Socialista i del PSC

Soc del PSC des de la seva creació a l’estiu del 78, de fet abans, ja que vaig tenir el privilegi de treballar de manera activa en la definició del projecte socialista i catalanista que ha estat sempre el PSC.

40 anys d’alternar etapes de representació institucional i altres de perfil més baix.

Això si, a part dels primers anys, mai he format part de cap òrgan executiu a nivell local, comarcal o nacional.

Mai en aquest 40 anys he tingut la més mínima temptació de deixar el PSC.

Formar part d’un partit és alguna cosa més que compartir una conjuntura, estar d’acord amb una decisió més o menys encertada o coincidir amb el pensament del secretari general.

Els que em coneixen saben que no soc dels que callen, que tinc criteris propis i que puc ser el més crític. Però ser militat suposa acceptar la decisió de la majoria, pensar que pot ser que no tinguis raó i, per sobre de tot, no anteposar els teus interessos als del col·lectiu.

Quaranta any donen per molt, donen per milers de conjuntures i desenes de crisis. També per separar el gra de la palla, per reconèixer els valors autèntics i qui, de veritat, els representa.

Vaig començar l’aprenentatge amb gent d’un gran coratge personal, de pedra picada, del que no s’arrugaven als 10 minuts davant d’un jutge. Gent que sumava dècades de presó i d’exili, ferides de bala en el seu cos i un esperit insubornable: Joaquim Jou, Paco Ramos, Camilo Rueda, Marta Mata, Manel Alberich, Ramon Fernàndez Jurado, eren la viva presència d’un projecte radicalment democràtic: Contra la dictadura, contra les desigualtats i, també, contra l’estalinisme/leninisme dominant en un sector important de l’esquerra.

El PSC va néixer com un projecte de socialisme democràtic i com un projecte catalanista de defensa radical de la unitat del poble de Catalunya. En la meva vida política no m’he mogut ni un mil·límetre d’aquests  principis, que m’han servir de guia per situar ideològicament a organitzacions  i persones.

El socialisme des de els seus orígens ha estat sempre internacionalista, contrari a aixecar fronteres, enemic dels nacionalismes que, amb les religions, són els causants de tots els conflictes dels últims segles... i no trobo cap raó per canviar de criteri. 

Per això:

- Quan veig com s’estén la corrupció, i els delinqüents intenten cobrir-se amb les banderes, jo em sento més del PSC.

- Quan alguns (això si, pacíficament) ataquen una seu del partit o insulten a un alcalde o a alguns militants, jo em sento més del PSC.

- Quan algú et tracta de xarnego o botifler, o quan et mira com si portessis l’estrella groga cosida a la roba, jo em sento més del PSC.

- Quan marxaven de la sala de plens del Parlament si es parlava en castellà o ara, quan el mateix grup, encapçala la seva candidatura amb algú que fa de parlar en castellà, una arma política, jo em sentia i sento més del PSC.

- Quan alguns volien instaurar una doble xarxa per raons lingüístiques en l’escola catalana o quan és vol instrumentalitzar l’escola políticament, jo, en resposta, em sento més del PSC.

 - Quan algú pretén, des de fora, imposar el que has fer, que has de pensar i quina línia política has de seguir, jo em sento més del PSC.

- Quan algú porta el seu sectarisme a considerar que és legítim oposar-se a les teves propostes “per que ets del PSC”, jo em sento més dl PSC.

 - Quan alguns companys, després de llargues etapes de cotxe oficial, decideixen que ja no som prou per ells, jo em sento més PSC.

- Quan es vol substituir l’eix esquerra-dreta per l’independentista- no independentista, jo em sento més d’esquerres, més federalista i més del PSC

- Quan alguns volen apropiar-se del catalanisme i convertir-lo en un projecte sectari i insolidari, jo em sento més del PSC.

- Quan es fa servir la violència gratuïta o s’adopten vies unilaterals, jo em sento més del PSC.

- Quan s’arriba a una situació en que són justificables i, fins i tot, plausibles, les actituds de deshonor i covardia, jo em sento més del PSC.

