Partido Socialista Obrero Español

Hace unas semanas alguien se quejaba de aparecer dos veces seguidas en este Bloc de Notes, tenía razón y reconozco mi error: tardará mucho en volver a aparecer.

Pero valgan estas notas como despedida de un mequetrefe insignificante que pretende provocar.

Yo no conozco a nadie del PSOE de Castellar, pero tengo muchos amigos repartidos por España.

Tengo también un enorme respeto por unas siglas centenarias que han significado como nadie la lucha por la libertad.

Cuantos muertos, represaliados, encarcelados y exiliados ha tenido que sufrir una organización que ha representado como nadie al movimieto obrero y a la lucha por la democracia en España.

Intentar utilizar estas siglas como un insulto, aparte de una estupidez es una ofensa a miles de hombres y mujeres que se han jugado la vida y a los que el mequetrefe no es digno ni de atarles el cordón de los zapatos.

Declaració Universal de Drets Humans

Demà fa 60 anys que es va aprovar a l’ONU la Declaració dels Drets Humans. És una bona excusa per publicar-los i per reflexionar sobre el seu contingut.

PREÀMBUL
Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,
Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,
Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel.lió contra la tirania i l'opressió,
Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,
Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,
Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,
Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,
L'Assemblea General
Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
Article 2
Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.
Article 3
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.
Article 4
Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.
Article 5
Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
Article 6
Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.
Article 7
Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

Article 8
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.
Article 9
Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.
Article 10
Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.
Article 11
1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.
2. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.
Article 12
Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
Article 13
1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.
2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 14
1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.
2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
Article 15
1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Article 16
1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.
Article 17
1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col_lectiva.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.
Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.

Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Article 20
1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.
Article 21
1. Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.
2. Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
Article 22
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

Article 23
1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur.
2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.
Article 24
Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.
Article 25
1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.
Article 26
1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.
2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.
Article 27
1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.
Article 28
Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.
Article 29
1. Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
Article 30
Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

Memòries d'Adrià

“Cuando los dioses ya no existían y Cristo no habia aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre”
Flaubert

Vaig llegir Memòries d'Adrià el 1983 i va ser una experiència iniciàtica.
S’havia publicat per primera vegada, en francès, l’any 1951 i en castellà, a l’Argentina a l’any 1955.
Per raons ara incomprensibles no va arribar a Espanya fins l’any 1982 en una traducció de luxe, firmada per Julio Cortázar. Sempre he pensat que la gran sensibilitat de l’escriptor argentí havia contribuït a la meva estima per l’obra.
Marguerite Yourcenar havia dedicat al llibre, de poc més de dues-centes pàgines, vint-i-cinc anys, en una experiència memorable que explica en el quadern de notes annex al llibre.
Aquestes últimes setmanes després de la visita a l’exposició al British Museum, i amb certa por a la decepció, he tornat a llegir-lo.
Sense l’impacte que va provocar la primera lectura, normal en un llibre que ja coneixes, he de reconèixer que en res ha disminuït el plaer de la lectura, és més, crec que alguns paràgrafs, com alguns “reserves”, he pogut assaborir-los amb un paladar més educat.
El llibre està ple de cites memorables i frases brillants, algunes de les quals vull reproduir.
He preferit mantenir, gairebé sempre, la versió de Julio Cortázar en lloc d’intentar una traducció discutible.
També he renunciat a una ordenació temàtica i he optat per reproduir-les en l’ordre que apareixen al llibre.

“mucho me costaría vivir en un mundo sin libros, pero la realidad no está en ellos”

“un niño lo espera siempre todo”

“el verdadero lugar de nacimiento es aquel donde per primera vez nos miramos con una mirada inteligente”.

“durante la guerra con los judíos , el rabino Josuá me explico literalmente ciertos textos de esa lengua de sectarios, tan obsesionados por su dios, que han desatendido lo humano”

Parlant del mètode científic:... “me enseñó a preferir las cosas a las palabras, a desconfiar de las fórmulas, a observar más que a juzgar”

“hay pocas personas que no puedan enseñarnos alguna cosa. Nuestro gran error está en tratar de obtener las virtudes que no posee, descuidando cultivar aquellas que posee”

“sólo en un punto me siento superior a la mayoría de los hombres: soy a la vez más libre y más sumiso de lo que ellos se atreven a ser. Casi todos desconocen por igual su justa libertad y su verdadera servidumbre.......busqué la libertad más que el poder, y el poder tan sólo porque en parte favorecía la libertad..... No me interesaba una filosofía de la libertad humana sino una técnica; quería hallar la bisagra donde nuestra voluntad se articula con el destino, donde la disciplina secunda a la naturaleza en vez de frenarla.

