2011

El futur és una pàgina que s’escriu cada dia i l’horitzó és net
Feliç 2011

Es lo que hay

Només és una foto, però és significativa. O el senyor Mas no ha trobat dones preparades en el seu entorn o la igualtat no forma part de les seves prioritats. De moment 9 a 3. I ara no té l’excusa de la coalició.

Dues de les tres, progres elles, prometen el càrrecs amb l'ajuda de déu.

Obsessions

Cadascú està legitimitat per mantenir les seves obsessions. L’Altraveu té les seves que no crec que canviïn amb el nou any.
En el frontispici del seu pensament està can Bages i en la seva versió reduccionista l' impacte en la b-124.
Ahir el Sr. Martí Llobet ens va demanar en el ple, citant-m’hi, una rectificació, basant-se en el “nostre” pla de Mobilitat.
Com sap el Sr. Llobet l’estudi l’ha fet una empresa privada contractada per la Diputació, crec que és un document útil tant per l’Altraveu com per l’equip de govern.
Fa una setmana el blog de l’Altraveu publicava el següent text:

18.000 cotxes més a la carretera
L’Altraveu, assessorat per un tècnic en mobilitat, va fer la previsió que el nou polígon de Can Bages generaria com a mínim uns 15.000 viatges més que s’han d’afegir als 31.000 de trànsit actual.

Srs. de l’Altraveu un consell: canvieu de tècnic.
És cert que fa molts mesos vaig escriure que aquesta afirmació era falsa i avui dic el mateix. Abans creia que ho feien amb mala fe, ara la meva tendència és a creure que no saben llegir.
Reduir el contingut d’un informe de més de 200 pàgines a un petit quadre sense veure el context, demostra a part de mandra, poc rigor.
¿No els ha sorprès l’aparent contradicció amb el quadre de la pàgina 196 de la memòria, en la que els redactors afirmen que l’impacte total sobre la mobilitat dels polígons previstos (llegir Can Bages) més els habitatges que preveu el PGOU (també els ARE) en una perspectiva de 6 anys, no superarà el 10% de la mobilitat actual?
Amb independència de la fiabilitat de les metodologies utilitzades, sempre discutibles i que contemplen escenaris maximalistes, el que és cert, és que el Pla de Mobilitat no parla, en lloc, de l’impacte de can Bages en la B-124, parla de la mobilitat general (també la interna) que podria generar el nou polígon.
No sé si són les seves obsessions o altres explicacions de psicologia col.lectiva, les que indueixen a l’error, avui, no sé si per la proximitat del nou any, no vull pensar en la mala fe.

Conservar

És cert que l’esquerra fa molt anys que té dificultats per contrarestar, de forma eficaç, el discurs dominant neoliberal. La identificació, després del fracàs del comunisme, d'ineficiència amb administració pública, ha debilitat en la memòria col·lectiva l'enorme transcendència que ha tingut i té, especialment per Europa, l’estat del benestar.
Té raó Tony Judt, quan preconitza que un paper fonamental de la nova socialdemocràcia és la defensa de l’enorme cúmul de privilegis socials que ha costat moltes dècades en construir i ara és pretén desmuntar.
Aquest “conservar” no contradiu el pensament original, com deia Orwell “allò que atrau els homes normals cap el socialisme i els disposa a arriscar-hi la pell, la mística del socialisme és la idea d’igualtat”
Les desigualtats no són no més immorals “per se” si no que també generen inestabilitat i divisions que porten a la confrontació i moltes vegades a resultats antidemocràtics.
El projecte socialdemòcrata és encara vigent, els socialdemòcrates com diu Judt, “acostumen a ser modestos, una qualitat política les virtuts de la qual s’exageren. Hauríem d’excusar-nos una mica menys pels errors del passat i a parlar amb més fermesa dels èxits”
Al marge de discursos inconsistents i/o oportunistes, no més la socialdemocràcia pot ser l’eix vertebrador de les polítiques d’esquerres enfront de la radicalitat neoliberal

Pensament col.lectiu

Sabem que sovint passa, fins i tot que alguns ho consideren un procés ineludible.
Que d’alguna manera tots contribuïm per acció o deixament; per mandra o per falta d’interès, per comoditat o per excés d’interès. Tot és vàlid si serveix per amagar una realitat que ens convé.
En tot procés hi ha punts de conjuntura o de fugida en el que els projectes comencen a deixar de ser col·lectius i compartits i és converteixen en individuals i, faltaria més, molt sacrificats.
No sé si és la inconsciència o l’envaniment, si sé que és així com s’escriu el principi d’un final.

