Senyals

Sí, és cert, m’agrada deixar marques perennes, profundes i exclusives. No en el teu cos, seria massa indiscret i efímer; en la teva ànima, en el teu esperit, en la teva memòria.
Quantes vegades els gest quotidià, el comentari impertinent, inadequat i cert, les reaccions epidèrmiques, els poemes estranys, les músiques callades i minúscules, la veu greu i indiscreta, els somnis impossibles, i la teva pròpia, intensa, única i exclusiva cicatriu, et faran pensar en mi?

Criticar és gratis

Dilluns vespre, reunió del Consell de Comunicació: criteris de selecció del proper cap de Mitjans i gestió econòmica i de continguts dels mitjans l’any 2009.
També continuem l’elaboració del “reglament de funcionament dels mitjans de titularitat municipal”, amb un alt nivell de coincidència per part dels components del consell.
El Consell de Comunicació és un òrgan reduït i amb un alt percentatge de professionals, això facilita que els debats se centrin en els papers dels mitjans i en les accions per millorar-los i molt menys en la política local.
També contribueix a l’eficàcia la continuïtat en l’assistència de les mateixes persones a les reunions. Els consellers ho són a títol individual i nomenats per un decret d’alcaldia.
Aquest criteri facilita els debats i així ho han entès tots els grups. Tots menys un, que és el que més critica el funcionament del consell i que ja ha enviat tres persones diferents a les reunions (en l’ultima de forma il·legal ja que no era ni titular ni suplent del consell).
Però això ja comença a ser una norma: criticar el funcionament d’una reunió en què no has estat i en la qual la teva obligació era ser-hi.
Els consells funcionarien millor si els seus components es creguessin més les seves funcions i aportessin alternatives, a part de prendre notes per després criticar.

La llamada

Se impone el olor de la papaya verde al del napalm bajo el canto de las valquirias. Se imponen la pequeña Mui y el cuello maravilloso de Maggie Cheung a la rotundidad crepuscular del Kurtz-Brando, y Lao-tse se abre paso a través de los siglos por encima de colonialismos, amantes de Marguerite, guerras injustas y ho chi minhs.
Vuelve el verde insultante, las fértiles laderas, la sensibilidad y la injusticia ancestral.
Ahora que todavía tiene sentido la armonía, que el pasado resiste el vértigo del tiempo y lo auténtico compite con la deslocalización y el FMI.
A pesar de las bajas fruto de los combates cotidianos, de las renuncias propias del armisticio, de la imposible ecuación espacio-tiempo, se hace apremiante la llamada de oriente.

Aleix Saló

L’Aleix Saló és un dibuixant divertit i original que m’ha donat a conèixer la Blanca

El geni Artur Mas

Ja tenim resolts els problemes econòmics del món i de l’atur a Espanya, gràcies a les genialitats del proper premi Nobel d’economia el senyor Artur Mas.
S’han de reduir les indemnitzacions per acomiadament de 45 a 20 dies, per any treballat, això facilitarà (?) les contractacions. Aquí el senyor Mas, que diu que no és de dretes, va molt més lluny que les patronals.
Però, per a què no es molestin els treballadors la diferència que la pagui l’Estat. Fantàstic! si no fos perquè el dia abans parlava de reduir el dèficit i tres dies abans de baixar els impostos. Com s’arriba al miracle? A quines altres polítiques socials vol renunciar?

Ja són ganes

Alguna il·lustre regidora del nostre municipi acaba de descobrir Caldes, suposo que per què està a prop de Palau, municipi que també, des de fa un temps, és un model de referència a seguir.
De Caldes ens dona dos consells:
Com es tria una escultura, perdó una font, ja que a Castellar “com sabreu, l’escultura va ser encarregada al senyor de les boles de colors, amic i subministrador d’escultures d’algun regidor del govern municipal”.
Es deixa algun detall: que l’escultura-font costarà 20,000 € (també es fa en època de crisi) i que J. Martí Clerch (el senyor de les boles) ens regala la seva obra, limitant-se a cobrar el preu del material.
El senyor Martí Clerch és de Caldes i el vam conèixer en una magnífica exposició d’escultures seves a la plaça del Lleó. Una de les seves obres, forma avui part del patrimoni artístic de Caldes. De fet ja seguim els passos de Caldes, ara hauríem de posar una escultura-font.

El segon consell és com invertir el FEIL, perquè ells, els de Caldes, han dedicat la tercera part del fons del 2009 a la rehabilitació d’un edifici, mentre que a Castellar ens dediquem a asfaltar.

No deixa de sorprendre, no ja la ignorància, sinó el desinterès de la regidora, per el que passa al seu poble. Al 2009 amb fons FEIL hem rehabilitat el Mercat Vell, una part de l’Espai Tolrà, per instal·lar les regidories socials que atenien als ciutadans en un galliner i van dedicar mig milió d’euros a rehabilitar les escoles.
També és públic i publicat que, amb els fons de 2010, actuarem al pavelló Blume, a l’edifici del antic ajuntament i als safareigs.
Com es pot veure, tot asfalt.

Certament ens cau bé la gent de Caldes, fins i tot en Martí Clerch i ens alegrem que la Mar Hernández, artista bastant representada al nostre municipi, hagi guanyat el concurs, gràcies a la seva vàlua i també gràcies a què l’ajuntament de Caldes té una visió més oberta que alguna regidora de CiU de Castellar i ha permés participar a artistes de fora del seu municipi.

Quanta veritat

Forges no és el dibuixant que més m’agrada, però moltes vegades dona més informació en una frase que moltes editorials.

Mals temps per a la lírica

Si hem de fer cas al que diu la premsa està a punt de començar l’Apocalipsi: la crisi absoluta sense retorn.
Després surts al carrer i veus que la situació és complicada, que molta gent ho està passant malament i mira al futur amb preocupació, però que el caos no impera als nostres carrers.
Sabem des de fa molts anys que, per les característiques de la nostra economia, el cicle econòmic a Espanya no coincideix en el temps amb la de la resta dels països europeus: hem tardat més en entrar en recessió i tardarem una mica més en sortir-ne. També sabem que les xifres d’atur, siguin o no reals, són més altes en temps de creixement i en temps de crisi i que tenim un alt component d’atur estructural.
Conscients que l’atur és el gran problema de l’economia espanyola i que partíem d’una situació sanejada, (el 2008 el deute públic d'Espanya era del 39,7 del PIB, davant del 52,0 del Regne Unit, el 65,9 d’Alemanya i el 67,4 de França, per no parlar d’Itàlia, Grècia o Bèlgica), el govern d’Espanya va decidir que els efectes de la crisi afectés el mínim al més dèbils. Aquesta política ens ha portat a un dèficit important, de l’11% de PIB, l’any 2009.
És evident que una política de dèficit tan alt no és sostenible molts anys, ha de ser transitòria, amb la confiança que la situació de crisi sigui temporal i, també que els comptes d’una administració han de tendir a l’equilibri.
A l’equilibri pressupostari només s’hi arriba per dues vies: o reduint les despeses, que si es mira l'estructura del pressupost, només es pot aconseguir de forma significativa reduint la política social, o incrementant els ingressos i els ingressos de l’estat entren via impostos.
Curiosament, i això es nou, els causants de la crisi: banquers, agències de qualificació i gestors de fons, que difícilment poden fer-lo amb la moneda (l’euro és massa potent) especulen, ara, amb els bons que emetexen els estats per cobrir el seu deute, si l’interès és més alt hi guanyen més. La fórmula consisteix en desacreditar l’economia del país emissor del deute basant-se en la hipotètica capacitat per fer front als seus compromisos.
Alguns pensen que l’economia no té ideologia, jo crec que renunciar a polítiques socials en temps de crisi és política de dretes. Prescindir de polítiques socials és córrer el risc de convertir la crisi econòmica en crisi social, però també és política de dretes.
En qualsevol cas, per fer temps, sempre podrem organitzar una consulta pel dret a decidir.

