Citilab (Cornellà, Baix Llobregat)

Fa uns dies, en la constitució del Consell de Cultura, vaig explicar els projectes de l’Auditori, l’Edifici Pantalla i la renovació del mercat vell, posant de manifest la necessitat que els tres espais i el casal d’avis de la plaça Major estessin connectats, i que el programa d'aquest gran espai cívic fos comú, flexible i adaptable a una realitat plural.
Quan, en un moment de la intervenció vaig fer referència al Citilab de Cornellà, i en la possibilitat d’aprofitar algunes experiències a incorporar al nostre projecte i en superar el model de centre civic tradicional, des d'una de les últimes files vaig rebre un d’aquests somriures displicents que diuen: què sabran aquests?
Avui, mirant l’acTUAL s’ha completat la foto, el senyor president de l’ERC local, amb la fragilitat de memòria habitual en el seu grup i criticant que treballem en una direcció que no és la seva, acaba fent referència a Cornellà.
Cornellà, Baix Llobregat, Àrea Metropolitana...egss. D’aquí vindrà la invasió que destruirà la nostra identitat!.
No importa que el Citilab sigui un referent mundial en experiències de participació, formació i vertebració ciutadana (gracies Joan), el que és important és que està a Cornellà, aquesta part de Catalunya venuda a l’enemic.
No sé si ERC és un cadell que s’empaita la cua, el que és clar, és que el seu model es limita a la frase: Castellar no és Cornellà. No sé si per arribar a aquesta conclusió s’ha d’anar a la universitat.

Anònim/a

De tant en tant arriben al bloc comentaris d’algun amic o amiga que prefereix ocultar la seva personalitat.
Des del començament, vaig decidir que no contestaria a ningú que no fos capaç de donar la cara i s’amagués darrera de l’anonimat.
Malgrat que de vegades m’agradaria contestar a alguns comentaris, prefereixo mantenir el principi inicial.
Confio que això no ofengui, també, als anònims interlocutors. No m'agradaria que s'interpretés com un acte de menyspreu.

La senyora Gatell i els diners

De tant en tant, a la senyora Gatell li ve un atac de gestió, normalment per a justificar la seva fantàstica activitat a l’ajuntament.
Ara camina capficada en els "models de gestió", en la inexistència de la ideologia, i en com de dolents i sense cor són els socialistes, que només pensen en el fet que els números quadrin.
L'última excusa és l'Obra Social Benèfica (OSB), una de les joies de la corona, en la qual, com en alguns altres temes, durant molts anys s’ha fet la política de l’estruç. Com deia un expert consultat aquests mesos: “l’OSB funciona bé, però si continua per aquest camí haurà de tancar”; i els socialistes no volem que tanqui, volem que duri molts anys, sanejada i solvent.
És cert que l’OSB ha de complir una funció benèfica i l’Ajuntament córrer amb el 100% del cost d’aquesta funció, però no és normal que l’Ajuntament, és a dir tots els castellarencs, subvencioni persones que tenen mitjans i que poden pagar la totalitat del cost de la seva estada.
La bona gestió va en benefici de les institucions i dels ciutadans, i no en la seva contra.
Quan es deixa un forat de 1’5 milions d’euros, es fan obres sense consignació pressupostària, i s'és incapaç de reconduir i acabar un projecte descontrolat, crec que el més prudent és no parlar gaire de gestió i molt menys de diners.

Tiferca

Després d’alguns mesos de resistència i a instàncies, sembla, d’algun creditor Tiferca fa suspensió de pagaments (concurs de creditors es diu ara).
Aquesta circumstància afectarà a Castellar. D’una o altra forma a les obres de la Plaça Major, a can Bages, als pisos del costat de la Immaculada i a la concessió del pàrquing.
És la guinda d’un llarg cúmul de desgràcies, herència de la visió grandiloqüent, la falta de rigor i la incapacitat de gestió.
A un endeutament fruit d’un projecte que estava per sobre de les nostres possibilitats hem d’afegir les complexitats jurídiques d’un procés judicial.
Afortunadament l’Ajuntament està, ara, en bones mans i ja hem posat en marxa un procés que evitarà que aquesta circumstància afecti a la vida quotidiana dels ciutadans de Castellar.

Madrid

Per raons professionals i ocasionalment polítiques, vaig sovint a Madrid des de fa vint anys.
Jo acostumo a anar als llocs amb actitud positiva, constructiva i comprensiva, però amb Madrid cada vegada em costa més. Madrid és cada vegada més una ciutat histèrica i caòtica que se sent agredida per la resta del món i poc estimada per molts dels que hi viuen.
Pels que dubten si hi ha gestió de dretes i d’esquerres que vagin a Madrid. En què inverteix la ciutat més endeutada d'Europa? Quants espais s’han guanyat per als vianants? Algú recorda com són les voreres de La Castellana o del Passeig del Prado?.
És veritat que el seu alcalde és elegit per majoria absoluta i el poble és sobirà, però, quan tornes i compares amb Barcelona, no pots evitar un sentiment d’orgull i autoestima.
Que important és, quasi bé sempre, viatjar.

Francis Bacon

Exposición en el Prado de Francis Bacon. Inquietante, desasosegadora y en algunos casos terrible.

Cuesta pensar que un personage como él haya vivido tantos años y haya llevado una vida "normal".
Su vida fue un compendio de complejidad: irlandés, hijo de militar inglés en la Irlanda de principios del siglo XX, asmático tratado con morfina desde la infancia, homosexual expulsado de su casa a los 16 años por sus tendencias sexuales, lector precoz de Sigmund Freud, contemporáneo de las dos guerras mundiales, alcohólico, caótico y modelo de desorden físico y mental....y un genio.

