Saber acabar

Quan fa unes setmanes un grup d’“indignats” instal.lava un campament a La Puerta del Sol de Madrid, amb alguna rèplica, especialment a la plaça de Catalunya que va generar un important corrent de simpatia.
Hi ha motius de sobra per estar indignats i per enfrontar-se a una situació injusta.
L’originalitat de la proposta, conjuntament amb la mala consciència i l’oportunisme de molts mitjans de comunicació, van donar una imatge de les mobilitzacions molt per sobre de la seva realitat, molt lluny d’un nou maig del 68 o de l’inici de la revolució pendent. Molts coneixem la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya i hem vist l'evolució d’aquests dies.
Segur que entre els primers mobilitzats i els que després s’han anat afegint, hi havia bona fe i ganes de canviar el món i segur que en les assemblees han sorgit idees positives, que van més enllà del “com seguim” o de l'ingenu “estem canviant el món”.
En qualsevol cas el contingut teòric que ha transcendit ha estat insignificant.
Però un moviment obert també posa de manifest les seves fragilitats: què passa si entra un grup no tan pacifista? Què fem amb els “professionals” del tant se me’n fot? o amb la intrascendència i la marginalitat? Com reaccionem quan alguns no respecten els resultats de les assemblees? quan li neguen legitimitat? per què es vota, doncs?
Ja sé que cada generació, de fet cada grup actiu, creiem que hem inventat la democràcia, la representativitat i la participació, tots hem tinguts atacs d’egòlatres estúpids. Però fa molts segles que existeixen fórmules democràtiques, i d'assembles se'n fan des de les tribus de l’edat de pedra.
Un element bàsic, estudiat fins a la sacietat, és saber acabar una mobilització i aprofitar l’impuls per fer-la créixer. Quan no es fa bé, es frustren expectatives, generes decepcions i t’acabes convertint en un fre pels objectius que intentes aconseguir.
Desgraciadament crec, i m’agradaria equivocar-me, que aquestes mobilitzacions deixaran poc pòsit.

Krugman, contra corrent

L’Economista i premi Nobel nord-americà, defensa una política econòmica alternativa des del començament de la crisi, en la que és premi la creació de lloc de treball per sobre de la contenció del dèficit i per tant en la que té més protagonisme el sector públic.
Els rectors econòmics dels dos costats de l’Atlàntic, contràriament, propugnen les polítiques de control, amb l’inevitable increment de l’atur
L’article publicat al dominical de El País es titula “El error del 2010”

Ignasi Giménez, el teu alcalde

Ignasi Giménez escollit alcalde per majoria absoluta

Lliçons de democràcia

És evident que a alguns no ha agradat el resultat electoral, normal. Fins i tot hi ha qui el considera una desgràcia per Castellar i qüestiona si no la seva legalitat sí una certa legitimitat democràtica.
Com era inevitable també al ple d’investidura van rebre la corresponent lliçó de democràcia i legitimitat, és el que passa quan es té sempre la raó: els seus 900 i escaig vots, és la societat civil organitzada, els nostres quasi 5.000, ciutadans inconscients que fan “seguidisme” dels polítics tradicionals.
Fins i tot un “papà” em va fer el corresponent, i per ell legítim, comentari impertinent.
És curiosa la facilitat amb què es passa de demanar democràcia real, democràcia autèntica, a negar la democràcia. En democràcia tens la raó que et donen els ciutadans.
Fa molts anys que vaig deixar de creure en les avantguardes conscienciades, que tenen sempre raó i que són la consciencia de les masses.

Festa democràtica

Ahir Castellar, com altres municipis, va elegir alcalde. Va fer efectiu el resultat de les últimes eleccions municipals. L’Ignasi, aquesta vegada per ampla majoria, va revalidar per quatre anys més la direcció del nostre consistori i del nostre municipi.
Veiem cerimònies equivalents en municipis arreu del país, ens hem de sentir orgullosos, Castellar és especial: enlloc es fa un acte tan multitudinari i participatiu, més de 400 persones en els jardins del Palau Tolrà oberts al públic, en un ambient solemne i al mateix temps festiu.
De fet, pocs municipis tenen una presència continuada de públic als plens com a Castellar a l’últim mandat.
Ahir va ser un dia de festa, de felicitacions i abraçades, demà comença una nova etapa una altra vegada carregada d’il·lusions. Sabem que serà dur, però estem preparats.