Adio kerida

La perversió del sistema i els interessos econòmics han convertit a la majoria de les TVs en un producte infame. Alguns dels que en el seu dia defensàvem la pluralitat de cadenes no esperàvem aquesta uniformitat en la mediocritat. I el cas és, que es fan productes audiovisuals d’altíssim qualitat que es visionen en cadenes minoritàries o de pagament. La potent funció educadora i creativa dels audiovisuals acaba beneficiant als privilegiats econòmics o intel.lectuals i es converteixen en una barrera més en el procés d’integració social.
En un post anterior, feia referencia a una versió televisiva de la Traviatta de Verdi.
No soc un expert en Verdi, però l’ària “addio del passato” en la que la veu dúctil, versàtil i atlètica (ja sé que no és un concepte habitual) de l’Anna Netrebko fa una autèntica exhibició, la coneixia en versions més populars.
L’any passat, buscant músiques mediterrànies va arribar a les meves mans un disc de Yasmin Levy en la que feia una versió de “Adio kerida”, una antiga cançó sefardita que Verdi va incorporar a la Traviatta fa més de 150 anys.
Sento enyorança de quan la Mediterrània era una cultura comuna.

Èxtasis

Fa molts mesos que el barcelonisme viu en estat d’èxtasis, que s’han acabat els qualificatius.
La cultura en la que vivim immersos i la natura, ens ensenyen que la perfecció és efímera.
I comencem a viure el doble sentiment d'entregar-nos al plaer como a una droga que genera addició i començar a pensar en les conseqüències del despertar.
Passi el que passi aquest estat d’eufòria permanent ens quedarà per sempre.

Rituals

Acabo de veure (i escoltar) en el canal Xtra una magnífica versió de la Traviatta, interpretada per Anna Netrebko i Rolando Villazón.
Salvant la sempre discutible ambientació en l’actualitat, no més justificable per l’estètica, d’una obra escrita fa 150 anys en la que la protagonista mor de tuberculosi, la interpretació és brillant i l’escenografia eficaç (la gravació es va fer a Salzburg al 2005).
Probablement pels afeccionats molt introduïts la Nebrebko deu ser una intèrpret molt coneguda, per mi he estat un gran descobriment. Una veu prodigiosa acompanyada d’un físic que fa creïble que desperti passions i fins i tot que es pugui morir de tuberculosi.
He llegit en algun lloc que en la seva estrena la Traviatta va fracassar per què la cantant tenia un físic poc compatible amb la tisi, i és que malgrat el pes de la música i la qualitat de la veu, l’òpera no deixa de ser un espectacle visual.
El que no canvia és el ritual final, la presentació dels intèrprets al públic per rebre els aplaudiments. Res està tan perfectament estructurat com el final d’una operà que ha agradat al públic, fins i tot t’entren ganes, emocionat, d’apuntar-te al ritual.

Més Morente

Enrique Morente Cotelo nació en plena posguerra granadina (1942), en el seno de una familia paya pero pobre como si fuera gitana. "La única ciudad del mundo que tapa sus ríos y mata a sus poetas", 'como dijo completando una frase de Antonio Muñoz Molina', le reservaba varios destinos, todos de aspecto incierto: una casa descosida por la temprana ausencia del cabeza de familia; el hambre convirtiendo a los niños en sabios prematuros, las bandurrias sonando para engañar a la miseria.

Interessant article de Miguel Mora a El País que mostra la personalitat polièdrica i versàtil del "cantaor". Pocs des de la seva procedència humil han estat capaços de construir, com ell, un autèntic monument artístic. Per mi, que soc, no més, un afeccionat de cultura paya i no sempre capaç d'apreciar el "duende", era el més gran, més fins i tot que Camarón.
El Jondo, el flamenco tardarà molts anys en trobar un referent d'aquestes dimensions i alguns ens sentirem una mica orfes.

maestro Morente

Enrique Morente es troba en estat de mort cerebral
Nascut al barri granadí de l'Albaicín i a punt de complir 68 anys el 25 de desembre, Morente és un dels grans renovadors del flamenc.

