Sabra

A part d’una ciutat d’ingrat record, sabra és el nom, en hebreu, de les figues de moro, el nom sona molt millor, també, que higo chumbo. Lleig nom per un interessant i infravalorat producte.
Ho vaig llegir ahir en una entrevista a una coneguda actriu que, al menys d’aparença, no se sembla de res amb mi i que se sentia un“sabra”, nom, que és fa servir “para describir a aquellos en apariencia duros, pero de lo más dulces en su interior”.
Els “chumbos” es podien comprar a preu irrisori als venedors ambulants, els matins d’estiu, als carrers de Granada. Eren molt més grans, dolços i sucosos que els que es veuen per a qui.
Aquest record i la percepció de la imatge, falsa, que alguns tenen de mi, m’ha portat a identificar-me amb la definició i a sentir-me també un “sabra”.

Ideologia funcional

Per la majoria de la gent la ideologia és un referent que facilita la interpretació del món. Quan tens activitat política la ideologia et permet adscriure’t a una opció que s’aproxima a la teva concepció, i a on trobes gent amb alternatives i solucions properes. Jo, al menys funciono amb aquesta lògica.
Certament una ideologia és quelcom més que una opció política, però les opcions polítiques, teòricament al menys, responen a ideologies. Per això sóc incapaç d’entendre que alguns tinguin aquesta tendència a la versatilitat. Tant se val uns o els altres si convé als meus interessos. En mesos pots passar de voler ser el referent de l’esquerra, a estar al servei de les opcions conservadores, de criticar des de la radicalitat al govern d’Entesa a passar a justificar les retallades en política social de CiU.
En aquests casos no pots més que pensar en motivacions al marge de la política, la funcionalitat i l’aprofitament no tenen ideologia.

Sant Jordi

Sant Jordi és, sens dubte, la celebració que genera més consens i de la que la majoria dels catalans ens sentim més orgullosos.
Que en un dia no festiu tothom surti a carrer i que la justificació sigui regalar llibres i flors, dóna un atractiu especial pels ciutadans i també pels comerciants afectats. Aquesta vegada interessos emocionals, culturals i econòmics funcionen amb una considerable harmonia.
A Castellar, malgrat el mal temps la festa es va consolidant, hem d’aconseguir, això si, que les flors s’apropin a les parades de llibres i donar continuïtat a un espai com la Plaça Major renovada, molt adient per aquest tipus d’activitats.

25 anys de sanitat universal

Pels fràgils de memòria el president de govern era un tal Felipe González, i el ministre de sanitat l’Ernest Lluch.

La sanitat va ser per a tothom
La llei que va universalitzar l'atenció sanitària pública i va consolidar l'Estat del benestar fa 25 anys.

(El Periódico.cat)

El 25 d'abril del 1986, demà farà 25 anys, es va promulgar a Espanya la llei general de sanitat (LGS), el mecanisme que va reordenar l'obsolet i precari sistema sanitari que hi havia al país.
Tres van ser els pilars en què es va sostenir el text legal, que va tenir com a principal impulsor el socialista Ernest Lluch, ministre de Sanitat entre el 1982 i el 1986, assassinat per ETA el 2000. El primer pilar va establir la universalitat del servei. Tots els ciutadans tenen el dret de rebre tractament i visita mèdica i no només els que cotitzen a la Seguretat Social, com havia estat fins llavors. El segon va reforçar la cohesió estructural a través del Sistema Nacional de Salut, l'organisme encarregat de coordinar les diferents xarxes assistencials que havien funcionat de manera inconnexa. I el tercer va impulsar una descentralització que va permetre a les comunitats autònomes organitzar i desenvolupar els seus serveis sanitaris públics. En paral·lel, la llei va establir que la sanitat pública passava a ser finançada pels impostos generals i no des de la Seguretat Social.

Haevnen

La pel·lícula de Sussanne Bier és bastant més que un exercici de “bonisme” amb final feliç.
Amb el ritme pausat propi del cinema nòrdic, la directora danesa, reflexiona sobre la resposta a la violència: des de l’actitud d’un metge idealista que treballa en un camp de refugiats a Àfrica fins als petits (o grans conflictes) a una escola danesa.
Que la problemàtica està ben plantejada ho demostra que, al menys jo, dubtem de quina és la millor resposta a cada conflicte.
Estic convençut que no és casual el paral·lelisme de la falta d’autoritat que afavoreix l’abús de la força tant al país africà com a l’escola danesa.
Una bona alternativa per una tarda de divendres sant.

Di Stéfano

Al Madrid encara queda algú amb sentit comú. Una mica tard, això si, don Alfredo ha descobert la seva ànima culé.

Di Stéfano: "El Barça fue el león y el Madrid el ratón"
· "Me gusta y me admira el gran dominio del juego que tiene el Barcelona. Su fútbol no se mira con los ojos sino con el alma" · "El Real Madrid fue un equipo sin personalidad" · "Messi es el mejor del mundo, su fútbol es espectacular, no tiene rival" .

Youn Sun Nah

De forma inesperada la relació musical nord sud s’està invertint amb propostes més que interessants. És el que passa quan pressiones a la gent competitiva.
Impossible resistir-se al “bésame mucho” de la cantant coreana

Amb menys faran menys

Alguns “amics” de CiU s’ofenen quan els dius que el seu és un partit de dretes, probablement per què ells no se senten còmodes, per què es creuen això de l’interclassisme o per què pensen que la condició nacionalista ho justifica tot.
És veritat, han aconseguit que en època de crisi, el discurs nacional s’imposi al de classe, de fet a tota Europa, i a vegades de forma perillosa, es torna al discurs identitari.
Això és cert, però reduir els impostos als que més tenen i al mateix temps reduir prestacions socials en sanitat i educació, primant a l’escola concertada, aquí, a Califòrnia i a Finlàndia, és política de dretes.

Tapes

Fa unes setmanes, el gran Ferran Adrià feia unes declaracions en les que afirmava que el futur de la cuina està en les “tapes”, petites racions de menjar que permeten un menú molt més variat.
Si bé és cert que aquest sistema és relativament modern al nostre país i també que “racions, tapas i montaditos” tenen més tradició al nord d’Espanya, en els últims anys s’han consolidat, fent servir també la nostra cultura culinària i aprofitant una llarga tradició a moltes comarques catalanes de múltiples menjars i “platillos”, especialment per festa major.
A casa meva, que tenim una certa tendència al mestissatge, fa molts anys que practiquem una modalitat pròpia de tapes. Qualssevol excusa és bona per fer coincidir a taula 15 o 20 menjars diferents, de tradicions gastronòmiques també diferents.
Dóna una mica més de feina i es necessita una certa imaginació, però el resultat val la pena i les celebracions són més festa.

Mourinho

Extraño personaje, rácano, resultadista i mediocre, mezcla de gruñón i plañidera,elegido para gestionar el equipo más caro de la historia, contruido por el “ser superior” a golpe de pelotazo urbanístico.
Este és el mejor entrenador del mundo? Con esto disfrutan los espectadores de Chamartín? Esta es la versión actual del señorio? Y la corte mediática de aduladores, que se suponen que entienden de futbol, aún le rien las gracias.
Ya no les funciona ni el imperialismo.
¡Hala! Madrid.