d’Adults (44.191,55):

Tecnologies de la informació i la comunicació.

- Xarxa WI-FI en edificis municipals (68.790,59 euros): accés a Internet gratuït mitjançant tecnologia WI-FI en 16 equipaments municipals (Ajuntament, Espai Cívic de la plaça Major, Cal Botafoc, antic Ajuntament, Casal Catalunya, Centre de Serveis, Ludoteca municipal, Cal Massaveu, Escola de Música, pavellons polisportius de Puigverd, Blume i Dani Pedrosa, Centre Feliuenc, local social de Can Carner i complexos esportius de l’Aire-Sol D i Ca n’Avellaneda). Aquests equipaments se sumaran als espais wi-fi que ja existeixen a Cal Calissó, l’Espai Tolrà i la plaça de Catalunya.

- Interconnexió d’edificis municipals mitjançant fibra òptica i wimax (92.000 euros): ampliació de la xarxa d’alta velocitat de veu i dades que interconnecta diversos edificis municipals amb el Palau Tolrà.

- Creació de la carpeta ciutadana i implantació de nous procediments al gestor d’expedients (84.795 euros): aquesta nova eina possibilitarà que la ciutadania pugui consultar les seves sol·licituds al registre telemàtic, l'estat dels seus tràmits amb l’Ajuntament, les seves dades privades de les aplicacions de padró i informació territorial o rebre notificacions telemàtiques.

- Millora de l’equipament informàtic de les escoles públiques (33.887 euros): la inversió consisteix a dotar amb pissarres interactives les escoles d’educació infantil i primària del municipi, l’Escola municipal d’Adults i l’Escola municipal de Música. En total, se n’instal·laran 10 unitats.

Intervencions ambientals.

- Rehabilitació del camí del Pont Vell del Riu Ripoll (51.308,81 euros): l’actuació consistirà en la restauració dels murs que es van esllavissar arran de les fortes pluges de l’octubre de 2005 en el camí situat entre la carretera de Terrassa i el Pont Vell.
- Recuperació i integració al nucli urbà del camí dels horts del Brunet al carrer de les Bassetes (32.164,19 euros
- Conservació i millora paisatgística de la zona d’horta municipal del Boà (31.349,26 euros): amb l’objectiu de reordenar aquesta zona, s’eliminaran les tanques entre horts ja existents i es farà un tancament perimetral únic.
- Adequació i senyalització itinerari autoguiat patrimoni modernista de les Arenes (35.177,74 euros): es consolidarà el camí d’accés a les cases de les Arenes, des de l’àrea d’esbarjo. A més, es senyalitzarà el patrimoni modernista de la zona.

- Millora de la xarxa de sanejament de l’av. Airesol de l’Aire-sol D (32.999,99 euros): el projecte consisteix en la recollida de les aigües residuals d’una desena d’habitatges d’aquest carrer.

I ara què?

Tots sabem que aquest ha estat un any irrepetible: el 2-6, la Champions, els sis títols... amb una presencia massiva de jugadors del planter i jugant de cine.
Té raó Guardiola quan diu que no més podem empitjorar.
Preparem-nos per assaborir cada u dels moment de plaer que aquest gran equip ens proporcionarà. Jo quasi que tinc prou si guanyem al Bernabeu i si hem de triar que sigui la Champions.

Mediterrània

Aquest any, recuperant una antiga tradició, hem decidit elaborar una felicitació de producció pròpia, en aquest cas un disc.
19 composicions en total, amb un element comú: estar interpretades per músics mediterranis, des de Tarifa a Göreme, de les “campinyes” europees als deserts africans.
A part d’una felicitació vol ser una reivindicació de dues pàtries, la Mediterrània i la música: un mar que és el líquid. amniòtic del qual van sorgir la nostra cultura i la nostra concepció del món i un llenguatge que és el més universal i el més gran generador de vincles...i també d’una protesta sonora, contra l’excés de presència de la música anglosaxona, no sempre de qualitat, en detriment d’una excel.lent música pròpia.
Al final ha estat un projecte familiar en què la Blanca ha aportat eficiència tècnica i la Rosa i la Clara, diferents nivells de protagonisme i col.laboració.

Pressupostos participatius

Avui hem vist plasmat en la realitat el resultat dels processos participatius de Can Carner i de la plaça Europa: 150.000 € en cada projecte.
Els veïns han demostrat que amb pocs mitjans, amb ingeni i sentit comú, es poden millorar de forma notable els espais públics.
Malgrat el fred intens, la presència de veïns ha estat massiva. Grans i petits han estrenat unes instal·lacions que sentien pròpies i han manifestat la seva conformitat amb un procés impulsat per un ajuntament que ara senten proper.

Madrid Sur

Salgo del hotel de cadena catalana en el que se lee El Periódico y La Vanguardia (definitivamente la estética funcional de las cadenas hoteleras catalanas se ha impuesto en Madrid).
Me he puesto los Lotusse de ante (cada vez me gusta menos lo brillante), los pantalones Dolce & Gabbana, una camiseta de Purificación (hace tiempo que me resisto a las corbatas) y un chaleco de Armand Basi. La tarde es fría y he cogido el abrigo de cachemir de Antonio Miró, de Gonzalo Comellas del passeig de Gràcia.
Me miro de reojo en el espejo y me embarga una cierta sensación de pijo.
He quedado a cenar en una ciudad del cinturón industrial de la periferia de Madrid. Pasan las estaciones... Entrevías, El Pozo, Santa Eugenia...de tan triste recuerdo y compruebo que la gente ya ha superado el miedo a las mochilas...Vuelven a casa con aspecto cansado, poco expresivo y macilento (la luz del vagón no favorece la belleza). La fibra sintética se ha convertido en la prenda universal contra el frío.
Una mujer entrada en los 40 me recuerda a una conocida de Gavà: no es ella, habla con un marcado acento del sur.
Nadie tiene cara de leer El Mundo, La Razón o el ABC, a lo sumo la prensa gratuita.
Intento imaginármelos como enemigos de Catalunya, como expoliadores, como agresores de nuestra lengua y nuestras libertades, pero veo sobrevivientes que no saben donde está Mollerusa o Castellar.
Insisto en la búsqueda, no pueden estar lejos, pero veo gente frágil, más bien triste, algunos incluso de los que siempre me han provocado esa mezcla de congoja, de desasosiego y ternura, compatriotas de un pasado de incertidumbre y afán.
Siento que éstos son los míos y de pronto me siento disfrazado y un poco ridículo: o sigues siendo de izquierdas o te estás volviendo gilipollas.
La cena bien, gente encantadora que propone cava para cenar, que siente una envidia sana por los catalanes, que odia a doña Espe y lamenta la incapacidad de los madrileños para articular una alternativa progresista.
Otro día será, pero hoy he sido incapaz de encontrar a los enemigos.