Ple d'investidura

Dissabte que ve comença el nou mandat municipal.
A les 12 del migdia, en els jardins del Palau Tolrà, si ho permet el temps, els nous regidors prendran possessió del seu càrrec i elegiran l’alcalde pels propers quatre anys.
L’atractiu de l’espai, l’emotivitat i la importància de l’acte fan que sigui uns dels moments més transcendents i emocionants de la política local.
Poques vegades es plasma d’una forma més plàstica la representació de la democràcia, fruit de la voluntat popular manifestada en les urnes el passat dia 22 de Maig.
Nous regidors i renovades il·lusions i una voluntat comuna de servei als ciutadans

Contra la impotència

Krugman és cada vegada més una veu que clama en el desert. Té raó quan afirma que l’atur és el més important problema econòmic mundial que condicionarà de forma determinant el nostre futur, especialment a les generacions més joves.
La dictadura dels especuladors en la seva obsessió antidèficit, està impossibilitant accions eficaces per crear llocs de treball. I els governs no demostren voluntat de definir polítiques globals.
L’article de Krugman “Contra la impotencia aprendida”, reflexiona sobre aquesta problemàtica

Indignats

No tinc cap dubte que hi ha motius suficients per la indignació i per que les mobilitzacions espontànies despertin simpaties.
També crec que la novetat i la originalitat de la proposta ha donat una ressonància mediàtica molt per sobre del pes real de la mobilització.
Accions "intel·ligents" com les del conseller Puig, també han afavorit l’efecte divulgatiu i d’increment de la indignació.
No sé, suposo que no ho sap ningú, quin serà l‘efecte, a mig i llarg termini, que generi les mobilitzacions ni en quina direcció, em temo que poc.
És indubtable el seu interès com experiència sociològica i participativa, però tinc la impressió que ha generat poc “corpus” polític i doctrinal. S’ha debatut més de com funcionar i de com continuar la mobilització que d’autèntiques alternatives a les polítiques dominants.
Sense alternatives és fàcil caure, abans o després, en la decepció.

Un moviment tant potent com el Maig del 68 ha tingut influència, en el pensament, fins ara, si bé sempre es podrà dubtar de la seva eficàcia política: és cert que un De Gaulle, vell i cansat, va dimitir poc després, però França va patir 13 anys més de polítiques conservadores.

Perdó

Al final sí, haurem de demanar perdó per tenir majoria absoluta, com si aquesta circumstància no tingués res a veure amb la voluntat popular.
Primer et feliciten, després no entenen el resultat, necessàriament injust especialment en el que fa referència a la seva opció, a continuació dubten de la teva voluntat de mà oberta i d’arribar a acords, actitud que serà un cataclisme per Castellar.
Ja ningú es recorda que a Castellar sempre s’ha governat amb majoria, moltes vegades absoluta, que en el ple s’han sentit arguments tan sòlids en contra de les nostres propostes com “ pues va ser que no” i que consens significa apropar posicions i no: dóna'm tot el que et demano si no et voto en contra.
El nostre alcalde ha ofert política de consens i mà oberta, que ningú dubti que aquesta serà la nostra actitud.

Temps de comiat

Les eleccions també tenen això. Posen fi a etapes polítiques i personals.
Ahir es va celebrar el ple de comiat de l’actual mandat, 14 regidores i regidors, un nombre inusualment gran, no continuaran el proper mandat.
Aquests actes tenen molt de simbòlic i de sentimental, la gent fa el seu últim discurs al ple, sotmès a una certa pressió emocional posant de manifest els seus sentiments. Crec que ahir, treient petites referències innecessàries, els regidors acomiadats van ser fidels al que són i van estar a l’alçada de l’emotivitat de l’acte.
Avui toca desitjar-los sort en l'etapa que comença i oferir-los una promesa d’amistat.
La setmana que ve començarà un altre capítol de la nostra petita història local.