“la vida era para mí un caballo a cuyos movimientos nos plegamos, pero sólo despues de haberlo adiestrado.

“con una mezcla de reserva y audacia, de sometimiento y rebelión cuidadosamente concertados, de exigencia extrema y prudentes concesiones, he llegado finalmente a aceptarme a mí mismo”

“ese período de locuras heroicas me enseñó a distinguir entre los diversoso aspectos del coraje. Aquel que me gustaría poseer de continuo es glacial, indiferente, libre de toda excitación física, impasible como la ecuanimidad de un dios”

“un ser embriagado de vida no prevé la muerte; ésta no existe y él la niega con cada gesto”

“había perdido en gran medida mi innoble temor de desagradar”

“.... se inclinaba a la filosofía epicúrea, ese lecho angosto pero limpio donde a veces he tendido mi pensamiento”

“tener razón demasiado pronto es lo mismo que equivocarse”

“el oro virgen del respeto sería demasiado blando sin una cierta aleación de temor”

“cada uno de nostros posee más virtudes de lo que se cree, pero sólo el éxito las pone de relieve”

“la moral es una convención privada; la decencia una cuestión pública”

“todo placer regido por el gusto me parecía casto”

“toda creación humana que aspire a la eternidad debe adaptarse al ritmo cambiante de los grandes objetos naturales, concordar con el tiempo de los astros”

“dudo que toda la filosofía de este mundo consiga suprimir la esclavitud; a lo sumo le cambiarán el nombre... soy capaz de imaginar formas de servidumbre peores que las nuestras por más insidiosas... transformar a los hombres en máquinas estúpidas y satisfechas, creídas de su libertad en pleno sometimiento”

“las leyes deberían diferir lo menos posible de los usos”

“jamás tuve la sensación de pertenecer por completo a algún lugar....extranjero en todas partes, en ninguna me sentía especialmente aislado”

“lo humano me satisface, pues allí encuentro todo, hasta lo eterno”

“cada hombre está eternamente obligado, en el curso de su breve vida, a elegir entre la esperanza infatigable y la prudente falta de esperanza, entre las delicias del caos y las de la estabilidad”

“nada es tan peligrosamente fácil como renunciar”

“toda dicha es una obra maestra: el menor error la falsea, la menor vacilación la altera, la menor pesadez la desluce, la menor tontería la envilece”

“aún allí donde innovaba quería sentirme ante todo un continuador”

“quería favorecer a una clase media seria e instruída. Conozco sus defectos, pero un estado sólo se mantiene gracias a ella”

“ toda tolerancia concedida a los fanáticos los mueve inmediatamente a creer que su causa merece simpatía”

“ los pedantes se irritan siempre de que conozcamos tan bien como ellos su mezquino oficio”

“me repetía que era vano esperar para Atenas y para Roma esa eternidad que no ha sido acordada a los hombres ni a las cosas, y que los más sabios de entre nosotros niegan incluso a los dioses”

“allí donde un sastre remendaría su tela,..... donde el artista retocaría su obra maestra todavía imperfecta,.... la naturaleza prefiere volver a empezar desde la arcilla, desde el caos, y ese derroche es lo que llamamos el orden de las cosas”

“hay más de una sabiduría, y todas son necesarias al mundo; no está mal que se vayan alternando”
...i unes quantes procedents del Quadern de Notes:
“el ascetismo y el hedonismo pueden ser actitudes intercambiables”

“una de las mejores formas de recrear el pensamiento de un hombre: reconstruir su biblioteca”

“siempre se elige un monumento de acuerdo con el gusto de cada uno”

“todo ser que haya vivido la aventura humana vive en mí”

“el siglo II me interesa porque fue, durante mucho tiempo, el de los últimos hombres libres”

“la menor restauración imprudente infligida a las piedras, la menor senda trazada sobre un camino en el que creció la hierba durante siglos, determina para siempre lo irreparable. La belleza se aleja; la autenticidad también”

Jordi Borja

Jordi Borja va ser professor meu, l’últim any de carrera, d’una assignatura optativa que relacionava la sociologia amb l’urbanisme.
Malgrat ser un any convuls, en qué les vagues van tenir un gran protagonisme, tinc un bon record, sabia del que parlava i el seu discurs era coherent.
Després he seguit la seva trajectòria moltes vegades condicionada per la gestió.
Ara sembla que ha tornat a l’especulació teòrica. El seu article al país ¿Hay un camino a la izquierda? és una reflexió interessant i utòpica, en el bon sentit, de cap a on ha d’anar l’esquerra segons l’autor.

Krugman, un altre vegada

Paul Krugman, un clàssic en aquest bloc, reflexiona avui sobre l’increment de la despesa pública i el dèficit pressupostari, coincidint amb l’anunci d’Obama del major pla de despesa pública de la història.
Krugman, premi Nobel d’economia, suma a la seva qualitat com economista, una enorme facilitat pedagògica que li permet fer comprensible pel gran públic els no sempre fàcils conceptes econòmics.

Un regal

No sóc de donar consells, mai ho he fet, ni tan sols als meus fills.
Els consells estan desprestigiats, cadascú ha de fer el seu procés, aprendre de la seva experiència, descobrir, tenir la sensació que ets el primer en experimentar una vivència.
Per tant és millor actuar de cara i d'igual a igual.
Actuar d’aquesta manera de vegades et porta a la confrontació, però si el teu interlocutor és intel·ligent treu conclusions. Conclusions que probablement creurà que són fruit de les seves reflexions i per tant no et donaran mai el mèrit ni la raó.

A mi, que em sobra l’ego i que en alguna ocasió he dit que l’únic complexe que tinc és el de superioritat, no és un tema que em preocupi, no necessito reivindicar-ne la paternitat.
Aquests dies estic tornant a llegir el llibre de la Yourcenar, “Memòries d’Adrià”. El llibre està ple de frases brillants relacionades amb l’exercici del poder.
N'hi ha una que té a veure amb les exigències de les persones o grups fanàtics poc representatius, que volen imposar els seus criteris i fins a quin punt estem disposats a renunciar per quedar bé o guanyar-nos la seva voluntat.

Està escrita en castellà:

“Toda tolerancia concedida a los fanáticos los mueve inmediatamente a creer que su causa merece simpatías”.

No crec que sigui difícil trobar-ne uns quants a qui aplicar la frase.

De res.

Relaxar-te

Aquesta ha estat una setmana complicada. Va començar amb els efectes d’una intervenció odontològica que va convertir la meva cara en una caricatura a lo Botero però amb mala llet.
Avui dissabte, superats els efectes dels antiinflamatoris, antibiòtics, calmants, aplicacions de gel i alguna dosi d’alcohol, recordo les múltiples reunions no sempre agradables, la posada en marxa del pla fruit del fons local d’inversions, el viatge a Madrid i algunes discussions airades i cridaneres, probablement no justificades i més aviat estúpides, en una nebulosa. Com si, en lloc de participar en elles les hagués vist des de fora.
La veritat és que, contradient els meus principis, he acabat convertint la meva vida en una cosa força complicada, fins al punt que, limitar-me a fer una única cosa a la vegada, em dóna la sensació de perdre el temps.
Anar a comprar el diari, fer-te l’esmorzar i començar a llegir mentre escoltes a Emiliana Torrini, l'última aportació islandesa de la Blanca, no és prou relaxant si no tens al costat la llibreta en què prens notes per les properes entrades al bloc, mentre penses com millorar la Plaça de Catalunya amb el fons municipal del ZP, quina serà la línia argumental del primer Consell de Comunicació o en el joc de paraules del projecte de poema que fa dies que entra i surt del teu cap.
T’atures, vas a fer-te un altre te, l’arbre dels veïns s’ha tornat absolutament vermell, llàstima que el seu cicle vital no coincideixi amb els de les moreres, ja podades, del meu jardí.
Tornes, la mel·líflua veu d’Emiliana t’envolta, sents com la mà esquerra llisca pel trast de la guitarra.
He d’anar a mirar la nevera a veure què faig per dinar.
No recordo del tot l’agenda de la propera setmana que serà, segur, densa i atapeïda.
Prou, prou.... crec que ara sí, ja començo a estar relaxat.
Crec que encara em queda una ampolla de “Pago de los Capellanes” i avui, com la majoria dels dies, pot ser especial.