Vale

Suposo que si l’has dit a algú bruixa en públic, has d'assumir que et digui el malo.

Mediocritat

Profunda anàlisi sobre el 13D. Algú és capaç d'imaginar més mediocritat?


"Qui pot dir que no n’hi ha prou? Sobretot, que no ho diguin els socialistes que van donar per bona una consulta sobre l’edifici de la plaça Major, que resulta que sí va ser vinculant, i van donar per bo un resultat de 1.100 votants, és a dir, no arribava al 6% de participació. Recordeu que aleshores l’alcalde va sortir amb declaracions triomfalistes, com si el poble hagués votat massivament, i es van gastar uns diners a treure quatre ferros del darrer pis de l’edifici".

Conclusions estúpides

Per un moment penso en els que no van anar a votar ahir. Per què no ho van fer?, era una actitud conscient i activa?, passen?, estan aturats i no estan per transcendències?, seria interessant saber quants aturats van votar.
Són espanyolistes o pitjor, patriotes espanyols? O potser són catalans que encara no han caigut del cavall camí a Damasc?.
De totes maneres eren molts: 15.390 a Castellar, el 82,03%.
Què farem, per a què entrin en raó? Per a què entenguin que nosaltres els independentistes estem en possessió de la veritat?
De fet fins ara ens ha agradat marcar perfil propi: que la majoria vota l’estatut, nosaltres en contra, que tots han acceptat una senyera que ens uneix i ens identifica com a país, nosaltres en busquem una de diferent, fins i tot estem buscant una forma de llengua catalana, arrossegant les vocals, que ens identifiqui i ens faci diferents.
El risc: estar sempre en minoria, però què importa si tenim la raó!!

13D a Castellar

En un ambient festiu, les dates acompanyen, i de llibertat, el poble ha parlat.
3.372 castellarencs han donat el sí a la pregunta proposada (el 17,97 % del padró).
El 18,92% ha participat a la consulta.
(Els organitzadors haurien de corregir el petit error, ja que si els ciutadans de 16 anys o més poden votar, també s’han de comptabilitzar, de forma que eren 18.762 i no 18.218 els ciutadans cridats a les urnes).
Ara cadascú arribarà a les seves conclusions, els satisfets presumiran dels resultats i els insatisfets intentaran buscar un culpable per justificar el seus dèficits o errors: tot normal.
Si jo fos independentista no partidista, no estaria massa satisfet, al menys a Castellar: ERC que no va tenir protagonisme a Arenys, ha intentat posar-se al davant del procés i ha fet campanya partidària pel sí, fet que, crec, ha estat contraproduent.
CiU, com moltes vegades, juga a la “puta i la ramoneta”: primer es manté a l'expectativa, després envia a les joventuts a fer campanya i el “dia d'autos” es despleguen com si fossin els protagonistes, amb visita del “capo” inclosa: normal també.
Era impossible una acció unitària i no partidista cridant només a la participació? També en un tema com aquest, s’han de buscar rèdits electorals?. El patriotisme ha de ser sempre interessat?
El que és segur és que, els de sempre, trobaran alguna excusa per criticar al PSC.

Ken Loach

Loach és un director pel qual sento una gran debilitat des de l’època de Lloviendo piedras i Ladybird, ladybird, dures pel·lícules sobre la reconversió industrial al nord d’Anglaterra.
Després em va guanyar definitivament el cor amb Terra i Llibertat, versió cinematogràfica d'Homenatge a Catalunya de George Orwell.
Com tothom coneix, Orwell pren partit pel POUM i en contra de l’estalinisme. Loach també és un antiestalinista declarat i contrari als partits comunistes clàssics, sentiment que sempre he compartit.
A l’època que vaig veure la pel·lícula per primer cop feia uns quants anys que tenia una estreta relació amb el Manel Alberich i d’altres vells militants del POUM, integrats des de 1978 al PSC.
Per contingut i per qualitat cinematogràfica, Terra i Llibertat ha estat sempre una de les meves pel·lícules preferides.
Aquests dies està en cartellera una nova pel·lícula de Loach: Looking for Eric.
No sé si és l’edat, però aquesta vegada, sense renunciar a descriure les classes populars del seu país, cosa que fa com ningú, Ken Loach ha fet una pel·lícula a estones dura però simpàtica i esperançada sobre l’amistat i l’esperit de superació, i també de la dificultat pel compromís dels membres d’una generació eternament adolescents, que a Anglaterra ja passen dels 40 i que comencen a ser avis.
Peculiar el paper del gran Eric Cantona, el davanter francès del Manchester United, que demostra que el compromís social i intel·lectual és perfectament compatible amb el plaer de compartir un bon partit de futbol i de ser apassionat d’uns colors.

Roïndat i misèria

Hi ha regidors a l’ajuntament que escriuen poc i que, quan llegim els seus escrits, tenim sensació que fins i tot escriuen massa. Són com un personatge de la meva mitologia infantil familiar, “el niño de la horquilla”, que lamentava que una branca que havia provocat a un veí, en un accident, la pèrdua d’un ull, no tingués forma de forqueta.
L'escrit tracta de l’escultura d’en Jordi Martí Clerch, homenatge a les víctimes de la guerra civil. La senyora regidora escriu:
“...el regidor de tot plegat, el Sr. González... La seva relació amb el senyor escultor va decidir per tots nosaltres... ni convocatòria per a tots els escultors interessats, ni mirar de donar feina a la gent de Castellar. I això que d'aquesta manera ens faria menys mal haver-nos gastat en aquests temps 6.000 euros.”
I s’oblida d’algunes coses:
- que l’escultor es va oferir a fer l’escultura pel preu del material, que finalment ha estat 4.600 €, com a mostra d’estima al nostre municipi (no vull fer referència al cost de les magnífiques obres d’art, fetes per castellarencs, que adornen Castellar, instal·lades anys enrere; però tinc les factures).
- que Jordi Martí Clerch és un artista notable, i la seva obra, d’un alt nivell artístic i simbòlic.
- que considerem la senyora regidora poc capacitada per a valorar una obra d’art.
- que aquesta mentalitat restrictiva (tot per Castellar) contrasta amb la seva activitat actual: càrrec de confiança, i a dit, a l’ajuntament de Palau, atenent al seu mèrit fonamental: ser militant de CiU. Mentrestant, la seva plaça d’administrativa està vacant a l’ajuntament de Castellar, que perd l’oportunitat de gaudir de la seva saviesa.

Davant d’aquesta actitud miserable només ens queda dir: gràcies Jordi, gràcies per la teva generositat, pel teu esforç i pel teu art, sempre seràs benvingut a Castellar.

(la foto és de Josep Graell)

Noche creativa

En la gestión municipal hay días de todo, que van desde el tedio y la rutina hasta la euforia.
Por circunstancias personales e históricas, yo soy un afortunado y mis responsabilidades y mi actividad tienen multitud de momentos creativos. Si además estamos en una dinámica de generación de nuevas actividades y abiertos al futuro, el efecto es multiplicador.
Compartir cena, argumentos y discusión apasionada, con dos grandes profesionales como Carles Casanovas y Pablo Antoñanzas y hacerlos cómplices de nuestros proyectos y de nuestras ilusiones es un lujo difícilmente imaginable hace unas semanas.
Es un privilegio compartir mirador y reflexiones que nos permiten “fer poble”, mirando al futuro y consolidando lo que nos hace ser quienes somos.

Editorial unitària

Jo també vull donar el meu recolzament a l’editorial de la premsa catalana

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.Avanç o retrocésLa definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Forja

De tant en tant, Forja ens dedica un editorial. En realitat no és un editorial sinó, més aviat, un article anònim, ja que una persona l’escriu i la resta de la redacció (?) ens ve a demanar excuses.
L’autor del pamflet no mereix massa consideració, algú que en unes línies és capaç de negar-nos el dret a votar d’acord amb el nostre criteri, faltar a la veritat (els socialistes no tenim res en contra que una entitat privada promogui una consulta) i embolicar-ho tot sota un discurs xenòfob i racista, ja ha travessat una frontera de la qual no hi ha retorn: queda clar el model de pàtria que defensa.
En realitat, és una prova més de l’estat de degradació de Forja des de fa anys, dirigida per enterradors recalcitrants, els interessos dels quals impedeixen obrir perspectives de futur.
Ells sempre es defineixen com a premsa independent, quan en realitat són un niu de cacics. Cal fer molts esforços per considerar-los premsa.
Curiosament, abans de les eleccions, de forma més o menys oberta, tots els partits criticaven una publicació que feia temps que havia perdut tots els trens; avui, en un gest farisaic, algú encara li fa homenatges.
Tres anys després, és cada vegada més una ganyota patètica.
60 anys d’història mereixerien estar en millors mans.

Pressupost

Si alguna cosa ha quedat clara en el debat de pressupostos, és que, avui a Castellar, només hi ha una alternativa de govern. Només el PSC és capaç de dirigir la nau municipal en una situació com l’actual, de crisis, després d’alguns anys d’excessos.
Mantenir la majoria dels serveis, amb els ingressos a la baixa, no serà fàcil i exigirà una disciplina ferma i un control exhaustiu. Ho farem, i sortirem enfortits i millors gestors.
ERC ha entès la situació, ha valorat l’esforç i ha donat una lliçó de responsabilitat.
A CiU no la entenem, s’ha negat a entrar en el debat pressupostari, tenia decidit el no, a priori, i no ha fet ni una sola proposta.
La seva intervenció al ple confusa, erràtica, anecdòtica, teatral i buida de contingut, sense entrar-hi en el moll del problema, demostren una certa irresponsabilitat i una clara despreocupació pels problemes reals de la gent, també dels seus electors.
Tindran les seves raons però crec que s’han equivocat.
Que continuïn insistint en les despeses de comunicació quan saben perfectament que al 2010 seran menys de la meitat que el 2007 i en l’hipotètica subvenció a l’auditori, de fa tres anys, sense fer referència a l‘estat de les obres de la plaça Major i la impossibilitat de començar res de nou en una plaça absolutament empantanegada, demostra no només que viuen fora de la realitat, sinó que no són conscients que Castellar continua avançant.
Els castellarencs pateixen la crisis com la resta dels ciutadans del país i amb els pressupostos intentem donar resposta, en la mida de les nostres possibilitats, a aquesta realitat.

