Ciudadana del mundo

Pictograma de Migrantas en las calles de Sevilla (Julio Albarrán/Flickr)

Oceans i explotació marina

Ahir en alguna TV van fer un magnífic documental, recent, sobre la sobrexplotació dels oceans. Al darrera hi ha una organització, “The end of the line” que sembla solvent i coneixedora del problema.
Les propostes alternatives i les crides a les conciències eren intel·ligents i econòmicament viables.
Confio en l’èxit de la seva activitat i de les seves propostes.

Setmana de passió

Aquest senyor és el cap d’un estat no homologable democràticament i el cap espiritual d’una modalitat de cristianisme especialment obsessionada amb el sexe, fins al punt de justificar l’abús de menors i la pedofília (el que estigui lliure de pecat....) i fins i tot de preferir la SIDA a l’ús de preservatius.
Aquest senyor, pretès representant d’una doctrina que al seu origen predicava la humilitat i la pobresa, està envoltat d’un luxe anacrònic propi de sàtrapes d’altres èpoques. Amb el que costa una de les seves sabates (evidentment especials, artesanals i a mida) es podrien escolaritzar uns quants nens a molts països pobres.
No pretenc que l’església renunci a la seva riquesa terrenal, de fet m’és igual, però és necessària aquesta exhibició de luxe, que ja no practiquen ni les monarquies més caduques?. Amb aquesta estètica, té alguna credibilitat l’església dels pobres?
No sé si ell és conscient del mal que fa als creients que viuen en coherència amb les seves creences o, probablement, com expressa la seva mirada, és un ancià impotent, amanerat, autoritari i desconfiat, que fa molts anys que ha desconnectat de la realitat.

Has vuelto?

Pasada la tormenta, has vuelto
y ya tienen sentido las llamadas
y el recuerdo de los confesionarios.
Se instalan, en tus ojos la sonrisa
y en tu cuerpo las ganas de bailar.
Se puede ser feliz en la rutina
de susurros, secretos y silencios .

periodismohumano

Una iniciativa interesant.

http://periodismohumano.com/

processó

Amb "el Roto" estic d'acord fins i tot quan es passa de mala llet.

El país que perdió el humor

Javier Marías es, sin lugar a dudas, uno de los grandes. Sólo el haber escrito "Tu rostro mañana" ya lo convierte en uno de los mejores escritores en lengua castellana.

No me gusta tanto como columnista y no siempre comparto sus opiniones políticas, pero hoy El País, diario en el que escribe de forma habitual, publica un artículo que me parece original y clarificador.

Radio 3

Si no eres demasiado sectáreo deberás reconocer que radio 3, es desde hace 30 años la emisora más interesante que navega por las ondas. Una fórmula sugerente y creativa que no pretende competir con las ràdios generalistas.
La diversidad y calidad de su programación musical, la originalidad de sus guiones y su voluntad de permanencia como radio alternativa, que habla más de ideología que de política y por encima de audiencias, justifica la existencia de la radiodifusió pública.
Confio que nadie, desde la empresa o la política, se atreva a cuestionar la validez de una formula que, si no existiera, habría que inventar.

Me encantaría tener una fórmula parecida en la CCRT.
En Castellar F.M. 98.6

Identitat

Una generació ( més o menys 30 anys), des del punt de vista d’un país és poc temps. Si aquests 30 anys coincideixen amb una part intensa, creativa i políticament activa de la teva vida, tens la impressió que és bastant més.
En aquests últims 30 anys no podem negar que, amb defectes i encerts, ens hem consolidat políticament com a país, hem guanyat espais de llibertat personal i ha millorat el nivell de vida d’una part important dels nostres conciutadans.
No estic tan segur de l’increment del nostre sentit identitari comú, de la nostra autoestima com a poble o del nostre prestigi al món, fenomen Barcelona al marge.
Als catalans i a Catalunya, fa 30 anys, se’ns veia amb enveja i respecte, érem el model a seguir, els capdavanters en totes les reivindicacions i en totes les polítiques de progrés: la porta d’Europa. Ara, les nostres propostes generen malfiances, desconfien de nosaltres: ens hem convertit en un poble antipàtic per molta gent.
Ja sé que pels apòstols del quan pitjor, millor, dels soberanistes amb objectiu únic, aquesta pot ser una bona situació, però, crec que la Catalunya independent estaria al mateix lloc que l'actual i tindria els mateixos veïns.
Crec, sincerament, que des del punt de vista identitari ho hem fet força malament i que ens hem venut (en el sentit comercial) encara pitjor.
Hem tingut, de veritat, la voluntat de potenciar els elements identitaris comuns?, o ens hem dedicat a marcar les diferencies amb motivacions més o menys electorals? Quan ha tardat el “jo més” i la reivindicació de nous himnes i banderes?
No és desolador que, trenta anys després, l’únic debat al país sigui l’identitari?, i encara és més greu que, tal com anem, serà l’únic debat dels propers trenta anys.
De la política del peix al cove, tan practicada pel president Pujol i de l’aprofitament de la situació estratègica conjuntural, del grup de CiU al congrés dels diputats, hem tret molt poc rendiment i ha consolidat una imatge, manipulada si es vol, d’oportunistes i aprofitats.
Un país no està format, només, per la gent políticament activa, sinò per molta més gent, també els milions de catalans que comparteixen un dens entramat de relacions econòmiques, històriques, afectives i sentimentals amb altres paisatges, altres cultures, altres sentiments i que avui són elements claus del nostre país, de la nostra economia, fins i tot del nostre empresariat.
No seria més patriota incorporar-los al nostre discurs que fer-los sentir, cada dia, que la seva sang no és prou neta, que el seu sentiment no és prou pur, que la seva expressió no és prou escaient, que la seva visió no és prou autèntica.
El tractament del concepte Països Catalans, pot ser el paradigma de la nostra estupidesa. Hem estat capaços de convertir un concepte positiu, una fortalesa: identitat, llengua, història comuna, que podria haver estat una base sòlida per una política cultural i econòmica comuna, en un concepte absolutament negatiu: pancatalanisme, intromissió, neocolonialisme... desgraciadament, per molts més que els blaveros. Jo vaig treballar al començament dels 90 a València i vaig viure, amb impotència, la substitució gradual de Barcelona com a referència, en benefici de Madrid.
No sé si encara estem a temps de corregir la tendència. Fàcil no serà i molt menys si no tenim voluntat. Sempre podem donar la culpa als altres.
Evidentment tothom pot defensar el que vulgui i embolicar-se en la bandera que li vingui en gana, una altra cosa és que això sigui defensar els interessos del país.

Llacunes musicals

Descobreixo, fa poc, un disc especial i actual (2008), en realitat un àlbum de dos CD, “Easy come, easy go” de la cantant de veu personalíssima Marianne Faithfull, de la que no sé absolutament res.
Investigues quí és, i per la teva sorpresa és una senyora nascuda al 1946 i que va ser més que col·laboradora d’alguns Rollings. També descobreixes que és la protagonista “pajillera” d’“Irina Palm” una pel·lícula petita de la que guardes un bon record. Quan has après el nom l’escoltes a la ràdio en una versió sugerent del Surabaya-Jonny, de Kurt Weill.
Marianne, llegeixo, té una gran consideració i prestigi en ambients musicals anglosaxons i, fins i tot, alguna actriu britànica de prestigi, l’associa a la seva iniciació a l’amor.
És evident que, en molts moments de la meva vida, he estat desconnectat de la música.
En qualsevol cas l’àlbum és molt recomanable i fins i tot pot servir per restaurar llacunes intel·lectuals.