Revisió del Pla General d'Ordenació Urbana

A l’últim ple vam anunciar, formalment (ja ho havíem parlat de manera informal), que el nostre grup no impulsarà la revisió del PGOU en aquest mandat.
CiU, o més aviat una regidora de CDC, que últimament està per qüestionar-ho tot, i que probablement no recorda el seu programa a les eleccions del 2003, ja ens ha anunciat que això és pecat.
Recordem que aquesta regidora, de temes d’urbanisme en sap més aviat poc. Al mandat anterior ni tan sols venia a les comissions informatives. Comissions en què l’oposició tenia com a principal interlocutor l’arquitecte municipal (un funcionari), que per cert, havia estat regidor de CiU en un municipi proper i que, després de les eleccions que va perdre el seu partit, va marxar cap a un altre ajuntament veí, més en línia amb el seu pensament i amb millor sou, malgrat que el municipi sigui més petit.
Però, al marge de qüestions privades, que només serveixen per posar de manifest que sí, que si cal es pot parlar de tot, millor ens centrem en definir què és el Pla General d’Ordenació Urbana i per què es revisa. Després ens podrem preguntar per què CiU té tant d'interès que es revisi.
En “romà paladí”, el PGOU és el document que defineix els usos del sòl d’un municipi, és a dir, on es pot construir i on no, i quin ús (residencial, industrial, equipaments...) té el sòl edificable.
L’última revisió del PGOU de Castellar es va aprovar l’any 1999, fa només 9 anys (hi ha municipis com Barcelona que no ho han fet en 30 anys).
És veritat que Castellar ha crescut molt de pressa sota el mandat dels que ara volen frenar-ho tot, i que s’han consumit molts terrenys. També és veritat que, gràcies a la (no) previsió, no hi ha ni un pam per construir equipaments al casc urbà.
Malgrat tot, no volem revisar el PGOU perquè no volem ampliar el sòl edificable a Castellar, no volem convertir espais agrícoles ni boscosos en solars edificables.
Aquesta és la raó, ampliar el sòl edificable, per la qual es revisa un PGOU, i així ha passat en el 100% dels casos (també a Castellar, a l’any 99, revisió en què es van consolidar espais residencials i alguns d'industrials, com Can Bages, Can Barba o el Molí d’en Busquets).
Si la voluntat és no ampliar el sòl edificable, és absurd revisar el PGOU.
Llavors, quin pot ser l’interès de CiU? Ja sabem que la senyora regidora no hi entén, d’aquest tema, i a més a més “estaba como ausente”, però, en alguns despatxos (en sentit figurat), es feien projectes.
Nosaltres només portem un any i ja ho sabem, i també coneixem els somnis i les il·lusions urbanístiques d’algun funcionari d'ideologia propera a l’equip anterior.
Alguna vegada la senyora regidora ha tingut la curiositat de conèixer els hipotètics beneficiaris d’una revisió del PGOU? O com s’han mogut les propietats? (Possiblement hi trobarà gent coneguda i d'ideologia propera). Potser hauria de tenir aquesta curiositat i reflexionar, una mica més, sobre la necessitat de revisar-lo, abans de defensar aquesta posició amb tant d'èmfasi.
Els “sense historia” tenim un avantatge: només tenim futur.
Hi ha polítiques alternatives a la revisió del PGOU? És clar! Fer-lo servir amb intel·ligència, honradesa i rigor, fomentant els canvis d’ús dins de l’actual pla.
Això és el que fan els ARE’s, tan criticats. En un percentatge altíssim converteixen sol industrial en residencial, sense incorporar ni un metre de sòl no edificable.
Si mirem un mapa de Castellar podem comprovar que aquestes polítiques tenen recorregut durant molts anys.
I això, com que serà a iniciativa pròpia, ens permetrà controlar el procés. No treballarem per acontentar interessos de promotors o propietaris, ni promourem operacions per enriquir ningú, però sí, serem bel·ligerants en la defensa de les necessitats dels més desfavorits i promourem habitatge social i equipaments que millorin la vida dels nostres convilatants.

