Josep Graells

Aquest senyor és l’autor d’algunes fotos que surten en el Bloc. No sé si l’agradarà, però a vegades hem de passar del darrera al davant de l’objectiu.

Acojonante

Rajoy responsabiliza a Rubalcaba de haber cambiado la ley de educación de Franco

Le ha responsabilizado de haber sido el único que ha hecho modificaciones "en el sistema educativo impuesto por el ministro Villar Palasí en 1970, es decir Franco.

Jasmine

Charlie Haden (contrabaix) Keith Jarrett (piano)

Feia més de 30 anys que no gravaven junts. L’espera no ha evitat que en un ambient íntim i proper hagin produït un magnífic àlbum de standars americans en la linia del que va fer fa uns anys en solitari Keith Jarret, “The Melody At Night, Witth You” .
Jasmine és un disc al que tornaré de forma reiterativa.

Tony Judt

Interessant article de Ramoneda, sobre el llibre pòstum de Tony Judt en què defensa una socialdemocràcia renovada, com la gran aposta de l’esquerra.

“Mientras los políticos de izquierda defienden la socialdemocracia con la boca pequeña, para Tony Judt es la única apuesta adecuada porque la desigualdad es hoy el problema capital. Para ello la socialdemocracia necesita trabajar por el prestigio del Estado, reconstruir un lenguaje propio y encontrar un relato moral. Injusticia, desigualdad, deslealtad, inmoralidad, la socialdemocracia tenía un lenguaje para hablar de ellas y ha renunciado a él. Venimos de dos décadas perdidas, dice Judt, entre el amoralismo egoísta de Thatcher y Reagan y la autosuficiencia atlántica de Clinton y Blair. Y nada garantiza que no sigamos así. Judt se apoya en Tolstói para advertirnos de que "no hay condiciones de vida a las que un hombre no pueda acostumbrarse, especialmente si ve que a su alrededor todos las aceptan".

Igualtat

És evident que en alguns temes la igualtat és encara una quimera.

www.lactual.cat

El dimarts 19 es va presentar la versió digital de l’Actual.
Amb la posada en marxa del nou suport, finalitzem un procés que va començar ara fa tres anys i que ha suposat una autèntica revolució en la comunicació local.
La primera decisió, ja a la tardor del 2007, va ser separar de manera radical la Comunicació Institucional de la gestió dels Mitjans de Comunicació Públics.
La segona decisió va ser la creació de la redacció única, que va donar peu, en unes quantes setmanes, a la creació de l’Actual que compartiria redacció amb Ràdio Castellar, reformulada poc després, especialment en els informatius i les bandes de gestió més professionals.
Coincidint amb aquest procés el ple municipal va aprovar, de forma unànime, la creació del Consell de Comunicació.
Ara és posa en marxa l’últim suport. La mateixa redacció editarà Radio Castellar, el setmanari l’Actual i lactual.com.
Els canvis en el nostre sistema de comunicació han coincidit amb una explosió en el camp virtual, els blogs, facebook, twitter... s’han convertir en instruments d’ús comú, a l’abast de tothom i en els quals la informació és instantània.
Una administració moderna, eficaç i oberta a la innovació i a la participació que generen les noves tecnologies ha de ser sensible a aquesta nova realitat comunicativa.
El gener del 2009 es va posar en marxa el nou web institucional http://www.castellarvalles.cat/ molt més potent, amigable i versàtil, després han vingut la creació de perfils a Facebook, tant des de la Ràdio com “L’estima Castellar”, pensat especialment per comunicar les activitats lúdiques i festives i que ara també està present a Twitter.
I tot això, sense renunciar a altres fórmules, com els SMS o els correus electrònics, que ara ja ens semblen sistemes tradicionals.
Sincerament crec que l’ajuntament ha estat a l’alçada i avui la gent de la nostra vila està molt més i millor informada.

La foto és de l'acte i està feta pel J. Graells

Retorn al futur

Canvi, il·lusió
renovació
“regreso al futuro 5”
arxiu, asil, rabassa morta
la revolució dels joves
relleu, banqueta, planter
els millors anys de la nostra vida
“el passat ens visita”
els vidres de l’escola
el quadern gris.
Descans, tranquil·litat
Alliberament
Pau...
El que costa enfrontar-se a tanta emoció.
(Ho sento, però algú ho havia de dir).

Blues

Tots estem d’acord que el blues és probablement la música més influent del segle XX. En no gaire dècades, des dels 30 s’ha infiltrat en no poques músiques cultes i en totes les populars.
Pop, rock, jazz... són impensables sense el blues. Tots els grups en algun moment de la seva carrera incorporen blues al seu repertori.
Aquests dies he vist en algun canal de TV, alguns capítols d’una historia del blues dirigida per directors de cinema de prestigi, que m’han confirmat un prejudici: el blues que més m’agrada és l’antic, el de veu aiguardentosa, instrumentació pobre i olor a Mississippi . El de Muddy Waters i el de John Lee Hooker, el punteig de guitarra, l’harmónica i el peu marcant el ritme.
Afortunadament hi ha centenars de gravacions que conserven l’essència.

Prova d'esforç

És difícil resistir-se a una frase brillant i suggeridora,
a un comentari un pel cínic i punyent, sarcàstic i polèmic.
És difícil reprimir l’ingeni divertit amb un toc agressiu.
Doncs avui ho faré.
(Confio que alguns dels meus amics
siguin capaços de valorar l’enorme sacrifici.)