De alguna manera sientes que aunque lleva la realidad hasta extremos insoportables, de alguna manera tiene razón, pero jamás colgarías un cuadro de él en tu casa.
Si alguien se escapa del arte con funciones decorativas y de hacer un espacio agradable, ese es Francis Bacon.

Eluana

Interesant editorial sobre Eluana Englaro, la jove italiana que ha mort aquesta setmana després de 17 anys de vida vegetativa amb l’oposició i dimonització del govern italià i l’església catòlica:

Cruzada contra Eluana

Los derechos de los ciudadanos no deben someterse a los fundamentalismos religiosos.

Eluana Englaro fue enterrada este jueves después de que muriera el lunes tras serle suspendido el tratamiento que la mantenía en vida vegetativa desde hace 17 años. Nada hay que afecte más profundamente a los hombres que el paso de la vida a la muerte y, en el caso de Eluana, su derecho a hacerlo de manera digna ha sido obstaculizado y demonizado por el Gobierno de Silvio Berlusconi y por la Iglesia católica. Tras 11 años de lucha en los tribunales, la familia de la joven italiana consiguió la autorización de la Corte de Apelación de Milán para que se desconectara la sonda que la mantenía en estado vegetativo tras el accidente de coche que sufrió cuando tenía 19 años.A Silvio Berlusconi, ese fallo le sirvió para poner en jaque al Estado de derecho, despreciando la sentencia del Tribunal Supremo y mostrando su falta de respeto por la Constitución, al forzar la aprobación de un decreto urgente que impidiera la desconexión de la sonda. Cuestionó la autoridad del presidente Giorgio Napolitano, que se negó a firmar el decreto, y convocó al Senado para que debatiera esa ley que el Gobierno improvisó para que Eluana se mantuviera con vida. La Iglesia católica, por su parte, orquestó una campaña radical llena de descalificaciones e insultos a la familia de Eluana, y abiertamente rebelde contra la sentencia judicial que iba a permitirle a la joven dejar de vivir una vida sin capacidad de entender y de querer, sin libertad.
Ni leyes, ni Parlamento, ni Tribunal Supremo, ni Constitución, ni jefe del Estado: nada ha servido de freno a la cruzada ideológica que desencadenaron Berlusconi y la Iglesia contra una familia que luchó para que Eluana pudiera dejar de vivir respetando de manera escrupulosa la legalidad y evitando en todo momento la morbosa tentación de mostrar las terribles condiciones en que la joven seguía con vida.
Los avances tecnológicos permiten actualmente prolongar la vida de manera artificial durante muchos años. Las leyes deben ajustarse a esa nueva realidad cuanto antes, y establecer con extrema claridad los derechos de los ciudadanos y los protocolos que deben seguir los médicos ante situaciones tan dramáticas como las que ha vivido la familia Englaro. Es algo de lo que debería tomar muy buena nota el Gobierno español, para evitar que los excesos doctrinales de la Iglesia puedan llegar a afectar el normal funcionamiento de un Estado de derecho, como ha ocurrido de manera bochornosa en Italia.

Participació

Ahir vam dedicar tot el dia a parlar de participació. Des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, tot l’equip de govern va participar en un seminari organitzat per la Diputació.
Especialment clarificadores van ser les més de tres hores amb l’Oscar Rebollo, professor de l’Autònoma, i amb una llarga trajectòria teòrica i pràctica en processos participatius.
Després de la jornada, som encara més conscient de quantes bajanades, quanta ignorància, quan oportunisme i quanta demagògia hi ha darrera del concepte participació.
El nostre sistema polític es basa en la democràcia representativa i la participació no ha de ser una alternativa.
Una bona participació només és possible amb governs forts i amb objectius clars.
La participació exigeix coherència i honradesa en els plantejaments.
En la participació hem de saber sempre perquè fem el que fem i ha de respondre a un projecte.
Els òrgans estables (consells) van a la baixa com fórmula de participació i només funcionen els que responen a unes necessitats reals.
També ens van prevenir dels qui fan servir l’excusa de la participació per intentar tenir més pes del que li van donar les urnes, o oportunistes que, a través d’un procés falsament democràtic, defensen la participació, quan el que pretenen és oposar-se al teu projecte.
Realment una jornada clarificadora.

Antoni Farrés

Amb el Farrés vam ser contrincants als primers anys de la democràcia, és conegut per tots que va guanyar ell.
Va ser alcalde tot el temps que va voler i va ser un bon alcalde, amb un recolzament popular molt per sobre de les sigles que representava.
L’últim any hem coincidit en alguns projectes comuns, ja tots dos en el mateix costat de la barricada.
Em sap greu que el Toni Farrés, proper i humà, marxi tan aviat, quan encara tenia il·lusions i projectes. L’altre, va marxar fa temps i forma part de la mitologia de la nostra democràcia.

L'acTUAL

Un any ja. 45 números i l’acTUAL forma part de la realitat de Castellar.
Quaranta cincs divendres arribant puntualment a la cita amb els lectors, donant resposta a una necessitat inqüestionable d’informació.
Avui els castellarencs estan més informats i coneixen millor el que passa a Castellar.
Em sento especialment satisfet i orgullós d’haver estat un dels impulsors de la iniciativa i felicito l’equip de redacció, els dissenyadors i maquetadors, els publicistes i a tots els que, setmana rere setmana, fan possible que l’acTUAL es retrobi amb els ciutadans.