la Mercè i l'Óscar

La Mercè i l’Òscar són dos joves i magnífics professionals, que han decidit dedicar uns anys de la seva vida a servir els castellarencs. La Mercè és metgessa i la millor regidora de Benestar Social que ha tingut mai Castellar. l’Òscar és un economista amb experiència, gràcies al qual, l’Ajuntament de Castellar no està enfonsat en la misèria.
La Mercè, militant i membre de l’executiva local des de fa temps, és també germana de l’Alcalde (ja ho era molts anys abans de ser alcalde) i va acceptar anar de 10 a les llistes socialistes, convençuda que no sortiria regidora, perquè el què li agrada de veritat, és fer de metgessa.
L’Óscar es va apropar al partit bastant després. Van considerar que era un bon fitxatge, un element important, i li van oferir un lloc preeminent en la candidatura. L’Óscar no era parent de ningú al partit, i menys de l’alcalde.
Les pre-campanyes són llargues, i quan els equips estan formats per gent jove, de vegades manen les hormones i la gent s’enrotlla. (Quan fas una candidatura de jubilats no passa tant).
Ara la Mercè i Óscar han decidit casar-se. Ens agradi més o menys, és el que fa molta gent de la seva edat.
D’aquest procés tan natural i fàcil, la senyora Gatell, amb el seu estil més insidiós, vol escriure una telenovel·la. Txan txan !...: “ la Família!” l’acció de la qual passa en un ajuntament controlat per les forces del mal i el nepotisme.
I és clar, un, de seguida, té tendència a comparar. (és com un vici!)
La senyora Gatell ha estat alcaldessa de Castellar per decisió digital. El seu únic mèrit era ser amiga del “jefe”. A la primera oportunitat, el poble de Castellar va demostrar que la decisió va ser equivocada.
Quan la Mercè i l’Oscar deixin la política, ja que són amateurs, tornaran a les seves professions. La senyora Gatell, pot tornar a alguna professió? En la tria dels seus estudis ja va demostrar un alt sentit pràctic, i fora de la política la seva experiència professional és pràcticament inexistent.
Això explica algunes actituds, fins i tot la seva conversió al sobiranisme pre-congressual. Pot ser que l’única sortida sigui intentar mantenir-se en la política professional.

Coses d'estiu

El sopar de can Tort

Una vegada acabada la programació de les nits d’estiu, a Castellar es celebra un esdeveniment que ja s’ha convertit en un clàssic: el sopar de can Tort.
L’Imma, la Teresa i el Jordi estan convertint el que va començar com una trobada d’amics procedents dels seus diferents móns en una festa agradable, oberta, plural i intel·ligent, en què les actuacions artístiques i lúdiques tenen cada vegada un pes més rellevant.
Aquesta vegada la versió més acústica dels Jurassic’s i la interpretació de la Mònica i la Montse van proporcionar una qualitat addicional.
Com que els Tort/Domingo són gent d’idees fixes, estic segur que gaudirem dels sopars "fi de temporada" durant molts anys.

Coses d'estiu

Collons!