La espera o el motín de los números primos

Hace mucho que sabes que la situación es irreversible.
Desde aquella noche, camino de París ¿que ha cambiado?:

has perdido algunos miedos, te has hecho más fuerte,

te has montado una vida paralela gratificante,

has descubierto otro mundo donde cabe la alegría y el placer,

en el que puedes ser protagonista.
Un mundo, que ha hecho más fácil la espera,

más soportables los paternalismos y los reproches,

las caricias no siempre apetecibles,

el compromiso tantas veces fruto del complejo de culpa,

la renuncia a espacios de libertad.
Sabes que nadie valorará el esfuerzo,

que ni siquiera puede ponerse en la balanza:

es tu aportación a una infancia más fácil, a un circulo amigable y protector.
Has intentado dar un paso más hacia la libertad y se ha roto el juguete.

Ahora el pago ya no es suficiente.

Ya no se pueden mantener las contradicciones.

No hay vuelta atrás.
¿Cuanto tardarán en descubrir la realidad que intuyen?

Ya no es posible el equilibrio.

Es tiempo de dar el paso definitivo o renunciar.

Difama, que algo queda

O també es podria dir: "se cree el ladrón que todos son de su condición". I el més greu és que no sorprèn.
Els nostres il·lustres opositors tenen vocació de premsa groga i es llencen, sovint, a la piscina sense aigua. Fa mesos que havien decidit que faríem unes determinades actuacions i si no ha estat així, és igual, no deixaran que la veritat contradigui un bon prejudici.
El tema és especialment greu quan el difamador és un electe (però tampoc és nou) que té la facultat de consultar els dossiers municipals, inclosos els concursos de selecció.
Era pública, i explicada de forma reiterada, la voluntat de l’equip de govern de donar la gestió de l’Espai Cívic a una empresa especialitzada, la complexitat del projecte, altament valorat per tots aquells que no tenen una visió anacrònica i sectària, així ho recomanava.
El procés ha estat llarg i els actes administratius, tots ells oberts a l’oposició, escrupulosos.
Malgrat la singularitat del projecte, és van presentar 3 empreses. Totes elles reunien el requisits exigits en la convocatòria.
La millor proposta en tots els capítols ha estat, i l’informe dels tècnics és determinant, la de l’empresa WORLD WIDE MINDS.
La empresa té una llarga trajectòria i, fins a on jo arribo, no té ideologia política. Ha estat triada per la seva contrastada capacitat per portar a terme el projecte.
La que serà la directora del centre, la Maria Sánchez, es una professional de currículum brillant i una autoritat en el camp de l’innovació i les noves tecnologies.

L’altre tema de controvèrsia és el concurs per ocupar la plaça vacant, que ha provocat la marxa a un ajuntament veí, del director de la ràdio, i que algú ja ha decidit que ocuparà “algú amb carnet”.
Les bases del concurs són públiques i objectives, estan publicades al Butlletí Oficial, malgrat no ser obligatori, i en primera pàgina del web municipal. És poden presentar candidatures fins al dia 4 de febrer. La resta del procediment serà escrupulós, com fins ara, i guanyarà el que demostri més mèrits.
De totes formes, ja sé que no serveix de res, si la blogsfera groga ja ha dictaminat, això es llei, perquè com deia abans: es creu el lladre que...Tal vegada li seria més fàcil analitzar els mèrits, titulacions i carnets d’assessors i càrrecs de confiança del seu entorn i explicar-lo públicament.
A Castellar no demanem carnets ni als que estaven ni als que vindran, no demanem carnet ni per ser regidor del nostre grup municipal.