Sistema electoral

En temps de crisi i de desafecció (especialment als mitjans), els amics tertulians i experts en tot s’afanyen a redimir-nos dels nostres pecats.
Evidentment, els culpables de tot són els polítics, i encara més els partits, i ells, la solució.
L’última alternativa és canviar la llei electoral, i el més important és aconseguir que les llistes siguin obertes (també és un tema que agrada a l'amic Francesc-Marc).
Probablement haurien de saber que les llistes obertes no es fan servir a cap país de pedigrí democràtic. Itàlia en va prescindir després d’una curta i desastrosa experiència que va potenciar els mals (finançament) que es pretenien corregir.
La democràcia existeix al món fa uns quants anys i tot està inventat.
Bàsicament, hi ha dos sistemes electorals: el proporcional i el majoritari. Tots dos tenen avantatges i inconvenients.
En el sistema majoritari (USA, Gran Bretanya), els districtes electorals són unipersonals i normalment més petits (si hi ha 150 diputats hi ha 150 districtes).
Avantatges:
- El ciutadà identifica el seu diputat, que haurà de donar compte de la seva gestió a les properes eleccions.
- Els partits són més dèbils (no tothom està d’acord que sigui un avantatge).
- Es formen majories de govern molt sòlides (un 40% dels vots et pot donar el 60% dels diputats) i per tant governs més forts.
- Les coalicions són impensables (és un avantatge?)
Inconvenients:
- Qui guanya s’ho emporta tot, i els que perden, res.
- Desapareixen les opcions minoritàries i per tant porta indefectiblement cap al bipartidisme.
- Generalment, el sistema és més car (cada diputat necessita assessors, col·laboradors, personal de recolzament... un petit partit).
- Una persona és més vulnerable a les pressions que un partit.
- Una part molt important dels votants es queda sense representació.
Aplicant aquest sistema a Catalunya i en el cas que els districtes fossin de dimensions de població similars, quedarien dos partits: PSC i CiU. La resta quedaria fora del parlament o representats de forma ínfima. També seria impensable el naixement de noves alternatives (ecologistes, ciutadans...).
El sistema proporcional pur pràcticament tampoc no existeix, sempre hi ha fòrmules de correcció (d’Hont, a Catalunya) per a facilitar les majories de govern.
- Afavoreix la presència de les minories al parlament, hi ha més pluralitat, però és més difícil generar majories i els governs són més dèbils.
- Les circumscripcions són més grans i els partits tenen més protagonisme en la tria dels candidats, i per tant hi ha més poder als aparells dels partits.
- Com que no existeix el diputat de districte, els representants són menys (o gens) identificables. La majoria dels països tenen fórmules corregides: majoritari a doble volta (França), en què a la segona volta es presenten els dos guanyadors, o proporcional amb correccions en la majoria dels països.
El sistema alemany, pel qual sembla que que es vol optar a Catalunya, és un sistema mixt amb diputats de districte i altres elegits en funció dels vots totals dels partits.
En qualsevol cas, cap sistema electoral és ideal, tampoc neutral, i no soluciona per si mateix la desafecció dels ciutadans o la confiança en la política.

Al·lucinant

Ja fa uns quants anys que estic en política, uns 40, i de forma continuada i activa des del 74. He participat en assemblees, consells, congressos, jornades, parlaments... llocs en què el debat, la discussió, la rèplica, la defensa dels teus criteris són una cosa habitual. Tothom entén la confrontació i la diferència de criteri, que formen part cosubstancial del debat.
Evidentment, aquest és el meu criteri a l’Ajuntament de Castellar, a les comissions informatives i als plens. Ningú no pot negar que, amb major o menor èmfasi, parlo clar, i crec que se m’entén; també que intento arribar a punts de trobada compartits.
A l’últim ple vaig fer una intervenció explicant la situació actual dels equipaments educatius, comparant-la amb l’anterior etapa municipal (tota explicació necessita un contrapunt per a comparar).
A l'oposició no els va agradar, fins i tot les joventuts convergents, per mitjà d’un tal Taló, van enviar una carta protestant, perquè critiquem la gestió del govern anterior (?) i perquè no comuniquem el contingut de la nostra intervenció (?).
Si jo hagués fet una proposta d’aquestes en un congrés o en una assemblea, m’haurien fotut directament al carrer. D’on han tret aquestes joventuts?
Es passen mesos criticant la política educativa, queixant-se sense motius que no tenen informació. Un dia aprofites un ple tranquil i expliques de forma extensa les actuacions dels últims mesos, i resulta que tampoc no estan contents: no sabien que la intervenció seria tan llarga, no s’han pogut preparar.
Que no coneixen el tema? Doncs, llavors, què criticaven? Que no es recorden de la seva actuació de l’anterior mandat? Els hem de passar la intervenció un mes abans perquè es puguin preparar? Probablement també voldran que els escrivim la seva intervenció.
Entenc que l’oposició s’oposi, però que ho faci amb una mica de criteri i, per cert, quin manament prohibeix criticar l’equip anterior si encara estem patin les conseqüències de la seva gestió, que és de les que es podrien estudiar a ESADE?
En vista de l’èxit, haurem d’anar incorporant punts informatius als plens.