Em diuen que l’expressió collons, dita per mi, a l'últim ple i, per cert, immediatament rectificada, ha ferit la sensibilitat d’una il·lustre regidora.
Aquesta regidora es passa el ple registrant el que fa l’equip del govern (cadascú té el seu hobby), i especialment a un tal Pepe González, que deu ser l’hòstia, ja que és indiferent, mal educat i de baixíssim nivell polític i personal (no sé ni com s’atreveix a mirar-lo, de tan menyspreable que és).
Després fa unes cròniques que són un model d’objectivitat, classe i bon gust. Vaja, periodisme de qualitat, on ha decidit de forma clara i oberta, dedicar-se a la crítica, no ja política, sinó personal.
És una putada que la memòria sigui tan fràgil, i que la senyora regidora sigui tan inculta, ja que renunciar als collons, als conys i altres renecs, en què la nostra llengua és especialment rica, és renunciar a part de la nostra identitat i de la nostra literatura.
Em sorprèn aquesta actitud tan reprimida i tant mústia. Jo crec que és falsa i que forma part del reciclatge identitari a què s’ha sotmès la senyora regidora després de la seva derrota electoral.
Què dirà el pobre Quim Monzó si s’assebenta que volen mutilar la seva principal eina de treball?. De tota manera tampoc ens ha de sorprendre.
Quan algú diu collonades del nivell de: “L’òpera és òpera i així ha de seguir sent” (brillant, no?) tot és possible.
De quina òpera parla? De Monteverdi?, de Mozart?, de Verdi?, de Wagner? o de Penderecki? Fa 400 anys que s’estan escrivint òperes!, ara també. Quina és l’òpera que ha de seguir sent? Quina ximpleria!
També és capaç d’arribar a la sublim cursileria de dir “Don Giovanni destil·la Mozart a cada nota". Doncs sort que no destil·la Rossini o Purcel, perquè seria l’hòstia. Quina "gilipollez"!.
Algun dia ens descobrirà que el teatre s’ha de fer com al temps de Sòfocles (sí, el del segle 4art abans de Crist) i que qualsevol versió o “mise en scène” és un atemptat al bon gust i a la tradició històrica. (Kurosawa al paredón!).
Sabíem que d’economia no en té ni puta idea, que en urbanisme no la toca. Ara veiem pels seus comentaris, (llocs comuns amb visió conservadora, tòpics i sensibilitat cursi), que d’òpera no n'entén gaire més. Un altre dia parlarem de teatre.
... I la veritat és que m’importen una figa les seves opinions.

Coses d'estiu

L'evolució de la moda és un fenomen que sempre he tingut dificultat per comprendre. Suposo que es transmet per imitació, amb l’ajuda, això sí, de potents interessos econòmics i mediàtics.
No sé si la millora de la “raça” , els avenços en el disseny de la llenceria, o l’estandardització de la cirurgia, han fet, en no gaire temps, que el que va començar com una superposició mes o menys estètica de tires i tirants, hagi evolucionat cap un autèntic "do de pit".
És coneguda, i està documentada, l'atracció que històricament han despertat les glàndules mamàries i també com ha evolucionat els seu tractament estètic a través de cotilles o altres sistemes de subjecció o suspensió que contrarrestin la llei de la gravetat, passant per petites revolucions llibertàries.
He de reconèixer que la moda actual, quan coincidexen una mica d’ajuda de la natura i un mínim sentit estètic és bastant agradable.

Contradiccions

A Europa en general i al nostre país en particular hi ha un cert sentiment anti-americà. Sentiment justificat per l’actitud de molts dirigents d’aquell país i, especialment, per la “política” exterior practicada a partir de la segona guerra mundial.
Les intervencions a Vietnam o a Sudamèrica, per citar-ne només dues, durant dècades, són impossibles de justificar ni d’oblidar.
Aquest sentiment conviu amb una certa submissió a la cultura americana, tant en la versió popular com en la versió culta, recolzades per una potentíssima indústria cultural.
Rock, blues, jazz, rap... en totes les seves variants, han condicionat la nostra forma de viure la música: Pete Seeger, Bob Dylan, Bruce Sprigsteen, Tom Waits... han contribuït a la definició de la nostra sensibilitat musical. Bill Evans, Miles Davis, John Coltrane o Keith Jarrett... estan entre els nostres músics preferits de sempre.
La indústria cinematogràfica o televisiva americana no tenen competència. Coneixem molt millor New York, Los Angeles, Florida, les cascades del Niàgara o el canyó del Colorado que Berlin, el baix Danubi o las Batuecas.
Com s’entén la veneració desproporcionada que desperta el cineasta Woody Allen i l’incomprensible papanatisme que provoca el clarinetista?
Però també és cert que un gran nombre de les nostres pel·lícules preferides són americanes, que el nostre director de referència és, si bé d’ascendent italià, un nord-americà i que no deixa de meravellar-te la crepuscular carrera de Clint Eastwood.
Fins i tot en la literatura, en la què els europeus tenim una tradició difícilment superable, el paper dels nord-americans d’origen o d’adopció és determinant en la narrativa d’aquest segle. John Dos Passos, Scott Fitzgerad , Hemingway, Faulkner, Henry Miller, Djuna Barnes, Jonh Steinbeck, Truman Capote, Salinger, Nabokov, Keruac, Updike, Chandler, Bellow, Philip Roth, Delillo....formen part de les biblioteques dels europeus més o menys cultes.
Aquest any ha tret llibre un dels grans, Richard Ford, molt més interessant, intens i lúcid que el sobrevalorat Paul Auster, de gran èxit al nostre país: “Acción de Gracias” és la tercera part d’una trilogia que va començar amb “El periodista deportivo” i va continuar amb “El dia de la independencia”.
Frank Bascombe, el protagonista de la novel·la relatada en primera persona, reflexiona sobre tot allò que forma part de la vida quotidiana, del passat i del present, de la malaltia i de l’acceptació d’un mateix, en el dies propers al d’Acció de Gràcies, festa prèvia al Nadal als USA i reflectint, com pocs, la lenta i permanent decadència americana.
I així continuarem. Odiant, patint, admirant, envejant i gaudint de la capacitat i la potència creativa dels nord-americans i suportant, com podem, les nostres contradiccions.