Buried (enterrat)

Impressionant exercici cinematogràfic.
Buried és una pel·lícula d’un sol actor, unes quantes veus, un zippo, un tros de llapis i un telèfon mòbil i un visitant ocasional, tot a dins d’un taüt rústic, enterrats.
Salvada la primera circumstancia un tant peculiar: perquè enterren un segrestat del que volen cobrar rescat? la pel·lícula d’una considerable dificultat tècnica (la il·luminació és sorprenent ), manté un to altíssim de tensió que no decau en cap moment.
El protagonista, a traves del mòbil parla amb la família, l'empresa per la que treballa, l’administració americana, el segrestador... en 90 minuts d’alta tensió (l’acció passa en temps real) deixant n'evidencia que en aquesta “postguerra” eterna d’Irak la motivació de la majoria d’actors és econòmica.
Una pel·lícula que recordarem molt de temps.

compteu amb mi

"Emissió de 1.000 milions d'euros en pagarés de la Geralitat."

Estic segur que els catalans respondran, això també és fer país, no sé, perquè no s’ha fet servir aquest sistema abans.
Compteu amb mi.

14.27, encore

És, la confluència de les agulles del rellotge
amb el pensament arcaic i poètic dels apòstols,
fruit de l’atzar?
O és, un missatge, nítid,
que travessa el subtil cortinatge del temps?
Són les 14.27 “o’clock”.
Tornarà l’alegria al vell confessionari
i l’Éric Romher, tan savi, xiuxiuejarà a l’orella:
l’Amour, l’après- midi.

Embaràs múltiple

La foto és d’un diari i no sé a on està l’exposició, però em costa treure els ulls de l’escultura i de la senyora estilitzada.

Misteri 14.27

Todos os escandalizaréis de mí esta noche, pues escrito está: “Heriré al pastor y las ovejas serán dispersadas”. (Marcos 14.27)

El que no lleva su cruz y viene en pos de mí no puede ser mi discipulo (Lucas 14.27).

¡Tened ánimo; yo soy, no temáis! (Mateo 14.27).

No se turbe vuestro corazón, ni tenga miedo. ( Juan 14.27)

14.27

Ets tu?
Si.
Un intercanvi 14:27 vegades desigual

momento Minsky

Interessant i molt extens article de Paul Krugman i Robin Wells sobre les causes de la crisi i en defensa de polítiques de dèficit públic

Y cuál es la solución? A corto plazo, la única forma de evitar una recesión profunda cuando casi todo el mundo en el sector privado está tratando de pagar su deuda simultáneamente es que el Gobierno se mueva en la dirección contraria: que se convierta, de hecho, en el prestatario de último recurso, emitiendo deuda y gastando más a medida que el sector privado se retrae. Cuando el momento Minsky es más intenso, los déficits presupuestarios no solo son buenos, son necesarios. En realidad, el aumento de los déficits presupuestarios en todo el mundo entre 2007 y 2009 posiblemente fue más importante aún que los rescates financieros para evitar que la crisis del mercado inmobiliario desencadenase una repetición de la Gran Depresión en toda su magnitud.

Primarias en Madrid

De entrada y sin quitarle ningún mérito a Trinidad Giménez, si yo fuera militante socialista de Madrid votaría Tomás Gómez.
Y no sólo por ir en contra el intervencionismo injustificado y torpe, es que no me gusta que intenten influir en los militantes con unas hipoteticas preferencias, manifestadas en encuestas, como gran argumento.
Aparte de proceder del mundo local con éxito incuestionable, Tomás ha conseguido lo que nadie: poner orden en la Federación Socialista Madrileña (hoy PSM).
Estoy seguro que és más difícil "gobernar" una federación en la que los “egos” de tanto militante “ilustre” llegan hasta el mar, que ser presidente de la comunidad de Madrid.
Suerte Tomás.

Feminisme i igualtat

A aquestes alçades de la història ningú discuteix (o al menys ningú, raonable) la importància dels moviments feministes en la lluita per la conquesta de la igualtat.
Tampoc discuteix ningú que encara avui, fins i tot al primer món, hi ha barreres infranquejables que impedeixen un igualitarisme real (sense parlar del tercer món en el que molts processos encara s’han de començar).
Les dones a les que més respecto, coincideixen amb mi, que és molt més important per la igualtat que una dona sigui presidenta d’un banc o d’una multinacional, ministra d’economia, d’indústria o vicepresidenta, que crear un ministeri d'igualtat, i també que alguns sectors, haurien de començar a introduir elements de correcció, inversos als tradicionals.
No sé si està estudiat, però, serà positiu que desaparegui el referent masculí de l’educació primària? Quins efectes produirà que alguns sectors professionals, avui l’ensenyament, a mig termini el sanitari (analitzem els actuals estudiants de medicina) que tots els professionals siguin dones? Respon el procés a criteris de capacitat o són económics?
La tendència futura serà que els homes tindran el monopoli en les professions tècniques i les dones en les humanístiques/socials/sanitàries?
Estem en el moment de l‘antítesi hegeliana que ens portarà en el futur a la síntesi de dones i homes més igualitaris.?
Considerant només criteris de capacitat, a mi m’agradaria un futur més equilibrat en tots els sectors.
No discuteixo el paper de les secretaries, departaments, ministeris o observatoris d’igualtat, crec que en la seva concepció són un avanç respecte a les de “la dona”, ja que també treballen en corregir altres desigualtats, i estic convençut que les seves preocupacions, com la meva, és lluitar per un món més just i feliç.