I es clar que ens hem equivocat, i es clar que hem comés errors i segur que els continuarem cometem, però el dia que el PSC desaparegui  de la vida política d’aquest país, alguna cosa, insubstituïble i valuosa, s’haurà perdut definitivament.

Ara és temps de superar divisions, ara és el temps del PSC.

El Centre Pompidou

El centre Pompidou és una institució que tots voldríem tenir en la nostra ciutat i, sens dubtes uns dels referents culturals mundials. El fet que estès promogut per un president de república conservador, també dona una proba de la diferència de la dreta europea en comparació amb la casposa dreta que suportem per aquí.
En els últims mesos es pot veure una reordenació de l’obra del Museu sota el títol de, “Modernités plurielles de 1905 à 1970”, un emocionant recorregut per la pintura més emblemàtica del segle XX. 1000 obres, 400 artistes de 47 països, els més coneguts, per suposat, però també bastants, que són poc habituals en els museus occidentals.
Una excusa més, si calia, per un cap de setmana a París

Gabo

Gabriel García Márquez es un referente para mi generación.

La publicación  y el gran éxito editorial de Cien años de soledad coincidió con mi adolescencia, una etapa de mi vida de lectura febril, en la que escribir y leer  eran las actividades a las que dedicaba todo el tiempo posible y toda la atención cerebral.

El impacto de Cien años... fue absoluto, de los que te descolocan semanas, a los que vuelven de forma recurrente una otra vez. Después, de inmediato, la volví a leer con mayor sosiego sin la premura y la urgencia de la primera vez. Desde entonces Cien años de soledad  forma parte de mi universo literario y, aún más, de mi experiencia vital.

Pero la novela de García Márquez fue mucho más que una lectura apasionada, fue una experiencia iniciática, el inicio de una relación apasionada con la literatura sudamericana y a partir de ella con la del resto del mundo.

Después de Cien años vinieron El coronel…, El Otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera… cada nueva novela una reafirmación.

García Márquez también fue para mí la puerta de entrada a la gran pléyade  de escritores sudamericanos: a los ya consagrados como Borges, César Vallejo, Asturias… pero también a los Cortázar, Mujica Laínez, Juan Rulfo, Donoso, Octavio Paz, Vargas Llosa, Bryce Echenique, Onetti, Benedetti,  Carlos Fuentes… y más tarde al gran Roberto Bolaño.

Ya sé que suena a tópico, que es poco original: el hombre ha muerto pero el escritor estará siempre vivo i ocupará un lugar de honor en la literatura universal.

La Manuela

La Manuela, la mare, l’abuela, ens ha deixat.
Sin hacer ruido, discretamente, como era ella.
Sense donar-se importància; ella, que ha estat l’eix, el punt de trobada d’una llarga descendència. Cinc fills, dotze néts, set besnéts (de moment) que fins a l’últim dia han estat presents i actius en la seva memòria prodigiosa. I també en una cita anual, multitudinària, per celebrar un any més envoltada dels seus.
Al final de la vida, els records es fan presents i tots es concentren en un mateix moment: el soroll repetitiu de la màquina de cosir, els brodats, els vestits de núvia, la maduresa i la responsabilitat prematures, les nits “a la luz de un candil”, la vida nòmada...
Desde el blanco radiante de Salobreña hasta la Ítaca definitiva, una casa, y otra casa, y otra casa. Más de cincuenta años de vida compartida con el abuelo José. Doce cambios, doce veces volver a empezar.
Ella era fuerte en las dificultades, fuerte en las renuncias y fuerte en la modestia. La familia daba sentido a la solidez y al compromiso en tantos años de vida en común. Fuerte en la gestión de la miseria, fuerte en el comprar “de fiao”, fuerte en la alegría y en la abundancia (relativa).
Después, con el paso de los años, la vida ha sido generosa: pagar al contado, tener casa propia, viajar a hoteles de cuatro estrellas (aunque fuera de temporada) y tener hijos y nietos guapos, inteligentes y creativos de los que sentirse orgullosa.
La imaginación, los sueños imposibles, las historias, los poemas… un mundo interior y propio, e incluso una relación privilegiada con el más allá – aunque no siempre recibiera respuesta.
Era afable i carinyosa, i amb els anys cada vegada més.
Pels que hem compartit la nostra infància amb ella i els estius a Mas Llunès, era molt més que una àvia i tenia títol propi: l’agüela Manuela.

Mandela

gràcies per existir

La ciutat descosida

Fa anys que Berlin està de moda. Superada la curiositat que va generar fa 20 anys en el moment de  la unificació i els moviments contraculturals, ara és posa l’èmfasi  en els artistes,  el disseny i els nous creadors.

És difícil, en quatre dies i sense coneixements previs, fer-te una idea clara del Berlin real, la gent que va de turista parla de la seva escassa “alemanitat”, de les seu allunyament del tòpic alemany. Berlin és sorollosa i desordenada,  inacabada i bruta. I d’aquests elements ve, probablement el seu encant. La seva falta de monumentalitat, fruit d’una història  traumàtica i complexa, dificulta una imatge ràpida i obliga a una mirada més detallada i minuciosa, difícil d’abastar en un cap de setmana llarg.

12 anys de III Reich, el bombardeig sistemàtic al final de la segona gran guerra i 45 anys d’aïllament, 30 dels quals separats per un mur infranquejable, són uns condicionants massa forts, encara presents en l’urbanisme i els transports de la ciutat. La primera potencia econòmica europea i la seva aposta decidida per la capitalitat de la ciutat històrica, no ha estat capaç de cremar etapes a més velocitat. La gran ferida que va suposar el muro, de nord a sud de la ciutat, suposo que ha estat un gran debat entre urbanistes i polítics amb milions de m2 de sol públic a la seva disposició i mitjans econòmics sempre limitats.

Si et limites a fer el turista, la ciutat té indubtable interès, no té la grandiositat una mica petulant de París o la immensitat modesta i mestissa de Londres. No té el pes monumental de Roma ni  la presencia aclaparadora d’Estambul . Berlin és una ciutat descosida, amb una escassa monumentalitat disminuïda i esborrada, i encara en construcció. Té una magnifica oferta museística i uns barris de forta personalitat i de indubtable atractiu.

També vaig tenir la impressió que és un port d’arribada, un lloc de trobada de molts ciutadans: berlinesos o de la resta d’Alemanya, de la resta d’Europa i de la resta del món. Una ciutat que busca la seva nova identitat.   

Per què?

Aquesta setmana hem tingut el debat de pressupostos. El debat que tothom considera el més important de l’any, en el que es marquen les prioritats de govern i, inevitablement, el perfil ideològic de cada grup.

Els debats als plens sempre venen precedits de nombroses reunions en les que els grups tenen l’oportunitat de fer aclariments, defensar els seus arguments i fer les seves aportacions. El ple no deixa de ser l’escenificació formal de tot aquest treball previ.

És practica habitual en el partits conservadors proposar la quadratura del cercle: reduir  el nivell impositiu sense reduir el nivell de serveis, es a dir el contrari del que fan a Madrid i a la Plaça sant Jaume.

L’altre grup, el de la ideologia confusa i difusa, a cada canvi de regidors milloren les seves prestacions, la seva qualificació tècnica i la seva capacitat de generar consens. Com sempre, amb això també van a més, et donen les consegüents lliçons de superioritat moral, després fan un pastitx confús i reaccionari que pretenen sigui la poció màgica per resoldre el caos universal,  i de fet el que demostren és la seva incapacitat, que no saben que és un pressupost i que, com a molt, s’han limitat a sospesar-lo o a comptar les pàgines.

Després  arriba al moment de fer el cim: insultar amb noms i cognoms i de forma absolutament gratuïta a treballadors municipals i a regidors de l’equip de govern dels que no tenen ni idea quina és la seva activitat.

I després es queixen  que són ignorats!   

fi de festes

Foto espectacular de Quim Pasqual

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.

Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.

Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.

A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.

Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format

De Montfalcó a Mont-rebei

Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.

El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi bé tothom.

Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.