Reivindicació de la política

Estem vivint una època complicada per a la política: la crisi econòmica, els casos de corrupció... generen desafecció i fan que una part de la ciutadania, especialment d’esquerres, es desvinculi del compromís polític.
El fenomen no és del tot actual, ni és només d’aquí. De fet, està instal·lat en el funcionament ordinari de les democràcies occidentals des de fa molts anys, i només s’altera en moments puntuals d’il·lusió col·lectiva, com fa un any als Estats Units amb l’elecció de l’Obama.
El nostre cas té una dinàmica pròpia: hem arribat a la democràcia més tard, des d’una dictadura i en un procés de recuperació de les llibertats nacionals, inicialment, il·lusionant que, lògicament, no ha complert totes les expectatives.
Tots els processos i totes les democràcies tenen clarobscurs i són millorables, i aquesta hauria de ser la nostra obsessió: aprofundir i fer més obertes i millors les democràcies.
El que ara està de moda, especialment a Catalunya, és posar de manifest i amb virulència els defectes; una operació que té molt de muntatge, i que en qualsevol país europeu sortiria a pàgines interiors dels diaris, quan aquí és motiu de fustigació col·lectiva, d’afirmacions de “tots són iguals” i de desprestigi absolut de la “cosa pública”.
A això contribueix especialment aquesta plaga pròpia, i molt ibèrica, de tertulians i opinadors, terroristes de la informació i ignorants de gairebé tot.
En els meus recorreguts, llargs i diaris, a la feina cada matí, vaig passant de Catalunya Ràdio a la Ser en una hora en què s’acumulen les parides amb total naturalitat.
Com a exemple pot servir el senyor Francesc Marc Álvaro, que es prodiga en tertúlies i col·lumnes per les quals segur que cobra més que la majoria dels polítics, sense tenir ni la més mínima idea de què està parlant. No sé com ho aconsegueix, quan és l’equivalent a allò que, quan jo era petit, es deia “un tonto del culo”. Probablement és una mostra del nivell al qual ha arribat la nostra premsa, que hauria de ser, algun dia, motiu de reflexió.
L’última ocurrència del senyor Álvaro és treure les competències d’urbanisme als ajuntaments... i es queda tan fresc. L’activitat de 900 ajuntaments de Catalunya (o de 8.000 a Espanya) els concentrem en un edifici a la Diagonal de Barcelona o a la Castellana de Madrid, i hala! A decidir com han de ser els nostres municipis. A això no s’hi hauria atrevit ni Stalin. Ja sabem on s’han de dirigir els promotors de tot el país per a facilitar-los la feina.
Si el senyor Álvaro fos més llegit (més intel·ligent no crec que estigui al seu abast), sabria que el model urbanístic català funciona francament bé, i no només ara amb el tripartit que ha augmentat la protecció, especialment a les costes, si no ja abans, des del començament de la democràcia, quan un director general del govern Pujol, el senyor Solans, va fixar unes bases de vegades una mica lentes i intervencionistes, però escrupuloses amb la legalitat.
Catalunya no és la Costa del Sol, la costa valenciana o la perifèria de Madrid. Aquí no hem tingut “pelotazos” urbanístics, la qual cosa no vol dir que no hi hagi corrupció, ni gent que intenti aprofitar-se’n.
El sistema urbanístic català és raonable, sensat, garantista i difícil de vulnerar, i el contrapès entre l’administració local i l’autonòmica ha demostrat ser eficaç i equilibrat.
Per altra banda, als 900 municipis catalans hi ha desenes de milers de regidors, la majoria molt mal pagats i que dediquen hores i esforços després de la seva feina, i centenars de milers de funcionaris, sensats eficaços i honrats.
Tots ells donen sentit a la democràcia, aquest sistema que podem gaudir tan pocs ciutadans del món.
Abans de ser tan crítics i de posar-ho tot a parir, ens hem d’involucrar, aportar solucions, defensar moltes coses que funcionen bé, especialment en la política local, i ser conscients de quina és l’única alternativa a la democràcia

Cine grande

Juan José Campanella es un buen director y “el Secreto de sus ojos” un buena película.
Una buena historia, sólida y bien contada, llena de personajes reales y diálogos creíbles e inteligentes. Dirigida con habilidad y manteniendo la tensión hasta el final.
Campanella es un director-autor, que es co-autor del guión, participa en la producción y además es el montador, por lo que no se puede negar que es el responsable total del producto.
Aún estáis a tiempo y es absolutamente recomendable.

Johan Cruyff

Ja tenim un seleccionador de prestigi internacional.
Ha demostrat que sap de futbol i està arrelat a Catalunya.
Li demanem el nivell C? li fem un curset intensiu? o, definitivament, ho deixem correr?

Educació

La gestió dels temes educatius a Castellar, tal com va quedar palès a l’últim ple i com m’han fet arribar alguns ciutadans gens sospitosos de proximitat partidària, és més que notable. L’artífex clau d’aquesta gestió és la nostra regidora d’educació, sens dubte la millor i més professional, dels que han ocupat aquesta responsabilitat al nostre ajuntament.
És cert que l’Antònia no és una gran oradora i també que, cosa que encara em sorprèn, pateix un excés de responsabilitat escènica provocada per algunes situacions, quan per la seva experiència ja hauria d’haver-ho superat; però la seva professionalitat, la seva experiència, el seu coneixement de la problemàtica i especialment la seva tossudesa i determinació, fins i tot de vegades un pèl excessives, han aconseguit que l’educació sigui, de forma permanent, una de les nostres prioritats.
Les escoles de Castellar, i especialment l’escola d’adults, l’escola de música i les escoles bressol no serien iguals sense l’Antònia.
Em consta que la comunitat educativa valora i reconeix l’esforç, la dedicació i els resultats de la seva gestió.

Això fa mal

Veure, aquests dies, gent que coneixes des de fa més de trenta anys, amb els quals has compartit projectes i clandestinitat, i que han estat a la presó per enfrontar-se a la dictadura, emmanillats i empresonats, és dur. Si es confirmen els presumptes delictes encara serà més dur.
Em costa entendre com arriben a això persones de qui mai no t’ho hauries pensat.
Evidentment, si algú ha fet un delicte, l’ha de pagar i ( il·lús) la justícia ha de ser igual per a tots.
Després hi ha aquest personatge injust, venjatiu i prevaricador que és Garzón, que en lloc d’instruir una causa, que hauria de ser el seu paper, jutja i condemna d’entrada, amb el major soroll mediàtic i les mesures més vexatòries possibles.
A Catalunya, afortunadament, no tenim terrorisme, tampoc no tenim màfies organitzades, per tant hi ha poques raons perquè intervingui aquesta anomalia jurídica que és l’“Audiència Nacional”.
Amb l’excusa del blanqueig, que ja veurem com queda, el senyor Garzón no podia resistir-se a posar al mateix paquet dos alts càrrecs convergents i un alcalde socialista. Fantàstica jugada! A Catalunya tots corruptes, i un alcalde socialista per poder justificar la teoria dels equilibris i la imparcialitat.
Era necessari el numeret? Té por que s’escapin corrent dos senyors de més de 70 anys?
I el desplegament de tant tricorni?. Era necessària tanta humiliació?
Quin gran jutge franquista que hauria estat Garzón!
Esperem que el dia que ell comparegui davant de la Justícia, que arribarà, el jutge instructor no li apliqui la mateixa fórmula.

El Roto, suma y sigue

Últim Ple

El passat Ple vaig fer una llarga intervenció sobre els equipaments educatius de Castellar, que no va agradar gaire a alguns/es portaveus de l’oposició.
Em sap greu perquè crec que era bastant clarificadora i responia a una llarga relació de crítiques injustificades i malintencionades que hem llegit els últim mesos.
Crec, sincerament, que la gestió de l’equip de govern en aquest tema és impecable, per molt que alguns que pretenen el monopoli de la crítica, intentin desvirtuar-la.

Reprodueixo un resumen de la intervenció que recull les dades més importants.

Per cert la cita de Sabina es:
“que doni més credibilitat a les professionals de la cofradia del santo reproche (que diria Sabina), amb les que, per cert, hem trobat similituds sospitosament abundants.


BALANÇ DE L’ACTUACIÓ EN EQUIPAMENTS ESCOLARS

Escola d’adults

- L’Escola d’Adults suposa un esforç econòmic important per a l’Ajuntament. En època de crisi i amb l’atur a l’alça, és un equipament important ja que és clau per facilitar la incorporació al mercat del treball.
- En el curs 06/07 hi havia 186 alumnes a l’escola, mentre que avui n’hi ha més del doble: 384.
- Després d’una llarga negociació amb un sindicat que ocupava un espai al local de l’escola, s'han recuperat 80 m2 i s’estan habilitant dues noves aules, amb càrrec al pressupost municipal.
- En el proper any està previst millorar el sistema de climatització del centre.

Escola de Música

- L’equipament de Torre Balada no reuneix les condicions idònies per portar a terme la seva tasca. Des de Projectes Estratègics, d’acord amb Educació, s’estan analitzant diferents alternatives, tant des del punt de vista constructiu com econòmic. La situació econòmica actual fa que aquest projecte no sigui viable si no s’aconsegueix finançament extern.
- La primera acció va ser propiciar un canvi de direcció de l’escola, que ha aconseguit diversificar l’oferta i apropar-la més a les necessitats de la població. Des del 2007 s’ha passat de 183 a 249 alumnes (66 més)
- També s’estan estudiant alternatives d’espais per algunes activitats, fet que permetria oxigenar l’escola en les hores de més ocupació.
- Per al proper any tenint prevista una inversió per insonoritzar alguns espais, especialment l’aula de percussió i així facilitar la convivència amb la resta de l’escola.

Escoles bressol

- Castellar compta amb una escola bressol pública i sis escoles bressols privades.
- L’any 2008 l’Ajuntament va fer una reforma de l’edifici de l’escola bressol municipal El Coral, per valor de 94.000 Euros. Es van fer millores de les aules, equipaments, climatització, coberta, arranjament del pati, etc. Amb càrrec al Fons Estatal d’Inversió Local, aquest 2009, s’ha pintat la façana de l’escola bressol. Per a l’any 2010, està previst estudiar l’ampliació de l’escola, amb la incorporació dels espais que ocupa actualment la regidoria d’Esports.
- En paral·lel l’Ajuntament ha iniciat el procés de construcció de la segona escola bressol pública, al triangle situat entre l’escola sant Esteve i la ronda de Llevant. El procés que s’ha seguit és el següent:

5/05/09: aprovació inicial del projecte.
28/05/09: aprovació de les bases del concurs.
28/07/09: adjudicació definitiva.
10/09/09: acta de replanteig.
Octubre 2009: inici dels moviments de terres

Està previst que la segona escola comenci la seva activitat l’inici del curs 2010-2011.
El projecte ocupa 914,76 m2 i el pressupost d’adjudicació és de 1.440.223 €.
- Pel que fa a la gestió de les dues escoles bressol, s’ha optat per l’externalització del servei, seguint el model que ja existia a l’escola bressol El Coral. La gestió d’ambudes escoles bressol anirà a càrrec de l’empresa SUARA, que va guanyar el concurs. El sistema d’adjudicació contempla, tal com es preveia en les bases del concurs, la gestió dels dos centres i la construcció de la 2a escola bressol. El període de gestió adjudicat i d’amortització de les obres de la 2a escola bressol és de 8 anys.
- En resum a començament del curs 2009-2010, Castellar comptarà amb 155 places d’escola bressol públiques.

Centres d’Educació Infantil i Primària

- Castellar té en l’actualitat 5 escoles primàries públiques i 2 concertades. La sisena escola pública, El Sol i la Lluna, està en construcció en un procés llarg i complex del qual parlarem després.
- Al curs 2007/2008 les inversions a les escoles van ser de 405,000 €, incloent el menjador de l’escola sant Esteve i l’habilitació i condicionament dels mòduls provisionals de la sisena escola.
- En el curs 2008/2009 l’Ajuntament ha invertit a través del Fons Estatal d’Inversió Local 500.000 euros en la millora de les escoles. També s’han invertit 41.865 euros addicionals del pla d’estalvi energètic del mateix FEIL. La inversió total ha estat de 541,865 euros.
- Per al curs 2009/2010, també s’han previst millores en centres que pateixen dèficits greus de manteniment i de serveis. La inversió en reformes als CEIPS superarà el milió d’euros.
- Pel que fa a l’escola La Immaculada, l’Ajuntament s’ha fet càrrec de la reparació dels desperfectes ocasionats a l’edifici en l’obra privada dels pisos de la plaça Major. Les obres han tingut un cost de 72.500 euros. La intenció de l’Ajuntament és recuperar el seu cost en el procés del concurs de creditors de l’empresa Tiferca, constructora dels habitatges.

Escola El Sol i la Lluna

- Pel que fa a l’escola El Sol i la Lluna, l’Ajuntament ha hagut de resoldre diverses afectacions sorgides en el solar cedit a la Generalitat. Entre d’altres, es va haver de desviar una claveguera que travessava el solar i també hi havia una afectació d’una xemeneia. Resoldre aquestes càrregues ha suposat un cost per l’Ajuntament de 100.000 euros.
- La caiguda del mur de l’escola, l’abril de 2009, ha suposat un nou contratemps en la construcció de l’edifici. L’Ajuntament ha assumit, d’acord amb la Generalitat, 280.000 euros del cost de reparació. A això, caldrà sumar-li una altra partida d’arranjament del camí d’accés, per valor de 90.000 euros.
- L'orografia del solar i la caiguda del mur de contenció ha suposat un sobrecost de l’escola per valor de 2 milions d’euros, respecte el cost de construir l’escola en solar planer i lliure de càrregues. D’aquest import, l’Ajuntament n’haurà aportat prop de 500.000 euros.
- Els termini previst per la posada en funcionament de l’equipament escolar és el setembre de 2010, la qual cosa comportarà la supressió dels mòduls prefabricats que funcionen provisionalment al pati de l’escola Sant Esteve des del curs 2005-2006.