El Corón

Estos días, cosas de los traslados, ha caído en mis manos una copia del Corón, una especie de compendio de pensamientos escritos en otra vida.
El Corón tiene tres capitulos en función de su temática:

Del más acá y de la herencia
De la libertad la soledad y el yo.
De las amistades y los "quereles"

Hoy reproduzco unos cuantos que, creo, no han perdido actualidad y que demuestran que la gente cambia poco con la edad.

1. El secreto: hacer agradable el camino que lleva a ninguna parte.
2. Si dios existe, es bastante hijoputa.
3. La inercia es la voluntad de los débiles.
4. No te avergüences de ser feliz y tampoco de decir que lo eres.
5. Si vas a decir algo que no va a gustarme, espera que me vaya. No quiero que me digas la "verdad" a la cara.
6. Muchas veces, lo que cuesta poco conseguir también vale la pena.
7. La virtud no está en el punto medio, está en el extremo bueno.

1. La dependencia siempre genera infelicidad.
2. Si has de vivir contigo toda la vida, es mejor que te hagas tu amigo.
3. Yo no quiero ser ni mío.
4. Lo más importante que te ha pasado es nacer y tampoco es para tanto. De todas formas celebra tus cumpleaños.
5. Es una estupidez pretender poseer a alguien y aun más hacerlo en exclusiva.

1. Entre un cruce cómplice de miradas y un amor apasionado sólo hay una diferencia de matices.
2. No le reproches a nadie que lo quieres.
3. Si me quieres a mí, dejame como soy. Si te quieres a tí, intenta hacerme como tú.
4. La amistad es un intercambio. No te fíes de los amigos que no quieren nada a cambio de su amistad.
5. Ya sé que hay que alegrarse de la felicidad de los amigos. Pero a veces me jode que se lo pasen bien sin mí.
6. A mi no me gusta llorar, pero lo haré contigo siempre que me lo pidas.

...Y final (a Jacques Prevert)
Cómprame pájaros y flores, cómprame unas gruesas y pesadas cadenas de culpabilidad y mala conciencia....y ven, que te estaré esperando en el mercado de los esclavos.

Coses d'estiu

La llengua del president.

