Macroeconomía

Que pequeño es el mundo. Cambias cuatro nombres y el contenido del articulo se podría aplicar a nuestra economía. Y todavía hay quien piensa que la economía no tiene ideología. Los articulos de Krugman siguen dando en el clavo.

Tokyo solo

Comprovo, amb sorpresa, que en aquests gairebé dos anys de vida, el Bloc de notes s’ha ocupat molt poc de Keith Jarrett, quan és el músic més repetit en els meus prestatges.
Avui, desprès de comprovar l’habilitat de la Mui rallant papaia verda, ha aparegut el DVD del concert a Tokyo, enregistrat al 2002, el primer produït per ECM.
L’escenari d’estètica zen, absolutament despullat. Piano i pianista, il·luminats per un focus zenital, sobre la superfície nua, de fusta mate.
La realització, respectuosa i detallista (imagino càmeres llunyanes amb un potent zoom), buscant el gest concentrat, les mans àgils, el peu rítmic, els dubtes mínims de la ment en blanc ....
Entre les seves moltes virtuts, Keith Jarrett té l’habilitat de fer concerts absolutament improvisats (en té gravats una quinzena) i ho fa amb una tècnica, una complexitat i una riquesa de matisos absolutament inaudits.
Moltes de les seves improvisacions estan gravades al Japó, el públic respectuós i al mateix temps entusiasta també forma part de la gravació.
Difícilment es pot entendre la música del segle XX i l’evolució del jazz sense Keith Jarrett. Assistir als seus concerts de piano sol (l’ultima vegada ve ser al Kursal de Donosti) és una experiència mística.
Tokyo solo, en disc o en DVD, és una magnifica porta per entrar al món de Keith Jarrett.

Óscar Arias

Que cada palo aguante su vela

Óscar Arias es presidente de Costa Rica, fue premio Nóbel de la Paz en 1987. Este texto es el discurso que pronunció el pasado 22 de febrero en la Cumbre de la Unidad de América Latina y el Caribe, en Cancún (México).

Costa Rica no tiene ejército desde 1948.

SMS

Un parell d’hores després d’haver parlat per última vegada,

em va enviar un SMS. Era un missatge en blanc. Cap paraula.

Però tanmateix s’hi endevinava la seva necesitat d’escriure’m.

(més Lluís Muntada)

Gestos

Hi ha gent que confon un gest d’amabilitat amb un gest de debilitat i que interpreta que les reunions proposades que excedeixen les obligacions legals o formals, no són un lloc per fer aportacions, sinó per buscar arguments que serveixen desprès per criticar, sense ser conscients que poden provocar reaccions.
Hi ha gent que, fins i tot, fa aquest paper des d'una actitud de “palanganero”.

Cinisme i mentides

Cínic/a: Dit de qui, impúdicament, fa gala de no creure en la rectitud i la sinceritat; impúdic. (enciclopèdia catalana).

Resentimiento: Sentimiento de hostilidad hacia una persona, grupo o hacia la sociedad en general por sentirse injustamente tratado por ellas. (diccionario actual de Manuel Seco y otros).

