Hi ha moments que la vida s’accelera sense necessitat de córrer i contradiu les velles tesis de la capacitat d’adaptació. Et sents de forma simultània observador i protagonista, des d’un estat d’extrema lucidesa, des de la saviesa que aspirava l’adolescent.
El món és fa petit, la Humanitat transcendent, malgrat la infinitat d’humans fills de puta i estúpids i tens clar que sí, que visca la revolució i tots els misticismes, mentre confirmes com s’allunya la revolució i t’entregues a la mes absoluta racionalitat hedonista.
I t’entretens buscant al·legories per mantenir una certa clandestinitat exclusiva en el llenguatge, fent servir el vell vici de poeta, de trobar la paraula que ho diu tot i que no entenen ni els iniciats: com conciliar en el mateix concepte dispendio amb déborde i gaspillage amb sobreeixir, i al resultat treure-li tota connotació negativa i convertir-lo en un valor desitjat i universal. Probablement és tasca per tardes una mica més fresques i creatives.
I ara toca tornar a la diària, reconeguda i confortable, immers en una realitat viva i present, que es resisteix a abandonar la trinxera i a deixar espai en el disc dur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada