Iniciatives atees

Una campanya als autobusos de Londres diu: Probablement no hi ha déu, deixa doncs de preocupar-te i gaudeix de la vida.
Algunes publicacions recullen una noticia sobre el llibre de Richard Dawkins.
Sembla que alguna cosa es mou entre els no creients.


Los mandamientos de Dawkins.

En 'El espejismo de Dios', el biólogo Richard Dawkins presenta una lista de principios morales laicos válidos universalmente. La elaboró a partir de una lista encontrada al azar en Internet, para demostrar que son unos valores comunes que no necesitan legitimación religiosa.
Estos son algunos.

- No hagas a otros lo que no quieras que te hagan.
- No pases por alto la maldad ni te acobardes al administrar justicia, pero disponte siempre a perdonar el mal hecho si media el arrepentimiento.
- Prueba todas las cosas: revisa tus ideas frente a los hechos y prepárate para descartar incluso las creencias más arraigadas.
- Respeta el derecho de los demás a estar en desacuerdo contigo.
- Fórmate opiniones independientes basadas en tu razón y en tu experiencia: no permitas ser manejado.
- Cuestiónalo todo.
- Disfruta de tu vida sexual (en tanto no hagas daño a nadie) y deja a los demás que disfruten de la suya.
- No adoctrines a tus hijos. Enséñales cómo pensar por sí mismos y cómo estar en desacuerdo contigo.

Sortir de l'armari

He decidit sortir de l’armari (amb forma de confessionari) i cridar-ho als quatre vents:
estic fart de les agressions permanents dels creients que pensen que tenen dret a tot. Dret a matar en nom de déu, dret a negar la llibertat en nom de déu, dret a disposar de la teva vida, de la teva consciència i del teu cos en nom de déu.
Estic fart de bisbes, conferències episcopals, “ayatollahs”, rabins, pastors, papes, predicadors, xamans, bruixots i qualssevol altres professionals de la mentida que sempre s’han aprofitat de la ignorància per abusar de la bona gent.
Surto de l’armari i confesso que sóc ateu, com milions de ciutadans.
A Catalunya els no creients són més que els que van regularment a l’església i mai ens hem proposat imposar el nostre pensament als altres.
A Espanya és especialment insultant la farisaica jerarquia de l’església catòlica, que no deixa, cada dia, de posar de manifest la seva ideologia reaccionària.
De quina llibertat pot parlar el que l’ha negat quan ha tingut el poder i ha passejat al caudillo “bajo palio”.
De quina democràcia pot parlar una organització teocràtica que nega el paper de les dones en la pròpia organització.
Com poden reivindicar a Jesucrist quan neguen la seva doctrina, cada dia, amb la seva actuació.
Per a què serveix una Església?
Quin és el déu verdader: el catòlic, el d’alguna altra secta cristiana, l’ortodox, el musulmà, el jueu, Ra, Júpiter, Sihharta, algun déu grec o d’alguna cultura precolombina.
És cert que històricament té explicació el fenomen religiós, però qui necessita avui a déu i sobretot qui necessita l’església per explicar al món?.
Hi ha alguna altra invenció humana que hagi provocat més guerres i més morts?.
Hem de treballar per una ètica laica que mantingui les creences a l’àmbit privat, l’única capaç de garantir, de veritat, la llibertat.

Música i estat d'ànim

Jo sóc una persona que escolta música habitualment.
Dues hores de viatge cada dia i bastants hores els caps de setmana, quan ho permeten les activitats municipals, dóna per molt.
Hi ha gent que escolta música i gent que recorda música, recorda la música de quan l’escoltava. Jo sóc més d’escoltar que de recordar i si bé, de vegades, em deixo portar pel que sento a la ràdio, la majoria de les vegades controlo el que escolto.
És difícil explicar el perquè tries una música quan tens centenars d’opcions.
Què et fa escoltar de forma reiterativa a Sigur Rós que fa unes setmanes ni coneixies? Que t’enganxa al “Cantando” de Bobo Stenson i a repetir insistentment el sol de contrabaix d’Anders Jormin?
Per què tantes vegades torno a la lentitud i melancolia del “The Melody At Night, Witth You” del Keith Jarrett en la seva etapa més indolent?.
Què et fa preferir una versió determinada de les “suites” per “celo” de Bach? La intensa, perfecta i controlada de Rostropovich o l’apassionada i desbordant de Jacqueline du Pré?.
Per què a vegades prefereixes el Glenn Gould juvenil i impetuós de la versió de les Variacions Golberg de 1955 i moltes més vegades la gravació lenta i densa de la mateixa obra de 1981?
Segur que l’estat d’ànim condiciona les teves eleccions musicals i també que la música canvia el teu estat d’ànim, això passa especialment en la música en directe.
Quantes vagades has d’imposar-te a la mandra de sortir, vas a un concert i surts absolutament entusiasmat?
Poques coses hi ha a la vida que participi tant dels teus sentiments com la música.

Jordi Martín Clerch

Ahir vaig conèixer al Jordi Martín Clerch, un personatge, en el millor dels sentits, peculiar. S’ha guanyat la vida fent d’enginyer de motos i cotxes de competició, però és un artista polifacètic i notable.
A darrera del seu físic d’home de poble s’amaga un esperit sensible, lúcid i inconformista.
Amb el Jordi, que és nascut a Caldes i viu a Sentmenat, hem començat a parlar d’un projecte de col·laboració a Castellar.
Penjo algunes fotos de les seves escultures que estan exposades a la plaça de la font del Lleó de Caldes.

Sigur Rós

Islàndia és un país tres vegades i escaig més gran que Catalunya però bastant despoblat, poc més de tres-cents mil habitants, cent vint mil dels quals viuen a Reykjavík.
Fins ara jo coneixia musicalment a Islàndia per la Björk, magnífica i polifacètica música i cantant, una de les preferides de la Blanca.
Fa poc he conegut Sigur Rós, un quartet inqualificable, que ja porten uns quants anys al mercat, absolutament recomanable.
El seu últim àlbum de nom impronunciable es tradueix mes o menys con “Amb un brunzit a les orelles toquem sense parar”.
No sé si és el fred o el sistema educatiu, però fa una mica d’enveja que un país amb tan poca gent sigui capaç de tenir artistes d’abast internacional i a més cantant, la majoria de les cançons, en una llengua que parlen tres-centes mil persones al món i que no entén ningú.
De vegades crec que si ens dediquéssim més a conquistar el món i menys a plorar, a queixar-nos i al victimisme, ens aniria molt millor com a país.

L'ínclit Papell 2

El senyor Papell és d’aquells a qui agrada donar lliçons de participació, d’ètica... exigències que poques vegades compleix.
El senyor Papell participa cada setmana en un programa de ràdio a on s’expressa amb plena llibertat i critica a qui vol.
És normal que un regidor participi setmanalment en un programa de ràdio?.
Que diria l’ínclit senyor Papell si això ho fes un regidor socialista? què diria si tingués un programa setmanal a la ràdio el regidor de comunicació?
Perquè no predica amb l’exemple i plega?. Plantejarà també al Consell de Comunicació les incompatibilitats? o això només afecta a l’equip de govern?.

l'ínclit Papell

Desprès de dos mesos de “siesta” es desperta l’esperit crític de l’ínclit Papell.
I, com no, per criticar l’aCTUAL el mitjà escrit més lliure i plural de la història democràtica de Castellar.
La crítica d’avui és que l’alcalde surt massa. La veritat és que ho fa molt menys del que correspon per la seva quantitat d’activitats.
L’alcalde fa moltes coses i va a molts llocs en què, per cert, poques vegades trobem al senyor Papell.

Tardor

Diuen que la ignorància és molt atrevida. Aquest atreviment només pot ser fruit de la ignorància.

Tornen al matí del dissabte la mandra ressacosa,
la música de fons i els llençols càlids.
... i torna la tardor, tant de temps poc creïble,
esperant que es tenyeixi el terrat de colors.
Els dits, hàbils i experts, despullen les castanyes
per després amagar-se en les butxaques tèbies
Aquest any, fent ganyotes al canvi climàtic,
ha tornat la tardor.

New Deal

Avui sessió doble de New Deal, Franklin Roosevelt i política econòmica keynesiana.

S’ha convertit en un clamor, sobretot entre els economistes progressistes, la reivindicació de les teories de l’economista britànic, el més brillant del segle XX.
Krugman i Samuelson ens il·lustren sobre l'etapa posterior a la gran depressió, buscant paral·lelisme a la situació actual

L'art d'entrevistar

Kazuyo Seyima és, sense voler, una arquitecta estrella que defensa la discreció i el treball perfeccionista i que no mesura la importància d’un projecte per la seva dimensió.
Anatxu Zabalbeascoa és periodista i li fa una entrevista per “el País Semanal”.

Poques vegades en unes quantes pàgines he notat com es fa tan clar un personatge, descrit i entrevistat des de la complicitat i la simpatia.
Anatxu ha aconseguit que m’agradi Kazuyo i també que l’autora de l’entrevista surti de l’anonimat en què gairebé sempre els situem, demostrant ser una magnífica entrevistadora.