Previsió de solars per a nous equipaments escolars (CEIP)

- El dia 28/03/2008 es va fer l’aprovació inicial de la modificació puntual del PGOU 14 que afecta a un solar de 7,000 m2 (situat entre el camí de can Casamada/ronda Tolosa), que permetria la construcció d’un centre de dues línies, i un altre solar de 1.287 m2 que possibilitaria l’ampliació de l’escola Bonavista en una línia.
- El dia 22/07/2008 es va fer l’aprovació provisional i després d’algunes modificacions la Comissió d’Urbanisme el dia 06/06/2009 va fer l’aprovació definitiva.
- Amb aquestes accions es garanteix a la Generalitat la construcció de 3 noves línies, és a dir de 75 alumnes per curs. A més, amb la posada en funcionament del nou edifici de l’escola El Sol i la Lluna, aquest centre comptarà, en el curs 2009-2010, amb 6 aules no ocupades.
- En paral·lel, també s’ha portat a terme la tramitació com a equipament educatiu d’un solar que forma part del Pla Parcial d’Ampliació dels Fruiters i d’un terreny adjunt de 6.000 metres quadrats. Tanmateix, aquesta opció està condicionada per la inclinació dels terrenys, que és de gairebé el 20%, perquè està afectat per una riera i pel fet que és majoritàriament de propietat privada, la qual cosa comportaria la seva compra o expropiació.
- Si bé és cert que a l'estudi de projecció que es va elaborar des de l’Ajuntament al 2007, es preveia uns determinats increments de població escolar que recomanava accelerar l’ampliació de l’oferta per part de la Generalitat, en l’actualitat es detecta un estancament de la població infantil, fruit de la crisi econòmica i de l’aturada del creixement migratori i vegetatiu.

Centres de secundària

- Castellar del Vallès compta amb dos instituts públics, que sumen un total 1.110 alumnes (597 a l’IES Castellar i 513 a l’IES Puig de la Creu). Aquesta situació és llunyana a la viscuda l’any 2004, quan 934 alumnes convivien en el primer i únic institut construït fins aleshores.
- Amb vistes al curs 2012/2013 es preveu un increment dels alumnes de secundària, quan s’incorporin els alumnes que en l’actualitat cursen 4t de primària.
- Per aquest motiu l’Ajuntament està en condicions de proporcionar a la Generalitat un terreny per construir el tercer institut. En el ple passat es va fer l’aprovació provisional de l’assignació d’ús educatiu d’un solar situat a la ronda del Cosidor. Una de les alternatives que ofereix aqeust solar, segons un informe del Departament d’Educació de la Generalitat, és que pugui acollir un instiut-escola.
- La necessitat de noves places es pot mitigar parcialment amb la voluntat de l’escola La Immaculada d’oferir educació secundària en aquest centre.

Resum

- Castellar té cobertes les seves necessitats de sòl per equipaments educatius, com a mínim, pels propers 10 anys. S’ha generat sòl per a tres línies d’educació infantil i primària i per a dues línies d’educació secundària.
- En els primers tres anys, i sense comptar el manteniment ordinari que es porta a terme a tots els centres, l’Ajuntament haurà invertit:

60.000 euros en escoles pròpies
1.624.000 euros en escoles bressols
1.006.000 euros en les escoles de primària
470.000 euros en l’escola Sol i Lluna (abans de ser recepcionada)
72. 000 euros a l’escola Immaculada
En total, 3.233.365 euros.

Amic Pasqual

Juanjo Millás és un bon escriptor. A mi m’agraden força el seus reportatges en profunditat sobre un personatge, després de conviure uns quants dies amb ell.
Aquest diumenge ha publicat un article sobre Pasqual Maragall i la seva situació de malalt d’Alzheimer, des de la simpatia i la complicitat.
Després d’una vida política creativa i intensa, Pasqual està disposat ha fet de la seva situació un últim acte de servei.

Belleza inteligente

Probablemente, el mayor acierto de Amenábar en su película Ágora es la elección de esa maravillosa actriz que es Rachel Weisz, como protagonista y dueña absoluta de la historia.
La película es interesante, incluso notable, aunque quizás excesivamente cerebral, lo que le da una cierta frialdad y falta de emoción.
Para mí, que he tenido un interés especial en esa parte de la historia de la humanidad, la de los últimos años del imperio romano y el ascenso del cristianismo a religión oficial del imperio y, por tanto, de la Iglesia como instrumento de poder, la historia me parece sugerente y atractiva.
Una mujer inteligente (Hipatia fue un personaje real) defensora del saber, de la ciencia, de la objetividad, enfrentándose a la intolerancia, al fanatismo, a la intransigencia y a la ignorancia que representa la religión, en este caso el cristianismo, justifica la aventura de Amenábar.
Hipatia fue asesinada, a instancias del obispo Cirilo, por los parabolanos, la secta más intransigente dentro de la secta cristiana. La iglesia hizo después a Cirilo santo y ahora debe estar en ese cielo en el que seguro que hay gente de bien y santos, pero también más ladrones y asesinos que en el infierno de Dante.
Cuando salía del cine, no pude dejar de pensar en la irracionalidad y la intransigencia que ha traído a la vida la exacerbación de los sentimientos identitarios (religiones, nacionalismos, ideologías totalitarias...), causantes de la mayoría de las confrontaciones y de las guerras, mientras aumentaba mi desprecio por los generadores de barreras, aprovechados de los malos instintos y la ignorancia y otros aspirantes a poblar los cielos de las iglesias y de las patrias.

Llum al món

Aquest bromista pensa que és fàcil il·luminar el mon. I està be, és molt el valor simbòlic que pot tenir un llum.

El Roto

És difícil dir més coses amb aquest estalvi de paraules.

