La vida, esa cosa efímera

Sucede, a veces, que un combinación de pequeños acontecimientos

cambia tu percepción de las prioridades.
La gente que me conoce, sabe que tengo gran facilidad para involucrarme y comprometerme hasta niveles obsesivos, también saben que puedo desconectar de un dia para otro y cambiar de vida sin que eso suponga una complicación excesiva.
Lo más dificil en una decision que puede condicionar tu vida es el proceso mental, cuando lo has decidido mentalmente sólo hay que dejarse ir, y además cuando tu inclinació es mirar al futuro, no cabe, mirando atrás, la posibilidad de error.

Lo sé, lo he hecho varias veces en mi vida y probablemente lo volveré a hacer.
Han pasado muchos años de los primeros conflictos emocionales y ya he cubierto toda la gama de alagos, lealtades y traiciones, estoy al margen de ambiciones pequeñas o grandes, mis objetivos están largamente cubiertos y en este sentido soy incorruptible incluso a las emociones.
¿Entonces?. Entonces quedan los principios, yo no soy nada sin principios, sin principios nada vale la pena. Lo que puede cambiar tu percepción de las prioridades son las coincidencias en los principios, o la creencia en estas coincidencias. Y no hay escusas ni atajos.
¿Por que no estoy dedicando mis esfuerzos intelectuales a estudiar las relaciones entre la Torá i el marxismo?, es un tema que me apasiona, casi tanto como estar tumbado con una coipirinha en un playa del Caribe leyendo los intentos de Dante de ligar con Beatriz.
¿Por que sacrificar en el altar de las jornadas maratonianas el principio sagrado del Corón: “acuerdate que tienes cuerpo” i no vuelves al reconfortante esfuerzo, al cansancio, al agotamiento físico, intenso y regenerador?
¿Por que reprimir las licencias etílicas llenas de emociones, lúcidez y afecto universal?
Cuanto mundo ahí fuera esperando ¿otra vez?, ¿siempre?.

Que abanico impresionante de proyectos nuevos y de emociones!.
Si alguien no entiende esto, no sabe quien soy ni lo que de verdad me importa.
Una voz grave, un punto de agresividad, una cierta actitud elitista, incluso snob, un cierto gusto por el sarcasmo, unas gotas de cinismo y un probable egoismo intelectual; la vocación irrefrenable por la polémica y una imposibilidad, casi genetica, de reuir la confrontació (verbal), me han proporcionado una cierta fama (¿inmerecida?) de asocial o de conflictivo:

es un espejismo, o una careta, el auténtico yo almacena grandes dosis de ternura, generosidad y sentido profundo de la amistad, además, y esa es mi única debilidad, de la incapacidad, tal vez querida, de dejar, a veces de forma irrefrenable, que se escape la sensibilidad.

(me encanta subordinar!)
¿Que importa la popularidad o caer bien a todo el mundo si la única recompensa valorable es la amistad y la lealtad?.
Joder! Dos dias recorriendo FITUR, repartiendo besos efimeros o furtivos,

y dejar trancurrir un dia lánguido escuchando la intimidad maravillosa de Antony and the Johnsons y te coge la vena sentimental y la parida lírica.

Y encima Nina Simone me dice “ne me quitte pas”.

Antony and the Johnsons

Antony és un ser diferent i especial, polimòrfic, transgènere diu ell. El seu nou disc “The cryng light”, com tots els seus, és inqualificable i està format per 10 cançons cantades amb una veu ambigua i commovedora. Antony, cantant, recorda a Nina Simone amb la veu més aguda i amagada en un cos gegant i pàl·lid.
El 15 d’abril actua al Palau. Amb la Blanca hi voliem anar, però hem arribat tard, ara ja agrada a molta gent i el Palau és petit.
Avui a El País, Isabel Coixet, la directora de cinema, ha escrit un article especialment inspirat i emocionant que explica de forma fantàstica el seu últim disc.

Sió

George Steiner és un intel·lectual honrat. En el seu últim llibre “los libros que nunca he escrito” dedica un capítol (un llibre no escrit) a Sió, el nom que una certa tradició jueva donava al temple de Jerusalem i per extensió a Israel i a tot el poble jueu.
Steiner és jueu i malgrat escriure i donar classes en quatre idiomes, una de les raons que dóna per no haver escrit el llibre, a part de la falta de la claredat de visió, és que no sabia hebreu (no sé si avui ha corregit aquest dèficit).
En les 30 pàgines del capítol, repassa les preguntes més comuns que ens fem sobre els jueus: per què son tan odiats?, quan i per què va començar aquest sentiment?, que és ser jueu?, perquè hi ha tants jueus entre els grans pensadors que han canviat la concepció del mon?, perquè hi ha tants i amb tant èxit al mon de la banca i els negocis?, quin paper ha jugat la llengua i la religió?, perquè han mantingut la identitat com a poble i no s’han diluït com d’altres, en un procés d’integració?, és només cultural o ha arribat a formar part del genètic?.... Tampoc defuig el conflicte actual en l’antiga Palestina.
Evidentment, 30 pàgines no permeten aprofundir, però m’ha semblat un encomiable esforç intel·lectual.

"Toros" a Castellar

Quan consultem, a les enquestes, quines són les preocupacions dels ciutadans, manifesten que són: l’atur, la crisi econòmica, el preu de l’habitatge, l’escola dels fills... i si estan una mica polititzats l’actuació d’Israel a Gaza o alguna de les guerres que de forma cíclica apareixen als mitjans.
Però aquestes són preocupacions de la gent corrent i vulgar, a ERC de Castellar, elevant-se per sobre de les masses, tenen altres preocupacions més excelses: declarar Castellar municipi antitaurí.
.... I dic jo: quan ha estat Castellar municipi taurí?
Quan va ser l’ultima vegada que va passar per la nostra vila una simple “vaquilla”?
Sé que hi ha una plaça, o millor un aparcament, que li diuen la plaça de “toros” però no crec que ni els més vells recordin aquesta funció.
En fi, cadascú té les seves prioritats, però és una d’aquestes propostes que no saps si has de votar a favor o “descojonarte”. Olé.
La veritat és que mai m’han agradat les curses de braus.

Fer oposició

Ja entenc que fer oposició no és fàcil i també que, de vegades, sóm esclaus d’una frase ocurrent. La senyora Vallès tenia al cap la frase “fre de mà posat”.
Segur que té carnet de conduir o al menys condueix, i suposo que sap distingir el pedal del fre del de l’accelerador, també, segur, que sap els efectes que produeix portar el fre posat.
Segur que sap els efectes, però...... tenia la maleïda frase al cap, i tenia que dir-la. No importa que no coincideixi amb la realitat o que fa uns dies ens acusessin d'anar massa accelerats. Qui pot escapar a la temptació de fer servir una frase ocurrent? Què importa que s’ajusti o no a la realitat?.
No sé si en la redacció del pamflet “parlem-ne” també participa la senyora Vallès.
D’entrada, he de dir que estic encantat de què, amb la seva abstenció, col.laboressin en l’aprovació dels pressupostos, i que, desde el govern, sempre buscarem l'acord. Però afirmar que les seves aportacions, que suposen aproximadament el 0,004 %, fan que el pressupost sigui més social és, si més no, una mica pretensiós.
La reducció del pressupost de comunicació també estava al guió, no importa que ja estigui sota mínims, ja que l’hem reduït quasi bé a la meitat de quan ells governaven, ara la comunicació és una despesa supèrflua malgrat haver produït un producte tan atractiu com l’Actual.
Probablement el procés l’haurien d’invertir, primer comprovar el tema, després escriure l’article i per últim titular i afegir les frases ocurrents. Segur que s’ajustaven més a la realitat.

Sudàfrica

Abdullah Ibrahim és un vell pianista sud-africà que torna a estar d’actualitat.
Abans es deia Adolphe J. Brand i, com molts artistes i esportistes negres, als anys seixanta i setanta es va fer musulmà, probablement perquè van pensar que el cristianisme és una religió de blancs i perquè, i d’això es parla poc, els musulmans no són racistes.
Malgrat marxar aviat del seu país, coses de “l’apartheid”, el seu jazz té un marcat accent africà.
Vaig tenir la fortuna, fa uns deu anys, en un viatge de professionals de turisme, de passar uns dies a l’interior de Sudàfrica.
Johannesburg era una ciutat dura, amb un centre desert fora dels horaris administratius, els blancs vivien a l’exterior, en colònies fortificades i Soweto un immens barri domesticat, amb rutes turístiques i amb absoluta sensació de llibertat.
El sopar a la sabana o el mini safari fotogràfic estaven més a prop del parc temàtic que de la naturalesa. Sun City era una versió provinciana de Las Vegas, en què sorprenia la gran quantitat d’hindús, però per sobre de tot s’imposava la naturalesa potent i autèntica, les immenses sabanes amb centenars d’especies d’acàcies d’impresionants espines, la llum era intensa i transparent i el somriure dels negres (tots els treballadors dels hotels eren negres) franca i autèntica com les dels nens petits.
La música i especialment el ritme son capítol apart. Intentar ballar al seu costat és sentir-se paralític. Abans del viatge (encara no s’havien posat de moda Malí, Guinea o Senegal) jo només coneixia a la gran Míriam Makeba. Després he descobert tot un continent musical.
Avui, Abdullah Ibrahim m’ha tornat a aquell viatge iniciàtic i a un món meravellós que només és notícia quan es produeixen desgràcies.

Comença l'espectacle

A mi em sobren alguns déu, però no deixa de ser un bon discurs

www.castellarvalles.cat

Ahir va culminar un llarg procés: tenim nova pàgina Web municipal.
Molta gent, de comunicació, de disseny, de societat de coneixement, ha estat involucrada i el resultat és molt satisfactori. Felicitats a tots i gràcies pel vostre esforç.
Des d'avui hi ha una nova eina al servei dels ciutadans.

http://www.castellarvalles.cat/

Diplomàtic israelià

"El Roto", com sempre, fa de cada dibuix un editorial.

Emilio Lledó

Emilio Lledó és un savi. L’any 84 vaig llegir un petit llibre seu, publicat a Montesinos, sobre l’Epicureisme, del que no m’he pogut separar.
Les vegades que ha vingut a Barcelona, a on va ser professor i té un considerable nombre de seguidors, he anat a escoltar-lo, no només perquè és un conferenciant brillant, sinó perquè és de les poques persones que conec, que la mera presencia desperta magnetisme i autenticitat.
Avui publica un article “Lo bello es difícil”, l’excusa, una exposició al museu del Prado d’escultures clàssiques, que durarà fins al 12 d’abril.
Si ho recomana Emili Lledó segur que és interessant. De pas, el que encara no ho hagi fet, podrà comprovar les magnífiques prestacions de l’AVE.

Comença la il.lusió

Richard Ford, el magnífic novel·lista nord americà, de qui ja hem parlat en el bloc en alguna ocasió, és un ciutadà políticament compromès i molt crític amb l'administració republicana.
Avui publica un interessant article esperançat i il·lusionat amb el mandat presidencial que s’inicia aquesta setmana.
És especialment rellevant, tenint en compte que ve d’un escriptor que descriu com ningú la lenta i inevitable decadència nordamericana.

Barça, Barça, Barça

Els que som del Barça i ens agrada el futbol, estem “disfrutant” d’una llarga dosi d’èxtasi total.
Jo no recordo (ni en els moments més brillats) un Barça com aquest, que uneix al virtuosisme i a l’altissima qualitat tècnica, la capacitat de pressió, la solidaritat en el joc i la força atlètica.
Al Barça hem tingut magnífics jugadors però mai un equip tan sòlid, potent i capaç de jugar a aquesta velocitat.
Suposo que és mèrit de molts i, fins i tot, d’una mica de sort, d’una producció de la pedrera especialment brillant, incloent els fitxatges infantils. És difícil tenir a un equip, jugadors del nivell de Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Bojan o Busquest, sense gastar ni un euro, que puguin coincidir, en “estat de gràcia”, els recuperats Eto’o, Henry i Márquez, i que funcionin a la perfecció fitxatges, recents i encertats, com el fill pròdig Piqué, Touré, Abidal, Keita, o l’extraterrestre Alves.
El Barça, aquest any, és una font d’autoestima i de plaer, i ho és especialment per aquells que estem obligats sovint a visitar “la Corte”.

Regal sofisticat

A casa, malgrat que l’edat de les joguines fa temps que ha passat, encara fem regals pel Tió i per reis.
Aquesta vegada l’Eduard, la Clara i la Blanca, en una indubtable sobrevaloració, s’han “currat” un regal especial: dues versions de la segona de Mahler, una, dirigida pel Simon Rattle i l’altre pel Gilbert Kaplan.
Per compensar els meus dèficits musicals, i aquest és el regal de veritat, acompanyen als cd’s la traducció d’un article de The Economist.

Gilbert Kaplan. Buscando a Mahler desesperadamente .
27 de noviembre, 2008
The Economist

A pesar de dirigir solamente la segunda sinfonía de Mahler, Gilbert Kaplan ha cambiado radicalmente la percepción del compositor que tienen tanto la audiencia como otros músicos.

Tanja Niemann

Un sábado de abril de 1965, un economista del American Stock Exchange asistió, invitado por un amigo, al ensayo de una orquesta en el Carnegie Hall. Contempló, impasible, cómo Leopold Stokowski, anciano director de orquesta, conocido por sus trabajos en Hollywood, sobre todo por la película Fantasía, se pasaba la tarde entera arrancando y deteniendo la Segunda Sinfonía en Do menor de Gustav Mahler. El economista no le dio importancia al hecho hasta que, esa noche, insomne y dando vueltas en la cama, empezó a obsesionarse con la pieza que había escuchado. A la mañana siguiente compró una entrada para el concierto y, mientras lo escuchaba, empezó a “sollozar, totalmente histérico”.
El mismo joven pondria en marcha, poco después, un negocio en el mundo editorial que sería su profesión en adelante. Con 100 000 dólares prestados por Gerald Bronfman, un magnate del whisky, y otros 50 000 procedentes de bancos, amigos y sus propios ahorros, Gilbert Kaplan, de 24 años, fundó Institutional Investor, una revista mensual que reunía a banqueros, analistas y gestores de inversión. En poco tiempo se convirtió en un medio de comunicación esencial del mundo de las finanzas y atrajo a 150 000 suscriptores de 140 países. Al final de la década de los 60, Kaplan ya era millonario y se tuteaba con ministros de finanzas y banqueros de todo el mundo.
Pero, seguía obsesionado con la sinfonía de Mahler. En los años siguientes asistió a todas las representaciones a su alcance, conoció a su futura esposa en una representación de la obra en el Royal Festival Hall de Londres. Como la obsesión crecía, acabó tomándose 18 meses sabáticos para estudiar la partitura y comentarla con directores como Leonard Bernstein, Sir Georg Solti o Leonard Slatkin.

En septiembre de 1982, tras una cumbre del Fondo Monetario Internacional, arriesgó su reputación dirigiendo la American Symphony Orchestra en una representación privada para financieros y políticos en el Lincoln Center. Un antiguo primer ministro británico, Sir Edward Heath, también director musical aficionado, lo definió cómo "una hazaña destacable". Se quedó corto.
La segunda sinfonía de Mahler, conocida como "Resurrección" por su enardecedor clímax coral y su temática religiosa, es una de las más difíciles del repertorio, una obra épica en la que participan una enorme orquesta, un coro, dos solistas vocales y un grupo invisible, fuera de escena, de metales y percusión, que rara vez consigue entrar en el momento justo. Con el argumento de la vida en la tierra como tema, su complejidad a menudo frustra los esfuerzos de los más famosos directores.

Que un simple aficionado consiguiera finalizar la pieza, sin perder el control en el extenso último movimiento, fue el equivalente a una revolución musical. En círculos privados, Kaplan admite ahora que si los músicos no hubiesen conseguido seguir el tempo que les marcaba, o si la melodía se hubiese desmoronado (cosa que, en ocasiones, ocurre bajo las mejores batutas), su plan alternativo era girarse hacia la audiencia y anunciar: "Damas y caballeros, la cena está servida".
Su hazaña, por discreta que fuera, tuvo gran repercusión en el mundo de la música. Durante los años siguientes, Kaplan recibió invitaciones para dirigir orquestas de primera línea mundial: en La Scala de Milán, en Munich, en Viena, en la apertura del prestigioso festival de Salzburgo y en el estreno de la obra en Pekín.

Su grabación de 1985 en Cardiff ha vendido más copias que las de Bernstein, Pierre Boulez, Claudio Abbado o cualquier otra. El próximo 8 de diciembre, su odisea alcanzará la apoteosis emocional cuando dirija esta pieza con la Filarmónica de Nueva York, en el Avery Fisher Hall del Lincoln Center, exactamente 100 años después de que el compositor dirigiera a la misma orquesta en la première americana de la obra.

Aunque para el ya retirado editor pueda tratarse simplemente de una grata simetría, los resultados de su atrevimiento han acabado teniendo un gran alcance. Kaplan está considerado el principal experto en la segunda sinfonía de Mahler, y muchos directores profesionales le consultan acerca de detalles de la obra. Fue el primero en incorporar pantallas y cámaras para comunicarse con la banda fuera de escena, un recurso habitual en las interpretaciones recientes.

Además, es propietario del manuscrito del compositor, que adquirió a una fundación holandesa en 1984 y que publicó en facsímil, obligando a la Universal Edition de Viena a imprimir una nueva versión corregida de la partitura, fiel a las últimas anotaciones de Mahler. La Filarmónica de Viena interpretó por primera vez la versión corregida de la obra bajo la batuta de Kaplan, siendo la mayor satisfacción para el director, el momento en que la sección de metales, que habia tenido dificultades durante una sesión de grabación para incorporar las modificaciones, tocó el mismo pasaje once veces sin perder la concentración, hasta conseguir hacerlo exactamente como Kaplan quería.
La implicación de Kaplan con la segunda sinfonía la ha convertido en la obra más popular de Mahler, desviando la atención del público de la morbosidad de sus últimas composiciones. Gracias, en parte, a la intervención de Kaplan, se ha modificado la imagen de Mahler como compositor de la fatalidad, muy extendida durante largo tiempo.
Que un soñador sin formación académica, pueda enseñar a profesionales cómo dirigir una obra maestra es una fantasía que muchos comparten, pero que pocos consiguen hacer realidad. Después de dirigir la obra por primera vez, Kaplan dijo: "Tenía la sensación de que el público me instaba a hacer realidad mi sueño. Esa noche estaban conmigo en el atril cumpliendo sus sueños, jugando al baseball con los New York Yankees, escribiendo el libro que nunca escribieron o consiguiendo a la chica que nunca tuvieron."
El suyo ha sido un triunfo de la ambición sobre lo inextricable, una realización de la fe que Mahler tenía en la idea de Arthur Schopenhauer de que la voluntad humana puede superar cualquier fuerza sobre la tierra. O, en una retórica más contemporánea y Obamista, "Sí, podemos".

Patético Madrid

El Madrid lleva unos años inmerso en el caos y la corrupción.
Sólo los regalos del Barça de los últimos años le han permitido mantener el tipo y disimular la crisis institucional.
Desgraciadamente, el mundo de la construcción pesa cada vez más en el fútbol y la especulación se ha convertido en parte consustancial de algún club.
Después del pelotazo de Florentino, que ha desvirtuado la competición, el siguiente presidente siempre “mejora” al anterior.
Ahora Villalonga (sí, el de Telefónica compañero de pupitre de Aznar) pide elecciones y que se presente una candidatura única (?), no sé si además se postula para encabezar la candidatura.
A algún club le iría bien devolver el dinero ganado por la especulación y unos añitos en segunda división.

Canvi de candidat

Ignasi Guardans segons la majoria dels diputats europeus i també dels periodistes parlamentaris, que l’han escollit dos cops parlamentari de l’any, és un bon diputat.
Probablement és el més popular dels diputats de CiU, comptant tots els Parlaments.
Però Ignasi Guardans té un problema: no li agrada al “jefe”, i al final això és l’únic que compta. Dolgut, ha fet unes declaracions sobre la decisió de Mas i el projecte de casa gran del catalanisme:
Ahir, Guardans.....va expressar els seus dubtes sobre el projecte de casa gran del catalanisme de Mas, "hi hauríem de cabre tots, però hi caben més aquells que són independentistes i no tenen carnet del partit", va dir en al·lusió a Ramon Tremosa. I va afegir: "És més, em consta que ha estat criticant a Mas per activa i per passiva fins fa quatre dies , cosa que jo no he fet mai. No faig més que rebre testimonis de gent que ha escoltat a Tremosa insultar Mas".

Jo no conec al senyor Guardans, però la seva actitud en relació a la seguretat dels aeroports i en el recent viatge a l’Índia m’han semblat interessants.
Cada partit, no faltaria més, posa a qui vol de candidat, però no deixa de ser significatiu que per sobre de la capacitat, es valori la tendència ideològica. Si l’Ignasi Guardans deixa de ser diputat perquè no és independentista és un canvi significatiu a CiU. Aquest ja no és el partit que dirigia Jordi Pujol.

Ara comprenc millor algunes actituds a CDC de Castellar.

El retorno triunfante de John Maynard Keynes

Hoy en las páginas de Negocios del País, aparecen tres colaboraciones de mucho interés, una entrevista a Barak Obama y dos articulos, el del habitual Paul Krugman, "Luchar contra la depresión" y el del también premio nobel de economía Joseph E. Stiglitz "El retorno triunfante de John Maynard Keynes.

Lástima que haya tenido que llegar una crisis de las dimensiones de la actual para darle definitivamente la razón.

Monoteismes

Al contrari del què es creu, les religions monoteistes són bastant recents i tenen totes unes arrels comunes. Per tant és incorrecte identificar monoteisme i religió.
La religió, tal com deia Nietzsche, i va reflectir el disc Aqualung, al 71, dels mítics Jethro Tull, és un invent humà: ... “Al principi l’home va crear a déu, i li va donar poder sobre totes les coses”.
La religió neix de la necessitat de donar explicació a fenòmens naturals, entre ells, i especialment, la mort. Cada fenomen en cada cultura tenia un déu i tots els deus convivien i competien d’una forma més o menys natural.
El monoteisme, si els estudiosos del tema tenen raó, neix fa uns quatre mil anys a l’antic Egipte. Un grup petit i sectari, va ser el primer en creure en un sol déu, això va provocar l’enfrontament amb la corrent oficial i la marxa d’aquest grup d’Egipte cap l’actual Palestina.
És el primer enfrontament documentat per raons religioses.
La Bíblia, explica una versió heroica, i escombrant cap a casa, del fet, i fa de Moisès, el líder, real o inventat, del grup, un personatge digne de Hollywood.
Durant dos mil anys, el judaisme va ser l’única religió monoteista, raó que segur va contribuir a fer-los sentir el poble elegit. Les altres religions: els cristianismes i els islamismes procedeixen de les mateixes arrels, en un fenomen semblant a l’evolució de les llengües romances, que originàriament era la mateixa llengua, fins que van adquirir elements propis suficients per considerar-se diferents.
Els monoteismes són més agressius i dogmàtics que les religions paganes, aquestes defensaven que el seus deus eren els millors, el monoteista nega a l’altre, ja que només el seu és l’únic déu, i els altres són falsos.
No es poden negar certes virtuts a les religions monoteistes, ja que van formular els primers codis ètics i de comportament. Malgrat que no es complís, el “no mataràs” és un avanç fonamental en la història humana, però també, els seguidors d’aquestes religions i en el seu nom, han provocat, i provoquen, més guerres i morts que qualssevol altres activitats humanes.
La religió cristiana i la seva derivació catòlica va ser, de veritat, monoteista molt poc temps, el temps que va tardar en convertir-se en religió oficial, en religió de l’imperi.
A partir dels segles III i IV, en la seva expansió universal, es va anar adaptant a les religions paganes locals.
Si analitzen la situació actual, el déu original, el pare, s’ha quedat sense paper, el fill, en la creu, té molt mes protagonisme. La majoria de la gent identifica a déu amb Jesucrist.
Hi ha molts creients que ho són, per sobre de tot, de la verge, en qualssevol de les seves infinites versions. Al sud de la península, la relació amb les verges té poques diferències amb les que es tenia amb Venus o Afrodita a l’antiguitat.
El cel s’ha emplenat de sants, semi-sants i beats, de diferents categories, que fan que cada vegada se sembli més a l’Olimp clàssic.
En fi, que el catolicisme torna a ser una religió pagana, que es dedica més a intervenir en temes polítics i socials, “terrenals”, que en els místics i realment religiosos.
I a on vull anar amb tot això, doncs a intentar posar les religions en el seu lloc: han jugat un paper històric i han complert les seves funcions, però son creences, i les creences formen part de l’univers particular.
Tothom té dret a practicar les seves creences i el seus ritus, però ningú té dret a imposar-los als altres.
Els espais i les activitats públiques ha de funcionar amb criteris laics, i no és excusa representar a una teòrica, i sempre discutible, majoria d’una societat.
L’administració, la “res publica”, ha d’estar, sempre, al marge de les religions.
Un altre dia parlarem de la perversió religiosa que és la intermediació eclesiàstica.

Prou!

14 dies de bombardejos i més de 700 morts, molts d’ells civils innocents i nens. Milers de ferits sense possibilitats de ser atesos als hospitals saturats i sense mitjans per culpa del bloqueig. Realment algú pot justificar aquestes accions?
No sé per quines raons els jueus han despertat històricament tanta animadversió, no sé perquè tantes vegades han estat odiats, però si sé el perquè començo a considerar-los gent indigna.
Quina diferència hi ha entre el que estan fent a Gaza i el que va passar al règim nazi? No han perdut ja tota la legitimitat que els van donar 6 milions de morts?
El govern d’ Israel és el del poble elegit o són una banda d’assassins?

Fons d'inversió municipal

Avui ens ha arribat la confirmació dels últims projectes del fons d’inversió municipal.
24 projectes en total, 3,9 milions d’euros que haurem d’invertir enguany en carrers i places de Castellar, en transformar el mercat vell en un centre cívic, en dignificar les dependències de l’àrea social, en introduir millores en les xarxes elèctriques i d’aigua que permetin reduir consums...
Els tècnics municipals han fet un magnífic treball que avui ha tingut confirmació.
A partir d’ara haurem de fer un important esforç de coordinació per intentar afectar el mínim als ciutadans perquè tot s’haurà d’acabar abans de final d’any.
L’any que ve la vida dels castellarencs serà una mica més agradable.

Vergonya aliena

Certes declaracions fetes, fins i tot per personatges que detesto, em provoquen un sentiment, més que d’odi o menyspreu, de vergonya.
Aquest personatge patètic i autoritari que, sorprenenment, va ser president del govern (sempre amb el recolzament de CiU que ara van d’exigents), aquest personatge, afirma que: "Obama es un exotismo histórico y un previsible desastre económico".
També diu que el president Bush és un gran estadista.
És difícil comentar declaracions com aquestes, sense insultar: el pitjor president de la història americana, segons tothom, que deixa el seu país i el món, en la pitjor situació econòmica des de la gran depressió, és un gran estadista.
És difícil amb menys paraules dir més “tonteries” i per si fos poc, les condimenta amb expressions racistes.
M’avergonyeix fins i tot ser de la mateixa espècie que aquest senyor.

Festes

Les festes que s’acumulen en torn a Nadal, cap d’any i Reis són una barreja de plaer, il·lusió i malson.
Comencen a mitjans de desembre amb els dinars d’empresa i d’amics i no acaben fins a mitjans de gener, saturats i desitjant tornar a la quotidianitat perduda.
Algun dia, com a país, hauríem de plantejar-nos una situació, única al món, suma de la incorporació de tradicions, que és poc saludable i econòmicament poc recomanable.
Nadal ha crescut en els últims anys, el Tió cagava torrons que es menjaven el dia de Nadal i sant Esteve, Papa Noel no existia i les joguines només es regalaven per Reis.
Ara es regala per Nadal (el Tió o pare Noel, depèn de la tradició de cadascú), amb el criteri, encertat, de què els nens gaudeixin de les joguines durant les vacances.
Però els Reis són encara una tradició arrelada, de la qual no es pot o no es vol prescindir. Al mig, cap d’any, és una festa plenament consolidada.
El resultat: unes festes massa llargues i regals dobles.
Probablement és bo per als comerciants i per als fabricants de regals, però no ho és per a la salut ni per a una concepció menys consumista de la vida.
Tampoc crec que durant aquestes setmanes s’arribi a rècords de productivitat.

Kind of Blue

Un suplement dominical, informa que el dia 12 de gener surt a la venda una reedició del que, probablement, és el millor disc de la història del jazz.
Si bé consta com autor el millor dels Miles Davis, van participar en la gravació alguns dels músics de més talent, en una època en la que el talent era molt abundant.
Trobar al mateix disc a gent del nivell de Bill Evans, John Coltrane, Paul Chambers i “Cannonball” Adderley, i del mateix Miles Davis, és un luxe que poques vagades és dóna.
Si algú encara no el té, és una magnifica excusa per comprar-lo i escoltar-lo amb fervor i reverencia.
Kind of Blue també és una bona porta d’entrada al jazz.

Ateus de Catalunya

EL “BUS ATEU” ARRIBA A BARCELONA

A l’octubre de 2008 la British Humanist Association, amb el suport del professor Richard Dawkins, el conegut biòleg evolucionista autor de “El espejismo de Dios”, va començar a recaptar fons per iniciar una campanya de publicitat als autobusos de diverses ciutats angleses, com Londres, Birmingham, Manchester i Edimburg, amb l’objectiu de sensibilitzar als ciutadans ateus, no creients i lliurepensadors en general sobre la necessitat de “fer-se visibles”, de sentir-se orgullosos de les seves conviccions i de reivindicar per a ells els mateixos drets i llibertats que es reconeixen a altres ciutadans pel sol fet de posseir o manifestar unes creences religioses.Des de llavors la campanya del “Bus Ateu” s’ha estès per tot el món i finalment arribarà també al nostre país. Durant el mes de gener de 2009 començaran a circular per Barcelona els primers autobusos amb el lema “PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX. DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA” i, si la resposta dels ciutadans és tan positiva com ho ha estat a altres països, aviat s’estendrà a Madrid i a altres ciutats de l’Estat.

Ateus de Catalunya

Aprofito per penjar algunes aportacions.