Aquest estiu unes declaracions “innocents” d’en Felip Puig han provocat una polèmica sobre la correcció lingüística amb què parla el Molt Honorable President de la Generalitat i de tots els catalans.
L’opinió pública en general ha reaccionat en contra, el que demostra que, com moltes altres vegades, la gent és més raonable que alguns dirigents polítics i també que alguns arguments desqualificadors no tenen predicament en la ciutadania.
Desgraciadament, sí que desperten simpaties en alguns sectors de CDC i, per tant, el més probable és que continuïn amb els seus “arguments”.
CDC ha nascut per governar Catalunya i qualsevol altra circumstància és un accident, mancat de legitimitat, que s’ha de corregir.
Per descomptat tenen el termòmetre que determina quin és el grau de catalanitat de cada persona i col·lectiu. Abans eren catalans “tots el que viuen i treballen a Catalunya”, però és clar una cosa és “atorgar” ciutadania i una altre, diferent, és deixar-los manar. Fins aquí podíem arribar!.
Des d’aquesta perspectiva és inconcebible que el PSC pugui defensar els interessos de Catalunya, perquè és poc català.
ERC ha traït la pàtria perquè ha permès que un xarnego (perdó, un nascut fora de Catalunya) sigui president. Des d’aquest moment la institució ja no és el que era en temps de sant Jordi Pujol. Aquest pecat no tindrà perdó fins que ERC no faci el que ha de fer: donar la presidència a un català de veritat, és a dir de CDC.
Ara és la llengua, demà serà el color de la pell, la religió o la inclinació sexual.
I és que, agradi o no, a CDC hi ha un sector que practica la xenofòbia nacionalista i un sector, més gran, que la justifica o mira cap un altre costat.
És possible que el parlar del president, com el de la majoria dels catalans, inclosos els diputats de CiU, sigui millorable, cosa que no depèn només de la dedicació o la voluntat, sinó també de la zona d’origen, l’edat en què s’han incorporat a l’ús de la llengua catalana i fins i tot l’oïda musical .
Pensem, i no cal arribar a Cruyff , com parlen català o castellà, ciutadans d’origen estranger que conviuen des de fa molts anys amb nosaltres. Sempre queda el que els francesos, tan subtils ells, en diuen un “petit accent”.
Què diran els felips puig del futur el dia que el Molt Honorable President de Catalunya, sigui una dona, mulata, lesbiana, una mica pagana i parli un, no del tot correcte però musical, català amb accent brasiler o caribeny?
M’encantaria ser viu per gaudir-lo

David Holland

David Holland , és sens dubte un dels millors contrabaixistes actuals.
Ha estat a Terrassa vàries vegades als últims anys. El recordo especialment en versió "octet" amb una potentíssima secció de vent, en què em va impressionar el trombó Robin Eubanks.
David Holland és britànic i com molts músics de jazz es van iniciar a la música clàssica.

“Life Cycle” és un disc especial, gravat fa 25 anys, diferent a tots els seus. Toca sol, el violoncel i no el baix , que és el seu instrument habitual. De vegades la música sona moderníssima, de vegades té connotacions medievals. Un gran disc.

Vivenda social pels joves

Aquesta és la intervenció al ple sobre els ARES. És una mica llarga pero crec que clarificadora.

En el tema dels ARES, que com a ningú s’escapa, és el motiu d’aquesta proposta, s’han dit moltes coses, en els mesos que ja dura el procés.
S’han fet afirmacions, amb millor o pitjor bona fe, que no s’ajusten a la realitat. També, com sempre passa, s’han dit algunes tonteries.
Vull aprofitar el debat d’avui per intentar, en el que sigui possible, definir amb claredat el contingut de la proposta. La proposta real.

Què portem a votació?
L’aprovació inicial d’una modificació puntual del pla general, la 15ª
des de 1999 que es va aprovar l’actual Pla d’ordenació Urbana. Hem fet 15 modificacions de diferent consideració.
L’actual equip de govern n’ha fet una (la 14), a part de la que avui presentem.
Evidentment, estem fem una acte de sobirania municipal, continuació de la suspensió de llicències que vam fer fa alguns mesos d’aquestes mateixes parcel·les.
Amb aquesta modificació del Pla d’ordenació delimitem dos sectors de planejament, TURUGUET i NOU EIXAMPLE subjectes a un pla de millora urbana, pel desenvolupament de dues àrees residencials estratègiques a traves d’un pla director urbanístic.

Per què hem de fer aquesta aprovació inicial?
Perquè al contrari del que han fet d’altres municipis, a Castellar tots el terrenys que aportem als ARES son sol urbà, i la majoria d’origen privat.
No aprofitem l’ocasió, i podríem fer-ho, per convertir sol no urbanitzable en urbanitzable.
No volem fer una modificació del POUM encoberta. La proposta d’ARES es fa dins de l’actual marc urbanístic.
Aprofito aquí per dir, que l’equip de govern, després d’analitzar la situació del nostre municipi, renuncia a iniciar la modificació del POUM en aquest mandat. Les actuacions urbanístiques que es puguin plantejar les farem, doncs, en el marc de l’actual pla d’ordenació urbana.

De quin sòl estem parlant?
D’un total de 58.500 m2, 23,300 al sector de Can Turuguet i 35,200 al sector Nou Eixampla. (Recordem, per tenir un element de comparació, que el PERI de l’antiga fàbrica Tolrà va ser de 52.000 m2, recordem també que a la Tolrà es van fer 500 habitatges, cap de protecció oficial, i que l’ús interior de les illes és absolutament privat).
Faig aquest recordatori com a element de referència, i per si algú te ganes de comparar.
Ja sé que es dirà que el PERI de l’espai Tolrà es va aprovar per consens, i és veritat, el nostre grup el va votar a favor. També és veritat que l’oposició en aquells anys era receptiva a les propostes i que estava sempre disposada a posar els interessos de Castellar per sobre dels seus interessos com a grup o com a partit.
Però tornem a avui: la suma dels dos ARES que proposem és en m2, una mica més del que va ser el PERI de l’espai Tolrà.

Quines són les qualificacions actuals dels solars que proposem canviar-ne l’ús?
El solar de l’antiga fàbrica Playtex i els tallers adjacents són d’ús industrial, com també els magatzems a l’altre costat de la carretera.
El camp de futbol actual és, lògicament, equipament esportiu procedent de les cessions de la urbanització de l’entorn (per tant que ningú s’ho plantegi com una reserva viable de futur, per usos alternatius).
La parcel·la al costat de la ronda té ús residencial, una part vivendes plurifamiliars i una altra unifamiliars.
La parcel·la del pla de la Bruguera a on plantegem traslladar el camp de futbol és industrial comercial.
Tots els espais, excepte el camp de futbol, són privats.

En què volem convertir aquests espais?.
- En 590 habitatges, 300 dels quals seran de protecció oficial.
- 5.000 m2 d’equipaments acabats (una escola de música, un centre de dia, una escola bressol pública)
- Una quantitat per definir de sostre per equipaments que ens permetran compensar part del dèficits d’espais que tenim.
- Un camp de futbol modern, en un lloc més adequat, amb serveis complementaris (aparcaments, camp d’entrenament addicional i 2.000 metres d’edifici de serveis).
- Un entorn ordenat i integrat urbanísticament especialment a l’entorn del camp de futbol actual.
- Un tractament de pacificació, integració i tractament urbà de la carretera, des de l’inici de la ronda fins a l’espai Tolrà.
Totes aquestes actuacions han de sortir dels rendiments que generi l’operació i, per tant, a cost zero per Castellar.

En quant de temps?
Tot el procés de preparació, fins que es pugui començar a construir, durarà al menys dos anys. La construcció pot durar 8 anys més.
Paral·lelament, definirem un pla d’etapes de forma que la incidència en el creixement de Castellar sigui el mínim.
L’única exigència per part de la Generalitat en el conjunt del Pla, a nivell nacional, és tenir començades el 50% de les vivendes el 2015. Les nostres necessitats a nivell local i el mercat acabaran de marcar el ritme.
Estem parlant de 590 habitatges, la meitat de protecció oficial, en els que tindran preferència els residents a Castellar i que, per tant, no generarà població nova. El mateix succeirà amb una part de la vivenda lliure.
En el pitjor del casos, l’efecte ARES no serà superior als 80/100 habitants/any. Poc, si considerem que la mitjana de creixement a Castellar als últims 20 anys ha estat de 550 hab./any.

Per què ho volem fer?
Perquè és una gran oportunitat per Castellar.
Castellar necessita vivendes de protecció oficial especialment pels joves.
I necessita sòl i diners per poder fer equipaments que millorin la prestació de serveis als ciutadans.
Hem d’evitar que marxin els joves i hem de millorar alguns serveis deficitaris (podríem posar con exemple l’escola de música).

Si hem de fer cas a l’estudi encarregat per l’anterior equip, sobre les necessitats d’habitatge a Castellar, els ARES només cobriran una petita part de les necessitats. Segons l’estudi necessitem 1.800 habitatge per no perdre població.
Algú podria pensar que és positiu disminuir població. Sense entrar a valorar-ho, el que hem de tenir clar és que qui marxaran seran el joves i no sé si Castellar es pot permetre la descapitalització, no només econòmica, sinó d’entusiasme i d’il·lusió que suposa aquest fet.

Malgrat tot, alguns podran dir que a Castellar hi ha vivendes buides, (moltes menys de les que pensem, ja que al padró municipal, sota aquest epígraf, es recullen també segones residències i aquelles que els seus propietaris no tenen voluntat de treure al mercat).
Hi ha vivendes buides, és cert, i aquesta realitat s’ha de contemplar al Pla d’Habitatge.
Hi ha vivendes buides i al mateix temps els joves marxen.
I és que també falten vivendes d’una determinada tipologia: de lloguer, de dimensions reduïdes, de protecció oficial, de cost reduït.
Aquelles que permeten iniciar el procés d’independitzacció dels joves i les necessitats dels nous tipus de famílies fruit de separacions, viudetat , envelliment de la població...etc.

Quins avantatges té per Castellar aprofitar la iniciativa de la Generalitat?.
Moltes
La tramitació és més fàcil, ja que la Generalitat és administració involucrada. De fet sense aquesta fórmula de planejament aquesta actuació seria impossible.
Els habitatges protegits són el 50% del total, quan l’exigència per una iniciativa privada després de la modificació de la llei en sentit progressista, és del 30%.
La cessió d’aprofitament a l’ajuntament és del 15%, quan en una iniciativa privada és del 10%.
Els equipaments es construiran simultàniament a les vivendes, exigència impossible d’aplicar en les iniciatives privades.
En definitiva: mes eficàcia, més vivendes protegides, més aprofitament, construcció simultània d’equipaments i ordenació urbanística de les zones menys integrades del casc urbà de Castellar: Camp de futbol i carretera.

Què passaria si no aprofitéssim els ARES?
- Els propietaris de la Playtex iniciarien, (de fet ja ho han fet), el procés de modificació de l’ús del sol. (legalment estan obligats al 30% d’habitatges de protecció oficial i al 10% de cessió d’aprofitament).
- La resta de la zona Turuguet, continuaria amb les naus amb els usos industrials i una, més que discutible, qualitat urbanística. Qualsevol iniciativa de canvi d’usos futura sempre es faria amb l’exclusiu benefici dels privats.
- La parcel·la de la ronda és construïble en el moment que vulguin els propietaris (11 vivendes unifamiliars i 35 plurifamiliars).
- La parcel·la del pla de la Bruguera, a la que volem traslladar el camp de futbol, és industrial comercial i els seus propietaris poden construir naus quan vulguin.
En cas de no seguir endavant els ARES hauríem d’aixecar la suspensió de llicencies i tornarien a estar a disposició dels seus propietaris.

El camp de futbol actual continuaria amb el seu ús actual, per “secula seculorum”. L’Ajuntament hauria de gastar una quantitat important en la instal·lació ja que, segons el pla d’equipaments d’instal·lacions esportives que ens ha fet un equip d’experts pagat per la Diputació, el seu estat és molt deficient.
S’equivoca el que pensa que, el camp de futbol actual, pot ser una reserva de futur.
La seva procedència de cessió de la zona del entorn i per tan, d’ús residencial, impossibilita un canvi d’ús.
Només una proposta com la dels ARES, de més envergadura, possibilita, reordenar i dignificar un espai desordenat i al mateix temps generar suficients rendiments econòmics, per trobar una alternativa millor, a una instal·lació de grans dimensions, donat el valor del sòl.

Estic convençut que estem davant d’una gran oportunitat que no poden perdre.
Perquè ens soluciona part de les nostres necessitats de vivenda social i permet mantenir els joves al nostre municipi.
Perquè ens aporta solucions al dèficit d’equipaments.
Perquè ens permet reordenar les zones urbanes de pitjor qualitat.
Perquè ens permet recuperar part de la carretera com espai urbà.
Perquè ens permet construir un equipament esportiu, d’un esport en el que tenim importants dèficits.
Perquè probablement, en molts anys, no tindrem una altra oportunitat com aquesta.