La Mola

Feia mesos que no pujava a la Mola; en canvi, fa alguns anys, era una pràctica habitual i quotidiana. Suposo que és el resultat d’aquesta vida una mica irracional i saturadora a què m’he donat.
Ja sé que tota la responsabilitat és meva, que ningú m’hi ha obligat, però ser directiu d’una empresa gran, complexa i amb seu a Madrid, anar cada dia a Barcelona i alhora intervenir en la gestió quotidiana d’un ajuntament, de vegades es fa dur.
Cada any, la segona setmana d’octubre, els amics d’Iberplan (i dels autocars Bardet) organitzen una excursió en la qual participen una cinquantena d’amics relacionats amb el món del turisme i el transport, que aquest any, malgrat les dificultats que travessa el sector, han volgut mantenir.
El recorregut, ja clàssic: camí dels monjos, la Mola, Montcau i coll d’Estenalles, acaba amb Can Carter de Mura amb un homenatge als petits i magnífics cigrons de la comarca i la inevitable sessió d’acudits, ja clàssica també, d’en Manel Valdé.
Esforç físic, bon menjar, relacions fora del marc professional habitual, distensió i riure, continua sent una formula que funciona.
Gràcies, família Bardet.

Yasmin Levy

Yasmin Levy retorna a Sefarad

Después de leer el articulo, ¿quien no tiene ganas de comprar el disco?

Plaça Major

En les properes setmanes començaran les obres d’arranjament de la part antiga de la plaça Major.
Els que coneixen la història de la nostra vila m’expliquen que la configuració actual, els murs exteriors i la font del carrer Major, es va fer als anys de la república. Té, per tant, més de setanta anys. El paviment de pedra és una modificació de l’original que era de terra, es va instal·lar amb posterioritat i té uns quaranta anys.
Els últims anys, coincidint amb les obres, aquesta part de la plaça ha estat sotmesa a un desgast extraordinari, especialment pel pas dels vehicles pesats que generava la instal·lació del “mercadillo” dels dissabtes.
Al llarg del temps s’han perdut arbres, especialment castanyers, i s’han plantat altres amb criteris discutibles allunyant-se del projecte original.
L’actuació que plantegem vol ser respectuosa amb la plaça, conscients que aquesta forma part de l’imaginari dels castellarencs, dels que van conviure amb les obres originals i dels que n’han gaudit en una o altra època.
Per a mi, que vaig arribar fa vint-i-set anys, aquesta part de la plaça és un element d’identificació imprescindible de conservar.
El projecte connectarà de forma harmoniosa la part antiga amb la part nova de la plaça i resoldrà les barreres arquitectòniques del mercat vell (futur Espai Cívic) i el casal d’avis, restaurarà les peces del paviment fetes malbé, els espais centrals i la font. Substituirà els arbres malalts i els inadequats i millorarà l’enjardinament i la il·luminació.
Dignificarem la plaça, millorarem la seva qualitat i conservarem la seva estètica i els elements ornamentals originals.
Si es compleix el calendari, la propera primavera arribarà amb més intensitat a la plaça Major.

Escrúpols i dignitat

Fa uns dies, casualment, vaig trobar a la tele, “El Manantial”, la pel·lícula de King Vidor, rodada en els anys posteriors a la segona guerra mundial.
Vidor és un director hàbil i la pel·lícula està plena d’imatges potents. La pel·lícula, d'un transfons ideològic elitista i discutible, de defensa de la individualitat per sobre de tot, té de positiu la defensa de la integritat en l’actuació personal, de la dignitat individual i col·lectiva.
Aquests dies hem llegit comentaris, afirmacions, insídies i mentides per part de l’oposició, en una pràctica que ja s’està convertint en la marca de la casa. “Difama que algo queda” és la nova filosofia convergent: insinuen contractacions a dit, entrisme i el caos absolut en les escoles de Castellar. S’entén en algú que mai s’ha preocupat de l’educació i que ha practicat de forma assídua el que critica.
Quin és l’historial laboral de les il·lustres senyores regidores de CiU a l’ajuntament de Castellar, i en l’actualitat, no estan treballant en institucions públiques contractades a dit?, es guanyen el sou que cobren? L’anterior arquitecte municipal no va ser candidat de CiU a Terrassa?. Però és clar això és normal, ells tenen un dret històric que procedeix del cel.
S’assemblen, en la seva estratègia, als que són capaços d’inventar-se un estudi de mobilitat, fals i ridícul, sobre la gran via de Sabadell per acabar donant la culpa de les seves conclusions estúpides als socialistes de Castellar. Quina falta d’escrúpols!: pobre IC i pobra herència històrica del PSUC!.
En fi, cada poble té també l’oposició que es mereix. No estaria de més que veiessin “El Manantial”

Delicias turcas 3

Cuando viajo a algún país fuera de nuestro entorno cultural, una de mis fuentes de interés es la música local.
El egocentrismo cultural y el peso desmesurado en la producción y distribución de la industria anglosajona, hacen que la presencia en los medios de comunicación de las culturas no centrales sea insignificante. ¿Qué nos llega de la música actual alemana, rusa, japonesa o italiana?, países ricos y de culturas potentes. Otros más pequeños o exóticos ni siquiera existen.
Antes de ir a Turquía, mi conocimiento de su música era inxistente. Conocia a Barbaros Erkose el magnífico clarinetista del Anouar Brahem Trio, pero nada más. Ahora mis conocimientos siguen siendo insignificantes, pero después de comprar y escuchar algunos discos, tengo la intuición de una música poderosa y diversa, como no podía ser de otra manera, en un país cruce de culturas milenarias.
La suerte, la intuición y especialmente la información de los vendedores de las casas de discos, nos han permitido acercarnos a unos cuantos músicos de gran calidad.
Absolutament recomendable es el álbum doble, muy bien editado, Istambul Twilight, una veintena de piezas básicamente instrumentales, reflejo, seguro, de las tendencias contemporáneas de raíz popular. Magnífico Erdal Erzincan, en una doble versión con Erkan Ogur, y con el persa Kayhan Kalhor (en un disco de ECM). Interesante el Taksim Trio, jazz étnico con intrumentos procedentes de la música tradicional, o el cello Ugur Isik con versiones actuales de composiones clásicas, muchas de ellas anónimas.
Un principio alentador al que habrá que dar continuidad.