30 anys de Constitució

Si analitzem la història d’Espanya, 30 anys de continuïtat democràtica ja és una fita excepcional. Només per aquesta raó hauríem de fer una alta valoració del text que, de forma majoritària, es va aprovar l’any 78. Del text i del procés que, amb llums i ombres, ha fet normal el que abans era excepcional.
Significa això combregar amb tots i cadascun dels seus articles? evidentment que no.

Cadascú de nosaltres, estic segur, té propostes de millora, fins i tot fora del títol VIII, i és bastant probable que trenta anys han deixat sense sentit algunes formulacions i han demostrat la inoperativitat d’alguns articles.

La Constitució necessitaria uns retocs que l’actitud involucionista de la dreta espanyola difícilment farà possible en un futur proper.
Marc Carrillo, el prestigiós constitucionalista publica avui al País un interessant article sobre aquesta temàtica.

La Constitución más duradera

Treinta años de Constitución, seis lustros de sistema democrático. Teniendo en cuenta cómo se ha desarrollado la historia constitucional del Estado español contemporáneo, el hecho supone una positiva excepción. Por otra parte, el tiempo transcurrido identifica a una generación de ciudadanos que nacieron con el referéndum del 6 de diciembre de 1978, e invita a rememorar la reflexión de Thomas Jefferson: la voluntad del constituyente expresada en un momento histórico determinado, por acertada que fuese, no puede condicionar la de generaciones futuras. Significación histórica y proyección de futuro para conservar la legitimidad política ganada hace 30 años demandan una reflexión. Una de las posibles pretende ser la que sigue.
La Constitución de 1978 es una excepción histórica porque desde el inicio del constitucionalismo español con el Estatuto de Bayona de 1808, la actual es la Constitución democrática que ya presenta un periodo de vigencia más duradero. Sin que en este ámbito quepa incluir la de 1876, que rigió el régimen oligárquico y caciquil de la Restauración alfonsina hasta el golpe de Primo de Rivera de 1923. La Constitución es una excepción en un proceso histórico caracterizado por regímenes autoritarios y dictatoriales. El único referente democrático tangible se encuentra en la Constitución de la II República de 1931, suprimida por el levantamiento militar de Franco y la España negra que lo apoyó.
Cuando se inicia la Transición, los únicos factores de legitimidad democrática fueron las elecciones del 15 de junio de 1977 y la Constitución de 1978. El resto de las instituciones del Estado eran tributarias de la dictadura, que condicionaron y mucho la marcha hacia la democracia. En aquel contexto, la línea divisoria entre la ciudadanía pasaba sobre todo por la opción entre democracia o dictadura. Y la Constitución fue y sigue siendo un patrimonio democrático, que ha establecido un régimen de libertades que limitan el poder del Estado y regulan las relaciones entre los particulares, y que ha configurado un proceso de descentralización política que, con sus luces y sus sombras, a 30 años vista ha de ser irreversible. Libertad y autonomía son, pues, los dos pilares sobre los que se asienta el sistema político español. Sin ellos, su identidad democrática se perdería.
Pero lo dicho pertenece, en parte, al pasado. Porque si bien la Constitución no es una ley cualquiera y ha de gozar de estabilidad para resultar política y socialmente eficaz, es cierto que no puede ser concebida como algo inmutable. Por muchas virtudes que históricamente la hayan adornado, no es un icono. Si uno de sus instrumentos de garantía es la defensa que el Tribunal Constitucional puede hacer frente a una ley que la contradiga, otro es la reforma a fin de adaptarla a las nuevas circunstancias políticas, históricas y sociales que el tiempo y la práctica constitucional se encargan de reflejar. De adaptarla en lo que proceda a un nuevo contexto de acuerdo con los criterios de validez jurídica, esto es, según los procedimientos que la propia Constitución ha fijado previamente.
¿Y qué es aquello que quizás exigiría pensar en alguna revisión? Pues empezando por el principio de la autonomía política de las comunidades autónomas, uno de los dos pilares que plantea insuficiencias desde hace tiempo y que las reformas estatutarias recientes se han encargado de recordar, se constata la necesidad de que la Constitución se aleje de su deliberada ambigüedad inicial y concrete el alcance que deba tener la labor del legislador estatal. Esto es, que la potestad de las Cortes Generales para establecer la legislación básica a la que debe atenerse el legislador autonómico, responda a unos criterios que hasta hoy han quedado en una nebulosa. Y estos criterios han de precisar si el mínimo común para todos se fija de acuerdo a grandes principios, o bien, según directrices precisas y concretas. El mayor o menor alcance del autogobierno político de las comunidades autónomas dependerá de la opción que se tome. Además, a través de esta labor de precisión, el Tribunal Constitucional podría operar con mayor dosis de certeza para resolver los eventuales conflictos competenciales y quizás también podría evitarse que el Estado pueda abusar de títulos competenciales relativos a, por ejemplo, su competencia sobre la planificación general de la economía para desnaturalizar competencias autonómicas. El objeto no puede ser otro que, en el marco de sus competencias, proteger el Estatuto -norma subordinada a la Constitución- de todo tipo de leyes.
Siguiendo con el principio autonómico -ya resulta pesado pero hay que reiterarlo-, el Senado no responde a lo que la Constitución dice que es: Cámara de representación territorial. Asumir plenamente la descentralización política habría de comportar un cambio en los criterios que rigen tanto su composición como sus funciones, hasta situarlo en una posición de mayor simetría colegisladora con el Congreso. Y sin dejar el tema autonómico, la pluralidad de lenguas existente en España debería permitir dar el salto -en la línea iniciada por la jurisprudencia constitucional sobre la lengua en la enseñanza- hacia la doble oficialidad de lenguas allí donde rigen dos, estableciendo no sólo el derecho sino también el deber de su conocimiento.
En relación con el otro pilar democrático, el relativo a la libertad de las personas, la presencia cada vez más permanente de la inmigración debería instar a que la Constitución habilitase de forma abierta al legislador para que, según el tipo de elecciones y sin el constreñimiento que supone el actual criterio de la reciprocidad, los extranjeros no comunitarios puedan ejercer el derecho de sufragio en España.
Y en materia de colaboración con los diferentes cultos, el tiempo transcurrido, la experiencia acumulada y las actitudes religiosas mostradas por la ciudadanía -por ejemplo, en su aportación al rito católico en la declaración del IRPF- avalan que la Constitución establezca una auténtica simetría en la relación del Estado con las diferentes confesiones religiosas, sin mención explícita a ninguna de ellas.
Y en la medida que España forma parte de la Unión Europea, y ésta condiciona la vida de todos los ciudadanos, parece lógico que la Constitución debería hacerse eco de la idea de Europa, lo que por otra parte es ya práctica cotidiana a través de la jurisprudencia del Tribunal de Luxemburgo. Es decir, la integración del derecho europeo en el ordenamiento jurídico español acorde con la regla de la preeminencia, como ya lo han hecho Alemania y Francia, entre otros Estados de la Unión. Todo ello, y alguna cosa más, habría de servir para renovar la legitimidad de la Constitución. Treinta años son un buen punto de referencia para debatir con aprecio a las instituciones democráticas y después actuar en consecuencia, de forma consensuada.

Santiago Flores

La Toñi me ha pasado una foto, por error, y me alegro, por que no tenia ninguna de Santiago.
Santiago Flores se ha jubilado (pre) después de 45 años de trabajar en Renfe. Ayer en un restaurante de Madrid nos reunimos 150 amigos para despedirlo.
Es difícil encontrar gente como Santiago, incapaz de decir que no, siempre con una sonrisa y del que nunca he sentido una crítica.
Pocos concitan tanta unanimidad y son tan respetados por todo el mundo.
Yo no me parezco en nada a Santiago y lo llevo bien, pero he de reconocer que en momentos de debilidad siento un poco de sana envidia.

Fons d'Inversió Local

Des de la seva publicació dilluns passat, moltes coses s’han dit del Fons d’Inversió Local, una iniciativa del govern Zapatero per afavorir la política d’ocupació, que posarà a disposició dels ajuntaments 8.000 milions d’euros.
Castellar disposarà de gairebé 4 milions d’euros per fer obra nova, no cofinançable i no pressupostada prèviament.
Aquesta quantitat convertirà el 2009 en un any brillant des del punt de vista inversor, quan les expectatives, fa unes setmanes, eren que fos el més pobre de la dècada.
La voluntat de l’equip de govern és esgotar la totalitat del fons que ens correspon i en aquesta direcció estem treballant els equips municipals.
Projectes no massa grans agrupats en quatre blocs:
- Edificis
- Places i carrers
- Escoles
- Estalvi energètic.
Afortunadament el nostre ajuntament té idees, capacitat tècnica, projectes i entusiasme per donar resposta al repte que suposa portar a terme un programa exigent en un temps tant reduït.