Europa

Les eleccions al Parlament Europeu m’han produït una certa decepció, i no pel resultat a casa nostra, bastant previsible (no tant l’altíssim nivell d’abstenció), sinó per començar a tenir la sensació que una certa concepció del projecte europeu, l’Europa social i dels pobles, és, al menys per molts anys, un projecte fracassat.
No m’han agradat les campanyes, les de ningú i especialment la part gràfica (cartells i tanques) del PSC, desmobilitzadora pels propis militants.
Europa ha estat l’excusa, que no importa a ningú, per a parlar del que de veritat interessa: la Moncloa al PP i la plaça Sant Jaume a CiU.
La pretesa recerca de la polarització ideològica en l’estratègia socialista ha estat mal resolta i, en qualsevol cas, no podia ser l’únic “leitmotiv” d’una campanya que havia de parlar d’alternatives per a Europa.
Tampoc es parla d’Europa en l'anàlisi dels resultats. Té més interès fer extrapolacions interessades si et beneficien o treure importància si et perjudiquen.
Algú parla de la composició del nou Parlament? Del que significa l’increment de diputats d’extrema dreta i d’euroescèptics? De diputats que no creuen en Europa?
Algú es preocupa de la disminució de diputats de l’esquerra clàssica (socialdemòcrates, laboristes....) sense increment significatiu d’esquerres alternatives? Quan les polítiques anticrisi que s’apliquen al món, també pels governs de dretes, són les clàssiques socialdemòcrates.
Europa està malalta i té poc interès pels europeus, que dubten de si tenen alguna cosa en comú a part dels interessos econòmics.
Dues coses em preocupen especialment: que els catalans, que presumim de ser els més europeus, som els que menys hi hem participat, i que el socialisme i la socialdemocràcia europeus siguin incapaços d’explicitar un projecte europeista potent, engrescador i il·lusionant.