Rituals

Acabo de veure (i escoltar) en el canal Xtra una magnífica versió de la Traviatta, interpretada per Anna Netrebko i Rolando Villazón.
Salvant la sempre discutible ambientació en l’actualitat, no més justificable per l’estètica, d’una obra escrita fa 150 anys en la que la protagonista mor de tuberculosi, la interpretació és brillant i l’escenografia eficaç (la gravació es va fer a Salzburg al 2005).
Probablement pels afeccionats molt introduïts la Nebrebko deu ser una intèrpret molt coneguda, per mi he estat un gran descobriment. Una veu prodigiosa acompanyada d’un físic que fa creïble que desperti passions i fins i tot que es pugui morir de tuberculosi.
He llegit en algun lloc que en la seva estrena la Traviatta va fracassar per què la cantant tenia un físic poc compatible amb la tisi, i és que malgrat el pes de la música i la qualitat de la veu, l’òpera no deixa de ser un espectacle visual.
El que no canvia és el ritual final, la presentació dels intèrprets al públic per rebre els aplaudiments. Res està tan perfectament estructurat com el final d’una operà que ha agradat al públic, fins i tot t’entren ganes, emocionat, d’apuntar-te al ritual.

Més Morente

Enrique Morente Cotelo nació en plena posguerra granadina (1942), en el seno de una familia paya pero pobre como si fuera gitana. "La única ciudad del mundo que tapa sus ríos y mata a sus poetas", 'como dijo completando una frase de Antonio Muñoz Molina', le reservaba varios destinos, todos de aspecto incierto: una casa descosida por la temprana ausencia del cabeza de familia; el hambre convirtiendo a los niños en sabios prematuros, las bandurrias sonando para engañar a la miseria.

Interessant article de Miguel Mora a El País que mostra la personalitat polièdrica i versàtil del "cantaor". Pocs des de la seva procedència humil han estat capaços de construir, com ell, un autèntic monument artístic. Per mi, que soc, no més, un afeccionat de cultura paya i no sempre capaç d'apreciar el "duende", era el més gran, més fins i tot que Camarón.
El Jondo, el flamenco tardarà molts anys en trobar un referent d'aquestes dimensions i alguns ens sentirem una mica orfes.

maestro Morente

Enrique Morente es troba en estat de mort cerebral
Nascut al barri granadí de l'Albaicín i a punt de complir 68 anys el 25 de desembre, Morente és un dels grans renovadors del flamenc.

Sense cap dubte Enrique Morente és un dels grans. La música perd a un gran creador, un “maestro” que ha sabut revolucionar el “flamenco” sense trair l’essència.

No és igual

La veu entusiasta i afalagadora és la mateixa, també el soroll de fons i el resultat, al marge del nivell del contrincant.
A que es refereix, doncs, el “gens igual”?: a l’entorn, l’escalfament, l’excitació, la passió del moment, el abans i el després, l’anècdota, l’excusa o el catalitzador que transforma en plaer la realitat?

Censors

Sorprèn que encara, a aquestes alçades, alguns s’apropin al bloc amb mentalitat de censor i encara sorprèn més que t’ho diguin.
Qui atorga l’autoritat per dir el que és correcte i el que no ho és i és tan pretensiós que creu que la seva opinió interessa a ningú?

Matí de diumenge

10 o 12 graus de temperatura i 60% d’humitat són bones condicions per anar en bici. Pujar a can Catafau, baixar a sant Llorenç, tornar a pujar pel camí de les estàtues i tornar a Castellar per Tres Pins i Guanta al darrera de l’Eduard que pesa 10 i alguns quilos menys (més dos de la bici) i 20 i uns quants anys també menys, suposa un notable esforç i anar molta estona al límit, fins i tot en les baixades.
Quan arribes comproves que l’esforç val la pena i que la mandra prèvia no està justificada. Tal com diu el Corón: “acuerdate que tienes cuerpo”.

Fills de puta

Probablement estan convençuts que tenen raó i com diu algú dels seus representants que estan esclavitzats. Però actuar amb aquesta prepotència abusant de la seva situació de privilegi, sense importar-li el destí de centenars de milers de ciutadans, de les seves necessitats, de les seves il·lusions o dels seus somnis no més té un nom.
Uns centenars de ciutadans no poden condicionar els drets de la majoria.
L’estat democràtic ha d'aprendre a defensar-se dels que abusen, dels que fan de la llibertat una excusa per atemptar contra la llibertat.

Wikileaks

És difícil no seguir amb simpatia i interès les filtracions del Departament d’Estat nord-americà que sota la direcció de Julian Assange, està publicant Wikileaks.
Entre l’hipotètic atemptat contra la seguretat mundial i fer pública una informació d’interès, un periodista, amb les cauteles que calgui, no ha de tenir dubtes.
Amb Assange la llibertat d’expressió recupera una dimensió que últimament estava molt qüestionada.
La sorpresa és que els aparents escàndols no deixen de ser bastant previsibles i que els redactors dels informes son una barreja de portera i d’espia dolent d’una certa ingenuïtat burocratitzada

Chillida-Leku

Leo, con tristeza, que cierran Chillida Leku, el magnífico museo, al aire libre, de Chillida.
60.000 visitantes anuales no permiten que sobreviva como proyecto privado y razones que se me escapan no han permitido, hasta ahora, la participación de las administraciones públicas.
No sé si es problema de dimensión de país, de voluntat o de falta de sensibilidad, pero iniciativa privada, mecenazgos y participación de las administraciones, deberían permitir que instalaciones como Chillida-Leku puedan ser viables, como lo serían en cualquier país de nuestro entorno.
Espero que el cierre sea temporal y por poco tiempo.

Las Migas

Sílvia Pérez Cruz és una noia de Palafrugell.
Amb la Marta de Sevilla, la Lisa de Berlin i l’Isabelle de París, formen un grup musical que es diu “las Migas” i que fa una música que podria estar dins d’una definició ampla d’un “flamenco”, mestís i obert.
La veu de la Sílvia és impressionant i la seva música és a estones profunda i sempre agradable. Es van conèixer al miracle de llibertat creativa, mestissatge i encreuament de camins que és Barcelona.
Una veu a seguir.