Sense cap dubte Enrique Morente és un dels grans. La música perd a un gran creador, un “maestro” que ha sabut revolucionar el “flamenco” sense trair l’essència.

No és igual

La veu entusiasta i afalagadora és la mateixa, també el soroll de fons i el resultat, al marge del nivell del contrincant.
A que es refereix, doncs, el “gens igual”?: a l’entorn, l’escalfament, l’excitació, la passió del moment, el abans i el després, l’anècdota, l’excusa o el catalitzador que transforma en plaer la realitat?

Censors

Sorprèn que encara, a aquestes alçades, alguns s’apropin al bloc amb mentalitat de censor i encara sorprèn més que t’ho diguin.
Qui atorga l’autoritat per dir el que és correcte i el que no ho és i és tan pretensiós que creu que la seva opinió interessa a ningú?

Matí de diumenge

10 o 12 graus de temperatura i 60% d’humitat són bones condicions per anar en bici. Pujar a can Catafau, baixar a sant Llorenç, tornar a pujar pel camí de les estàtues i tornar a Castellar per Tres Pins i Guanta al darrera de l’Eduard que pesa 10 i alguns quilos menys (més dos de la bici) i 20 i uns quants anys també menys, suposa un notable esforç i anar molta estona al límit, fins i tot en les baixades.
Quan arribes comproves que l’esforç val la pena i que la mandra prèvia no està justificada. Tal com diu el Corón: “acuerdate que tienes cuerpo”.

Fills de puta

Probablement estan convençuts que tenen raó i com diu algú dels seus representants que estan esclavitzats. Però actuar amb aquesta prepotència abusant de la seva situació de privilegi, sense importar-li el destí de centenars de milers de ciutadans, de les seves necessitats, de les seves il·lusions o dels seus somnis no més té un nom.
Uns centenars de ciutadans no poden condicionar els drets de la majoria.
L’estat democràtic ha d'aprendre a defensar-se dels que abusen, dels que fan de la llibertat una excusa per atemptar contra la llibertat.

Wikileaks

És difícil no seguir amb simpatia i interès les filtracions del Departament d’Estat nord-americà que sota la direcció de Julian Assange, està publicant Wikileaks.
Entre l’hipotètic atemptat contra la seguretat mundial i fer pública una informació d’interès, un periodista, amb les cauteles que calgui, no ha de tenir dubtes.
Amb Assange la llibertat d’expressió recupera una dimensió que últimament estava molt qüestionada.
La sorpresa és que els aparents escàndols no deixen de ser bastant previsibles i que els redactors dels informes son una barreja de portera i d’espia dolent d’una certa ingenuïtat burocratitzada

Chillida-Leku

Leo, con tristeza, que cierran Chillida Leku, el magnífico museo, al aire libre, de Chillida.
60.000 visitantes anuales no permiten que sobreviva como proyecto privado y razones que se me escapan no han permitido, hasta ahora, la participación de las administraciones públicas.
No sé si es problema de dimensión de país, de voluntat o de falta de sensibilidad, pero iniciativa privada, mecenazgos y participación de las administraciones, deberían permitir que instalaciones como Chillida-Leku puedan ser viables, como lo serían en cualquier país de nuestro entorno.
Espero que el cierre sea temporal y por poco tiempo.

Las Migas

Sílvia Pérez Cruz és una noia de Palafrugell.
Amb la Marta de Sevilla, la Lisa de Berlin i l’Isabelle de París, formen un grup musical que es diu “las Migas” i que fa una música que podria estar dins d’una definició ampla d’un “flamenco”, mestís i obert.
La veu de la Sílvia és impressionant i la seva música és a estones profunda i sempre agradable. Es van conèixer al miracle de llibertat creativa, mestissatge i encreuament de camins que és Barcelona.
Una veu a seguir.