La setmana passada, en la visita a Castellar, l’Ernest Maragall va fer, en públic, un comentari exageradament elogiós de la meva persona.Jo he tingut més relació amb el Pasqual a través de la Marta Mata i la gent de Saifores i comprovo, amb satisfacció que també, i això explica el comentari de l’Ernest, sóc un cert referent per un grup de companys que han tingut una relació estreta amb l'educació.
Vaig tenir el privilegi de formar part de la ponència redactora de la primera llei de normalització lingüística. Durant els dos anys que va durar, vam tenir un debat intens i des de totes les perspectives, analitzant totes les experiències significatives del món, els drets individuals i col·lectius, els de la llengua i els dels parlants i el que va ser clau, el paper integrador i de cohesió social de la llegua.
Tots érem conscients que el gran tema era el paper de la llengua a l’escola.
Els socialistes (els ponents érem la Marta Mata i jo) des de la minoria, vam aconseguir convèncer a la majoria dels grups que l'aposta a Catalunya (al contrari del que es va fer a Euskadi, al País Valencià i a Galícia) era generalitzar una única xarxa escolar, adaptable a la situació lingüística de cada comarca i amb el català com a llengua vehicular.
Vist amb la perspectiva d’avui, estic convençut que va ser la decisió educativa més important en la història del país.
La decisió suposava, a part de defensar els drets dels catalanoparlants, fer una aposta forta en les comarques de menys presència del català, incorporar als drets històrics i culturals una aposta a favor de l’igualitarisme social.
Evidentment estic molt orgullós d’haver contribuït a aquesta decisió i agraeixo a l’Ernest el seu record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada