Consell de Comunicació

El Consell de Comunicació va ser una reivindicació socialista l’anterior mandat. La falta de voluntat de CiU i ERC va impedir la seva creació.
Aquest mandat, després d’un procés de negociació entre tots els grups municipals, es va aprovar la constitució del Consell i el seu reglament de funcionament per unanimitat.
El consell, com la resta dels consells municipals, té caràcter consultiu i d’assessorament. Un consell no pot suplir les funcions que, per mandat dels ciutadans, corresponen als òrgans municipals.
En les properes setmanes i d’acord amb els procediments legals, com fem sempre, l’ajuntament substituirà la baixa que s’ha produït de forma voluntària a comunicació. Les bases del concurs són publiques i pot participar-hi qualsevol interessat que s’ajusti a les condicions establertes..
Sorprèn que alguns representants de grups municipals, que van votar les funcions i la composició del consell, ara vulguin donar-li competències que no són les seves.
De què serveixen els acords? Què significa pactar? Què és el consens si després ho qüestionem tot de forma permanent? Algú llegeix els documents que voten els seus representants al ple municipal?
Confiem que la persona que s’incorpori fruit del concurs, ens ajudi a continuar millorant la qualitat dels mitjans de comunicació municipal, d’acord amb un model que hem explicitat de forma reiterada en el Consell de Comunicació.

Model de comunicació

L’ajuntament de Castellar té un model explícit de comunicació. De fet les crítiques de l’oposició es poden fer perquè tenim un model.
El model es basa en uns principis molts clars:
- Separació radical de la comunicació institucional dels mitjans de comunicació públics.
- Resolució dels dèficits informatius de Castellar (els privats no s’ajusten a un estàndard mínim per ser considerats un mitjà de comunicació).
- Redacció integrada dels mitjans públics (l’Actual, informatius ràdio, futur web informatiu),
- Reducció de les despeses públiques per al seu manteniment.
- Creació d’un Consell de Comunicació amb funcions consultives i d’assessorament. (no cal recordar de qui va ser la iniciativa de tenir un consell de comunicació).
El model i la seva plasmació posterior en el funcionament dels mitjans, va ser fruit de moltes discussions a nivell polític i tècnic, especialment amb els professionals de l’Ajuntament, per molt que ara es pensi que ha estat la santa voluntat de, el tantes vegades sobrevalorat, Pepe González, que és bo però no tant.
Hi ha models de comunicació alternatius, més o menys explícits, com el que teníem històricament a Castellar i que ara s’exporta a alguns ajuntaments convergents de la comarca i dels que m’agradaria conèixer els consells de comunicació.
Aquests dies ha marxat l’Eduard García (precisament a un ajuntament convergent) i, com és habitual, els amics canten les seves virtuts i fins i tot insinuen “atisbos” d’injustícia.
En realitat l’Eduard és fruit d’una època, passada, en què la ràdio era l’únic mitjà de comunicació a Castellar, en què ningú es preocupava de la proporcionalitat entre el cost del mitjà i l’eficàcia de seu missatge. En què el director era l’amo absolut del mitjà, evidentment sense haver de respondre del seu funcionament a cap consell d’assessorament o control.
Ràdio Castellar era una joguina molt cara i molt poc eficaç, com totes les ràdios locals. (tampoc sorprèn que els que ara es preocupen tant del cost de l’Actual, mai s’havien preocupat del cost de la ràdio).
Una ràdio local, ni ara que ha millorat una mica la seva incidència a través del web, es pot considerar un sistema de comunicació amb pretensions d’arribar a la totalitat dels ciutadans. La competència és massa dura: les ràdios nacionals i estatals amb molts mitjans fan difícil fer-te un forat entre els oients. I si coincideix amb les hores de major audiència de la TV la capacitat d’arribar als potencials oients és insignificant.
A Castellar no tenim dades fiables, però ahir em deien que ràdio Sabadell tenia un índex d’audiència mitjana del 2%, per sota de la COPE.
Això vol dir que hem de tancar la ràdio?, evidentment que no, però l’hem de dimensionar i ser conscients del seu paper. Des de fa dos anys, i pràcticament amb la mateixa redacció, es fa l’Actual, la programació i els informatius de la ràdio i, aviat, pretenem que també es posi en marxa un web informatiu mixt que reculli la versió actualitzada de l’Actual i faci també el paper de web de la ràdio. Evidentment això és inviable sense una redacció integrada i una direcció comuna.
La ràdio, a més a més, compleix més funcions que les informatives: juga un paper bàsic en la formació de futurs professionals i, a través de la xarxa de col·laboradors i tertulians, conforma una de les entitats més participatives del municipi.
Crec, sincerament, que de vegades oblidem que el paper dels mitjans de comunicació local és informar, fer conèixer a la gent el que passa al seu poble i fer-ho de forma eficient i a un cost raonable. I això és el que hem pretès, d’una forma conscient i premeditada, des del començament.

Officium defuntorum

Se pasea Cristóbal de Morales

entre el éxtasis y la melancolía

intentando convencer al viejo Manfred

que Jan y los Hilliards

son la síntesis perfecta para acariciar

la “clau de volta” de las catedrales

y las estrechas calles medievales.
Se libera la música de su origen

mientras tensas las sábanas

provocando emociones y pequeñas nostalgias

recordando el inútil esfuerzo

de acompasar la melodía a los ritmos

a “les fresses” que provoca el derroche...

y vuelven los recuerdos:

al origen

a las pequeñas muertes

al abrazo profundo

a la experiencia mística y al manantial.

Mientras fuera, la calle,

nos devuelve al ruido cotidiano y a los sueños futuros.

Lamentable

Després de llegir i escoltar infinitat de declaracions i justificacions, encara no sé quines són les motivacions reals de la decisió de l’equip de govern de Vic.
Els que vivim de forma quotidiana la realitat municipal, sabem dels problemes de finançament, de la discrepància entre les competències que has d’assumir i els mitjans de què disposes per portar-los a terme, que és urgent donar una solució a una situació que fa molts anys que dura.
Però aquesta era la motivació de l’Ajuntament de Vic? Pressionar?.
La solució és no inscriure al Padró municipal els immigrants irregulars?, la solució és expulsar-los del sistema sanitari i del sistema escolar? No tenen prou desgràcies?
Em temo que realment buscaven una altra cosa i escoltant les justificacions de l’alcalde no en tinc cap dubte.
Els demòcrates de Vic, que tantes coses han fet bé aquests anys, tenen ara una taca en el seu historial. Jo estaria avergonyit que el nom del meu poble es lligués a aquesta polèmica.
Pressionem per tenir més mitjans, enfrontem-nos als governs de l’estat, de Catalunya o d'Europa, però, no fem pagar les ineficiències del sistema als més dèbils i no alimentem les actituds intransigents i els discursos xenòfobs.

Celda 211

Daniel Monzón ja em va agradar en “El corazón del guerrero”, després va tenir una trajectòria irregular i ara, en una història moltes vegades filmada com és un motí a una presó, torna amb una gran pel·lícula, en què un guió sòlid i l'eficàcia dels actors juguen un paper fonamental i són la clau de la seva credibilitat.
Carlos Boyero, aquesta vegada dóna en el clau:

“Una de las mejores películas que ha hecho el cine español en mucho tiempo (...) Una narración tensa y compleja en la que todo posee fuerza, suspense, desasosiego y veracidad. Pasa volando y perdura en el recuerdo (...) Impresionante recital de Luís Tosar".

Val la pena.

La libertad

Hablar, con sonido metálico

desde la libertad.
Desde dentro, tras el cristal

de esa mezcla de hospital y tanatorio humilde

disglósico, enrejado, ritualizado

y burocratico hasta el absurdo.
Es cierto, son buenas las certezas:

cuando todo está claro

se es capaz de sacar rendimiento incluso a la injusticia.
Volver a los valores, a la esencia

saber que es lo que importa y que es superfluo:

ese es el camino

y no el escepticismo o la renuncia.
Todo pasará y aún sonarán más huecas

las frases paternalistas impresas en las paredes

y más irreales los amigos falsos

y este rincón inhóspito y con nombre de santo

intentará, en vano,

hacerse sitio entre el recuerdo y el olvido.

Emoció a les runes

És veritat que hi ha moltes raons per criticar la forma egoista i autocomplaent amb què funcionem al primer món. És difícil contenir el sentiment de vergonya, davant de les actituds xenòfobes que s'estan estenent, també, al nostre país.
La foto ha sortit publicada a tots els diaris i no he pogut resistir la temptació de “penjar-la”, com a homenatge als milers de sacrificats activistes, que representen la part més noble, solidària i generosa de la nostra societat.
També de la nostra actitud depèn que s’imposi una o altra visió del món.

Més "cónsul"

Aquesta setmana he mantingut una certa polèmica amb el Carles sobre la qualitat de la pel·lícula sobre la vida de Gil de Biedma.
Carlos Boyero, el crític de cinema, amb qui no sempre coincideixo, en un brillant article, fa una valoració molt més dura de la pel·lícula. Espero que ajudi a algú a redefinir la seva valoració.
No deixa de ser significatiu que tanta gent a qui ens agrada l’obra del poeta, siguem tan crítics amb la pel·lícula de Monleón i amb la interpretació afectada i amanerada de Mollà.

Paraula de bisbe

Reprodueixo algunes reflexions d’un editorialista de El País sobre unes declaracions del nou bisbe de Donostia. Entenc la religió i valoro, de forma positiva, alguns principis aportats pel cristianisme a la cultura universal, però tenint en compte el paper que juga la jerarquia de l’església, no entenc que encara quedin catòlics.

“El obispo de San Sebastián, José Ignacio Munilla, considera que "existen males mayores que la tragedia de Haití". ¿Y cuáles serían esos males mayores para el recién elegido para el cargo por el cardenal Rouco Varela, que ha causado un cataclismo en el clero vasco? Así los describe Munilla: "(...) nuestra pobre situación espiritual, nuestra concepción materialista de la vida".

Y para explicar semejante ocurrencia ante una opinión pública conmovida por aquella catástrofe, se aventuró por terrenos pedregosos: "Quizás es un mal más grande el que nosotros estamos padeciendo que el que esos inocentes también están sufriendo". Para minimizar los daños, y ante las críticas.... explica monseñor que sus declaraciones se produjeron en el marco del "plano teológico".
Un plano éste que permite, al parecer, justificar lo injustificable: "Trataba de explicar", dice el obispo, "que el mal que sufren esos inocentes no tiene la última palabra porque Dios les promete felicidad eterna". ¿De verdad libera de angustia a monseñor semejante argumento ante la vista de los montones y montones de cadáveres mutilados? ¿Deben pues ser felices los miles de niños aplastados por los ladrillos de sus infraviviendas? ¿Quizá deban serlo sus padres? ¿Ahora o en el momento del juicio final, cuando llegue el gran trompeteo?
Munilla quizá debería evitar en su labor pastoral las confrontaciones en el mundo de las ideas, y dejar esas consideraciones teológicas para tratarlas con los que comparten su fe. Recordemos que la bronca le ha llegado porque a una pregunta sencilla -¿cómo es posible que ese dios tan bondadoso que ustedes predican permita tragedias como la de Haití?- el representante de la Iglesia católica no halló más respuesta que esa atrabiliaria remisión a un paraíso futuro. Quimérica promesa ante tanta tragedia cierta, tanto dolor palmario, tanto grito de horror.

Millor no afegir res.

El cónsul de Sodoma

Me habían llegado comentarios en los dos sentidos, muy a favor y muy en contra, la verdad es que no es para tanto.
Es evidente que Sigfrid Monleón, por su habilidad narrativa, no es Bertolucci ni Coppola, “El Cónsul de Sodoma” no es una gran película, pero tampoco la peor que he visto.
Con independencia de que se acerque más o menos a la verdad de la vida del poeta (yo me creo, y además me gusta más, la versión de Juan Marsé), la película tiene algún acierto.
Lo mejor, sin duda, los poemas de Gil de Biedma, usados en el guión, en algunos casos, con acierto, la ambientación de la época es creíble, se ha hecho un esfuerzo notable que se nota en el producto final.
No son nada creíbles la mayoría de las escenas sexuales, reiterativas y frías. Ni son transgresoras ni escandalosas, son casi de colegio de monjas y no generan ni la más mínima emoción.
La actuación de Jordi Mollà, tan alabada, me parece de lo peor de la película, creo que no da el papel y crea un personaje excesivamente amanerado, poco vital y monocorde, lejos de la personalidad poliédrica del poeta.
Un acierto la elección de Bimba Bosé. Yo no sé como era Julia Guerrero, pero el físico andrógino de la actriz/modelo, hace creíble la atracción del Gil de Biedma por un personaje femenino, lástima que la película resuelva tan mal el final de la relación.
Forzadísimo, y en eso Marsé tiene razón, el paralelismo con la historia de Teresa y el Pijoaparte. La simbiosis Gil de Biedma/Teresa es una ocurrencia estúpida.
De todas maneras, si película y polémicas sirven para que la gente se acerque y conozca la obra de Jaime Gil de Biedma, habrá valido la pena. El lector de poesía es escaso y generalmente inteligente. Seguro que sacará sus propias conclusiones.

Haití

Hi ha països que semblen maleïts per la còlera dels deus.
A dos-cents anys de corrupció, de mal govern i d’abusos des de dins i des de fora, que l’han convertit en un dels països més pobres del mon, es sumen, ara, les desgràcies naturals.
I això que, formalment, és una de les primeres democràcies americanes i pionera en abolir l’esclavitud.
Alguna cosa hauria de fer la comunitat internacional, per garantir als seus habitants una mínima esperança de futur.

La vida és un tango

Fa més o menys un any publicava un post, que algunes circumstàncies han tornat ha posat d’actualitat. Avui reprodueixo una versió reduïda.

...Lo más dificil en una decision que puede condicionar tu vida es el proceso mental, cuando lo has decidido mentalmente sólo hay que dejarse ir...
Han pasado muchos años de los primeros conflictos emocionales y ya he cubierto toda la gama de alagos, lealtades y traiciones, estoy al margen de ambiciones pequeñas o grandes, mis objetivos están largamente cubiertos y en este sentido soy incorruptible incluso a las emociones.
¿Por que sacrificar en el altar de las jornadas maratonianas el principio sagrado: “acuerdate que tienes cuerpo” y no vuelves al reconfortante esfuerzo, al cansancio, al agotamiento físico, intenso y regenerador?

¿Por que reprimir las licencias etílicas llenas de emociones, lúcidez y afecto universal?

Cuanto mundo ahí fuera esperando ¿otra vez?, ¿siempre?
Si alguien no entiende esto, no sabe quien soy ni lo que de verdad me importa.

Una voz grave, un punto de agresividad, una cierta actitud elitista, incluso snob, un cierto gusto por el sarcasmo, unas gotas de cinismo y un probable egoismo intelectual; la vocación irrefrenable por la polémica y una imposibilidad, casi genetica, de reuir la confrontació (verbal), me han proporcionado una cierta fama (¿inmerecida?) de asocial o de conflictivo: es un espejismo, o una careta, el auténtico yo almacena grandes dosis de ternura, generosidad y sentido profundo de la amistad,
¿Que importa la popularidad o caer bien a todo el mundo, si la única recompensa valorable es la amistad y la lealtad?.

Joder! unos dias repartiendo besos efimeros o furtivos, y te coge la vena sentimental y la parida lírica. Y encima Nina Simone me dice “ne me quitte pas”.

Manfred Eichner

Es probablemente la única persona por la que he sentido envidia.
Le hacen una entrevista en Babelia, bajo el título “La música no tiene nacionalidad”, coincidiendo con el 40 aniversario de la creación de Edition of Contemporary Music (ECM).
Eichner es creador, supongo que propietario, y productor del 100% de les grabaciones de la mítica discográfica, que ahora ya son miles.
Algunas frases definen de una forma radical su trayectoria:
“Mi hogar es la música, todo lo demás es secundario”
“Sonido ECM: el sonido más bello después del silencio”.
Interesante la descripción de la grabación del Köln Concert de Keith Jarrett, uno de los discos emblemáticos de la marca.

Greenpeace

Probablement, cap organització no ha estat tan eficaç com Greenpeace en la sensibilització mediambiental a escala universal, i per aquesta raó ha tingut la nostra complicitat i simpatia.
Després de les declaracions, a la sortida de la presó, del senyor López de Uralde, i que he de reconèixer que per l’excés de protagonisme i “autobombo” no m’han agradat, he volgut saber qui era aquest senyor i com funcionava l’organització.
La meva sorpresa és que Greenpeace té estructura d’empresa i que com a organització no superaria la més mínima anàlisi democràtica i molt menys les exigències dels regidors del nostre ajuntament.
La direcció formal té una dèbil representació i un alt nivell de cooptació, i en la pràctica juga un escàs paper. Les decisions i, fins i tot, la representació política, queda en mans d’un executiu professional contractat, el senyor López de Uralde, des de 2001, que té les mans lliures per triar i contractar els seus col·laboradors.
Suposo que els més de 100.000 socis, només a Espanya, donen per molt, i que és fàcil disposar de cotxes d’alta gamma i matrícules falses per a accedir a un acte oficial.
No vull valorar si l’acció era la que permetia més notorietat, però comparar la seva situació amb Guantanamo, parlar de tracte inhumà i lamentar que no li haguessin entregat el torró per Nadal potser és un pèl excessiu (sense que intenti justificar la justícia danesa).
Si el senyor López fos més humil i tingués més esperit de sacrifici, probablement seria capaç de valorar els beneficis mediàtics de la injustícia patida, tant per a ell com per a l’organització que representa.
En fi, tinc la impressió que, a part de poc democràtica, Greenpeace és una organització acomodada, una multinacional de la reivindicació, en la qual els executius han perdut la percepció que quan t’enfrontes a la legalitat, i per tant comets delictes, tens el risc d’acabar a la presó (confio que no intenti una acció similar en cap dels règims autoritaris que imperen al món).
Al cap i a la fi, no és tan greu estar uns dies a la presó (a Dinamarca) si això permet avançar en els teus objectius.
Suposo que no sorprèn si acabo dient que el senyor Juan López de Uralde no gaudeix de les meves simpaties.

Temps de crisi

Montilla prepara una reacció social unitària a la sentència de l’Estatut

Ja sabem que CiU es mou per altres interessos, però en moments com l’actual, toca assumir el màxim comú denominador (l’Estatut) i, acceptant la direcció del president legítim de Catalunya, defensar-lo amb fortalesa i rigor.

Regals

Alguns podrien pensar que no, però és evident que hi ha qui està bastant atent als meus comentaris.

El pa d’elaboració pròpia, els mitjons impossibles i l’olor a vainilla, seran, per sempre, part consubstancial de mi.

Gràcies família.

Ae fond kiss

Ja he comentat alguna vegada la meva debilitat per Ken Loach.
Fa uns dies en la nova TV2 sense publicitat, feien una pel·lícula que havia vist fa uns anys estrenada aquí amb el nom de Sólo un beso.
Aquesta vegada el tema és una historia d’amor intercultural i interracial en l’Escòcia actual, en un clima d’incomprensió i intolerància per part del clero catòlic i de la família musulmana.
La pel·lícula està ben interpretada per actors amb físics com els que veiem pels carrers i absolutament creïbles.
Fins i tot acaba bé, cosa no molt habitual en les pel·lícules de Loach.
Alguns podrien creure que la intransigència ens és aliena, però si hi ha gent propera, a qui es considera gairebé una heroïna per manifestar una opinió a contracorrent del seu grup de referència, ens hauria de fer pensar en quin és el clima de llibertat dels que més prediquen la llibertat, i això que són minoria.

Manuela 89

Manuela nació el 1/1/1921, acaba de cumplir 89 años. Tiene 5 hijos, un montón de nietos y algunos bisnietos, es por tanto una de las que ha contribuido, a que los González sean una de las plagas más extendidas por Catalunya.
Hasta el año 65, que emigró a Catalunya, vivió con considerables dificultades, aquí la cosa se arregló, es por tanto una catalanista, más económica que cultural, aunque nunca tuvo resueltos del todo los problemas de integración.
Tiene considerables dificultades auditivas y de tracción, pero conserva perfectos la memoria, el olfato, y el paladar. Tiene una desbordante imaginación y aun...celebra los cumpleaños.
Últimamente reside en Bescanó, aunque no creo que vote en la consulta que organiza Bescanó decideix.

Podria ser un resum d’una part significativa de les festes.

La dècada perduda

Fa moltes setmanes que no penjava un article de Krugman. Els primers dies de l’any es presten a fer anàlisi genèrica, que ell ha volgut portar a tota la dècada.
Si bé fa referència a la política i l’economia nord-americana, no és difícil treure conclusions globals i aplicables, també, a la nostra realitat.

Todo es mentira

Todo es mentira menos tú
Y si lo fueras, te lo suplico, miénteme.
(luis eduardo aute)

Esta canción la cantaba Aute al final de la década de los ochenta. Si bien en la canción hay un trasfondo político, él, como tantas veces, lo lleva al terreno de la redención por la sublimación sentimental.
Los mecanismos mentales no son tan distintos en otros campos, el autoengaño y el convencimiento de que el mundo antes de nosotros no existía, forman parte de la configuración ideológica de siempre y, ahora, de algunos de nuestros amigos.
Es cierto que, en los últimos años, hemos vivido una auténtica revolución en el campo de la tecnología y de las comunicaciones, pero ¿ha cambiado algo esencial? Ha cambiado el medio, pero, ¿y el contenido?
Simplificando, podríamos aceptar que desde la revolución francesa, el mundo se gestiona por un sistema, el capitalista, en el cual los distintos actores (clases, sectores, grupos...) han tenido privilegios, poder y capacidad de cambio, en función del resultado de las diferentes confrontaciones (económicas, ideológicas, electorales, incluso físicas).
Las ideologías de la izquierda (como las religiones monoteístas) tienen un origen común: Voltaire, Rousseau, Proudhom, Marx, Bakunin, incluso el primer Lenin, bebían de las mismas fuentes y tenían como objetivo la libertad y la igualdad de todos los seres humanos.
Hasta hace pocos años, eran ellos, con alguna aportación local, nuestros referentes y la inspiración contra nuestras dudas. Aceptando el fracaso, sin paliativos, de las fórmulas comunistas, que de hecho han supuesto un retroceso en la lucha por la libertad, la socialdemocracia como fórmula de conquistas de parcelas de libertad, a través de la negociación y la gestión, y el socialismo libertario, como referente utópico permanente, han conformado el substrato ideológico de varias generaciones de izquierda.
Ahora hay quienes hablan de una nueva cultura política, de hacer política con mayúscula, de superar el binomio ideología-identidad, que me suenan, en el mejor de los casos, a frases huecas, y en el peor, a planteamientos de superación reaccionarios.
Ideología (de izquierdas) e identidad no es un binomio, es una contradicción, y su superación, una hipótesis falsa. La identidad, como elemento de definición política, es siempre un concepto conservador, no cuela lo de anarquista con estelada, y el nacionalsocialismo ya sabemos lo que fue y lo que será si le volvemos a dar pie. El ni dios, ni patria, ni rey, no deja duda respecto al alcance de la oferta... y el socialismo, como decían los abuelos, no tiene fronteras.
¿Profundizar en la democracia es una novedad? ¿No nos estaremos confundiendo? Es la base del pensamiento de la izquierda desde hace al menos cien años, o al menos desde que se llega a los gobiernos a través de elecciones.
Recuperar la Arcadia, la aldea original, la vuelta a los orígenes, previos a la corrupción que engendra el poder, es un planteamiento tan antiguo como la historia, lo pretendían los taoistas chinos hace 4.000 años, Epicuro en la antigua Grecia hace 2.500, está en la base del pensamiento romántico, en el anarquismo colectivista del siglo XIX, en las experiencias de la segunda república, en el cooperativismo, en los hippies, en las experiencias de las comunas y los ocupas de las últimas décadas, experiencias ingenuas pero enriquecedoras de una absoluta radicalidad conceptual.
Vale, volvamos a la aldea, y qué hacemos con el resto del mundo. Pongamos más fronteras, y ¿qué hacemos con los que quieran atravesarlas? ¿Qué hacemos con el sacrosanto principio de la propiedad?
Y, mientras, el mundo avanza en su complejidad y el poder se organiza de una forma más sofisticada y compleja. Contra eso no oponemos una rosa y un puño, sino una mano abierta y un lirio.
Como decía un viejo anarquista: es como mearse en las paredes del Banco de España. Además, ahora será mucho más difícil hacerlo en el Bundesbank (está más iluminado).
Pero qué importa, son los demás los que se equivocan. Todo es mentira menos tú.

2010

Bones festes i feliç 2010