Hi ha gent que té una indubtable habilitat per barrejar la mala fe amb l’estupidesa.
Fa temps que ha decidit que l’Ajuntament de Castellar és un pou de corrupció, que “la brutícia sembla ja una pàtina de la gestió municipal” i apa! a deixar-se caure pel pendent dels prejudicis i les mentides.
Ha de donar la sensació que hi ha marro i, per tant, ha de barrejar-ho tot: càrrecs de confiança, funcionaris que han vingut d’altres ajuntaments amb excedència (que, per cert, estan donant un altíssim rendiment) i personal contractat per empreses privades que han guanyat concursos de forma escrupolosa.
Quin és el problema? Què fem que sigui il·legal i que no faci qualsevol ajuntament convergent?
El seu únic pecat és que s’han incorporat des de què governem els socialistes
Algú, amb molt criteri, em va dir que amb les eleccions a Castellar no es produïa un canvi de govern sinó un canvi de règim i és cert. No fa gaire al nostre municipi tot era convergent i la responsable d’aquesta desfeta és incapaç de superar el ressentiment i es defensa d’ell amb actituds malaltisses, cinisme i mentides.
Com és possible que la senyora Gatell parli de càrrecs de confiança si la seva amiga Gemma és un càrrec de confiança?. Quines proves va fer, ella mateixa, per entrar a treballar a l’associació de municipis? (entitat que es manté de les quotes dels ajuntaments, també de Castellar). Quins mèrits va presentar, a part de ser militant de CiU i haver perdut les eleccions? Realment és la persona adequada per parlar de militàncies, concursos o processos de cooptació. Qui coordinava els casals d’estiu al nostre municipi? Un futur regidor de CiU, que va tenir la desgràcia d’anar a la seva candidatura?
L’ajuntament de Castellar té cinquanta contractes de serveis amb empreses, en dues treballen militants socialistes, Quants militants de CiU treballen a les altres 48?
Què hem de fer? penalitzar als militants amb independència de la seva qualificació? Hem de demanar carnets o hem de valorar els seus mèrits?
Els concursos són públics, als tribunals no hi ha polítics (participen també els funcionaris de la corrupció?) i les actes poden ser consultades pels regidors.
Realment vol que analitzem cognoms de treballadors de l’ajuntament i d’il·lustres famílies convergents?
Vol que estudiem les actuacions d’alguns anteriors alts càrrecs municipals, militants convergents i els seus efectes econòmics o prefereix analitzar les estretes relacions del consistori amb algunes empreses locals?
Vol que parlem, una altra vegada, de concursos de molts milions (plaça Major), instrumentalitzats, per tal que els guanyi una empresa determinada?
Mai en la història de Castellar la gestió municipal havia estat tan eficaç i tan escrupolosament neta i no deixarem que ningú generi ombres de dubte.
Si la senyora Gatell creu que aquest és el camí ens trobarà absolutament preparats.

t'

t'...

Vaig desitjar que darrere de l’apòstrof d’aquella te,

hi hagués un enyoro.

Però m’imagino que només era un condescendent estimo.


M’agradaria que el text fos meu, però és del Lluís Muntada,

del seu llibre L’elegància del número zero

La Rioja

No sé que es la Rioja políticamente, en ese cruce de caminos complejo y fronterizo con la fiscalidad foral, si sé que es una forma de vida.
He estado un par de días, invitado por turismo de Logroño, compartiendo intereses, visitas, conversación, formas de divertirse, comidas formales, tapas y montaditos, chocolate y vino, un extenso y acelerado curso de vino.
La Rioja es un sitio magnífico para pasar unos días, una ciudad, Logroño, por descubrir, con la calles Laurel y san Juan como estandartes del comer y el beber, la pastelería Viena un hallazgo de los chocolates de alta gama y la noche de los sábados con conciertos, vino y tapas, en las bodegas locales.
En el resto de la comunidad 400 bodegas, pueblos fantásticos y paisajes con la viña de protagonista.
Sorprendente e inesperado el museo que la bodega Vivanco ha hecho en Briones, miles de piezas fruto de largos años de dedicación, desde el antiguo Egipto hasta la actualidad, ordenados de forma pedagógica y brillante. Una visita inexcusable.
La Rioja es también uno de esos sitios a los que, cuando marchas, ya tienes ganas de volver.

Cello-Suiten

Si hagués de triar una única composició musical, aquesta seria les suites per “cello” de Bach, curiosament una peça més pensada per l’aprenentatge que pel lluïment.
He tingut l’oportunitat d’escoltar moltes versions de la composició, la primera, la de Pau Casal, gravada als anys trenta, que va tenir el mèrit de rescatar-la de l’oblit i incorporar-la al repertori dels grans intèrprets, i l’última (2007) de Jean-Guihen Queyras que fa un esforç per apropar-se a l’època del compositor, fins i tot en l’instrument, un Gioffredo Coppa de1696.
Entre una i l’altra, la de l’andorrà Lluís Claret, seguidor del mestre Casals, la del brillant Yo Yo Ma, la de l’intens Mischa Maiski i la de l’apassionada, volcànica i desafortunada Jacqueline du Prè.
La meva versió preferida és la de Rostropovich, enregistrada al 1991, en plena maduresa vital i artística de l’intèrpret.
L’àlbum, editat al 1995, és de EMI clàssics.

...el bàsquet, també

Els blaugranes exhibeixen la seva força i aixafen el Madrid.

És l’equivalent al 2-6 de futbol. L’actual Barça és dels millors de la història, i produeix un gran plaer veure com defensen, com juguen i com guanyen.
Sóc profundament antimonàrquic i crec que va ser un error de la jove democràcia, mantenir l’himne i la bandera de la dictadura, però xiular als símbols que molts consideren propis és poc afortunat.
Quan tardaran a xiular els símbols catalans a Catalunya? Ja ho fan a França els francesos d’origen algerià. Si volem respecte, respectem.